“Tenim un bon cor, els catalans?”, li pregunto només entrar. I tot i que no em refereixo a la qüestió més espiritual, aviat m’adonaré que soc davant de molt més que un expert en cardiologia. Abans de continuar, confesso que sempre he tingut un petit neguit pel que fa al cor, patint per si qualsevol dia em podia fallar. Per tant, tenir una entrevista amb el doctor Ramon Brugada, un dels cardiòlegs catalans més importants que tenim, i especialista en els casos de mort sobtada, és una bona ocasió per fer-li preguntes que voregen l’interès personal.

“Encara que hi hagi una política molt forta contra el tabaquisme, després mires sèries i pel·lícules i allà tothom fuma”

Ja hi deu estar acostumat, perquè de seguida somriu i em certifica que, en general, el català és una persona que menja bé i que fa activitat física, perquè camina molt. Això sí, cal estar alerta, perquè en els últims temps hi ha un augment de l’obesitat infantil, sobretot lligat a l’ús de les pantalles, i els joves continuen fumant. “Encara que hi hagi una política molt forta contra el tabaquisme, després mires sèries i pel·lícules i allà tothom fuma”, lamenta Brugada, que està assegut en un dels despatxos del laboratori de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), on dirigeix el Grup de Genètica Cardiovascular.

És a dir, que per tenir un cor sa no s’ha de fumar, i cal fer exercici i menjar de tot però amb moderació. “Per sort, aquí no som als Estats Units, on mengen una bossa de patates i una coca-cola per esmorzar”, afegeix el doctor, que, tot i això, sempre recomana a tothom fer-se un electrocardiograma: “Encara que et trobis bé, hi ha malalties que no es veuen i que no donen cap símptoma. Quan et trenques el menisc, et fa mal, però el cor no dona senyals fins que et pot causar una mort sobtada”, sentencia el doctor, que ara sí que m’ha alertat.

Sobre tot això, ell n’és un expert mundial. De fet, ell i els seus dos germans, tots cardiòlegs i descobridors de la síndrome dels Brugada. Es tracta d’una malaltia poc comuna i hereditària, que acostuma a causar la mort sobtada en persones de 35 a 45 anys. “No sempre es veu a l’electrocardiograma, però quan es detecta, es poden implantar eines, com un desfibril·lador automàtic”, explica el cardiòleg, que descobreix la base genètica de la malaltia als anys noranta mentre es forma i treballa en hospitals dels Estats Units, com l’Emory University, a Atlanta, o el Baylor College of Medicine, a Houston.

“Encara que et trobis bé, hi ha malalties que no es veuen i que no donen cap símptoma. Quan et trenques el menisc, et fa mal, però el cor no dona senyals fins que et pot causar una mort sobtada”

La seva reputació científica fa que, anys més tard, sigui nomenat director del centre de genètica cardiovascular del Masonic Medical Research Laboratory, així com cardiòleg i director del centre clínic de genètica cardiovascular al Montreal Heart Institute, on compagina la seva feina clínica amb la recerca en la genètica de la mort sobtada.

Durant anys, construeix la seva vida al continent americà, on instal·la la família i d’on creu que ja no marxarà. Fins que un dia tot canvia. Som a l’any 2008 i Brugada rep un encàrrec que ho capgirarà tot: li proposen liderar el projecte de crear la nova Facultat de Medicina de la Universitat de Girona com a degà. A més, també s’incorporaria a l’Hospital Josep Trueta com a cardiòleg i a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) com a director del centre de recerca cardiovascular.

Ell, nascut a Banyoles, veu que és una oportunitat única per tornar a casa, a les seves arrels. “Si m’haguessin ofert un altre lloc, hauria dit que no. Però era Girona, era casa, i era un projecte impensable fa vint anys”, recorda emocionat. És així com, amb un equip de més de 200 professionals, posa en marxa un mètode docent innovador que, en pocs anys, situa la Facultat de Medicina de la UdG com una de les més prestigioses de l’Estat.

