Un dels projectes més ambiciosos i singulars del nou Camp Nou —l’aposta de l’arquitecte Emili Vidal per posar l’espai sagrat blaugrana sobre el mar— va passar desapercebut incomprensiblement. Més enllà de gustos i condicionants tècnics, sens dubte hauria estat un colofó excepcional al front marítim barceloní. Però no pas al sorgit de la remodelació olímpica de 1992, que segurament també, sinó a l’ideat a principis dels anys trenta del segle XX pel GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Imaginem per un moment que sortim del Camp Nou una nit gloriosa de Champions League. Arriba una alenada de mar, la brisa acarona els culers victoriosos i tres gratacels il·luminats testimoni de capitalitat ens saluden. Una altra skyline que no fou, com el Camp Nou flotant. Però la missió del GATCPAC no era impressionar ningú. No es tractava de posar l’arquitectura al servei de l’admiració. Tot anava molt més enllà, a l’escala humana, i mai més ben dit.

El GATCPAC implora aire, llum, sol, simplicitat, austeritat... Humanitat. Tot molt racional i socialment revolucionari per evitar “una revolució dels esparracats mitjançant una revolució arquitectonicourbanística”

Les nacions no s’entenen sense una capital simbòlica. Hi ha capitals imperials —com Londres, París, Madrid, Roma—, o d’altres —com la Berlín hitleriana, que ho va voler ser amb el projecte Welthauptstadt Germania però que tampoc fou—, que aposten per la monumentalitat, el colossalisme, i deixen en segon pla les prioritats ciutadanes en pro de l’especulació de l’ego del poder per marcar paquet als llibres d’història. I Barcelona —on l’imperialisme espanyol de Felip V ja havia trinxat gairebé una cinquena part de la ciutat a principis del segle XVIII per construir la Ciutadella, perquè controlés aquells catalans díscols— a cavall dels anys vint i trenta del segle passat, el que implorava era higiene, sol, ventilació… i molt coneixement arquitectònic al servei del benestar comú i de la civilització ben entesa, i no per deïficar dictadors i reis. Resoldre l’asfíxia vital del Raval, millorar la qualitat de vida dels treballadors, afavorir la socialització, crear una city administrativa i de negocis, facilitar espais per al descans… La capital catalana ja depassa el milió d’habitants. El Raval fa petar les costures urbanístiques de gentada i de microbis. Ildefons Cerdà ha fet una feinada amb el seu pla de la segona meitat del segle XIX, però el cap i casal necessita adaptar-se al segle XX.

El 13 d’abril de 1931 els arquitectes Josep Lluís Sert, Sixte Illescas, Germà Rodríguez i Arias, Ricardo de Churruca i Francesc Fàbregas funden el GATCPAC. I què reclamen els fonaments fundacionals del GATCPAC? Aire, llum, sol, simplicitat, austeritat... Humanitat. No és tant l’austeritat per l’austeritat com defugir el luxe i l’ostentació i adoptar sense miraments els nous materials de construcció. En definitiva, tot molt racional i socialment revolucionari per evitar, diuen, “una revolució dels esparracats mitjançant una revolució arquitectonicourbanística”. Que si una escola aquí, un museu i una biblioteca allà, més avall un centre per a les cooperatives... Ah, i un centre administratiu guanyat al mar... Les Rambles, el Paral·lel, la Gran Via i la Diagonal, eixos vertebradors. I molts blocs de pisos pensats per viure i conviure amb plenitud i no sobreviure amb migradesa. Se’n surten amb la Casa Bloc de Sant Andreu, que s’erigeix com la casa mostra d’allò que imaginen per als obrers. La primera pedra la posarà el president Macià el març de 1933. Un total de 200 dúplexs d’habitatge social, funcional, però de luxe, en el sentit del luxe de viure i no de viure de luxe; una mostra de la ciutat jardí que ha de venir. Seny arquitectònic portat a l’extrem pels arquitectes Sert, Torres Clavé i Subirana. 

Le Corbusier: “L’esdevenidor de la República Catalana i el de l’urbanisme no eren sinó un mateix esdevenidor en l’esperit tan clarivident del president i de les persones preparades que el rodegen”

Però viure cansa i cal descansar. Està tot pensat i previst. Els plànols ja respiren la futura Ciutat de Repòs i Vacances, que ha d’ocupar una enorme extensió dominada per la vida feliç entre Castelldefels, Gavà i Viladecans, i on s’ha d’arribar amb una extensió de la Gran Via de les Corts de Barcelona. Progrés, justícia social, sensibilitat, modernitat... Paraules clau que el GAT arquitectònic miola amb mirada brillant.

Es vol trencar amb el monumentalisme del dictador espanyol Primo de Rivera. Només cal observar les fonts de la plaça d’Espanya per entendre de què va la cosa versus les noves voluntats dels joves arquitectes noucentistes, absolutament captivats pel corrent de la Bauhaus, liderada per l’arquitecte austríac Walter Gropius i Mies van der Rohe, i que deixa empremta en aquells joves arquitectes catalans. El corrent dels fundadors de la Bauhaus esdevé una tendència gairebé huracanada.

