El seu és un ADN de bosc, de fusta, d’enzims. Una escorça d’arbre de textura rugosa, de microorganismes i de llum. Jordi Font (Castellterçol, 1960) és un sastre de l’arquitectura. Un creador que juga amb l’essència dels materials més naturals, com la fusta, el suro o el ferro, i ho aplica a les seves obres, de manera que configura un llenguatge arquitectònic únic. I tot això ho fa des de la seva casa de Castellterçol, al Moianès, on viu amb la seva dona. Una llar en què la pedra, la fusta, els sostres alts i el bosc exterior es barregen en una combinació que desprèn tranquil·litat i harmonia. Som al seu territori, el seu refugi i el seu despatx alhora. Pràcticament tot dissenyat per ell, fins al més petit detall.

L’arquitecte ha deixat la seva empremta dissenyant la casa i els mítics restaurants de Nandu Jubany, com L’Horitzó, Can Jubany, El Serrat del Figaró o Mas d’Osor a Viladrau

Després d’un temps vivint a Barcelona i Sabadell, cap a principis del segle XXI en Jordi torna al seu poble natal, al seu tros de natura; els canvis tecnològics també permeten els canvis personals. Durant el camí, aquest fill d’una casa de sastres, en la qual el dibuix i el disseny eren part del paisatge, ha deixat la seva empremta dissenyant la casa i els mítics restaurants del seu vell amic Nandu Jubany, com L’Horitzó, Can Jubany, El Serrat del Figaró o Mas d’Osor a Viladrau. Dins d’aquest món d’estrelles Michelin també ha deixat la seva marca a la casa de Carles Gaig al barri d’Horta de Barcelona o al restaurant La Boscana de Joel Castanyer a Bellvís (el Pla d’Urgell). Espais en els quals sempre ha inserit la natura per totes les escletxes, com la saba que circula dins d’una planta, i en els quals interior i exterior es fusionen per crear un tot viu.

Des del seu despatx de llum càlida i línies rectes, es veu un tros de bosc del Moianès. La seva inspiració. Per ell, ens trobem en un temps de conscienciació global i local en què és indispensable tornar a la natura, als orígens i als valors del ruralisme. “La gent marxa de la ciutat no només per temes econòmics, sinó també per temes de convivència i de qualitat de l’aire”, reflexiona. En els últims anys ha vist moltes persones tornar al Moianès, que considera com un dels pocs entorns naturals que es troben a menys de quaranta minuts de Barcelona.

“Sempre compartim pantalla, jo puc veure què està fent cadascú al mateix moment i si modifico una finestra, sé que el delineant ho veurà”

“No cal reunir-me sempre amb els clients, perquè els passo el projecte en vídeos en 3D i els podem comentar per telèfon”

Durant una època, ell també va viure a la metròpolis, treballant en un despatx d’arquitectes en el qual sobretot feia arquitectura residencial. Fins que un dia va arribar la crisi immobiliària i es va centrar a fer “bombonets” i edificis cuidats fins a l’últim detall. Això el va portar a un tipus de client molt determinat, de luxe. I en Jordi ho fa tot: des del projecte, la direcció d’obra i l’interiorisme fins al disseny dels mobles, les taules, els llums. No hi ha límit. I tot de manera externalitzada. Això vol dir que treballa per tot Catalunya, però des de Castellterçol i amb un equip de professionals que també estan repartits pel territori. Davant de cada projecte, tan sols necessita un dia per reunir-s’hi i després tothom se’n torna a casa seva. A treballar. “Sempre compartim pantalla, així que jo puc veure què està fent cadascú al mateix moment i si en modifico algun element, com una finestra, sé que el delineant ho veurà”, diu meravellat. Creu que els grans despatxos d’arquitectura han de ser-hi i hi seran en el futur, però per a la resta, el present i el futur és la manera com treballa. “No cal reunir-me sempre amb els clients, perquè els passo el projecte en vídeos en 3D i els podem comentar per telèfon”, posa com a exemple. “Molts cops hi ha tota la família reunida davant de l’ordinador i els faig un passeig virtual perquè vegin com avança la casa; és fantàstic.” El país es vertebra humanament i tecnològicament. Un diàleg personal i professional. 

