Aigua. Aliment, treball i comunicació. Vida. Al llarg de l’estada humana a la terra, les civilitzacions s’han construït a prop dels recursos hídrics, han tendit a establir-se a la vora dels rius i a la costa. A casa nostra, on l’aigua és un recurs no especialment abundant, l’Ebre és el riu més cabalós de la península Ibèrica. Tot i haver vist reduït a la meitat el seu cabal mitjà anual en menys d’un segle, i malgrat haver perdut biodiversitat —tant la faunística com la humana, que n’ha aprofitat el que oferia durant mil·lennis—, ha mantingut una relació intensa amb les persones.

Les Terres de l’Ebre no serien el mateix sense Ell. Ell, diria, dona molt més del que rep. En els últims episodis de la seva vida milionària —entre cinc i deu milions d’anys, segons les teories—, la relació amb els humans s’ha degradat. N’hem trencat l’harmonia. Li hem posat pantans, hi hem fet transvasaments, i hi han vessat compostos tòxics. Tot ha arribat a desgrat de la voluntat de la majoria dels ebrencs. Ells ja se n’encarreguen, de defensar el riu. Però hi circula menys sang i menys sòlida, per l’artèria. Quant mal li hem fet?

Van arribar els ponts, mitjans i vies de comunicació més ràpids, còmodes i eficients, i van anar arrecerant els mitjans fluvials tradicionals

Sí, és, tot plegat, una metàfora de l’acceleració desassenyada i inconscient que els humans donem al canvi climàtic. L’aigua del riu segueix baixant. La vida superficial, la normalitat arbitrària, aparentment, no canvien. Però sota la superfície hi ha menys fauna autòctona, més de forana; hi ha menys sediments, però més químics. Els temps i la seva concepció canvien, i darrere seu, el model de vida. Els llaguters, els personatges més característics i reconeixibles de la relació humana amb el riu Ebre, aquells que transportaven i venien productes pel riu, van deixar de navegar-hi. I així els arriers. Van arribar els ponts, mitjans i vies de comunicació més ràpids, còmodes i eficients, i van anar arrecerant els mitjans fluvials tradicionals. 

L’Ebre exercia com a via de comunicació i de comerç, i definia un àmbit geogràfic d’interconnexions comercials i demogràfiques comprès entre la Franja de Ponent i la costa ebrenca, al centre dels Països Catalans

Fins al 1868, al llarg del periple de l’Ebre per Catalunya, cap viaducte el travessava. Els passos de barca, transbordadors fluvials, eren els únics canals a través dels quals es podia creuar el riu; transportar animals, vehicles, queviures i materials, i, per tant, comunicar una riba amb l’altra. Tenien una funció estrictament pràctica. N’hi va arribar a haver més de 300 a tot el curs del riu des del seu naixement a Fontibre, a Cantàbria. Aleshores, el riu exercia com a via de comunicació i de comerç, i, de fet, definia un àmbit geogràfic d’interconnexions comercials i demogràfiques comprès entre la Franja de Ponent i la costa ebrenca, al centre dels Països Catalans. 

En aquest intercanvi entre humans i medi aquàtic, natural, però, encara hi ha coses que no canvien, per poques que siguin. És el cas de Miravet, a la Ribera d’Ebre. El cas especial del seu pas de barca, citat en registres del segle XII, quan al poble va establir el seu quarter general l’orde militar cristià dels templers, i restaurat l’any 1946, després de la Guerra Civil, de la batalla de l’Ebre, que va tenir lloc a banda i banda d’aquestes aigües que, aquells últims dies de juliol i primers d’agost del 1938, es tenyien del vermell de la sang de persones que van haver de convertir-se en soldats. 

El trasbals de la Guerra Civil va provocar l’èxode de part de la població. Però el conflicte també va obligar el pas de barca a migrar després d’estar gairebé 800 anys al mateix punt. Abans del conflicte, era més a prop del poble, a la costa de Riago. El 1946, va ser situat uns centenars de metres abans d’arribar al poble. Amb el trasllat d’ubicació, el transbordador va ser ampliat, amb dos llaguts en lloc d’un, amb la qual cosa, més enllà de persones, la plataforma de fusta que suporten les barques pot transportar fins a tres cotxes i vehicles pesants.