“Per poder explicar una cosa primer s’ha d’entendre”

“Sobretot es basa a no fer classes magistrals, sinó en aprenentatges basats en problemes”, explica Brugada, que assegura que avui dia els alumnes no aguanten una hora escoltant. “En grups reduïts de deu persones, els posem un problema sobre la taula, ells el desenvolupen, l’estudien i presenten solucions”, continua. D’aquesta manera, hi ha una docència molt activa en què el professor, al final, és qui menys parla: “Per poder explicar una cosa, primer s’ha d’entendre”, diu Brugada, que ja va aprendre aquest mètode quan impartia classes al Canadà.

“Es tracta de presentar un cas i, al seu voltant, anar-ne desgranant la informació: si t’arriba un pacient amb un dolor toràcic, pot ser que sigui una causa pulmonar, cardíaca, muscular o una costella trencada. Al final, és el que es fa després, a urgències. Ens ve un pacient amb un dolor al pit i hem d’anar deduint d’on ve”, posa d’exemple el docent, que assegura que els estudiants de Medicina són molt vocacionals. “Estudien molt, potser fins i tot massa, perquè la seva competició els genera frustració. Posar una mala nota, per a un d’aquests estudiants, és com si els arranquessis un queixal”, exclama.

Sobre el mètode docent: “És presentar un cas i anar-ne desgranant la informació: si t’arriba un pacient amb un dolor toràcic, pot ser que sigui una causa pulmonar, cardíaca o muscular. Al final, és el que es fa després, a urgències”

“La formació és una etapa fantàstica de la nostra professió”, assegura Brugada, que sempre vol que els alumnes no només aprenguin, sinó que també el superin. “Quan et superen és collonut, perquè és el que forma part de l’aprenentatge”, continua. El problema, explica, és que en els últims anys ha vist com molts alumnes perden la il·lusió en veure que s’encaminen cap a una feina que està poc valorada. “A la ràdio i a la televisió veuen les queixes constants, les vagues de metges... Em sap greu veure els alumnes queixar-se perquè, malgrat que han de treballar molt i que es cobra poc, és una professió preciosa”, lamenta el cardiòleg, que considera que la situació s’hauria de capgirar d’alguna manera. Sobretot per evitar la fuga de cervells cap a altres països.

“A l’estranger ets un estranger tota la vida, i això pesa, sobretot quan tens la necessitat de sentir el caliu de la família”

“És cert que a l’estranger es cobra molt millor. Jo hi he estat setze anys i, si per a tu la professió i els diners són el més important, hi pots estar molt bé. Però sempre hi ha un detall, i és que et sents molt sol quan hi ha algun problema familiar. Això costa d’entendre a la gent que diu que marxa a l’estranger per guanyar el doble. A l’estranger ets un estranger tota la vida, i això pesa, sobretot quan tens la necessitat de sentir el caliu de la família”, se sincera.

Ara Brugada treballa a la seva terra natal, però continua en contacte amb la resta del món. Mentre parlem, té posat de fons un congrés europeu sobre cardiologia, més tard haurà de fer una ponència. Tot i el seu prestigi i la seva popularitat en el seu ram, ell té molt clar que tot es limita a estar dins d’una bombolla. “Ens fa la sensació que som molt importants perquè estem en congressos internacionals i publiquem articles científics, però la realitat és que ningú coneix el nom d’un expert, d’un altre camp, que no sigui del seu país. Jo no puc dir el nom d’un dermatòleg famós que no sigui català, ja no dic d’un físic”, se sincera. “Crec que els científics vivim en bombolles on, a dins, som coneguts, però a fora no existim. Fa uns quatre anys, vaig preguntar als meus alumnes si sabien qui era Valentí Fuster i ningú el coneixia. Ostres! Si és el cardiòleg català amb més anomenada i que ha publicat més!”, lamenta.

“Als científics ens fa la sensació que som molt importants perquè estem en congressos internacionals i publiquem articles, però la realitat és que ningú coneix el nom d’un expert, d’un altre camp, que no sigui del seu país”

Per això, ell sempre ha intentat mirar més enllà: “Quan acabi la meva carrera científica, potser tindré 500 articles; el meu germà gran en té més de mil. Però i què? Quan un article té més de vint anys ja ni te’l mires. D’aquí a vint anys tota la meva feina científica estarà oblidada”, assegura. Davant d’això, Brugada fa temps que intenta deixar una altra mena de llegat.

