Entrar a l’estudi de Jordi Casamajor és com endinsar-se en una espècie de cau del bruixot. Totes les estanteries estan plenes d’amulets que ha recollit d’arreu del món. Per entremig, s’hi passeja el seu gat, còmode i misteriós, com un guardià de les troballes que ha anat fent aquest investigador i divulgador de l’art rupestre i del patrimoni megalític dels Pirineus.

Nascut a Sant Julià de Lòria el 1971, des de ben jove aquest andorrà es passeja pels pobles pirinencs i parla amb la seva gent. Sobretot amb els més grans, aquells que encara conserven el llegat de llegendes i supersticions. Com els pastors que li ensenyen amb orgull la seva pedra de llamp o el duen fins a llocs amagats on hi ha gravats mil·lenaris.

La majoria d’ells ja han mort, per això ell en manté viu el record a través de llibres com Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya (Anem, 2020). Unes vivències que ens parlen d’unes valls durant molts anys aïllades del món i que són la llar de cultures ancestrals desaparegudes.

“Els gravats són la fossilització dels antics rituals prehistòrics autòctons del Pirineu”, m’explica Casamajor. És a dir, l’empremta fossilitzada d’un ritual que ha desaparegut. Al llarg dels anys, l’investigador s’ha trobat amb moltes tipologies de gravats rupestres, des dels més antics, com “una mena de cassoletes esfèriques o petites cúpules relacionades amb el món del megalitisme i el neolític”, fins a altres elements “fusiformes o arboriformes, que són incisions fetes sobre pedra amb pedres de llamp”, que es troben de manera transversal per tot el Pirineu. Concretament, des del cap de Creus fins a la Vall d’Aran, que és la zona estudiada per Casamajor.

“Els gravats rupestres són la fossilització dels antics rituals prehistòrics autòctons del Pirineu”

Aquesta mena de gravats viatgen des de l’edat del ferro i, segons l’investigador, només es troben als Pirineus i es podrien relacionar amb els habitants que hi havia abans del cristianisme. “No s’han trobat els mateixos gravats més avall, com a la Noguera o al Berguedà”, remarca.

En aquestes superfícies de pedra s’hi troben tota mena de símbols, sobretot d’animals. “A la Cerdanya i en altres indrets van acompanyats de grafies ibèriques, com símbols solars, estrelles de cinc puntes o formes molt sintètiques i senzilles, però se’n desconeix l’origen o el significat”, explica. Alguns tenen forma d’avet i es podrien relacionar amb el culte a la natura, però això sempre quedarà en el misteri.

“A la Cerdanya i en altres indrets els gravats van acompanyats de grafies ibèriques, com símbols solars, estrelles de cinc puntes o formes molt sintètiques i senzilles”

Igual que els dibuixos de cérvols que s’han trobat en molts indrets dels Pirineus i que, segons els estudiosos, en realitat no representen aquest animal, sinó que serien un símbol d’una divinitat que expressava la renovació de la natura. “Es creu que és així perquè el cérvol cada any muda les banyes, que cauen i reneixen”, reflexiona Casamajor. De fet, en la cultura celta, que era present a la mateixa època que es fan els gravats, es rendia culte a Cernunnos, una divinitat que tenia banyes i que sempre estava envoltada d’animals. En canvi, també hi ha gravats que s’assemblen a grafies ibèriques. “És com si haguessin vist algun tipus de lletra dels seus veïns ibers i l’haguessin intentat imitar o emular”, diu l’investigador.

Un dels símbols que més caracteritzaria la religió pirinenca abans de l’arribada del cristianisme és l’estrella de cinc puntes, el pentagrama. “Sempre te les trobes en llocs sagrats i de culte”, assegura. Com passa amb la resta d’icones, també se’n desconeix el significat. Però el cas és que el seu ús arriba a ser tan freqüent que fins i tot es troben aquestes estrelles mal dibuixades. “Hi havia la concepció que, perquè aquesta estrella fos màgica, s’havia de traçar com un nus, sense alçar la punta, i veus que molts s’equivocaven o es feien un embolic”, somriu Casamajor.

És habitual trobar-se l’estrella de cinc puntes, el pentagrama, en antics llocs sagrats i de culte

Sembla que el sol també era un element indispensable en la cultura pirinenca. “No el feien com nosaltres, sinó que era un punt amb una roda, com radial”, continua l’investigador, que remarca que tot són suposicions. “És probable que sigui el sol perquè la vida depèn de la llum. Divinitzar el sol ha estat una cosa comuna en molts pobles antics”, reflexiona.

Al contrari del que podria semblar, la roseta o hexafòlia, un altre dels símbols per excel·lència que es troba als Pirineus, no és originària d’aquestes muntanyes. “No es troben en els gravats més antics”, aclareix Casamajor. “Es comença a veure a Catalunya en alguna estela ibèrica mortuòria i en algun enterrament romà”, continua.

