“L’Univers sabria que vindríem”, va dir el cèlebre físic i matemàtic anglès Freeman Dyson l’any 1979. Aquesta frase, impactant i concisa, vesteix una de les parets del museu de l’Observatori Fabra. El color de la paret, una barreja entre blau i verd, s’assembla al de la cúpula que protegeix el telescopi refractor Mailhat de 38 centímetres de diàmetre. L’edifici és del 1904, i l’instrument de 1903, explica l’astrofísic, químic quàntic, fotògraf i divulgador Joan Anton Català (Tarragona, 1961). El telescopi és gegantí: té un objectiu visual de 6,5 metres de distància focal, i per accedir-hi has de pujar per unes escales de fusta d’esglaons plegables. L’astrofísic somriu discretament davant de la nostra fascinació. Amb tranquil·litat i delicadesa, obre la cúpula, fa girar el gran instrument, el col·loca i ens deixa mirar els núvols. És de dia, no veiem les estrelles, només un cel blavíssim amb taques blanques. D’altra banda, en Joan Anton, d’ençà que construeix el seu primer telescopi amb un tub de cartó i lents de microscopi amb nou anys, no ha deixat mai de mirar l’Univers. “He continuat observant el cel sempre”, confessa l’home de mirada atenta i analítica.

De l’àtom a l’Univers

Encara que una de les seves grans passions és l’astronomia, la curiositat del Joan Anton trenca fronteres. Per entendre la natura en la seva totalitat decideix estudiar química, on a tercer de carrera coneix la química quàntica. “En paral·lel vaig continuar amb l’astronomia com a afició, i aquests dos mons van anar corrent en paral·lel i ja de més gran em vaig plantejar fer el màster en astronomia astrofísica per ajuntar des de la cosa més petita, que és la química quàntica, a la cosa més gran, que és l’Univers”, especifica. Tot i això, ell es dedica professionalment al món de l’empresa, on treballa en les tecnologies de la informació durant 25 anys a diverses empreses, sobretot multinacionals, i amb càrrecs a diferents llocs, l’últim en el departament de recursos humans. Es dedica a la gestió d’equips. Després de molt temps en aquest ambient, fa 11 anys deixa l’alt càrrec directiu en la multinacional on estava i crea la seva empresa, Leading-on. Al mateix temps comença a fer divulgació científica: publica diversos llibres i protagonitza xerrades, entre elles les que fa a l’Observatori Fabra sobre astronomia.

En Joan Anton reuneix un grup de directius a l’observatori del Montsec i els ajuda a gestionar aquells forats negres que tenen amagats

Quan comença la nova aventura, la seva família i companys li insisteixen a combinar la seva passió per l’astronomia amb el món empresarial. Després d’anys donant-hi voltes com la Lluna a la Terra, la inspiració aterra el Nadal de 2015. “Si sóc capaç de treballar amb directius la gestió del canvi i posar-hi l’astronomia per a crear emoció...”. Clinc! Fer unes trobades a un observatori on emocionar-se mirant les estrelles mentre, en el fons, estan gestionant problemes d’equips directius. Boom! Neix A Space to Grow, que combina la gestió del canvi en el món de l’empresa amb l’astronomia i l’exploració de l’espai. A través d’aquesta iniciativa llança els “programes de gran impacte”, on en Joan Anton reuneix un grup de directius a l’observatori del Montsec durant una nit i dos dies i els ajuda a gestionar els forats negres que tenen amagats, així com a treure tota la llum possible de cada una de les estrelles, amb l’ajuda d’un observador que analitzarà tots els moviments dels passatgers.

Les galàxies de les empreses

“Treballar amb persones és el més complicat que hi ha però també el que és més enriquidor. És una lliçó enorme d’humilitat, que en això també s’assembla a l’astronomia”

Ara bé, tot i que en Joan Anton barreja astronomia i empreses, ho té clar: “La persona és molt més complicada que el que jo explico o que el que escoltem a les conferències sobre l’Univers, molt més. No hi ha res més complicat que les persones, ni res tan bonic i tan extraordinari”, assevera. Segons l’astrofísic, encara no entenem com la vida s’ho va fer per sorgir en aquest planeta, ni sabem com es fa la vida. Tant és així que mai hem fabricat vida sintèticament. “No sabem com la natura s’ho ha fet per desenvolupar-se a través d’organismes unicel·lulars a la complexitat tan increïble d’una papallona. I ja si fas el salt a una persona... és brutal!” exclama fascinat. Amb un to de veu seriós però il·lusionat, en Joan Anton insisteix en que “les persones som extremadament complicades, des del punt de vista químic, des del punt de vista bioquímic, però també des del punt de vista psicològic”. “Treballar amb persones és el més complicat que hi ha però també el que és més enriquidor. És una lliçó enorme d’humilitat, que en això també s’assembla a l’astronomia” reitera.

