Al sud del Pla d’Urgell, cenyit per sembrats i arbres fruiters, s’hi alça Torregrossa, un municipi banyat pel canal auxiliar d’Urgell d’uns 2.000 habitants. M’obro pas pel poble, seguida de l’alè càlid característic dels municipis de Ponent de principis de tardor. És un dijous al matí i, entre cases que són del mateix color que els camps que les vetllen, veig una dona gran que escombra el portal, sense alçar els ulls de terra. Hi passo pel costat, per dirigir-me al castell del poble, i no cal que em giri per notar la mirada d’aquella dona, que m’acompanya curiosa fins a la muralla atalussada. Del castell original només en queden els vestigis escampats per les cases unifamiliars de la plaça de l’Església, que conserven part del talús que formava part de la muralla que tancava el recinte del castell. La família i senyors de Torregrossa, els Montsuar-Avinyó, van refer el castell al segle XVI, i més tard van fer el mateix amb l’església del poble.

Afino l’oïda, però entre la carícia rítmica de l’escombra i el so llunyà d’algun tractor, no aconsegueixo distingir cap riallada infantil. Així i tot, és fàcil imaginar-se una colla de nens empaitant-se a tota velocitat per aquest poble veí de Mollerussa, aturant-se de cop quan arriben als camps on hi ha plantats cereals, blat de moro i arbres fruiters. Ara, els nens que giren cua, obeint el crit sense so de la mare, que els espera per sopar. Entre aquests marrecs hi ha la Maria, que, un cop més, intenta escapolir-se de l’àpat. Vol seguir jugant, que no ho entenen? Encara no és fosc, és un vespre d’estiu, només una estona més. La mare ja fa anys que ha desistit de forçar a menjar aquesta filla seva lleugera com una fulla, que cada nit vola veloç per les entranyes del poble. Assegudes al carrer en cadires de platja, les velles li criden: “Maria! Has de menjar!”, i, cosa estranya per a un paladar capritxós de criatura, fuig també de la padrina, que la persegueix amb un plat de macarrons amb tomàquet.

“Jo només volia jugar i córrer, i fer aquestes coses que fan els crios petits. Recordo el carrer on vivíem a Torregrossa, llarg i que feia molta baixada, i sempre anava amunt i avall amb aquelles bicicletes que no tenien pedals ni tenien res. I no hi havia forma humana de fer-me menjar, que jo només volia tirar-me per la rampeta aquella”, recorda la Maria. Vestida amb una camisa de ratlles i amb la mirada oculta sota unes Ray-Ban, la Maria Molino passeja pel tros de la seva padrina, als afores de Mollerussa. A tan sols deu minuts en cotxe de Torregrossa, va venir-hi a viure quan tenia vuit anys, i s’hi va estar fins que va complir els dinou, quan va acomiadar-se del poble per perseguir el somni barceloní: un pis compartit amb amigues enmig de la Ciutat Comtal, el qual batejarien amb el nom de “Piso Paraíso”. Gent nova i un pou sense fons ple de vida nocturna, la feina desitjada i autobusos que no s’espatllen ni deixen de presentar-se. Per descomptat, amb quinze anys la Maria poc s’imaginava que aquella fantasia alimentada per pel·lícules mainstream d’adolescents cauria pesada com una pedra el primer dia que trepitgés la universitat. Passegem al costat de les vinyes, l’antiga joia del seu padrí, que abans se n’ocupava i en feia vi per a consum familiar. Al costat de l’extensa plantació vitivinícola també hi tenen pomers, alguna figuera i perers. “M’havia endut moltes esbroncades per fer malbé les collites. Clar, jo veia material que sobrava i construïa cabanes allà, enmig dels camps.”

A Torregrossa s’hi va estar fins que va complir els dinou, quan va acomiadar-se del poble per perseguir el somni barceloní: un pis compartit amb amigues enmig de la Ciutat Comtal

Amb més de 15.000 habitants, Mollerussa és capital de comarca del Pla d’Urgell i seu administrativa del canal d’Urgell, la infraestructura hidràulica que s’alimenta del riu Segre per regar les terres de l’Urgell, la Noguera, el Segrià i les Garrigues. Segons un estudi sobre joventut i el món rural elaborat per Oriol Nel·lo i Joan Checa, i encarregat per la Direcció General de Joventut, la preferència dels joves per anar a viure a les grans ciutats és més present en dones nascudes a Catalunya, majoritàriament estudiants, amb ingressos superiors a la mitjana i no emancipades. Quan li explico això, la Maria exclama: “Complia ben bé el perfil!”.

