Després de parlar per telèfon i intercanviar-nos alguns missatges de WhatsApp m’adono que, malgrat semblar una noia discreta, amaga molts secrets. Com els documents, com els llibres, com els papers que li passen per les mans per recuperar-ne la identitat, la història, la raó de ser. La Berta Blasi es dedica a la conservació i restauració de patrimoni documental, d’obra gràfica i de fotografia. Però com es fa? Per a què serveix? Qui s’hi dedica? Agafo paper i bolígraf i me’n vaig cap al seu taller, a Tiana, perquè m’ensenyi com hem de tenir cura del nostre patrimoni bibliogràfic.

“El pare sempre m’ha transmès respecte pels llibres. S’han de cuidar, no es poden guixar ni estripar”

Truco al timbre i ens obre les portes amb l’amabilitat que la caracteritza. “El taller és petit”, xiuxiueja. Però trobem un lloc on asseure’ns per poder conversar una estona. El Jordi Borràs, que m’acompanya, obre els ulls. De seguida s’adona que hi ha milers d’objectes per fotografiar. Envoltats de relíquies, la Berta arrenca: “El pare sempre m’ha transmès respecte pels llibres. S’han de cuidar, no es poden guixar ni estripar”. Aquesta afirmació com a preàmbul per entendre el seu trajecte vital i professional. “Jo volia ser artista. Vaig entrar a Belles Arts, però el primer any va ser un fracàs absolut. El meu pare em va veure desorientada, em va donar un fullet amb diferents carreres universitàries, em va destacar la restauració i em va dir: «Crec que això et pot encaixar». I aquí em teniu”, diu amb un somriure que irradia felicitat i agraïment. Ens acaba d’explicar el que va ser tot un descobriment. Aquella conversa va fixar el seu rumb professional, va encendre la curiositat, la inquietud que feia anys que l’acompanyava, silenciosa, però que, de cop, s’havia fet evident, havia aparegut com un llibre nou, com un document inèdit.

Des d’aquell dia, la Berta restaura el passat i documenta el futur. Va entrar a l’escola de restauració i va començar a picar pedra per fer-se un forat en aquest món, un cosmos que intenta tapar buits. “Recordo que quan estudiava anava al Mercat de Sant Antoni o als Encants de Barcelona i comprava documents a pes. Llavors, la professora em deia: «Ara estripa-ho i fes-hi forats». Així vaig aprendre l’ofici. Estic especialitzada en restauració sobre paper, pell i pergamí”, afegeix.

“Cal saber on està continguda la informació, ja sigui una il·lustració, un gravat, un llibre o un text. El primer que faig sempre és veure la peça i fer un diagnòstic, saber què li passa”

Treballa perquè un llibre, una novel·la o un escrit antic, desgastat, esguerrat, retornin a la vida. Perquè mentre hi hagi la Berta qualsevol document és immortal. La clau és el tipus de paper?, pregunto amb una certa ingenuïtat. “Sí, cal saber on està continguda la informació, ja sigui una il·lustració, un gravat, un llibre o un text. El primer que faig sempre és veure la peça i fer un diagnòstic, saber què li passa, com està el suport i com es troben els elements sostinguts.” Queda clar que actua com una metgessa: identifica el document malalt, l’analitza, estableix una recepta i l’aplica. Les fases semblen clares, però el procés és molt més prosaic. “Una de les preguntes que sempre em faig és: «Què li ha passat? Per què està en aquest estat de conservació? L’han estripat? S’ha mullat? Era en un lloc amb molta humitat?». Un cop tens aquestes respostes cal fer sempre una neteja en sec per treure’n tota la brutícia superficial, i a partir d’aquí les accions es van complicant i succeint.”

“Se l’anomena «esponja de fum» perquè s’utilitza per treure el sutge que queda sobre els llibres, les obres o els documents després d’un incendi”

Parla sense parar de treballar. Té interioritzats tots els moviments i mou les mans amb una destresa admirable. Malgrat la delicadesa dels documents que té davant i la precisió que necessita la feina, actua amb fermesa i convicció. Les paraules li surten soles i, sense ser-ne conscient, encadena conceptes que només aquells que coneguin l’argot de la restauració poden seguir amb facilitat. “La neteja en sec la fem amb cautxú vulcanitzat. El pots passar per sobre de tinta, llapis o pràcticament qualsevol element i se n’emporta tota la porqueria. Se l’anomena «esponja de fum» perquè s’utilitza per treure el sutge que queda sobre els llibres, les obres o els documents després d’un incendi”, detalla. És evident que la conversa esdevé pedagògica. Ens permet endinsar-nos en un univers sovint desconegut i, de vegades, també secret. Perquè hi ha texts o il·lustracions que no només acumulen anys d’història, sinó també notes reveladores.

