Maria Antònia està al terrat
amb el cul arremangat,
tant si neva com si plou
Maria Antònia mai es mou,
tant si plou com si neva,
Maria Antònia mai es lleva.

Joan Amades
‘Folklore de Catalunya. Cançoner’

De qui parlem? Qui és aquesta Maria Antònia? És una senyora que només té una dent, però que és capaç de fer córrer tota la gent, diu un refrany. I aquí on som, n’hi ha cinc, de Maries Antònies. I totes tenen el seu nom: la Candela, la Santa Victòria, la Maria Columba, la Francisca i la Santa Magdalena, la més longeva, de 1766, coneguda popularment com a “peng-peng” pel seu so sec i net característic. A la llunyania, en veiem unes quantes més, totes des d’una posició superior. Com totes les de la resta del país.

El campanar de Sant Joan de Valls és el més alt de Catalunya i, per un metre, no ho és de tots els dels Països Catalans

Si poguéssim veure tots els campanars veïns, en aquest país tan petit, des del campanar de l’església de Sant Joan de Valls, en veuríem totes les Maries Antònies, les campanes, des d’una posició privilegiada, la de ser el campanar més alt del Principat. Llàstima que, per un metre —un menys que el campanar de la Nostra Senyora dels Dolors de Manacor—, no ho és també dels Països Catalans. Pugem-hi. 

En qualsevol cas, la mirada des d’aquí dalt impressiona. Som al pla de campanes de la torre, que al bell mig del barri vell, adossada a l’església del gòtic tardà construïda entre 1569 i 1583, saluda les antenes de televisió que s’aixequen dels teulats veïns, envellits, molts dels quals foradats i marcits, i els altres temples de la ciutat: el de Sant Francesc, el del Carme i el de Sant Antoni. Entre la gamma de colors ocres de les teules i els terrats solitaris, s’obren espai els carrers, d’on ens arriba el bullici dels qui hi passegen i conversen abans no se’n vagin a dinar. Res a comparar amb el rebombori que ens podem imaginar si tanquem els ulls un cop albirada des d’aquí dalt la plaça del Blat, que s’omple amb cada cita castellera que divideix la ciutat en dues.

Imagineu-vos-ho: des d’aquí dalt, en temps de guerra, es van llençar quatre de les cinc campanes que hi havia

Som a 74 metres sobre el nivell del carrer, fregant els 300 sobre el nivell del mar. Imagineu-vos-ho: des d’aquí dalt, en temps de guerra, es van llençar quatre de les cinc campanes que hi havia. De dalt a baix. L’única que es va salvar, la Santa Magdalena, ho va poder fer o per l’amor que li tenien els vallencs, o per pura utilitat com a sistema d’alerta. Ens ho expliquen dos vallencs de soca-rel, el Ramon Vilà (Valls, 1957), oficinista bancari jubilat, i el Ferran Amill (Valls, 2002), estudiant, músic i un fidel de la cultura popular vallenca.

El Ramon, el Ferran i una dotzena de companys més són els encarregats de fer sonar les campanes tal com sempre s’havia fet, manualment. Ells són els Campaners de Valls

D’edats i de generacions ben diferents, tots dos trepitgen fort a la ciutat, sobretot el més jove. I parlant de trepitjar, el que els uneix a tots dos és que trepitgen el terra del pla de campanes del campanar de Sant Joan els dies més especials de cada any. Pels Tres Tombs de Sant Antoni, per la Candela, per la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, per Setmana Santa, per Corpus, per la festa major de Sant Joan, per Santa Úrsula o, inclús, per Cap d’Any, entre molts altres dies, el Ramon, el Ferran i una dotzena de companys més són els encarregats de fer sonar les campanes tal com sempre s’havia fet, manualment. Ells són els Campaners de Valls.

“La broma que esteu com una campana no us l’han fet mai, oi?”, pregunta irònicament el Jordi Borràs. No toquen ni quarts ni hores? Afirmatiu. Aquesta gent, diu el Ferran, autoreferencial, “som uns friquis”. I sort que ell està començant a ser-ho, pensa en veu alta, perquè és un llibre obert, un apassionat de tot el que explica i sap, que no és poc. Amb 21 anys, sembla que n’hagi viscut més dels que té. Però es dedica a recuperar i desempolsegar una història que no ha viscut, que comença un parell de dècades abans, amb el Ramon com a protagonista i amb l’església del Carme, la façana de la qual el Ferran ens assenyala a la llunyania, com a escenari.

