La biografia catalana d’Stephen Maturin és tan profunda com els mars que solca la flota de l’almirall Nelson a la qual serveix fent de metge al costat del seu gran amic i company d’aventures, el capità Jack Aubrey, fent la vida impossible als francesos durant les guerres napoleòniques de finals del segle XVIII i principis del XIX. Sorprenentment, a l’adaptació cinematogràfica d’una de les 21 novel·les de la sèrie Aubrey-Maturin, la pel·lícula Master and Commander, The Far Side of the World (2003), protagonitzada pels actors Russell Crowe com a capità Jack Aubrey i Paul Bettany encarnant Maturin i nominada a nou premis Oscar, obvia parcialment l’origen del metge i es limita a reconèixer només l’altra meitat de la seva identitat nacional, és a dir, irlandès.

Patrick O’Brian, sobrenom de Richard Patrick Russ (Chalfont St Peter, 1914 – Dublin, 2000), escriptor i traductor, es veu obligat per problemes de salut a abandonar la idea d’entrar a la Royal Navy però la flaca pel món naval sembla irrenunciable. Després d’un passat familiar emboirat que inclou la mort d’una filla amb només tres anys i l’abandonament de la seva primera dona i el seu altre fill, O’Brian deixa Anglaterra i es desplaça definitivament a la Mediterrània per viure amb la seva segona muller, Mary Tolstoy.

O’Brian, literalment, s’enamora del context cultural català i a banda del personatge de Maturin dedica una novel·la independent, ambientada a la Catalunya del Nord titulada, ras i curt, ‘The Catalans’

El 1949 s’instal·la a Cotlliure (Rosselló) i ja no se’n mourà. De fet, O’Brian és enterrat a la vila marinera de la Costa Vermella on sempre va dur una vida espartana i discreta amb adoració pel bon vi i la immersió en les seves històries que escrivia a mà i que Mary picava a màquina entre el rebuf de la tramuntana. Aquella vida anònima hagués pogut durar tota la vida però a principis dels anys 90 un article del The New York Times enaltint l’obra d’O’Brian va catapultar la seva fama i la dels personatges de Jack Aubrey i Stephen Maturin i les novel·les històriques que protagonitzaven varen començar a vendre’s per milions i milions d’exemplars.

Maturin, a banda de metge, actua d’agent secret amb passaport fals i un nom que ens és molt familiar: Joan Maragall

O’Brian, literalment, s’enamora del context cultural català i a banda del personatge citat, dedica una novel·la independent, ambientada a la Catalunya del Nord titulada, ras i curt, The Catalans (1954) i no serà fins l’any 1969 que comença la saga Aubrey-Maturin. L’autor anglès descriu Esteve Maturin Domanova com a fill il·legítim d’un oficial irlandès i una dona catalana i físicament baix, prim, morè i d’ulls blaus. És metge i espia. Agent secret actuant amb passaport fals i un nom que ens és molt familiar: Joan Maragall. Que bé que ens hagués anat que sortís de la ficció durant la Guerra del Francès! Com a bon espia, Stephen Maturin té sang freda, destresa amb la pistola i és poliglota. A banda del català matern, parla gaèlic, anglès, castellà, francès i llatí, llegeix el portuguès i trasteja amb el grec, el malai, l’àrab i l’urdú.

Però alhora és un home extremadament sensible. Naturalista –només cal fruir una i altra vegada la seqüència absolutament deliciosa de Maturin a Master and Commander, embriac de fauna i natura, a la descoberta d’espècies a les illes Galápagos– i amant de la música. Per això a banda d’escoltar-ne, toca la flauta i el violoncel amb duets sovintejats de Corelli, Locatelli, Vivaldi... amb el capità Aubrey.

Però les notes musicals no són l’única via de desfogament. També el perd el làudan, derivat de l’opi, i fa tastets evasius amb la coca i el cat. D’esperit revolucionari, Maturin és un ferm defensor de la plena llibertat del poble irlandès –de fet és membre de l’organització United Irishmen– i de la independència de Catalunya. També és un fervent catòlic practicant. Revolucionari, sí, però d’ordre.

Tot i ser criat per uns ramaders de porcs a Irlanda, Maturin passa l’adolescència entre Lleida amb la iaia i Barcelona amb l’oncle i també amb el seu padrí, el coronel Ramon d’Ullastret Casademont, i manté contacte amb els seus cosins catalans Francesc i Eulàlia. Posteriorment estudia al mític Trinity College de Dublín i es gradua com a metge a la Sorbona de París. De Ramon d’Ullastret hereta una fortuna tot i que sempre, malgrat restar fort d’armilla i posseir el castell de Requesens a l’Alt Empordà, duu una vida austera.

El metge catalano-irlandès és un ferm defensor dels seus pobles materns. Membre de l’organització United Irishmen i partidari de la independència de Catalunya

Per si encara féssim curt sobre la catalanitat del personatge deixem que parli a través de diversos fragments de les pàgines d’O’Brian com quan fa proselitisme de la nostra llengua:
“Oblida que és el català la llengua que es parla en aquestes illes.
–Què és el català?
–Doncs la llengua de Catalunya, de les illes, de tota la costa mediterrània fins Alacant. De Barcelona. De Lleida. De les zones més riques de la península”.
O quan en difon les tradicions: “Aleshores li he de dir que en aquella regió, els diumenges al matí, és costum que totes les persones, de qualsevol edat i condició ballin en sortir de l’església… Es balla una dansa peculiar, en rotllana, anomenada sardana”.
O, també, quan té més clar que ningú la dimensió lingüística i territorial de la llengua catalana:
“–Veu el cap? –va dir Stephen mentre l’observava amb un llibre obert a la mà, marcant la pàgina amb el polze.– És el Cap Roig, la frontera de la llengua catalana per la part de la costa, i a molt poca distància hi ha Oriola, que és, per l’interior, l’últim poble on es parla català; a partir d’Oriola comença Múrcia, on es parla el galimaties bàrbar d’al-Andalus”.

Paraula de Maturin, paraula d’O’Brian.