“Renuncio una mica al creixement personal a canvi de fer créixer un projecte col·lectiu que per a mi és molt important”

“Participar en la Facultat de Medicina, el laboratori de diagnòstic o l’ampliació del servei de cardiologia són coses que quedaran per sempre, per a les pròximes generacions”, s’emociona. Fins i tot la seva lluita als mitjans de comunicació per aconseguir traslladar l’Hospital Trueta al sector annex del Parc Hospitalari Martí i Julià és una altra de les seves grans motivacions. “Renuncio una mica al creixement personal a canvi de fer créixer un projecte col·lectiu que per a mi és molt important”, continua.

Assegura que la Facultat de Medicina de Girona és d’una importància cabdal, perquè, d’aquí a uns vint anys, més de la meitat dels metges de l’Hospital Trueta, així com de les àrees de salut bàsiques de la zona, estaran formats per persones que s’han llicenciat allà. Una altra fita de la qual Brugada està molt satisfet és la creació del laboratori de diagnòstic clínic de malalties hereditàries. “No n’hi havia cap a Catalunya i ens van considerar laboratori de referència”, s’enorgulleix.

La unitat de cardiologia del Trueta, que quan va arribar només tenia una vintena de persones i ara ja en té gairebé quaranta, també és una altra fita de la qual se sent orgullós. Des d’allà es dedica a les cardiopaties familiars i a malalties minoritàries, i tracta famílies que, fins fa pocs anys, estaven condemnades a morts prematures a causa d’una variant genètica. “Els vam donar un tractament i un dia vam poder celebrar amb ells que feia deu anys que no es moria ningú a la família”, somriu. “Això et genera molta satisfacció, perquè veus que estàs fent una feina molt important.”

“Poder tancar tot el cercle mèdic des de Girona és únic”

A banda de la Fundació Brugada, que gestiona juntament amb els seus germans, des de fa un temps el doctor també té un projecte amb l’Institut de Medicina Legal, a través del qual forenses de tot Catalunya li envien mostres de menors de cinquanta anys que han mort de manera sobtada. Així, poden fer-ne l’estudi genètic per descartar que no hi hagi una malaltia hereditària. “Poder tancar tot el cercle mèdic des de Girona és únic”, diu mentre li brillen els ulls.

“S’arriba a un punt de no retorn, que és quan arribes a la consulta i, en comptes de dir «Quants pacients tinc?», dius «Quants pacients em queden?»”

Als seus alumnes sempre els diu que, malgrat que la medicina estigui molt maltractada, han d’estudiar el que els apassioni. I, quan acabin, han de continuar estudiant i fent recerca, perquè el pitjor que hi ha en una feina és la rutina. “S’arriba a un punt de no retorn, que és quan arribes a la consulta i, en comptes de dir «Quants pacients tinc?», dius «Quants pacients em queden?». Això vol dir que ja estàs pensant en l’hora de plegar, en comptes de pensar en l’oportunitat d’aprendre amb ells i d’aprendre medicina”, explica.

A ell, la rutina el mata. Per això es passa el dia envoltat de projectes diferents. “L’important és que sempre tinguis el cuc de la recerca i d’aprendre, però també de sortir de la bombolla i no ser només investigador, o docent, o metge. Malgrat que puguis ser molt bo en allò que fas, el món és molt gran i hi ha moltes coses a fer”, aconsella als seus alumnes.

Els trasllada que, sobretot, s’involucrin en la comunitat i a intentar millorar les coses. Uns reptes que ell fa anys que afronta a Girona, des d’on lluita perquè sigui un territori autosuficient, perquè els seus metges es formin i treballin a prop de casa seva sense necessitat de marxar fora. Tot un somni que no podia ni imaginar quan era lluny de la seva terra, mar enllà. Gràcies, doctor Brugada, per tots els seus consells.