El 1981 al Ramon li arriba un encàrrec:  ocupar-se del manteniment de les instal·lacions que garantien el bon funcionament del sistema que feia sonar les campanes

Corria l’any 1981, i l’església del Carme havia estat restaurada. Al Ramon, gairebé tan jove com ho és el Ferran, li va arribar un encàrrec que es va prendre amb naturalitat i il·lusió. La parròquia li va demanar que s’ocupés del manteniment de les seves instal·lacions i del circuit elèctric que garantien el bon funcionament del sistema que feia sonar les campanes automàticament.

Però el mateix dia de la inauguració, al Ramon li van proposar que fes sonar les campanes ell mateix. Com antany. Estirant les cordes, movent les campanes i fent dringar el batall. L’escola de música de Valls havia recuperat la tradició a la parròquia de Sant Antoni, on es tocava una campana des de peu de carrer amb una corda. I el Ramon, de llavors ençà, va començar a tocar a missa de dos quarts de vuit per les festivitats de la Mare de Déu de Montserrat i de la Mare de Déu del Carme.

El Ramon ha estat el corredor que ha portat la flama olímpica fins al peveter del present

Per què ho feia, el Ramon? Per sentiment. “Amor a la terra, amor a la terra, això és amor a les coses de casa.” Així, s’ho va fer seu, considera el Ferran. El Ramon era, i continua sent, la persona per a tot, el que mai falla i va darrere de tothom per no deixar-se cap porta tancada, cap detall per polir. S’ha passat anys i panys pujant als campanars en dies excepcionals, molt comptats, per fer perviure una tradició que era residual. Ha estat el corredor que ha portat la flama olímpica fins al peveter del present. Però hi ha coses que és millor fer-les en companyia, col·lectivament, perquè les enriqueixen, hi donen més sentit i significat i les fan més grans.

I això, el Ramon i el Ferran no ho diuen per dir. Ho diuen per experiència. El Ferran també va accedir a aquest submon per culpa d’una mescla d’atzar i casualitat, però, per a això, cal ser al lloc adequat. Persones que ara són companys seus, com el Jordi Robert, el Francesc Sans o la Cristina Boixaderas, havien començat a tocar la campana de Sant Antoni, i un dia ben especial —el del 650è aniversari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu del Lledó—, com que el coneixien de l’escola de música, li van demanar ajuda perquè no eren prou gent.

“Em van dir: «Puja i t’ensenyarem més o menys com es fa». Ting-tong, i jo vaig pujar, vaig tocar, vam llençar els pètals damunt la marededeu Déu i, a partir d’aquí, vaig començar a tocar…”

“No sabia ni tan sols com funcionava, però em van dir: «Puja i t’ensenyarem més o menys com es fa». Ting-tong, i jo vaig pujar, vaig tocar, vam llençar els pètals damunt la marededeu i, a partir d’aquí, vaig començar a tocar pels Tres Tombs, Corpus, Sant Joan…”, explica el Ferran, recordant la seva trajectòria. Era l’any 2016, i encara hi havia molt camí per recórrer. Les campanes ja dringaven al Carme i a Sant Antoni. Però faltava la joia de la corona. “Com és que no venim aquí?”, parafraseja el Ferran, referint-se al campanar de Sant Joan. Els feia por, i el mossèn, tot i tenir-ne la voluntat, no les tenia totes.

Però, finalment, va arribar el moment. El 2020, el grup de Campaners de Valls es va presentar a la ciutat, i per Sant Joan van fer sonar les campanes manualment després de dècades. Més que tancar un cicle i obrir-ne un de nou, la configuració definitiva del grup, que d’entrada formaven un grapat de persones, va ser un pas endavant per mantenir un costum arrelat a la ciutat i per reconèixer-lo com una tradició pròpia del funcionament social de Valls. Les campanes sempre hi han estat, però se n’ha erosionat la presència i el significat. I els Campaners, amb una vocació memorística, però, sobretot, pràctica i festiva, van decidir recuperar el ritual.

“Jo em faig gran i ells venen amb esperit i s’ho estimen.” Si no hagués estat per aquests companys, “tot això s’hauria acabat”

Gràcies al Ramon, que havia mantingut viva la tradició, la flama del peveter es va poder fer més gran i més visible. Rere seu, han vingut persones més joves que ell, vinculades al teixit social de la ciutat, que hi aporten nova energia, esforç i idees. “Vaig estar més content...”, reflexiona el Ramon, “perquè... vull dir... Home, jo em faig gran i ells venen amb esperit i s’ho estimen”. Vist amb la perspectiva lúcida del temps, suposa que si no hagués estat per aquests companys, “tot això s’hauria acabat”. Però, amb una alegria que no li fa falta mostrar amb gran gestualitat per demostrar com n’és, de genuïna, agraeix “l’afecte que tenen per les campanes” i el fet que “valoren la poca cosa que vaig poder fer, sempre ho han tingut en compte”.

