Desembre de 1939. Diada d’un Nadal de dol i enyor, un Nadal a l’exili, el primer després de la guerra. Els exiliats a París organitzen, al Foyer de la Paix, una festa amb el nom de “Nadal Català”. Ho explica El Poble Català, setmanari dels catalans a França.

Cançons nadalenques amenitzen la festa, que és presidida per “un pessebre interpretat amb unes gotes de modernitat que no arriben a alterar el caràcter popular d’aquesta mena de construccions”. Uns joves dansaires executen ballets catalans. Es reciten poesies de Clementina Arderiu, Josep Maria de Sagarra i Joan Maragall, “adients a les festivitats que es commemoraven”, i es fa una evocació del Nadal a Catalunya escrita expressament per Eugeni Xammar.

“Entre vosaltres em sento més dins de Catalunya que si ara em trobés en qualsevol indret de la terra catalana, perquè en terra catalana tot em faria present el greu dolor i la gran pietat de la Catalunya d’avui, vençuda, esquarterada i empobrida”

L’escriptor i periodista Josep Pous i Pagès adreça un parlament de bones festes. “I fins us diré que entre vosaltres em sento més dins de Catalunya que si ara em trobés en qualsevol indret de la terra catalana, perquè en terra catalana tot em faria present el greu dolor i la gran pietat de la Catalunya d’avui, vençuda, esquarterada i empobrida, mentre que aquí, entre vosaltres, sento el poderós alè de l’esperit etern, de l’esperit indomat de Catalunya, que l’ha de fer novament en el futur, un dia o altre, senyora triomfant dels seus destins”, afirma. 

L’hora dels parlaments, “patriòtics i catalaníssims”, va acompanyada de ball de sardanes. El Nadal Català, amb finalitats benèfiques, aconsegueix reunir una nodrida representació de catalans exiliats, que “feu néixer la iniciativa de procurar noves ocasions de contacte i de convivència entre els nombrosos catalans que, una mica dispersos i sense aglutinant aliè a tota definició política, resideixen a París”. La festa es clou amb el cant d’“Els segadors”, escoltat a peu dret.

En aquelles festes de 1939, els catalans al camp de Sètfonts, a França, munten un pessebre a l’església d’aquesta localitat, a petició del rector. Han vestit el pessebre “amb saca manllevada de les màrfegues pobres, amb la fusta que ens dona el foc d’una setmana, poblat de figuretes plasmades en el fang que cada dia trepitgem”. A la petita sala on han bastit el pessebre copsen l’admiració d’oficials i ciutadans francesos: “I hem sorprès l’ànima d’infant que hi ha en el fons d’un uniforme”.

L’exili a les ones

L’Orfeó Català de Mèxic organitza, per als catalans d’Amèrica, dues emissions radiofòniques de poesia i música el dia de Nadal de 1939. Hi ha una primera emissió al matí, per retre homenatge al president Macià amb motiu de l’aniversari de la seva mort el dia de Nadal de 1933, a càrrec de l’expresident del Tribunal de Cassació de Catalunya i de l’Audiència Territorial de Barcelona, Josep Andreu Abelló.

“Aquest any no podem anar a la seva tomba, però des d’aquesta terra generosa de Mèxic, no l’oblidem, i en aquest moment, amb tots els catalans que m’escolten, aixequem el nostre pensament vers ell”

L’emissió comença remembrant els homenatges al president Macià, amb els pelegrinatges a la seva tomba de la plaça de la Fe: “Allí, de cara al mar, damunt de la ciutat de Barcelona, i recordant les seves virtuts, sortia una nova promesa de lleialtat a la terra a què ell va sacrificar la seva vida. Aquest any no podem anar a la seva tomba, però des d’aquesta terra generosa de Mèxic, no l’oblidem, i en aquest moment, amb tots els catalans que m’escolten, aixequem el nostre pensament vers ell”.

Macià, diu Abelló, estimava Amèrica, i “en hores difícils, quan lluitava per Catalunya, trobà en aquest continent tot l’escalf i tota l’ajuda per a continuar la seva obra. Ell, d’ací estant, també havia enyorat la pàtria estimada”.