Des del 1946, al pas de barca hi han treballat entre quinze i vint barquers, molts dels quals eren llaguters retirats. A principis del segle XX n’hi havia a grapats

Tots dos llaguts, l’Isaac Peral —el nom del científic que va inventar el primer submarí de la història amb un sistema de llançament de torpedes—  i el Monturiol —en honor de l’enginyer que construí el primer submarí tripulat—, van ser construïts a Tortosa l’any 1900. Des del 1946, al pas de barca hi han treballat entre quinze i vint barquers, molts dels quals eren llaguters retirats. A principis del segle XX n’hi havia a grapats.

Si es manté viu un mitjà de comunicació ancestral com és el pas de barca, és perquè és útil i funcional i perquè hi ha persones que fan de l’ofici passió

Però, què fa realment especial al pas de barca de Miravet? No és l’únic transbordador fluvial a la Península, però sí l’únic que permet travessar el riu sense motor, aprofitant-ne el corrent i basant-se en la destresa dels barquers. És el transport més ecològic i amb menys consum de tot el país. Si es manté viu un mitjà de comunicació ancestral com és el pas de barca, és perquè és útil i funcional i perquè hi ha persones que fan de l’ofici passió. O potser, en aquest cas, també és al revés.

Els llaguts del segle XXI, propietat de l’Ajuntament de Miravet, són dominats per Vicent Benaiges i Eduard Torres, que es reparteixen el benefici econòmic que n’extreuen. Entre els dos s’alternen els dies de feina. El primer fa vora quaranta anys que treballa al pas de barca, i dedica els dies lliures a restaurar mobles i a donar un cop de mà en un dels tallers de ceràmica del poble. El segon, com molta gent al poble, alterna el seu ofici amb la terra. Té cirerers, olivers i ametllers, que cultiva com sempre, sense alteracions, per obtenir més rendiment o rapidesa.

A quarts de nou del matí, des de la riba del riu que mulla Miravet, l’Eduard fa el primer pas a l’altre marge. A mig pas, al bell mig del riu, comencem a veure el poble, situat a mig camí dels 130 quilòmetres que l’Ebre recorre pel Principat des que hi entra, per Faió, fins que desemboca a l’illa de Buda, al Delta. Desubicats, ens preguntem on és el mar. I és que, vist des d’un mapa, el riu arriba a Miravet en direcció oposada al mar, com si, a contracorrent, hagués de desfer el camí que ha recorregut per arribar fins aquí. Un cop superada la corba fluvial que acaricia el poble, custodiada pel majestuós castell templer del mateix segle XII i per les cases del nucli antic de la localitat, que li fan d’escuder, el riu deixa enrere les terres de la Cubeta de Móra que trepitgem, on nodreix les cireres i els préssecs que es comencen a collir, i s’endinsa en un camí que, després de superar l’estretor d’algunes serres discretes però abruptes, es fa plàcid fins al mar.

Quan l’Eduard era petit, mentre els nens eren a la piscina, a ell l’havien de venir a buscar al pas de barca. Diu que hi tenia una obsessió

L’Eduard, des del 2018, treballa en aquest punt sòrdid del riu, on només el pas dels cotxes i dels camions trenca el silenci i la sensació de solitud. Però en són molts més, d’anys. L’Eduard és una d’aquelles persones que fa de la passió genuïna i espontània un ofici, un home robust i de mans colrades a qui el bat de sol de dia sí dia també ha deixat un bronzejat que sembla permanent. Quan era petit, mentre els nens eren a la piscina, a ell l’havien de venir a buscar al pas de barca. Diu que hi tenia una obsessió: “La barca, la barca, la barca…”. Venia aquí on és ara, a menys de mig quilòmetre del poble, a banyar-se, a pescar, a ajudar a estirar les cadenes i “a tocar els collons a Vicent”, fins que ell li va començar a demanar ajuda. 

Més tard, l’Eduard va començar a passar la barca els caps de setmana i els estius d’una a tres del migdia, l’interval de descans per a en Vicent, però no per al transbordador, que en temporada de vacances acumula cues de vuit o deu cotxes a ambdós costats del riu. Els camins estaven destinats a creuar-se, i després d’un parèntesi al restaurant dels seus pares, l’any 2018 va arribar l’oportunitat definitiva per a l’Eduard. El barquer que precedia en Vicent es va jubilar, i tan sols era qüestió de passar una vegada més el relleu generacional. Darrere seu hi ha un altre jove que segueix els seus passos.