“Menjo a casa, que és més sa; no gasto en gasolina ni em jugo la vida a la carretera”

És clar que poder treballar des de la llar té els seus avantatges i els seus inconvenients. “Soc un apassionat de la meva feina. Les hores no les miro, no tinc horaris. Em llevo a mitjanit perquè se m’acut alguna cosa i em poso a dibuixar. Estic sonat”, riu. Sovint també treballa els dissabtes a la tarda, “quan no saps què fer”, o els diumenges, “un dia apàtic que no convida a sortir”. Aleshores es posa a fer renderitzacions, animacions virtuals dels seus projectes. “Tinc 60 anys i soc un cul d’angúnies, però gràcies a Déu que encara tinc moltes ganes de treballar”; la seva és una feina que l’apassiona tant que de vegades l’esgota, però que no podria deixar per res del món. Treballar des de casa també li suposa moltes comoditats: “Menjo a casa, que és més sa; no gasto en gasolina ni em jugo la vida a la carretera”.

“Quan entres en una masia de tota la vida t’hi sents bé, i això és perquè no hi ha radiacions.” No és el mateix viure entre parets de pedra o entre parets construïdes amb productes químics

La natura i el medi ambient són punts clau a l’hora de fer els seus dissenys. I sobretot, l’eficiència energètica. “Gairebé totes les coses que faig són amb fusta”, explica l’arquitecte, que es basa molt en les denominades cases passives. Perquè una casa sigui considerada passiva, Font matisa que hi ha diversos punts que cal tenir en compte: “S’ha de buscar una alternativa eficient i de consum quasi zero a l’habitatge”, comença. Això es pot aconseguir amb tècniques de gran aïllament i de generar electricitat a partir de la geotèrmia, a banda de l’ús de la domòtica. Una casa passiva sempre ha d’estar construïda amb materials naturals i orgànics i amb un llenguatge arquitectònic que també evoqui la natura, com murs de pedra, portes de fusta o altres elements que “embolcallen la casa” com si fossis al medi natural. Unes llars que també han de protegir els seus habitants de les radiacions. “Quan entres en una masia de tota la vida t’hi sents bé, i això és perquè no hi ha radiacions”, posa d’exemple. No és el mateix viure entre parets de pedra o entre parets construïdes amb productes químics. “I ara ve el més fort de tot”, s’altera en Jordi, que no para d’ensenyar-me projectes i renderitzacions mentre parlem: “Saps què és l’arquitectura amb enzims?”.

De la mateixa manera que els humans ens podem prendre probiòtics, ara també existeix el probiòtic líquid per a la llar

No deixa temps per respondre. Des de fa temps treballa conjuntament amb les empreses EMLIFE i Arqzyme, situades a Gurb. De fet, amb aquesta última va guanyar el premi Fuera de Serie al disseny i innovació per un habitatge construït a Sant Julià de Vilatorta fet amb tecnologia que utilitza “microorganismes eficients”. En altres paraules, és la incorporació de bacteris “bons” barrejats amb els materials de construcció de la casa. De la mateixa manera que els humans ens podem prendre probiòtics que venen a la farmàcia, ara també existeix el probiòtic líquid per a la llar. Una tecnologia que s’ha importat del Japó i que s’experimenta en aquesta població d’Osona.