A la sessió de la tarda, l’actriu del Teatre de l’Orfeó Emma Alonso recita un treball d’Avel·lí Artís-Gener que ha estat escrit exprés per a les emissions el desembre de 1939, des del seu exili a Saltillo, Mèxic. “I ara, aneu a saber per quines raons del més sa sentimentalisme, el meu cor m’ha fet un salt i m’ha fugit per anar a donar un tomb pels volts del Pi i de la Catedral, amb una febre incontenible d’aspirar fragàncies d’espígol i romaní. Sabent per endavant que n’ha de tornar decebut, perquè pressent tota la profunda tristesa del Nadal d’enguany.”

“Els nostres germans la passaran arrupits i callats en un recó de la llar sense tions i sense un pa a la post, amb el pensament clavat en els qui rodem pels camins d’un món del qual només sabem que és lliure”

Aquella nit de Nadal, recull pensarós, “els nostres germans la passaran arrupits i callats en un recó de la llar sense tions i sense un pa a la post, amb el pensament clavat en els qui rodem pels camins d’un món del qual només sabem que és lliure. I àdhuc amb el convenciment que passem totes les misèries i totes les malvestats dels èxodes autèntics, sentiran per tots nosaltres una pregona enveja que no té absolutament res de vituperable”.

El primer Nadal al Carib

“Quasi des del mateix dia de la nostra arribada, Don Roque ens feia la gran propaganda de la «comida de Noche Buena». La boca se li feia aigua sols de parlar-ne i volia encomanar-nos el seu entusiasme”

“Han arribat les festes de Nadal, però… quina mena de buidor i de tristesa!, quina barreja de sensacions i d’enyorances!”, escriu Àngels S. Crespo el 25 de desembre de 1939, en un full d’un diari publicat a la revista L’Emigrant el desembre de 1945, sobre el seu primer Nadal a la República Dominicana. Celebren “Noche Buena” menjant porcellets al Brisas del Higuamo, on s’allotgen. “Quasi des del mateix dia de la nostra arribada, Don Roque ens feia la gran propaganda de la «comida de Noche Buena». La boca se li feia aigua sols de parlar-ne i volia encomanar-nos el seu entusiasme.” 

“Ahir tinguérem el tan anunciat sopar de «Noche Buena». Don Roque anava tot mudat i sobre la panxa portava una grossa cadena d’or de la qual penjaven unes monedes que dringaven quan es movia. En arribar nosaltres a la mateixa hora de costum —ací es sopa de sis a set—, ell estava a la porta esperant els tan ponderats «lechoncitos» que els hi rostien a cal forner. Ens deia i repetia que mai no hauríem menjat res per l’estil, de tan saborosos. Però el temps passava i els porcellets no arribaven.” A les nou tocades, serveixen la menja esperada.

“Veritablement, Don Roque tenia raó: mai no havia menjat res de semblant!... Amb més gana que la que teníem en arribar, vam marxar a la plaça a prendre la fresca, i després a dormir. I aquesta fou tota la nostra «Noche Buena»”

“Em va tocar un os molt gros, uns bocinets de carn tota estellosa i recremada, i un tros de pell amb tots els pèls que, no sé per quin miracle, es salvaren del socarrim. També un plat d’enciam i un trosset de pa de pessic amb unes panses dintre. Veritablement, Don Roque tenia raó: mai no havia menjat res de semblant!... Amb més gana que la que teníem en arribar, vam marxar a la plaça a prendre la fresca, i després a dormir. I aquesta fou tota la nostra «Noche Buena»”, confessa.

En aquella època de l’any, a la República Dominicana hi fa calor. A Barcelona, “anàvem amb els colls dels abrics ben alts per a protegir-nos del fred, que comença ja a apretar per aquest temps, i els menuts ben tapats amb les bufandes de llana, amb els nassets vermells i els ullets vius contemplaven embadalits les figuretes de pessebres i els grossos galls dindis, amb aquelles barbasses tan roges”.

“Avui ens sentim sols, molt lluny de tot allò nostre, tan estimat! Fins el passeig que més ens agrada, vora la mar, pels palmars, ens ha semblat trist. No enraonàvem però el nostre silenci era prou eloqüent […]. Sols les nenes, inconscients, reien i jugaven mullant-se els peus en les onades del mar Caribe”

Àngels S. Crespo imagina els carrers de Barcelona, “amb les botigues il·luminades, les pastisseries plenes de llaminadures, aparadors guarnits, cistelles amb grans nanses i virolades llaçades, on un assortit de torrons, fruites fresques i confitades, raïm i peres d’aigua conservades amb tota cura per tal que, en aquestes diades, poguéssim gaudir-les com en ple estiu, ampolles de xampany, de moscatell, d’Anís del Mono, tot era una temptació”.