“Els pares tampoc es preocupaven, perquè, si no sortien ells a vigilar-nos, ho feia el veí del costat”

Em diu que de petita va passar per totes les activitats extraescolars possibles: bàsquet, rítmica, hípica, pintura… Quan li pregunto què recorda dels dies d’estiu al poble, em respon amb l’estigma idíl·lic que se’ns apareix als que procedim de l’Àrea Metropolitana barcelonina: “Als matins te n’anaves a les colònies d’estiu, després dinaves i venia l’amiga de torn a buscar-te a casa per anar a la piscina municipal. Més tard agafàvem les bicis, i cadascú tornava a casa seva per sopar. Ens vèiem una altra vegada cap a les deu de la nit, el que anomenàvem «sortir a la fresca». Els pares tampoc es preocupaven, perquè, si no sortien ells a vigilar-nos, ho feia el veí del costat”.

La família Molino fa quaranta anys que tenen una impremta especialitzada en impressió comercial. Quan sortia de l’escola, si no s’estava a la Serra jugant i fent emmurriar el padrí, deambulava pel taller, amagant-se entre papers i maquinària enorme. Després de fer l’escola i el batxillerat en un institut d’una sola línia a Mollerussa, la prèvia al gran canvi va ser anar-se’n a Lleida a estudiar un cicle formatiu de disseny gràfic. “Al principi anava en bus, però la combinació era horrible. Havia d’agafar l’autobús que en teoria sortia a dos quarts de dues des de Mollerussa, però moltes vegades arribava una hora més tard. Un cop a Lleida havia d’agafar un segon autobús, que em portava cap a l’institut, però sovint em trobava que anava ple i hi havia dies que m’havia quedat sense poder pujar. Moltes vegades m’havien de venir a buscar els meus pares en cotxe, perquè no podia agafar-lo. En fi, un desastre”, es queixa la Maria, que assegura que el transport públic de l’àrea metropolitana de Lleida encara és deficient, que “hi ha pocs busos, arriben tard, i tot el dia estan amb avaries perquè són molt vells”.

“Hi ha pocs busos que et portin fins a Lleida, arriben tard, i tot el dia estan amb avaries perquè són molt vells”

Als dinou anys va decidir, encoratjada pels seus pares, anar a estudiar Comunicació Audiovisual a Barcelona. No va ser l’única que va comprar el bitllet d’anada cap a un ritme de vida frenètic, que duia la promesa d’aquelles aventures imprevisibles que només passen a les grans ciutats. Tant ella com moltes de les seves amigues es preparaven per viure els millors anys de la seva vida, lluny de la terra àrida on sempre es trobaven la mateixa gent i on la multiplicitat de bars i d’opcions nocturnes era, gairebé, inexistent. Anar a estudiar fora era l’excusa perfecta per emancipar-se i, per fi, deixar d’estar sota el règim de convencions i normes incomprensibles que dictaven els pares. “T’anirà bé per madurar”, li deia el seu pare amb un somriure esperançador.

“Vaig arribar al pis després del primer dia d’universitat i em vaig posar a plorar. Em va xocar molt l’ambient que hi havia, que no era potser al que jo estava acostumada”

Ja estava decidit: quatre anys de carrera a Barcelona, compartint un pis a Gràcia amb la seva germana, que feia un parell d’anys que hi havia anat a viure per estudiar Psicologia. Tornaria a Mollerussa els caps de setmana, si la seva vida social barcelonina li ho permetia. “Vaig arribar al pis després del primer dia d’universitat i em vaig posar a plorar. Vaig trobar-me amb unes noies que…, hòstia, vaig pensar: «Jo aquí no hi pinto res». Em va xocar molt l’ambient que hi havia a la universitat, que no era potser al que jo estava acostumada. Vull dir…, al final soc una persona molt… I clar, allà em vaig trobar que si moltes noies duent bolsos Louis Vuitton, que si no sé què, i pensava: «Ostres, on m’he fotut, jo, ara?»”, evoca la Maria. Mentre xerrem, entrem en un dels bars del centre, on es concentra la vida social, i la meva entrevistada encaixa de mans amb el cambrer, abans que li demani dos cafès amb llet. “Cafè? A les dotze ja no és hora de fer cafè. Dues birres, Toni”, diu la Maria.