De cinc que eren en començar, han passat a una quinzena, organitzats a través de WhatsApp. Quan un no pot, sempre pot un altre, i si no, porten amics i coneguts que gaudeixen tant com ells fent sonar les campanes

El 2023, de cinc que eren en començar, han passat a una quinzena, organitzats a través de WhatsApp. Quan un no pot, sempre pot un altre, i si no, porten amics i coneguts que gaudeixen tant com ells fent sonar les campanes. La gràcia, diu el Ferran, és que tothom pugi a lligar i penjar les cordes per fer sonar les campanes, perquè mai es faci notar cap absència. L’aprenentatge el fan el contacte i la complicitat. El boca-orella, l’observació, l’explicació i la pràctica. “Així, no depenem de ningú de nosaltres; tothom en sap i tenim una carpeta de Drive on tothom pot consultar els documents”, explica.

Els documents, la informació escrita, passada i present, també tenen una importància especial en la tasca de practicar, mantenir i fer perviure la memòria de la cultura associada a les campanes, els campaners i el campanar. La intenció dels nous campaners, si bé no toquen les campanes per cridar al sometent o per avisar de foc o bombardejos, és donar valor a aquest sistema de comunicació tradicional, “amb ànim de festa”, diuen.

Per tocar com sempre s’havia fet, els Campaners es basen en documentació antiga, com relats o consuetes

No hi ha mes, excepte l’agost, en què no toquin, i per fer-ho tal com sempre s’havia fet, de la manera més fidel possible al passat, es basen en documentació antiga, com relats o consuetes, llibres que recullen les pràctiques, els costums i les cerimònies religioses de les parròquies de Valls. Inclús, la documentació reprodueix els tocs de campanes, que han recuperat.

I és que fer sonar les campanes, recorda el Ferran, “no és només els tocs, sinó tot allò que hi ha al voltant de les campanes, el campanar i el campaner. Perquè, al cap i a la fi, es feien més coses, no només tocar campanes”. Com, per exemple, costums com la pluja de pètals que per Corpus es llença des de l’església de Sant Antoni a la custòdia, o l’“enramada de llorer”, una tradició recollida en alguns programes de Setmana Santa de temps enrere i en l’apartat “Tradiciones de la Semana Santa vallense” d’una consueta de l’any 1953.

Molts vallencs coneixien l’existència d’aquest tresor, que feia referència a rituals propis de dècades enrere a l’any de la publicació. De fet, va ser un dels orígens simbòlics de l’escola de música Robert Gerhard de la ciutat, i ha ajudat a bastir amb rigor la recuperació històrica que fan els Campaners. I entre les tradicions religioses que recollia, hi havia aquesta, l’enramada, el recobriment dels jous de les campanes amb branques de llorer, que, un cop assecades, eren cremades el Dimecres de Cendra de l’any següent.

Amb la mateixa motivació arxivística que els ha portat a fer la tasca historiogràfica, han creat la seva pròpia consueta

Tot això —la pluja de pètals, l’enramada, els tocs de campanes—, els Campaners ho han traslladat del passat al present per posar-ho en pràctica. I amb la mateixa motivació arxivística que els ha portat a fer aquesta tasca historiogràfica, a banda de dur a terme un seguiment de l’estat de la quinzena de campanes que hi ha a Valls, han creat la seva pròpia consueta.

“Qui sap”, planteja el Ferran, “si d’aquí a vint anys algú tornarà a tocar les campanes. No ho sabem, si algú ho voldrà recuperar d’aquí a cent anys”. Per això documenten tot el que fan i la manera com ho plantegen. Tanmateix, no cal que es preocupin gaire, els vallencs, segons el Ferran.

Tant als Campaners, com al Ball de Cavallets, al Ball de Pastorets o a les colles castelleres hi ha arribat molta gent jove que ha començat a participar en la cultura popular de la ciutat

Tant als Campaners, com al Ball de Cavallets, al Ball de Pastorets o a les colles castelleres hi ha arribat molta gent jove que ha començat a participar en la cultura popular de la ciutat. “És la primera gent a qui li agrada, que s’hi apunta, que es preocupa, que s’ho sent…” “La gent jove és aquí”, diu. El relleu, tal com ells demostren, sembla assegurat. Des de fora, des del vessant dels qui gaudeixen de la cultura popular, ja es dona l’energia necessària.