I segueix descrivint cada pas. “Després, si les tintes ho permeten, podem fer una neteja humida. Submergim el document en una pica, el rentem, l’assequem i l’aplanem. I, tot seguit, fem la consolidació dels estrips i les llacunes”, explica. Què vol dir “consolidar”?, etzibo. Res es pot donar per suposat. “Es tracta de reintegrar les llacunes. Ho fem amb diferents papers japonesos”, respon tot demostrant-nos el que ens està explicant. Fets i no paraules. Perquè, sovint, són més clarificadors.

La conversa flueix, però el compàs el marquen les seves mans. Veure com treballen amb subtilesa i sense fre és, gairebé, anestèsic. I, per això, de fons ressona en tot moment el clic de la càmera. El Jordi en capta cada detall. Perquè les fotografies, com els documents que manipula la Berta, poden ser també eternes. L’objectiu és perdurar, malgrat les intempèries dels anys i dels temps.

“La nostra feina és intentar alentir la degradació de les peces, perquè el procés no el podem aturar. Jo moriré, i un document també acaba morint”

“Els grans problemes són la humitat, els insectes i, evidentment, les mans de l’home. Nosaltres som els grans culpables del deteriorament de molts documents. Els manipulem i, per molt que anem amb cura, els acabem malmetent”, anota la Berta. I, en aquest punt de la conversa, una pregunta esdevé indefugible: qui us encarrega restaurar documents? “El 80% dels nostres clients són institucions públiques, però també treballem per a particulars. Està molt amagat, però existeixen grans col·leccionistes d’obra gràfica i de llibres. Entrem a cases que podrien ser museus. Alhora, cal dir que la gent que els custodia és molt conscient que cal conservar-los.” I, per això, recorren a la Berta. Ella hi és per garantir que els documents vagin passant de generació a generació, perquè perdurin in secula seculorum.

“Has de saber treballar amb les mans, però també has de saber per què es degrada la cel·lulosa o què són els àcids. És a dir, has de tenir coneixements de química i biologia. És una combinació entre l’artesania i l’enginyeria”

“La nostra feina és intentar alentir la degradació de les peces, perquè el procés no el podem aturar. Jo moriré, i un document també acaba morint. És com una acció de cures pal·liatives. Cada cop més, la restauració és una enginyeria”, diu la Berta. I repregunto ràpid: tu et sents més artesana o enginyera? “Has de saber treballar amb les mans, però també has de saber per què es degrada la cel·lulosa o què són els àcids. És a dir, has de tenir coneixements de química i biologia. És una combinació entre l’artesania i l’enginyeria. Has d’entendre per què fas les coses. Jo, quan veig un document, identifico patologies, no em fixo en la informació que conté.” Perquè el seu objectiu és que res desaparegui. Té la responsabilitat de seguir donant vida a objectes que semblaven ja mig moribunds.

“Faig una feina invisible i és difícil que se’ns reconegui la nostra tasca. Però soc molt tossuda i treballant de valent he aconseguit arribar fins aquí. Primer vaig començar a restaurar en una habitació de casa, i després, al garatge dels meus pares. Ells m’han ajudat sempre i això és imprescindible; els estic molt agraïda”, sentencia. Sembla un aclariment a peu de pàgina però realment és una declaració sincera, generosa i honesta. Perquè la veritat pot ser escrita, però també dita. Les paraules no sempre se les emporta el vent; si es pronuncien amb autenticitat i estima arriben a tot arreu.

“Cadascú s’enfronta a la feina d’una manera diferent. Tu tens el teu grau de perfeccionisme, i jo el meu”

La Berta busca unes pinces i agafa un retall de paper. Tots els gestos estan ben mesurats. Cap moviment és fruit de la intuïció o l’atzar. Llavors, amb una certa curiositat, la interrogo de nou: cal ser molt perfeccionista per fer aquesta feina? I ella respon amb molta habilitat: “Com per ser periodista, no? Cadascú s’enfronta a la feina d’una manera diferent. Tu tens el teu grau de perfeccionisme, i jo el meu. Sempre s’han fet restauracions, perquè quan es fa malbé una cosa l’arregles. Però no s’han fet de la mateixa manera ni seguint els processos més bons”. Ras i curt. Es poden fer moltes interpretacions però el que queda ben clar és que la Berta pot ser tan taxativa i directa com prudent i reservada. 

Anem xerrant i, al mateix temps, ens va ensenyant tots els racons del taller. Milers de documents i d’anys arreplegats en un petit espai. Si no passessin per aquest consultori, molts acabarien agonitzant. Però la Berta apareix en el moment precís per retornar-los a la vida. Restaura el present per seguir il·luminant el futur. El passat existeix quan el cuidem, quan el restaurem, quan la Berta treballa discretament perquè res sigui invisible.