Dues germanes han perdut el pare a principis d’abril, en un dels pics més alts de mortalitat a causa del coronavirus. Oficialment, però, la seva mort ha estat per una “infecció respiratòria”, no pas per la covid-19, ja que ningú li ha fet la prova que determini si tenia el virus o no. A causa de l’alt nombre de defuncions durant aquells dies, no els donen data per a l’enterrament fins al cap d’una setmana. Mitja hora abans de l’hora concertada, les dues germanes i els seus marits es troben en una carretera de Collserola, just al punt on un guarda de seguretat regula escrupolosament l’accés a un dels cementiris que té Barcelona. Només tres familiars per difunt. Però de familiars n’han vingut quatre i un no podrà accedir-hi.

Dels quatre assistents, dos es dediquen a la medicina, per la qual cosa la distància social i les mesures de prevenció són encara més estrictes del que es podria esperar en una situació tan dolorosa. L’espera es fa llarga, molt llarga, i se suma al dolor de l’adeu i a les mesures inhumanes dictades des d’algun despatx que impedeixen acomiadar-se com cal d’un ésser estimat. Passa una hora, en passen dues i el cotxe no arriba. A les filles del difunt ningú els sap dir on és el fèretre del seu pare. De fet, la sensació d’inquietud els envolta des de fa dies perquè, com que no hi ha hagut vetlla, ni tan sols poden verificar que qui porten dins del taüt sigui ell.

Les dues germanes esperen, amb les mans buides, i van a buscar un ramet de flors als vorals de la carretera; només han pogut dur una rosa de casa perquè les floristeries també han tancat. Finalment, quan ja fa més de dues hores i mitja que esperen, apareix el cotxe de la funerària. Demanen a la conductora si poden obrir el maleter i desar-hi les flors silvestres. Les desen, se’ls trenca la veu, ploren, però no es poden abraçar. És l’adeu més amarg.