El pintor i crític d’art Rafael Benet, corresponsal a París de La Veu de Catalunya, escrivia el 1926 l’article “Art Nou, el cop de maça” al número 5 de La Ciutat & la Casa: “Ens convé un cop de maça dels inquiets que avui cerquen un ordre vivent i lògic”, mencionant Le Corbusier en la nova òrbita catalana del racionalisme arquitectònic. Benet facilita la primera visita de Le Corbusier a Barcelona per pronunciar un seguit de conferències el març de 1928 a l’antiga Sala Mozart.

Ja el 1932 Sert envia una carta a Le Corbusier el 21 de gener proposant-li de col·laborar en el Pla Barcelona. La primavera d’aquell mateix any Gropius i Le Corbusier venen a Barcelona amb motiu de la reunió del CIRPAC (Comitè Internacional per a la Resolució dels Problemes de l’Arquitectura Contemporània), per a la preparació del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM) que està previst que es faci a Moscou a finals d’aquell mateix any. Però Stalin està massa entretingut reprimint dissidents reals o imaginaris i el congrés s’acabarà celebrant a Atenes l’any següent. Aprofitant l’avinentesa de la visita, Josep Lluís Sert acorda una visita de Le Corbusier al president Macià. Sert ja coneix Le Corbusier. Quatre anys abans ha treballat al seu estudi de París i lliga la reunió entre el mite de l’arquitectura i el mite de l’arcàdia republicana catalana al Palau de la Generalitat el març de 1932. Le Corbusier i Macià. Imatge potent, marques potents cadascun en el seu negociat. Le Corbusier ho descriuria així: “L’esdevenidor de la República Catalana i el de l’urbanisme no eren sinó un mateix esdevenidor en l’esperit tan clarivident del president i de les persones preparades que el rodegen”. La trobada marca tant Le Corbusier com ha marcat un poble, un país i un somni, fins al punt que, en saber que el dia de Nadal de 1933 ha mort el president Macià, escriu una carta el 10 de febrer de 1934 a Josep Maria de Sucre, cap del Comissariat de la Casa Obrera de la Generalitat de Catalunya, per demanar-li: “M’ompliria de goig que el Pla Barcelona que vam establir amb el GATCPAC fos oficialment dedicat al president Macià: «El Pla Macià de Barcelona»…”.

Passat el dol, la gran idea urbanística i arquitectònica que ha de capgirar la capital de la República Catalana és exposada al soterrani de la plaça de Catalunya el juliol de 1934: “La Nova Barcelona”. La febrada arquitectònica és tal que la revista satírica El Be Negre, que mai falta ni mai falla, té nou material per continuar amb la seva conya habitual. Se’n fot i titula: “Als soterranis de la plaça Catalunya el GATCPAC projecta la destrucció de Barcelona”. La intervenció proposada és descomunal. El diorama dibuixat el 1932 per l’arquitecte del GATCPAC Josep Torres Clavé parla per si sol. Si pugéssim a un zepelí de l’època hauríem d’imaginar que tot Sants fins a l’Hospitalet i el sector del Besòs esdevinguessin enormes àrees de blocs residencials per fomentar la vida social; cap a Sant Andreu, la zona industrial, i el mencionat front marítim, amb tres grans gratacels dins l’àrea administrativa i burocràtica, sense oblidar l’esmentat sanejament de Ciutat Vella, i tot plegat ben integrat al Pla Cerdà de l’Eixample. 

Però la Nova Barcelona va quedar en no-res. Això també era previsible: el totalitarisme espanyol ho torna a frenar tot. Allà on al segle XVIII hi havia Felip V, ara posem-hi un tal Franco i una guerra civil. Barcelona, capital Madrid.

“El Pla Macià en aquest sentit era més un exabrupte de l’època més teòrica de Le Corbusier. Fer taula rasa, com proposava, va espantar el GATCPAC i ells mateixos se’n varen desdir sense dir-ho”

Avui, si volguéssim fer un exercici de nostàlgia, podríem pujar al cotxe oficial de Macià, l’Hispano-Suiza T-56 Bis, i anar a fer un tomb per veure els tastets racionalistes que ens han quedat del llegat del GATCPAC. Primer ens podríem arribar fins a la Casa Bloc de Sant Andreu, després pujar fins a Horta per contemplar el Pavelló de la República de l’Exposició Universal de París de 1937 del mateix Josep Maria Sert —reconstruït el 1992—, per tot seguit aturar-nos un moment davant la Casa Vilaró de Sixte Illescas, a Gràcia. A continuació travessaríem l’Eixample mirant a dreta i esquerra: Rosselló, 36; Mallorca, 351; la botiga del passeig de Gràcia, 18; la Clínica Barraquer de Muntaner, 314; el bloc de Diagonal, 419... Continuaríem fins a l’antic dispensari antituberculós de Ciutat Vella i acabaríem el tour, com a font inspiradora del GATCPAC, al recuperat Pavelló Mies van der Rohe de Montjuïc de 1929, reconstruït a mitjan anys vuitanta del segle XX.