“Es pot rehabilitar una casa a Barcelona amb pintures fetes amb silicats; ho barreges amb el probiòtic i aconsegueixes una puresa total”

En Jordi, que des de 2016 pren probiòtics per cuidar la salut, no va dubtar ni un segon a incorporar aquesta fórmula a les seves construccions. “En tots els materials en què intervé aigua hi barregem una dosificació de bacteris i això provoca una desintoxicació dels materials”, explica. Amb aquesta aportació de “vitamines” es fa una sedació completa dels materials i s’aconsegueix una puresa que en fa augmentar la resistència i la durabilitat. “Al principi els clients es pensen que estem sonats, però això és tenir salut a dins de casa”, reflexiona. De fet, l’arquitecte considera que no cal construir una casa de zero perquè pugui tenir una “microbiota positiva”. “Es pot rehabilitar una casa a Barcelona amb pintures fetes amb silicats; ho barreges amb el probiòtic i aconsegueixes una puresa total”, posa com a exemple. A més, també es pot fer, com ja es fa als països nòrdics, una ventilació constant de l’aire interior mitjançant l’expulsió de l’aire viciat i la impulsió d’aire net. “I saps què més estic fent?”, em torna a mirar meravellat.

Mentre que els clients ‘top’ sempre existiran, les persones de poder adquisitiu mitjà aniran cap a l’arquitectura modular o en caixes, com el seu projecte de Niu Estudi

Les seves paraules corren de pressa, sempre amb l’accent marcat a l’inici, buscant l’atenció en tot moment. “Què busca la gent? La gent vol marxar de la ciutat, comprar un terreny bé de preu i construir ràpid, perquè no sap què farà d’aquí a cinc anys”, assegura l’arquitecte. Per això, està fermentant projectes com l’anomenat Niu Estudi, que fa amb Mallarach, una empresa de cases de fusta d’Olot. “És un concepte d’arquitectura modular, però en comptes de mòduls són caixes”, resumeix Font. Un tipus d’arquitectura que es fa gairebé tota al taller i es munta a l’obra, de manera que les despeses cauen en picat. “La gràcia és poder fer això a un preu competitiu. Parlo de preus de 1.200 euros el metre quadrat en una casa de 100 metres quadrats. A més, per construir-les hi ha poc moviment de terres i no calen fonaments, que és on hi ha els costos de producció més grans.” És l’habitatge del futur. L’arquitecte creu que, mentre que els clients top sempre existiran, les persones de poder adquisitiu mitjà aniran cap a aquest tipus de solucions.

“Hi ha un centre i a partir d’aquí s’hi poden anar col·locant les peces, i la casa pot anar creixent igual que un cristall d’aigua”

En el seu projecte, a més, la idea és unir les caixes que ha dissenyat amb un prototip fonamentat en els cristalls de l’aigua: “Hi ha un centre i a partir d’aquí s’hi poden anar col·locant les peces, i la casa pot anar creixent igual que un cristall d’aigua”, explica entusiasmat, mentre ensenya una llibreta amb tot d’idees i esbossos dibuixats. “És un llenguatge que sempre busca la natura, amb conceptes breus agafats de la geometria, com el triangle equilàter.” Entusiasme, bogeria, seny i lògica. Tot això cap dins de la ment de Jordi Font.

En un dels seus prestatges hi guarda, com si fos una fotografia en 3D, un tros de liquen, un fong liquenitzat. “Això és verd, és viu!”

Una ment que dibuixa murs de pedra col·locats “en sec”, caixes de vidre que semblen diamants i enzims que circulen per l’interior de les fustes. Una ment que vol aprendre de la tradició, de les antigues cases de pagès, i que gaudeix anant a visitar tota mena d’artesans, com fusters o serrallers. Una ment que guarda en un dels seus prestatges, com si fos una fotografia en 3D, un tros de liquen, un fong liquenitzat. “Això és verd, és viu!”, em fa observar amb ulls de nen. “Viu de la humitat relativa de l’aire. És liquen del bosc enganxat aquí, com si tinguessis l’escorça de l’arbre dins de casa.”

És com ser dins d’un arbre. Així és com se sent l’arquitectura d’aquest somniador d’enzims i formes geomètriques. Un sastre que dissenya espais que evoquen el seu estimat Moianès. La màgia d’uns boscos que perduren en el temps. I que construeixen, també, persones.