Entre setmana, durant l’any, l’afluència és més baixa que quan el poble s’omple de turistes, però el pas de barca ofereix un servei essencial

L’horari és de vuit del matí a una del migdia i de tres de la tarda a set del vespre; el barquer Caront miravetà passa veïns del poble i de localitats properes d’una riba a l’altra. A cop de timó i amb efectivitat a l’hora d’amarrar les cadenes als embarcadors. Si cal, un saltiró a l’embarcador per acomodar-hi correctament la barca. Entre setmana, durant l’any, l’afluència és més baixa que quan el poble s’omple de turistes, però el pas de barca ofereix un servei essencial. “Passa molta gent d’aquí”, explica l’Eduard. Cambrers; botiguers, com un veí que té una botiga a l’Ametlla de Mar; lampistes, com Joan Déu, a qui l’Eduard passa per començar el dia; viatjants, “com aquells que van a prendre nota de les cerveses o que porten carn congelada”, o mestres. Els “Mestres de Riu”, tres mestres de pobles propers riu avall, amb qui l’Eduard es comunica a través d’un grup de WhatsApp. 

Tots ells, usuaris habituals, tenen un preu especial de dos euros pel servei, un menys que el convencional. Els mestres paguen encara menys. Tres euros i mig pels dos viatges diaris. L’Eduard explica que “si algun dia jo arribo al matí i hi ha riuada o fa molt vent, els aviso per allà i poden arribar també a temps a l’escola. Anant per aquí, s’estalvien 25 minuts de carretera”. El pont més proper per travessar el riu des de l’altra riba és a Móra d’Ebre. “La carretera [C-12] va cap a la costa, i la gent que ve d’allà aprofita i passa per aquí”, continua l’Eduard un cop ja hem passat Joan Déu en uns quatre minuts i amb una dificultat excepcional que ha sorprès l’Eduard, estranyat pel canvi en els corrents que s’ha produït al cantó esquerre del riu. 

“Els treuen [els altres passos] perquè hi posen ponts. Aquí, però, som en zona inundable i no s’hi pot fer cap pont. Si no, ja hi seria”

A prop, uns quants quilòmetres riu amunt, a Garcia i a Flix, es mantenen dos passos de barca més, motoritzats, amb menys activitat i per a ús dels pagesos. A Benifallet, el pas de barca que hi havia va ser retirat un cop s’hi va construir el pont. Fa uns trenta anys, estima l’Eduard. Uns quants més que a Riba-roja i una vintena menys que a Ascó (1974). “Els treuen perquè hi posen ponts. Aquí, però, som en zona inundable i no s’hi pot fer cap pont. Si no, ja hi seria”, reflexiona l’Eduard, tocant de peus a terra.

Aquest és un altre factor que explica que el pas de barca de Miravet es mantingui en funcionament, oi? “Sí, en part, sí”, admet l’Eduard. A més, el fet de ser l’últim transbordador no motoritzat té avantatges, i no només relacionats amb el turisme. Estan consentits. “Tenim sort que la carretera que passa per sobre és propietat de la Diputació, i li interessa que això estigui en funcionament. Si tenim alguna avaria, com ara, que s’ha de canviar la gúmena (un cable gruixut que travessa el riu a una certa altura de l’aigua) i el ramalet (un altre cable que evita que el riu s’endugui la barca), ja venen a fer pressupost i paguen ells”, detalla fent una ganyota.

Ara, “la cosa” ho està, de tranquil·la, i l’Eduard es distreu. Quan no té feina a “la barca”, és al seu refugi llegint. Així l’anomena la primera vegada que l’esmenta, però en diu “casa”. Hi té “el jaleo”: un foc a terra per fer-hi “la rostideta”, una butaca, una nevera, una ràdio que està tot el dia engegada i una prestatgeria plena de llibres i revistes Sàpiens. Ara llegeix l’autobiografia de l’anarcosindicalista reusenc Joan Garcia Oliver, l’original El eco de los pasos, editada i traduïda al català per Xavier Díez amb el títol Nosaltres, els sense nom. “T’entretens, i aprens alguna cosa”, diu l’Eduard. “Lo mòbil tot lo dia no el pots tenir.” 