Les últimes Decennals en van ser una confirmació. S’havien de celebrar el 2021, però la covid-19 va obligar a posposar-les al 2022. Però cap problema. Els Campaners van fer que, tot i la tristesa, la festa entrés a cada casa a través de les finestres i els balcons. Van fer sonar les campanes els deu dies que s’hauria d’haver celebrat la festivitat. Volien que “la ciutat sentís que passava alguna cosa”, i encara que els carrers estaven ben buits, van omplir d’alegria molts veïns, que els ho van fer saber personalment i també a través de les xarxes socials, en què van penjar molts vídeos.

“Vam començar amb el ping-ping i hem acabat amb el cataclong-cataclong”

L’any següent, la banda sonora de la festa major va ser la mateixa, però va acompanyar-la l’alegria, que ja podia ser als carrers. En deu dies de festa, van pujar a veure dringar les campanes una setantena de persones. En total, ja n’hi han fet pujar més del doble, des que van començar. “La gent s’ho sent”, repeteix el Ramon, que, profètic, ho explica tot amb dues onomatopeies: “Vam començar amb el ping-ping i hem acabat amb el cataclong-cataclong”.

A Valls, hi ha persones que, a través de la pràctica, eviten que les campanes i els campaners s’oblidin i quedin en l’ostracisme més fosc

Per més que no hi pensem, que no les vegem, que hàgim d’alçar la mirada per albirar-les, i de vegades ni tan sols així, les campanes són, i sobretot, han estat, un habitant més dels pobles, barris i ciutats. Han fet de reclam i, alhora, d’alerta. Han estat estimades i protegides i, al mateix temps, llençades de dalt a baix, foses i convertides en els estris i objectes que la necessitat ha exigit. Gairebé tot, als pobles, ha passat pel seu sedàs. I els temps, tanmateix, han canviat, i a qui han fet passar pel sedàs ha estat, precisament, les campanes i els campaners. Però a Valls, com a l’Espluga de Francolí o com a Cervelló, hi ha persones que, a través de la pràctica, eviten que s’oblidin i quedin en l’ostracisme més fosc.

“Allà on hi ha campanes, hi ha batalls”, diuen. Sense l’ànima de la campana, aquesta no sonaria

“Allà on hi ha campanes, hi ha batalls”, diuen. Sense l’ànima de la campana, aquesta no sonaria. La inèrcia del moviment de la campana la fa rebotar amb el pistil capgirat, la campaneta de la boca de la campana, i aquesta, al seu temps, es mou responent als cops i garanteix la ressonància durant una bona estona. Però sense la força humana que mou la campana, ni ella ni el batall sonarien. I, sí, tot això ja és passat, és folklore, nostàlgia i divertiment. Però, així mateix, és cultura, no només recuperada, sinó regenerada i renovada, que fa memòria i, sobretot, genera estima i afecció.

Perquè tocar les campanes manualment, com sempre s’havia fet fins fa unes quantes dècades, no era només l’acte manual i rutinari de fer-ho. Ni tan sols era només tocar-les els dies més especials. Les campanes i els campaners també són l’ampli, bonic i en molts casos desconegut vocabulari que s’hi refereix i que en prové.

Cultura popular és això. Cultura que prové del que el poble fa amb si mateix i amb el que té a l’abast

Les campanes i els campaners són el reguitzell de verbs que fan referència a l’acte de fer sonar les campanes. Els refranys i frases fetes associats. Els costums dels campaners. Els dies festius i especials. Els rituals. Inclús, els incomptables i, en molts casos, indesxifrables grafits fets a les parets interiors del campanar. Cultura popular és això. Cultura que prové del que el poble fa amb si mateix i amb el que té a l’abast. Cultura que té lligams amb la religió i que hi viu associada, però que, així com es pot viure amb devoció, també es pot fer per estima.

Quin és el futur?, pregunto al Ramon i al Ferran. Continuar promovent i fent més gran l’estima per les esglésies i els campanars de Valls i per les seves campanes. Continuar tal com estan, perquè, gràcies a la seva feina altruista i plena d’amor, han fet que els seus veïns s’estimin més les campanes i els Campaners de Valls. A bona campana, bon batall, que també diuen: tots els actes tenen les seves conseqüències. Gràcies als Campaners, n’hi ha per tocar campanes!