És Nadal, i són lluny de casa. L’ombra feixuga de la melangia es deixa veure: “Avui ens sentim sols, molt lluny de tot allò nostre, tan estimat! Fins el passeig que més ens agrada, vora la mar, pels palmars, ens ha semblat trist. No enraonàvem però el nostre silenci era prou eloqüent […]. Sols les nenes, inconscients, reien i jugaven mullant-se els peus en les onades del mar Caribe, que morien blanament sobre la sorra”.

“Ells també enyoraran uns altres Nadals. La taula serà petita, com cada dia; no hi posaran, com altres anys, les fustes del mig per a allargar-la, ni arranjaran la taula per als menuts; no hi aniran tots els fills, amb les esposes i els marits, ni la casa s’omplirà de rialles”

El Nadal de 1939 és el primer després de tres Nadals en guerra a Catalunya, “però allí, veritablement, tampoc no hi ha pau. Ells també enyoraran uns altres Nadals. La taula serà petita, com cada dia; no hi posaran, com altres anys, les fustes del mig per a allargar-la, ni arranjaran la taula per als menuts; no hi aniran tots els fills, amb les esposes i els marits, ni la casa s’omplirà de rialles”.

El tió de l’Orfeó

A continuació d’aquest acte, en succeeix un altre a la mateixa sala de l’Orfeó, “dedicat pel Comitè a la mainada i als grans que, sentint-se xics, volien colpejar el tió”

Diumenge 24 de desembre de 1944, a la sala de l’Orfeó Català de Mèxic, el Comitè d’Ajut als Combatents del Front Nacional de Catalunya organitza un acte per recaptar fons. És el primer acte que celebren amb motiu de la seva presentació, dedicat a la memòria del president Macià. Joan Carreres i Palet, membre del Comitè, pronuncia un discurs evocant-ne la figura. Representants de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic reciten poesies dedicades a l’Avi. Josep Maria Poblet, del Comitè, llegeix dues composicions que ha escrit per a aquest dia sobre Nadal a l’exili. A continuació d’aquest acte, en succeeix un altre a la mateixa sala de l’Orfeó, “dedicat pel Comitè a la mainada i als grans que, sentint-se xics, volien colpejar el tió”.

L’endemà del dia de Reis, 7 de gener, l’Orfeó torna a acollir una segona festa, “amb una audició de sardanes, que van ésser puntejades fins a les nou de la nit, i la realització d’una magnífica tómbola”, amb importants donatius d’industrials catalans de Mèxic i particulars, explica El Poble Català de Mèxic.

La boira lleidatana

“La boira del Nadal lleidatà tenia encara quelcom de més terrible, i és que solia durar molt. Hi havia anys que es passaven setmanes sense veure el campanar de la vella Seu”

“D’entre els molts records que conservo del Nadal lleidatà, un n’hi ha que els domina tots: la boira”, esmenta Humbert Torres, pare del poeta Màrius Torres, en un article publicat el 1945 a La Humanitat de França. “La boira del Nadal lleidatà tenia encara quelcom de més terrible, i és que solia durar molt. Hi havia anys que es passaven setmanes sense veure el campanar de la vella Seu. Algun dia s’aprimava un poc i una lleu clariana de poques hores us deixava veure un cel més obert, però llis, com de plom, aborrellonat amb petits núvols que semblaven flocs de neu, i al vespre fins es veia el brill d’algun estel.” El fred es tornava més cru aquells dies, “i si sortíeu per l’horta no vèieu ànima viventa, tot era embriagat de gris i trobàveu els braçals plens dels canelobres que havia fet la gelada de la nit”.