“Un dia se me’n va anar la llum del pis, i vaig anar trucant a les portes dels veïns per preguntar si també els havia passat. Doncs ningú em va obrir. Això al poble és impensable. Si jo truco a casa la veïna, segur que em convida a un cafè”

Tot i la desil·lusió d’aquella primera impressió, ara ja fa quatre anys, que va causar-li una ciutat que no va rebre-la com s’esperava, la Maria va decidir donar-li una oportunitat. Però les mesures adoptades per la universitat per afrontar les classes durant la pandèmia no van facilitar gaire les coses. Moltes universitats catalanes van optar per abraçar un model de semipresencialitat, i el pànic es va apoderar de la Maria, que acabava d’aterrar a la gran ciutat quan es va veure sola i amb massa temps lliure. “La meva germana va tornar a viure a Mollerussa, perquè la seva universitat va decidir que farien totes les classes de manera telemàtica. Aleshores vaig quedar-me sola a Barcelona, i va ser duríssim. Encara no tenia grup d’amics i les tardes se’m feien molt llargues. Sí que podia trucar a les amigues del poble que també havien vingut a Barcelona per estudiar, però tampoc els volia demanar cada tarda que vinguessin a rescatar-me”, diu mentre s’encén una cigarreta.

La Maria va entrar en un episodi depressiu. Lluny dels seus, Barcelona es convertia en una ciutat esquerpa que semblava que no s’acabés mai

La Maria va entrar en un episodi depressiu. Lluny dels seus, Barcelona es convertia en una ciutat esquerpa que semblava que no s’acabés mai, amb aquells carrers estrets farcits de pisos que se cenyien damunt d’ella i l’atrapaven amb una ombra que se la cruspia per dins. Com s’ho faria per estar-se quatre anys en aquella ciutat on a la universitat les noies se la miraven amb supèrbia, i a fora els carrers eren plens de gent que desfilava amb les mateixes cares i amb una pressa inexplicable? Relata que cada setmana canviaven els dies que tocava classe en línia, però que ella ja resava perquè coincidís en divendres, i així poder tornar dijous a la tarda al poble. “El que se’m va fer més estrany va ser que jo mai vaig arribar a conèixer els meus veïns. Recordo un dia que se me’n va anar la llum del pis, i vaig trucar porta per porta per preguntar als veïns si també els havia passat. Doncs ningú em va obrir. Això al poble és impensable. Si jo truco a casa la veïna, segur que em convida a un cafè.”

No és estrany que els sorolls estridents i les vides agitades facin tornar les persones menys humanes. Tant a Torregrossa com a Mollerussa, quan la Maria es creua amb algú està acostumada a saludar-lo o a somriure-li, encara que no el conegui. És com un ritual intrínsec que surt natural. En canvi, a Barcelona no ho ha fet mai, però perquè tampoc s’ha sentit convidada a fer-ho. Quan els busca amb la mirada es troba que la de l’interlocutor potencial fuig esperitada o, si no és així, entropessa amb un smartphone que talla tot possible inici de conversa o intercanvi de mirades. A tot estirar, algun diàleg breu i incòmode a l’ascensor, però durant els quatre anys que va viure a Barcelona, poca cosa més.

La globalització ha comportat la banalització del nostre entorn físic i social

Vivim en un moment de banalització del nostre entorn físic i social. D’ascens de comoditat en l’individualisme. Si a això hi sumem el creixement de l’aïllament per l’era de la digitalització i durant la pandèmia, i la cultura neoliberal del consum i de la competència que es potencia a les grans ciutats, la corresponsabilitat i l’empatia cap a l’altre es debiliten. “Sí que és cert que a Barcelona a qualsevol hora te’n pots anar a un bar i prendre’t una cervesa. Sempre trobaràs gent. Però no em compensava, perquè quedava, jo què sé, per plaça Catalunya a fer una copa i després no hi havia manera de tornar a casa, que els metros estaven tancats i al final acabava tardant quaranta minuts per arribar-hi. En canvi, jo aquí puc tornar caminant i en un moment ja hi soc.”