Una de les lliçons que en Joan Anton ensenya als seus alumnes és que un directiu no pot donar la felicitat a un treballador, però sí que el pot arribar a fer infeliç. “Està a les nostres mans donar la infelicitat, fer que una persona ho passi molt malament a la feina. Quan te n’adones d’això és quan te n’adones de la importància i de la necessitat que tens de formar-te, d’aprendre humilment i de comprometre’t”, explica. “I les empreses amb les quals treballes, són galàxies, universos, planetes...?”, li pregunto. Ell es queda pensatiu, ja que mai havia comparat directament les persones amb astronomia, però després de rumiar-ho uns segons troba la resposta. “Una empresa és una galàxia que està formada per multitud d’estrelles (que seria la gent) completament diferents: unes més grans, les altres més calentes, les altres més petites, unes que viuen soles, les altres que viuen en sistemes binaris –en parelles–...”, detalla. I cada galàxia és un món, és per això que, abans de submergir-se en un viatge sideral amb cada equip, queda amb els directius que demanen la trobada per a conèixer bé els passatgers a qui guiarà durant dos dies. Depenent de si volen treballar la innovació, la gestió de persones o la cohesió d’equip, en Joan Anton escull un itinerari o un altre.

“Veure cagades similars a les que va fer la NASA amb el Challenger que també succeeixen a la seva empresa ens serveix per veure què estan fent malament”

Aquest viatge té quatre vectors principals: l’emoció, els coneixements, la inspiració i la perspectiva. “Si treballem un tema de gestió de recursos humans, i se’n van d’aquella sessió havent-se emocionat amb el cel, sempre es vincularan emocionalment amb allò que hagin decidit del negoci. L’emoció és el meu primer vector”, menciona. I, de l’emoció, passa al coneixement. El químic quàntic adapta casos de l’exploració especial en funció del que es vol treballar i ho trasllada al món de l’empresa. Si hi ha una mala gestió, pren com a exemple la missió de Columbia (2003), on van morir set persones; si és bona, escull l’Apolo 13 (1970), on se’n van salvar tres; si l’objectiu és explorar nous territoris, ho compara amb un astronauta aterrant a Mart. Un cas per a cada galàxia. “Veure cagades similars a les que va fer la NASA amb el Challenger que també succeeixen a la seva empresa ens serveix per veure què estan fent malament”, especifica.

“Quan relativitzes com a directiu t’alliberes i ets capaç de prendre les decisions d’una forma més tranquil·la, més equilibrada”

El tercer eix és la inspiració. “D’entrada, tots els clients que han pujat al Montsec, menys el primer, han decidit fer-ho per sorpresa dels seus directius. Arriben al lloc, es troben un observatori astronòmic, i allà juguem amb la inspiració, la desconnexió del món. ‘Què faig jo aquí?’ es pregunten”, explica. “No pots estar pendent d’aquell e-mail que has de contestar a aquell client. Necessito envoltar tot això d’una cosa que els inspira i que els faci oblidar-se completament dels problemes del dia a dia. Què millor que l’Univers?” es respon amb satisfacció. El quart i últim vector és la perspectiva. “Quan et mires els problemes des de la Lluna te n’adones que els problemes que tens sobre la taula de la feina no són res comparats amb els problemes reals que té la vida: les nostres famílies, la salut... aquests són els problemes reals. Quan relativitzes com a directiu t’alliberes i ets capaç de prendre les decisions d’una forma més tranquil·la, més equilibrada”, desenvolupa el químic quàntic.

“La gent em pregunta si hi ha vida fora de la Terra, d’on estem buscant vida, de si crec en Déu, de per què s’expandeix l’Univers... i queden anys llum de distància el seu despatx”

Amb aquests quatre punts cardinals, l’astrofísic guia les missions espacials, per les quals han passat més de 400 persones. Quan enlairen, la primera maniobra que fa és una xerrada d’astronomia divulgativa, on fa alguns apunts d’empresa, però molt, molt suaus, i així els desorienta. No hi ha presses ni calendaris. Només l’equip i l’Univers. “Immediatament passem a un torn de preguntes, on la gent em pregunta si hi ha vida fora de la Terra, d’on estem buscant vida, de si crec en Déu, de per què s’expandeix l’Univers... i queden anys llum de distància el seu despatx. La seva atenció concentrada en aquells dos dies o tres que estarem treballant”, detalla.