La roseta s’utilitza per primer cop als Pirineus en el romànic i després ja passa a l’art popular

De fet, Casamajor assegura haver vist aquest símbol en llocs tan diversos com el Marroc, l’Índia o el Nepal. Però sobretot Europa és el lloc on se’n troben més. De les diverses teories que sorgeixen sobre l’origen de la roseta a casa nostra, n’hi ha una que agrada especialment a l’investigador. “Després de caure l’Imperi romà, quan arriben els visigots i els pobles del nord, porten aquest símbol cap aquí. S’utilitza per primer cop en el romànic i d’aquí ja passa a l’art popular”, explica Casamajor, que remarca que les rosetes més antigues es troben a la Vall d’Aran. “Però cal recordar que allà les influències són atlàntiques, és una altra banda del Pirineu.”

A Andorra, un dels punts neuràlgics de gravats rupestres és el roc de les Bruixes, situat a prop del poble de Prats. És un antic espai de culte amb una gran acumulació de gravats, que duu aquest nom perquè es creu que les bruixes s’hi reunien per fer-hi els seus rituals. Unes llegendes que corrien de generació en generació, simplement perquè aquells símbols misteriosos gravats a la pedra eren una cosa que no sabien explicar. “El més fàcil era pensar que era una cosa de bruixes”, apunta Casamajor.

El roc de les Bruixes, a Andorra, és un antic espai de culte amb una gran acumulació de gravats. Duu aquest nom perquè es creu que les bruixes s’hi reunien per fer-hi els seus rituals

És clar que el més meravellós seria, segons l’investigador, que les bruixes sabessin que es tractava d’un indret de culte a la prehistòria i que elles haguessin conservat, d’alguna manera oculta i a través del temps, aquesta antiga tradició. “Com si fossin coneixedores i guardianes de l’antiga religió pagana que es feia allà”, imagina. Però, com passa amb tantes altres coses, són qüestions que no es poden afirmar.

“Quan interroguen les bruixes al segle XVII, no en diuen res, de tot això; només diuen que adoren el boc, el cérvol”, continua Casamajor. Precisament, una de les hipòtesis és que, amb el temps, aquesta antiga divinitat que adoraven es convertís en el dimoni durant l’era cristiana. És a dir, que el dimoni no fos sinó una espècie d’evolució de Cernunnos. “Tot són suposicions”, repeteix.

“En realitat, les relles de llamp eren destrals neolítiques, però quan algun pastor la veia tan simètrica i polida, com que no sabia explicar-se d’on provenia, l’atribuïa a un llamp”

Molts d’aquests gravats s’havien fet amb les anomenades “relles de llamp”, que durant molts anys s’havia cregut que eren la punta fossilitzada d’un llamp. “En realitat eren destrals neolítiques, però quan algun pastor la veia tan simètrica i polida, com que no sabia explicar-se d’on provenia, l’atribuïa a un llamp”, explica. És el que passa quan es perd la memòria dels avantpassats, que es busquen explicacions a tot allò que no se sap contar. “Cada generació ha anat interpretant el que ha trobat com ha pogut”, continua l’investigador, que encara recorda que alguns pastors li havien assegurat que les cases que en tenien una sempre gaudien de bona fortuna.

Una cosa semblant passa amb les carlines, un altre símbol d’origen indoeuropeu que hauria estat atribuït al sol i a la vida, però que més tard el cristianisme associa a les bruixes, que es distreuen arrancant-ne els fils per així no entrar a les cases de la gent. “El que fa el cristianisme és infantilitzar tots aquests símbols tan antics per desacreditar-los. D’aquesta manera, se’n dessacralitza la veritable funció”, remarca Casamajor.

“El que fa el cristianisme és infantilitzar tots aquests símbols tan antics per desacreditar-los. D’aquesta manera, se’n dessacralitza la veritable funció”

I això que, de màgia, també n’hi ha molta en el cristianisme. Com passa amb els comunidors. Una tradició d’arrel pagana que consisteix en una estructura quadrada oberta als quatre vents on el capellà fa un exorcisme quan s’apropa una tempesta. La tradició és recitar una de les oracions especials i fer un tall amb un ganivet, com si tallés la tempesta o pedregada. “Això és pensament màgic. La diferència és que la religió intenta la salvació de l’ànima i la màgia és una cosa completament funcional”, diu Casamajor.

“Pensar que si portes en processó una imatge de la Verge  plourà, és pura màgia. Abans hauria estat una nimfa o una deessa de la pluja, i ara és la Mare de Déu i un capellà tirant aigua beneïda”

De fet, se sap que a Arinsal, quan hi havia pedregades o pluja, se sortia en processó amb una creu i, per si de cas, se li posava una pedra de llamp lligada amb un filferro. També se’n feien precisament per invocar la pluja. “Pensar que si portes en processó una imatge de la Verge plourà, és pura màgia. Abans hauria estat una nimfa o una deessa de la pluja, i ara és la Mare de Déu i un capellà tirant aigua beneïda, però el ritual és el mateix”, remarca l’investigador.

Al final, més enllà d’algun tipus molt concret de gravat rupestre, no hi ha gaires elements simbòlics que siguin pròpiament dels Pirineus. Tot sempre ha estat influenciat per l’arribada o el pas de diferents cultures, que, amb el temps, han anat configurant les tradicions. Uns rituals i pensaments que, fins fa pocs anys, i gràcies al seu aïllament, encara envoltaven de màgia i misteri la vida en aquestes muntanyes.