S’explica que va ser durant la Guerra Civil, a principis del 1939, quan per primer cop es va tenir en compte la possibilitat que les dones s’incorporessin al Cos de Bombers. No hi havia prou homes, perquè havien estat mobilitzats per anar al front. L’Ajuntament de Barcelona es va arribar a plantejar mantenir el servei, però, amb l’ocupació de la ciutat per l’exèrcit franquista, la idea ja no va avançar. A mitjans del 2024, el 2,8% del personal del Cos de Bombers de la Generalitat són dones. Tot i que és la xifra més baixa dels diferents cossos de seguretat i emergències del Govern català, Cecília, Mari i Jael són noms de bomberes.

Als anys vuitanta va deixar la feina d’arquitecta per anar a treballar a la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis de la Generalitat de Catalunya. Cecília Egea Guardiola (Barcelona, 1953) va ser la primera dona que va manar al Cos de Bombers. Va veure evolucionar, encara que de mica en mica, un cos tradicionalment masculinitzat des de diferents posicions i també es va trobar algunes traves contra les quals no va poder lluitar, perquè tota sola no se’n va sortir.

Cecília Egea va ser de les primeres a obrir camí al cos, malgrat no tenir referents de dones bomberes en qui emmirallar-se

Jubilada des de finals del 2018, s’alegra que s’hi accelerin els canvis amb una perspectiva de gènere. Ho considera necessari. Egea va arribar a ser inspectora. La seva experiència vital al Cos de Bombers és ben bé un bany de realitat: inspectora, sí; però té encara al cap que no la van deixar anar a tirar mànega, per ser dona. “Als focs, com a comandament, no hi he anat mai, perquè se’m va vetar pel fet de ser dona. Em van dir que el cos no estava preparat per tenir allà una dona com a comandament”, recorda.

Sense referents de dones bomberes en qui emmirallar-se, Egea va ser de les primeres a obrir-hi camí: “Quan vaig entrar al parc de Badalona, els bombers flipaven. Estava asseguda i ells anaven passant. Al Servei de Prevenció era una tècnica i no passava res, però la qüestió va canviar quan vaig entrar en el tema operatiu”. Es va empassar alguns “no” i es va imposar fins a aconseguir molts “sí”. En algun moment va estar a punt de plegar. Però després de 36 anys de servei, té clar que mai deixarà de dur a dins “ser bombera”. Era una apassionada de la feina. “He dit al meu fill que vull que m’enterrin amb el casc”, explica.

Qui encara ha tingut poques referents, però sí que ha tingut Egea i algunes altres, és Mari Muñoz Cervantes (Esplugues de Llobregat, 1989). Va entrar al Cos de Bombers de la Generalitat amb una feina temporal com a operadora al servei de control dels Bombers, sense cap intenció de quedar-s’hi, sense expectatives de futur, però ha arribat a sotsinspectora i també és a l’equip que té el propòsit de transformar l’organització del cos i del treball del dia a dia amb perspectiva de gènere i perquè sigui un cos més divers.

“Quan arribes a un servei com a sotscap territorial, i no ets un home ni tens cinquanta anys, veus cables que treuen guspires al teu voltant. No ets el que s’esperaven”

Sincera, Muñoz, que és enginyera industrial, confessa: “No m’hi veig tota la vida, però, ara per ara, m’encanta el que estic fent”. Tot i que segurament mai s’hauria imaginat que ho faria des de Bombers, la feina li permet contribuir a transformar la societat, que és el que sempre l’ha motivada. Quan va arribar a Figueres, la seva primera destinació com a comandament, es va trobar que no hi havia hagut cap dona. “Tots els ECHO [sotscap territorial] acostumen a ser homes de cinquanta anys. Quan tu arribes a un servei com a sotscap territorial, baixes del cotxe i no ets un home ni tens cinquanta anys, veus cables que treuen guspires al teu voltant. No ets el que s’esperaven. I això passa un dia rere un altre.” Com Egea, Muñoz s’ha trobat amb situacions incòmodes i qüestionaments constants. “Als homes se’ls donava tot per descomptat i tu ho havies de demostrar”, manifesta Egea. I Muñoz ho diu d’una altra manera:  “No és que hagis de demostrar que ets bona, has de demostrar que serveixes per a alguna cosa i no ets un cagarro absolut”.

Jael Soro Astals (Lleida, 1987) és bombera de primera del Cos de Bombers de la Generalitat al Pont de Suert, de la promoció del 2018. Va créixer amb un pare bomber i, de petita, es passava tardes del cap de setmana al parc de bombers de Mollerussa. L’apassionava anar-hi amb la mare i la germana per enfilar-se a les cordes de fer exercicis, però a l’hora de la veritat va estudiar Arquitectura Tècnica a la Universitat de Lleida. Potser també perquè, com tantes altres, no tenia gaires referents de dones bomberes. El cuc no li acabava de marxar i quan ja treballava fent d’arquitecta, amb trenta anys, va decidir presentar-se a les proves. “Érem molt poquetes”, recorda. “En les proves físiques, 22 noies i 800 nois. Vam passar les quatre noies.”