“Recordo que un any, d’estudiant, en anar cap a casa per les vacances de Nadal, havíem sortit de Barcelona amb un temps ideal i el sol no havia deixat de lluir durant tot el trajecte, però en arribar a Mollerussa la boira ja esperona, on era de feia dies, i amb ella entràrem a Lleida. Pel Segre baixaven les dargues de muntanya i a les dues ribes el gel s’endinsava bona cosa aigua endins.” Amb aquest tèrbol paisatge emboirat transcorren les vacances fins a la vigília de Reis, “en què sortí un sol brillant que daurava els camps i les cases i entebiava l’aire com un do dels déus. El cel era ras i d’un puríssim blau de turquesa. Tot Lleida, com si sortís d’un pesombre, o com si volgués celebrar l’aixecament d’un setge, es llençà al carrer no quedant a les cases més que els malalts”. Són records inesborrables d’un Nadal llunyà.

La taula de Nadal

“Ara jo veig la taula de Nadal, un Nadal de Catalunya, de Tarragona, de la casa paterna. Aquest Nadal, el de la meva infància, és el que primer se’m presenta en imatge quan evoco els records nadalencs”, revela Antoni Rovira i Virgili en un article a L’Emigrant de Santiago de Xile el 1947.

“Després dels mots litúrgics, pronunciats molt de pressa, i dels cops de bastó, que ressonen fortament, alcem el caixó i, amb mans ràpides i àvides, agafem el present: una vegada torrons, una altra neules, una altra confits o una ampolla de vi ranci, mistela o moscatell”

“El tió, el tió!”, criden les seves germanes, moments abans del sopar, la vigília de Nadal. “Baixo al menjador corrent. Aquest menjador, situat darrere de la botiga, és, en l’àlbum dels meus records, una gran estampa de colors. El veig amb tots els detalls: l’armari reconer, el rellotge de pèndol, la taula d’ales plegables, les cadires pintades d’un groc d’or vell amb el respatller en forma de mig cèrcol i el seient amb foradets rodons”, detalla. Amb la mare ben vigilant, les seves germanes i ell es disposen, per ordre d’edat, a fer pondre el tió.

“Després dels mots litúrgics, pronunciats molt de pressa, i dels cops de bastó, que ressonen fortament, alcem el caixó i, amb mans ràpides i àvides, agafem el present: una vegada torrons, una altra neules, una altra confits o una ampolla de vi ranci, mistela o moscatell.” Després d’una segona passada, “els presents són de menys valor: un ou, un pot de conserves, fruita. Insistim i, finalment, surten bocins de carbó”. “Ara prou! El tió ja està cansat!”, els avisa la mare.

“Que clara, que viva veig l’escena! Veig la taula rodona al mig del menjador, amb les dues ales obertes. Les estovalles, amb els secs en relleu, són blanquíssimes, netíssimes, flairoses; han passat, com tota la roba de casa, pel gran cossi de la bugada feta amb lleixiu de cendra perfumat amb llorer”

El dia de Nadal, són cinc a taula. “Que clara, que viva veig l’escena! Veig la taula rodona al mig del menjador, amb les dues ales obertes. Les estovalles, amb els secs en relleu, són blanquíssimes, netíssimes, flairoses; han passat, com tota la roba de casa, pel gran cossi de la bugada feta amb lleixiu de cendra perfumat amb llorer.” Els tovallons, blancs impol·luts, romanen plegats al costat dels coberts de plata i de la vaixella bona, de fistons daurats i inicials en majúscules angleses. “El pare presideix i ens mira i ens escolta benèvol; amb prou feines obre els llavis mentre els altres no parem de parlar. Està una mica abstret, com si pensés en un Nadal de quaranta anys enrere, davant el foc de la llar, allà en la seva casa paterna”, a la Conca del Barberà.

La taula de Nadal parada: pa, enciam, les copes, l’escudella, el capó cuit al forn, farcit de pomes, peres, prunes, panses, pinyons. Els torrons, “en disc o en barra, d’avellana i ametlla, de crema, de massapà, de Xixona”. Després, venen les neules, “que suquem en el bon vi”. I la mare explicant el Nadal de la seva infància a Altafulla. “Com una aura subtil, el misteri de la vida passa per la nostra taula.”