Decideixo parlar amb Jaume Freixa Janariz, arquitecte que en el seu moment va col·laborar amb el mateix Sert i ha participat, entre d’altres, en la construcció de la Fundació Miró de Barcelona. “Le Corbusier estava encantat de conèixer polítics perquè això li podia permetre desenvolupar els seus projectes, i li hauria encantat ser un arquitecte imperial i, de fet, durant el règim de Vichy, va festejar amb el mariscal Pétain”, diu d’entrada Jaume Freixa. “Ostres, Pétain! Le Corbusier, col·laboracionista d’uns i col·laborador d’altres?”, penso.

Proposo a Jaume Freixa la ucronia d’imaginar la Barcelona que hauria quedat de la colla d’arquitectes racionalistes i me’n critica els gratacels a primera línia de mar, que “haurien estat una autèntica muralla, un desastre total, no només perquè els edificis moderns en general envelleixen malament, sinó perquè hauria bloquejat la vista a mar i hauria fet perdre transparència urbana. I et diré més: crec que en Sert això també ho pensava. No me’n va parlar mai, del Pla Macià, en Sert, si bé els seus projectes de joventut els veia pobres i poc realistes, tot i que a posteriori, ja des de la seva càtedra a la Universitat Harvard a partir de finals dels cinquanta, va ser clarament revisionista, especialment pel que fa a la barreja d’usos a la ciutat i a la no segregació entre, per exemple, una zona de negocis, la city, i la zona residencial”.

Com tot pla urbanístic, el pla metropolità que imagina el GATCPAC també té detractors i defensors, o més aviat discrepants en la seva execució, com el mateix Le Corbusier. L’arquitecte Freixa també me’n parla. “Jo no crec que topessin. En Sert respectava molt Le Corbusier, n’era deixeble. Crec que si en Sert i el GATCPAC no varen fer la intervenció radical que proposava Le Corbusier era perquè gent com en Sert valorava el factor emocional, sentimental, l’interès per la memòria, mentre que Le Corbusier s’ho mirava tot des de dalt de l’avió, i el Pla Macià, en aquest sentit, era més un exabrupte de la seva època més teòrica, i veia la ciutat històrica com un cau de microbis. A Le Corbusier el que li encantava era el Pla Cerdà. Em penso que fer taula rasa, com proposava Le Corbusier, va espantar el GATCPAC i ells mateixos se’n varen desdir sense dir-ho.” Freixa opina que el Pla Macià té uns certs paral·lelismes amb el de Buenos Aires, que també va dissenyar Le Corbusier i que tampoc es va dur a terme, com ara el projecte de la Ville Radieuse. 

“Seria injust criticar el Pla Macià en la seva concepció integral des del segle XXI. En positiu en destacaria la visió de conjunt molt potent des de Castelldefels fins a Montcada i Reixac, amb una visió metropolitana molt clara”

“El Pla Macià, però, va deixar empremta i va ser alliçonador, per exemple en el desenvolupament del Poblenou a partir dels Jocs Olímpics de 1992 i la lectura jerarquitzada posant en pràctica els mòduls de 400 per 400 metres quadrats, de manera que a cada tres carrers i illes s’hi proposés un carrer més ample, i els edificis actuals amb molts espais interiors i molt de verd. Segur que hauria estat aplaudit per Sert, per molt que ell hi hauria conservat algun edifici industrial més i no hi hauria posat tantes oficines”, apunta Freixa.

“Seria injust criticar el Pla Macià en la seva concepció integral des del segle XXI. És fruit d’un context, i molt propi de Le Corbusier, que, no ho podem oblidar, fou un gran creador i visionari. En positiu en destacaria la visió de conjunt molt potent des de Castelldefels fins a Montcada i Reixac, amb una visió metropolitana molt clara i pensant en la mobilitat veloç que duia implícita l’automòbil, fent una bona lectura d’un moment particular de la història”, conclou l’antic col·laborador de Sert.

Un moment particular de la història. I tant, particularment macabre. El nou president, Lluís Companys, arriba a aprovar el projecte de Ciutat de Vacances el 1934. Le Corbusier és convidat a posar-hi la primera pedra i diu que sí, però la història dirà que no cal. El 30 de desembre de 1936 les urpes totalitàries d’uns tanquen la seu del GATCPAC al passeig de Gràcia. Tot barrat i confiscat. El 1939 la bandera espanyola dels altres presidirà la celebració de Sant Jordi. Quin gran detall. Franco, com Stalin, no està per cap pla urbanístic que no sigui el de perpetuar-se fent cavar les rases als desafectes.