Ja a la feina, Soro assegura que, tot i ser l’única dona en la majoria de destins, no ha tingut gaires problemes. Ni s’hi ha trobat fora de lloc, ni s’hi ha sentit assetjada. Això sí, pel que fa a espais, en gairebé tots els parcs li han hagut de buscar una solució d’emergència, per la inexistència de vestidor per a dones. “Arribes al parc i, només pel fet de ser dona, fas que es generin uns canvis. Uns canvis que potser no són ben vistos per tothom”, admet. Després, a la feina, és conscient que els primers dies sempre ha estat molt observada, però no hi dona més importància: “Al principi, pots sentir la pressió de demostrar més que els altres. Amb els dies i la feina, això se supera”.

“Arribes al parc i, només pel fet de ser dona, fas que es generin uns canvis. Uns canvis que potser no són ben vistos per tothom”

Soro ha estat mare ja essent bombera. Durant el temps que va estar al parc de Lleida, ciutat on viuen, el seu fill, l’Artau, la visitava els caps de setmana de guàrdia, com ella feia de petita. A ell el que més l’entusiasma no és pas la corda d’exercicis, sinó qualsevol vehicle i, sobretot, l’helicòpter. “Camió va ser una de les primeres paraules que va aprendre”, explica divertida. Quan creixi, l’Artau es trobarà una mare i un pare que, com a ella, li deixaran el camí lliure per triar què vol ser. Soro ho té clar: “Si vol ser bomber, endavant. És una feina molt bonica, que té els seus riscos, però val la pena”.

Egea recorda grans incendis forestals del 1994. Es van cremar més de 45.000 hectàrees a les comarques del Bages, del Berguedà i del Lluçanès, i va estar una setmana sense veure el fill, que tenia cinc anys. Assegura que en la criança va ser clau la complicitat de la gent del seu voltant, perquè dedicava moltes hores a la feina. No tenia cap més remei. A canvi, va aprendre que el temps que dedicava a la criatura havia de ser de màxima qualitat. Diu que li va costar i que quan ho va entendre va deixar de sentir-se tan culpable de poder estar més amb ell. Tot i això, quan li trucaven per una situació d’emergència, no s’estalviava haver de sentir un nen de sis anys dient-li: “Ara que estem jugant te n’has d’anar a apagar un foc?”. Posant-se en el moment de ser una nena petita filla de bomber, Soro mira enrere i recorda que el pare els transmetia la passió i la il·lusió del dia a dia de ser bomber, però que mai es va endur els problemes de la feina a casa. Ara que és ella la mare, admet que una de les coses que han canviat és que és una mica més prudent: “Tens un fill i no el vols deixar sense mare. El risc que assumim sempre és bastant controlat. Confio molt en els comandaments, en els companys i en el fet que tot anirà bé”.

Transformar una organització requereix empenta i paciència, reflexió i presa de consciència, temps i complicitats

Totes tres estan contentes de poder ser referents per a nenes i noies que vulguin ser bomberes. Obren camins en un món tradicionalment masculinitzat. Nous camins que no són fàcils, perquè ataquen privilegis i eliminen zones de confort. Les criden sovint a explicar la seva feina i surten a mitjans per fer visible que les dones poden ser bomberes. Com a membre de l’equip que tira endavant el pla d’igualtat al Cos de Bombers, Muñoz parla de corregir mirades i canviar dinàmiques. Sap que transformar una organització requereix empenta i paciència, reflexió i presa de consciència, temps i complicitats. Moltes complicitats. “Les dinàmiques són molt masculines i és necessari canviar-les”, afirma contundent.

S’han de canviar inèrcies, dinàmiques de treball, mirades i les maneres de relacionar-se en el dia a dia

Tenen a sobre la taula qüestions com impulsar formacions internes, canvis en els equipaments i en els materials, adequar les infraestructures i analitzar cap on ha d’anar l’organització dels dispositius. És favorable a la reserva del 40% de les places per a dones que es fa des del 2023, però sap que no n’hi ha prou amb l’entrada de més dones, sinó que s’han de canviar inèrcies, dinàmiques de treball, mirades i les maneres de relacionar-se en el dia a dia. Això vol dir per a ella, per exemple, no prioritzar sempre l’acció, sinó introduir-hi més reflexió i escolta. O bé fer que la valentia no invalidi en determinades situacions el dret al dubte.

“Siguem on siguem hem de visibilitzar i normalitzar que les dones som vàlides per a totes les professions. També per fer de bomberes”, insisteix Soro. Egea, que cada cop que tenia uniforme nou l’havia de dur a la modista perquè tot era patronatge d’home, i Muñoz, que més d’un cop s’ha rebel·lat contra accions sobreprotectores i paternalistes pel fet de ser dona, confien que cada cop els canvis aniran més ràpids cap a un cos més divers, més preparat per acollir la diversitat i amb dinàmiques menys masculinitzades. I, malgrat les traves, demanen que quedi constància que han treballat i treballen amb equips magnífics i que se senten respectades.