El darrer Nadal de Fabra

“Malgrat la diada, la desagradable nova va córrer ràpidament per tota la vila de Prada. Tots els catalans que hi resideixen, varen acudir a la casa mortuòria a fer present llur condol”

Pompeu Fabra passa el dia de Nadal de 1948 a Perpinyà, acompanyat dels seus fills i nets. “Tot el dia va estar molt tranquil jugant i rient amb els petits”, comenta L’Emigrant. Al vespre, emprèn el camí de tornada en tren cap a Prada. “De l’estació a casa seva va caminar amb certes dificultats; com que les seves afeccions de cor s’havien accentuat aquests darrers temps, la seva dificultat a caminar va passar gairebé inadvertida. Va arribar a casa i es va asseure en el seu silló habitual. Va demanar un vas d’aigua, l’hi varen servir, el va prendre amb les mans… i ja no va poder-lo portar als seus llavis. Havia donat el seu darrer respir”, a dos quarts de nou del vespre del dia de Nadal.

“Malgrat la diada, la desagradable nova va córrer ràpidament per tota la vila de Prada. Tots els catalans que hi resideixen, varen acudir a la casa mortuòria a fer present llur condol.” Es va telegrafiar la notícia arreu de França i per tots els continents, fent xarxa entre els catalans a l’exili.

“Obrien el seguici totes les corones i ramells de flors naturals portades a braços per diversos compatriotes. Una glassa negra era portada per quatre artistes catalans”

La capella ardent s’instal·la a la casa consistorial de Prada. “Els compatriotes feren una vetlla d’honor ininterrompuda.” L’enterrament es fa el dia 27. “Obrien el seguici totes les corones i ramells de flors naturals portades a braços per diversos compatriotes. Una glassa negra era portada per quatre artistes catalans.” El fèretre és transportat per sis catalans de Prada. Tot seguit, s’uneix a la comitiva una primera presidència integrada per Antoni Rovira i Virgili, president del Parlament català, en representació del president de la Generalitat, del president de la República Espanyola i del president d’Euskadi; Pau Casals; el sotsprefecte de Prada; l’alcalde de Prada; el de Perpinyà, i el conseller del districte de Prada.

La segona presidència la formen Ferran Rahola, fill polític de Fabra; el secretari general de la Presidència de la Generalitat, Víctor Torres, i Amadeu Hurtado. Els segueixen l’ex-conseller primer del Govern de Catalunya i secretari general d’Esquerra Republicana, Josep Tarradellas; els exconsellers Martí Barrera, Pau Padró i, en representació del cap de govern de la República Espanyola, Manuel Serra i Moret.

El mestre Pau Casals toca amb el violoncel “Dolça mort”; l’ària del ‘Llibre d’orgue’, de Bach, i “El cant dels ocells”. Durant la sortida del fèretre de l’església, Casals interpreta l’himne nacional a l’orgue

“El camí fins a l’església era materialment cobert de gent. Una espessa columna de ciutadans de Prada, dels voltants i molts de Perpinyà, formava a banda i banda. En entrar el fèretre a l’església els orgues interpretaren «Els segadors», que tots els assistents escoltaren amb una emoció difícil de descriure”, constata L’Emigrant. El mestre Pau Casals toca amb el violoncel “Dolça mort”; l’ària del Llibre d’orgue, de Bach, i “El cant dels ocells”. Durant la sortida del fèretre de l’església, Casals interpreta l’himne nacional a l’orgue.

“I Fabra, després del temps que passà a Montpeller, va escollir aquesta vila del Conflent, la clara vila de Prada, com a residència d’espera: l’espera del retorn, del bon retorn. Oh, no! Ell no era ací un desterrat. Desterrat és el que es troba forçosament fora de la seva terra”

Al cementiri de Prada, Rovira i Virgili pronuncia una oració fúnebre dedicada a Fabra: “Farà aviat deu anys, hi va haver aquell tràgic èxode que va escampar tants de catalans pel món. I Fabra, després del temps que passà a Montpeller, va escollir aquesta vila del Conflent, la clara vila de Prada, com a residència d’espera: l’espera del retorn, del bon retorn. Oh, no! Ell no era ací un desterrat. Desterrat és el que es troba forçosament fora de la seva terra. I és catalana aquesta terra on posem els peus, és català aquest cel que tenim damunt dels caps, és catalana la parla que ressona entre les Alberes i les Corberes”. Tanmateix, l’anhel de Pompeu Fabra no era altre que “el de veure altre cop lliure, a l’altre costat de les Alberes, la llengua catalana”.