El llit és un espai íntim. És el lligam entre els dies. Està protegit pel cobrellit que és l’escut que ens tapa de tots els mals de la vida diària. Els cobrellits de la Carme Ferrándiz preserven la intimitat del seu passat, uneixen dos mons que expliquen la seva història: les “coses petites” i la costura. Són cobrellits en miniatura, de cases de nines.

Cada vànova que fa la Carme és única i irrepetible. Les cus a mà. Són moltes hores de feina

De punt de creu, de mig punt o de ganxet. Cada vànova que fa la Carme és única i irrepetible. Les cus a mà. Són moltes hores de feina, els hi dedica la major part del seu temps lliure. Utilitza la tècnica del patchwork, la unió d’un conjunt de retalls de diversos gèneres de teixit. Infinites combinacions per descobrir i experimentar. La representació de tota una vida.

Va sempre acompanyada d’una màquina de cosir portàtil que posa a funcionar en qualsevol moment. La Carme viu entre fils i agulles

De petita, la Carme observa la seva mare, que treballa de mestra de labors, i la seva tieta mentre cusen. Es fixa en com ho fan i ho copia. “No m’ha ensenyat ningú” assegura. Ella potser comença una bufanda per la seva nina Nancy i acaba cosint un vestit, però la qüestió és cosir. Ara encara la relaxa i l’ajuda a desconnectar. Va sempre acompanyada d’una màquina de cosir portàtil que posa a funcionar en qualsevol moment. La Carme viu entre fils i agulles. Però per què fer cobrellits diminuts?

Quan només és una nena i viu al barri del Raval, ja se sent atreta per les “coses petites”. Se’n compra amb els cèntims que li dona la seva mare. De fet, la més preuada joguina de la Carme és la Familia Hogarín. Un joguet molt popular dels anys 70. Una família de ninos amb diferents escenes “una mica més grans que una caixa de sabates” que reprodueixen espais de la casa o de la vida quotidiana. A la Carme li regalen dues escenes: el jardí i el menjador. Recorda passar hores jugant-hi mentre desitjava tenir la casa complerta, però tal com explica: “A casa meva era impensable que me’n compressin una”.

La unió d’aquests dos mons, les “coses petites” i cosir, es comença a teixir l’any 2001 a Badalona, on viu ara. És l’any en què la Carme fa la seva primera casa de nines. “Em vaig comprar un kit i la vaig fer” explica. Aleshores, amb l’empenta del seu marit, en Francesc, es proposa fer una reproducció en miniatura de la seva pròpia casa. Al principi no es creu capaç, però tot és començar. Ho fa a la botiga Ananda de Barcelona. Ara, la reproducció a escala 1-12 de la casa de la Carme dona la benvinguda als visitants sobre el moble del rebedor.

“Si haig d’escollir entre fer un moble o un cobrellit, trio el cobrellit”

Del patchwork del seu dia a dia, el temps és l’acabat. L’última sargida surt de manera natural. “Si haig d’escollir entre fer un moble o un cobrellit, trio el cobrellit” afirma. És l’herència d’una infància entre fils i agulles. S’ha convertit en una experta d’elements de costura en miniatura. Però com els fa?

“Fil, agulla, ulleres i lupa. També temps i paciència”. Són les senzilles eines que la Carme necessita per fer els seus cobrellits. Però l’ingredient principal és la passió. Ha descobert diferents tècniques i trucs per facilitar-se la tasca com ara seguir un recorregut circular al cosir per poder utilitzar el fil de manera continua. Però tot això amb quina finalitat ho fa?

Ha preparat una mostra de les seves creacions. Sobre la taula del menjador, en forma de piràmide escalonada i coberta amb manta blanca, llueixen llitets amb els seus respectius cobrellits. Al costat una pila sencera plena de colors i formes. També ha fet una botiga de roba, mobles per emmagatzemar les petites robes, i kits amb tisores, fils, teixits, de tot. Tot això és un tast de l’expositor tal com la Carme el prepararia per a una fira. Les fires són el principal incentiu per completar totes les peces que, degut al vici de començar amb noves idees, queden a mitges.

Les Montses i la Mercè, les tres amigues incondicionals que ha fet gràcies a les miniatures. També es cusen amistats

La de Cubelles és la primera fira miniaturista a la qual assisteix. Primer com a visitant, després com a expositora. Descobreix què pot fer amb les miniatures que crea: mostrar-les i vendre-les. Des d’aleshores (2006) munta una paradeta en nombroses fires. Hi participa en companyia de les Montses i la Mercè, les tres amigues incondicionals que ha fet gràcies a les miniatures. També es cusen amistats.

Les quatre viuen grans experiències com ara viatges arreu del món: València, Portugal, Viena, París o els Països Baixos en són exemple. Però la cirereta del pastís és, sens dubte, el viatge a Chicago. Allà on van participen de fires miniaturistes. “A vegades vens i altres no, però ens és igual no vendre perquè l’experiència és el millor”, assegura la Carme. A més, confessa que les hores destinades als cobrellits són “impagables”.

Ella ho fa sense ànim de lucre. No s’hi dedica. És administrativa d’una companyia aèria. Explica que regala moltes peces a coneguts i que cuida els seus clients més fidels. Hi ha una dona que sempre compra cobrellits i a vegades la Carme pensa: “Aquest sé que li faig per a ella”. També rep regals, com a intercanvi i agraïment a detalls que ella fa. “Hi ha un ambient molt maco a les fires. És un món que uneix molt”.

“Veig fotos d’escenes on hi ha un cobrellit i sé que és dels meus, no els hi poso firma, però els reconec”

De tant en tant, la Carme segueix la pista als cobrellits que ven. “Veig fotos d’escenes on hi ha un cobrellit i sé que és dels meus; no els hi poso firma, però els reconec”, explica mentre afegeix que “és una gran satisfacció”. Tanmateix, hi ha unes altres miniatures que emocionen molt més a la Carme. Les de la infància.

Amb 54 anys ha complert la il·lusió de tota una vida. Té no una, sinó dues cases de la Familia Hogarín. La primera és de dues plantes. Està per restaurar i la compra a molt bon preu a un col·leccionista. Compra una escena, la perruqueria, i quan el propietari veu la felicitat als ulls de la Carme li proposa l’adquisició de la casa.

“Dins la bossa hi havia una ampolleta de color taronja amb la que jo recordo haver jugat. Només veure-la em vaig posar a plorar”

“Quan em jubili la restauraré, té molta feina, però la vull fer tal com era originalment, sinó no té gràcia”. Més endavant, una amiga de la Carme li regala una casa d’un sol pis acompanyada d’una bossa amb elements de decoració. “Dins la bossa hi havia una ampolleta de color taronja amb la que jo recordo haver jugat. Només veure-la em vaig posar a plorar” m’explica. El vincle de la Carme amb aquesta joguina és molt fort.

La miniaturista ha cohesionat dos mons i els ha plasmat en una afició. I és que al final la vida és com un patchwork. Està cosit amb un fil, el temps, i una agulla, la decisió. Ens cus a les persones, a les experiències i aficions. Ens uneix i ens construeix. El de la Carme és un patchwork circular perquè acaba allà on comença: amb els cobrellits que llueixen a les habitacions de les cases de nines de la seva infància. Uns que mantenen arrecerats, protegits, desats, els records més íntims: els de casa.