A més a més de les xerrades astronòmiques, també prepara activitats. Una d’elles és fer una observació astronòmica que preparen ells mateixos, sense saber res del cel, i ofereixen una presentació als seus companys. “Això els obliga a superar un repte brutal, a treballar en equip, a veure com s’organitzaran per fer-ho. Tenen llibres i internet, però un temps limitat per preparar-la”. De fet, l’equip està format per persones que o no es porten gaire bé o que no tenen ocasió de treballar habitualment junts, o que quan treballen és per contacte telefònic o correu electrònic, mai personal, perquè hi ha geografia, idioma o cultura que els separa. “Aquell és un bon moment perquè es coneguin d’una altra forma, hi hagin de col·laborar, competir amb els diferents equips”. En aquesta dinàmica, hauran de saber reconèixer el cel, en un cel que no és el de Barcelona, sinó el del Montsec. “Ple, farcit, que et mareja, d’estrelles i d’objectes. No és fàcil”, especifica. En Joan Anton, com a bon guia, els condueix perquè ho puguin fer, però el procés, la feina i el resultat acaba vinculant a l’equip. “Se’n van d’allà sabent que això és Júpiter, que allò és la constel·lació de Cassiopea, i sempre que mirin el cel reconeixeran Júpiter o Cassiopea ho vincularan amb el que van pactar i van treballar aquells dos dies que van estar al Montsec”, reitera.

“No pretenem que canviïs, perquè tu ets com ets, però sí que siguis capaç de jugar a altres registres en el teu món de l'empresa”

Aquesta unió també la reforça amb reflexions que prepara com míssils dirigits. “A l’espai, quan els astronautes surten a treballar-hi surten de dos en dos, i mentre un treballa la funció de l’altre és vetllar per la vida del seu company. Més cohesió d’equip que això no hi ha”, sentencia. Després de les sessions, que han estat avaluades per un observador que acompanya al Joan Anton, es descobreixen uns als altres. “Sempre acabem amb un to positiu, i escrivint aquest compromís que adquirim”, destaca l’astrofísic. En aquestes dinàmiques es veuen quins canvis de rol han sortit de forma espontània. “No pretenem que canviïs, perquè tu ets com ets, però sí que siguis capaç de jugar a altres registres en el teu món de l’empresa. Encara que siguis una persona dominant o inspiradora, puguis jugar a altres registres quan et convingui, adaptant el teu estil amb el teu equip, no al revés, no esperant que siguin ells els que s’adaptin a tu”, detalla.

La humilitat de la humanitat

“Les revolucions han de venir per grans equips de científics que provoquin un canvi radical a les teories de la ciència”

La cohesió que en Joan Anton fomenta amb A Space to Grow també la troba necessària en el món de la ciència. Encara que les revolucions antigues venien d’un científic que era rebel, com Einsten, Planck, Newton, o Galileu, “avui fer una revolució a la ciència ja no és cosa d’una persona. Les revolucions han de venir per grans equips de científics que provoquin un canvi radical a les teories de la ciència”, sentencia. L’astrofísic subratlla que hem desenvolupat teories científiques que intenten explicar l’Univers a gran escala (teoria de la relativitat), i el micro univers (la quàntica), però per separat. No sabem mesclar-les. “Som incapaços d’explicar en una única teoria tota la natura, la qual cosa ja ens indica que les teories que tenim no poden ser exactes”, reflexiona. I per això es necessita saber reconèixer els límits de l’entorn i les mancances personals: ser humil.

La humilitat que ensenya com a guia també se l’aplica a si mateix. “Cada dia aprenc noves cultures, noves formes de fer. Mai hi ha una pregunta que sigui exactament el mateix o que estigui formulada de la mateixa forma. Aprenc a partir de les experiències que veig als meus clients, a les meves empreses. Estic al rovell de l’ou de les activitats, dels comitès de direcció, dels consells d’administració o dels comandaments de les empreses, de dinàmiques i de discussions que són súper estratègiques per a ells. Em considero molt afortunat. Lògicament, en tots aquests programes signem un acord de confidencialitat, però aprenc constantment d’ells, com també aprenc de les meves activitats de divulgació”, conclou.

Parem la gravadora, guardem la càmera, i en Joan Anton deixa preparat el telescopi per quan faci l’explicació astronòmica al públic d’aquesta nit. “Avui veurem Júpiter i els seus satèl·lits”, assegura mentre baixa les escales de l’Observatori Fabra. Ja no té nou anys i ja no observa les estrelles amb un telescopi de cartó, però encara conserva la humilitat i fascinació de qui mira el cel per primera vegada. I és amb aquests dos valors que continuarà unint les persones i l’Univers, les empreses i les galàxies. Continuarà teixint ponts entre mons aparentment oposats, però que formen part d’una mateixa cosa: la natura.