Al segon curs la Maria va fer un grup d’amigues a la universitat, la majoria de les quals també procedien d’altres zones rurals de Catalunya, però sovint havia de contenir-se per no engegar algun company que li feia preguntes absurdes fruit d’una ignorància poc dissimulada, i que ara m’explica petant-se de riure: “Quan explicava que venia de Mollerussa, sempre hi havia el típic comentari: «Hòstia, però allà teniu alguna cosa més a part de cabres?». I la de preguntar-me si teníem wifi, que al final ja no sé si m’ho deien de debò o no, però de broma jo els contestava: «Falta poc, però de fet l’any passat ja ens va arribar el telèfon fix, que és un pas!»”.

“Les productores són a Barcelona, i els joves hem normalitzat el fet d’haver-nos-hi de desplaçar perquè és on hi ha l’oferta”

Tot i haver-hi fet un grup d’amigues, va haver-hi un punt en què la Maria no va suportar-ho més i va petar. Cada vegada se li feia més difícil gestionar aquella soledat sumada a l’angoixa que li produïa sortir al carrer i topar amb aquell conglomerat d’individus de cares llargues, que avançaven cap a la mateixa direcció dins d’una ciutat hostil que no la volia. Així que un dia va decidir agafar un AVE i tornar cap a casa. “Les amigues de Barcelona van preocupar-se, perquè vaig anar-me’n a Mollerussa durant dues setmanes i sense donar senyals de vida. Els meus pares van dir-me que ells no m’obligarien a acabar la carrera, però em van encoratjar a, almenys, acabar el quadrimestre. Vaig començar a veure una psicòloga, i al final vaig decidir tornar a Barcelona per acabar els dos anys de carrera que em quedaven. Però sempre que podia m’escapava al poble.” La Maria va graduar-se el mes de juny passat, i ara ha decidit establir-se a Mollerussa per ocupar-se de la gestió i la logística de la impremta dels pares durant un temps indefinit. Igualment, té clar que si mai vol treballar d’alguna cosa vinculada als estudis que va cursar, se n’haurà d’anar a Barcelona. “Aquest sector, com molts d’altres, encara està molt verd, aquí. No hi ha productores, les empreses són a Barcelona, i els joves hem normalitzat el fet d’haver-nos-hi de desplaçar perquè és on hi ha l’oferta.”

“És una realitat que encara la majoria de joves tenim molt al cap, això d’haver de marxar i fer una carrera universitària. Però aquí hi ha moltes coses per fer, feines molt necessàries que tenen poc relleu generacional, i si això segueix així aniran desapareixent comerços”, es lamenta la Maria. M’explica que, en els últims anys, la població mollerussenca ha crescut força, sobretot gràcies a persones immigrants que venen per a la temporada de collita i ja decideixen quedar-s’hi. Ara que és aquí, el que més troba a faltar és la diversitat d’opcions gastronòmiques de què disposen les grans ciutats. “Però la vida a Barcelona era caríssima; jo no me n’hi hauria pogut anar mai si els pares no m’haguessin pagat el lloguer”, diu mentre procedeix a explicar-me l’escassa oferta de pisos de lloguer amb preus desorbitats que hi ha a Mollerussa, una tendència generalitzada a Catalunya, de la qual les Terres de Ponent tampoc s’escapen.

“Aquí hi ha moltes coses per fer, feines molt necessàries que tenen poc relleu generacional, i si això segueix així aniran desapareixent comerços”

Cada cap de setmana, la Maria torna a Torregrossa per veure la colla, i passeja pels carrers llargs per on abans lliscava amb la bicicleta com si fossin tobogans. Les dones grans assegudes a fora ondulen els braços com serps, amb els vanos, per foragitar la calor seca. “Com has crescut”, li diuen, “però segueixes igual d’escarransida!”. Sovint va a visitar la padrina, que ara viu sola, amb aquell tros seu tan gros, i recorda que de petita es llevava a les sis del matí per acompanyar el padrí a l’hort. Engegava el tractor i passava per on no podia passar, aixafant cultius i fent malbé els marges de pedra. Però el padrí només reia i, mentre la Maria triava amb la vista les branques més fortes i llargues per fer cabanes, li deia que, així, damunt del tractor i amb els ulls ametllats d’adormida, semblava la nena més feliç del món.