Hi ha dies que l’aigua ho condiciona tot. Condiciona qui en fa ús per treure’n rèdit econòmic. “La hidroelèctrica”, que “tanca i obre” i fa variar els cabals d’un dia a l’altre

Quan no llegeix, arregla la motoserra, pinta les parets de la casa i dels habitacles on s’amaguen els motors per fer pujar o baixar els embarcadors o talla canyes per a la coberta de la barca i per a les tomaqueres, que aviat es començaran a envermellir. Però hi ha dies que l’aigua ho condiciona tot. Condiciona qui en fa ús per treure’n rèdit econòmic. “La hidroelèctrica”, que “tanca i obre” i fa variar els cabals d’un dia a l’altre. Aquest matí, l’aigua baixa quinze centímetres per sota del cabal de la tarda anterior. “Si mentre sopes sents que demà la llum estarà més cara, saps que l’endemà el riu baixarà ple”, apunta en Joan, que explica que, quan el cabal varia, sigui l’hora que sigui, ha de pujar el nivell dels ponts i apartar la barca per evitar que s’hi apropi la brossa que baixa del riu.

L’afluència estival compensa la calma i la solitud de l’hivern. I així ho fa l’economia. “No pots dir que este mes has cobrat tant; has de dividir l’any entre dotze, i veus si et surt o no”

A l’estiu, quan “la cosa” no deixa temps lliure per aprofitar, “fas per a l’hivern”, diu l’Eduard. L’afluència estival compensa la calma i la solitud de l’hivern. I així ho fa l’economia. “No pots dir que este mes has cobrat tant; has de dividir l’any entre dotze, i veus si et surt o no”, explica, en aquest sentit. L’última Setmana Santa, van obrir a les vuit del matí i només es van aturar per fer un glop i un riu.  I és que el turisme, segons l’Eduard, s’ha disparat “a tope”. Miravet s’ha convertit en un destí turístic. No ho era. “Als anys seixanta”, relata, “van començar a venir a viure aquí estrangers, uns anaven portant els altres”. Però des de fa uns deu anys, “el turisme s’ha multiplicat per cinc, i des que hi ha Instagram, per deu”, exagera l’Eduard. 

Sense el turisme, així com sense la unicitat del transbordador, testimoni de tots els canvis ocorreguts al poble, sense els seus treballadors i els usuaris habituals i el bon tracte de l’Administració, el pas de barca no seria el mateix

L’Eduard parla del llibre sagrat de la superficialitat i els individus sense cap que arriben allà on les formiguetes feinegen guiades pel manual de la rutina. Els turistes percebuts sota el perfil del guiri —que cadascú se’n faci la seva imatge, tots en algun moment ho hem estat— que pregunten al barquer on es fan les fotos icòniques del poble, que es frustren en veure que han passat a la riba contrària, que, inclús, enfonsen cotxes al riu i que ofereixen anècdotes inesgotables i còmiques per explicar en un ambient distès; però que, en qualsevol cas, insuflen alenades d’aire necessàries al pas de barca. Sense el turisme, així com sense la unicitat del transbordador, testimoni de tots els canvis ocorreguts al poble, sense els seus treballadors i els usuaris habituals i el bon tracte de l’Administració, el pas de barca no seria el mateix. Ni Miravet seria el mateix sense el pas de barca. 

I, en aquest sentit, l’experiència serveix d’advertència. Entre el 2016 i el 2017, arran d’una riuada, el transbordador va estar-se més d’un any i mig tancat. “La barca va rebentar, la vam portar al poble i, bé, un cop la treus del riu, no només n’arregles el forat”, explica l’Eduard. La barca havia de quedar nova, de trinca, “enfibrada”, i hi va quedar, però molt més tard de l’esperat per la incompetència dels responsables de la reparació. Finalment, la pressió dels veïns en una vila on tothom es coneix va ser eficaç. L’afluència turística a un poble que en una bona proporció en depèn econòmicament havia disminuït, i l’Eduard va ser testimoni de la preocupació de molts miravetans per un dels seus tresors. 

El pas de barca no és un vestigi. És present, és ben viu, és una història mil·lenària que, amb aquells que en viuen i hi donen vida, i amb aquells que en fan ús, té encara molts passos més a fer

El pas de barca sembla un vestigi. Un vestigi és un senyal d’un objecte que va existir en el passat i que, o bé s’ha extingit, o bé ha perdut la seva funció primigènia. És un terme nostàlgic, que evoca el rastre visible de la quotidianitat passada; de la importància del riu antany, com a via de comunicació, comerç i intercanvi; de la cerca de la funcionalitat i l’aprofitament humà dels recursos que hi ha a l’abast; del temps viscut sense pressa, i de la unió real amb l’entorn. És un terme que indica un final ja succeït. I no, el pas de barca no és un vestigi. És present, és ben viu, és una història mil·lenària que, amb aquells que en viuen i hi donen vida, i amb aquells que en fan ús, té encara molts passos més a fer.