Recordo l’humorista català Pedro Ruiz imitant, quan jo era petit, l’aleshores president del Govern espanyol, Felipe González, assegurant que havia amenaçat la primera ministra britànica del moment, Margaret Thatcher, que si el Regne Unit no tornava Gibraltar a Madrid, aleshores prohibiria la fabricació de claus angleses a Espanya. Una facècia sarcàstica que demostra fins a quin punt pot arribar la impotència espanyola de veure com, a còpia de segles, aquell imperi espanyol on mai es ponia el sol va perdent bous i esquelles. Una ràbia acumulada que fins i tot va pagar el beatle John Lennon quan, després de casar-se amb Yoko Ono a Gibraltar el 1969, va veure que la cançó “The Ballad of John and Yoko” era censurada a Espanya per la dictadura de Franco perquè la lletra deia: “Et pots casar a Gibraltar, prop d’Espanya”. El sol ja es ponia a Gibraltar i la lògica territorial espanyola, que troba normal posseir Ceuta i Melilla al nord d’Àfrica, però mai de la vida haver perdut prop de set quilòmetres quadrats del sud de la península Ibèrica, saltava pels aires.

Tinc una llista de llocs on vull anar. Solen ser indrets curiosos, que em criden l’atenció segurament a mi i quatre gats més, si no tres. Gibraltar hi té un espai. De petit, els pares em varen dur a veure el penyal, “la Roca”, de lluny, quan Espanya havia tancat amb pany i forrellat la verja  que va mantenir els gibraltarencs aïllats entre 1969 i 1982. I tot per l’al·lèrgia hispànica a la democràcia després del referèndum de 1967 amb el qual els llanitos o yanitos —tal com són coneguts els gibraltarencs— es varen menjar Espanya a les urnes. I l’espina d’aquella prohibició sempre l’he tinguda clavada. Algun dia me’n desfaré i m’hi arribaré.

Però no és pas tan sols aquesta tragicomèdia espanyola vista des de Catalunya, o les meves espines clavades, allò que m’inclina a voler conversar amb un expert català en Gibraltar com el periodista Martí Crespo (Barcelona, 1972), sinó les motivacions i les causes que l’han dut fins a una quinzena de vegades al peu del penyal que corona un territori britànic amb una història ben marcada per les petjades dels Països Catalans. La relació és àmplia i profunda, sense oblidar els anys que, quan encara no existia el domini .cat, l’Ajuntament de Girona se les va empescar per no haver d’utilitzar el domini d’internet .es que identifica Espanya i va aconseguir el .gi de Gibraltar, que feia passar per Girona.

El periodista Martí Crespo ha visitat una quinzena de vegades aquest territori britànic amb una història ben marcada per les petjades dels Països Catalans

En Martí em rep a casa seva al barri del Poble-sec de Barcelona. “No vols pas un te? De Gibraltar, of course. El vaig comprar allà l’abril passat”, em deixa anar. Declino l’oferta amb amabilitat britànica. És migdia i no soc de te, però si fossin les 17.14 h encara li hauria dit que sí. En Martí guarda per casa elements del seu lligam gibraltarenc com si fossin fetitxes: que si el pin de Gibraltar, que si la samarreta de la selecció gibraltarenca vetada per la Federació Espanyola de Futbol amb connivència de la UEFA o una postal del referèndum d’autodeterminació de 1967. Això darrer, una autèntica joia democràtica.

“T’interessi o no el tema, ja només trobar-te el penyal al final de la península Ibèrica és espectacular i em va atraure molt. I més quan vaig començar a gratar”

El primer que em ve al cap és saber d’on li surt aquesta dèria. “Per tres ces, ara que hi penso: ce de curiositat, ce de captivació i ce de casualitat. Soc un tastaolletes i de ben petit he tingut interès per les minories ètniques i nacionals, pels microestats... Quan tenia deu o dotze anys sentia parlar de l’Alguer i d’Andorra i ja em cridava l’atenció.” Però el primer ham que va picar, m’explica, va ser un article del dominical del diari Avui de 1987 on es parlava de la relació de catalans i menorquins amb la història de Gibraltar, tot i que no seria fins a la primera dècada del segle XXI que hi va anar per primera vegada.

“T’interessi o no el tema, des d’un punt de vista paisatgístic, ja només trobar-te el penyal al final de la península Ibèrica, que de mitja muntanya cap amunt és un parc natural, és espectacular i em va atraure molt. I més quan vaig començar a gratar.” Una dosi de curiositat genètica, una altra de casualitat periodística, i una darrera de captivació pel xoc paisatgístic i cultural. Molt bé. Primer aclariment satisfet. Gratem, doncs. I les gratades d’en Martí, aquesta flaca particular, les aboca al blog anomenat “Gibaltar”. Sí, Gibaltar en comptes de Gibraltar, sense la primera erra, d’acord amb els nombrosos esments amb aquesta forma que apareixen en la documentació en català del segle XVIII que en Martí ha consultat en arxius menorquins i catalans.

La forma “Gibaltar”, sense la primera erra, apareix diversos cops en la documentació en català del segle XVIII que en Martí ha consultat en arxius menorquins i catalans

Li remarco el meu interès per anar algun dia a Gibraltar, i aquest periodista singular m’adverteix que no cometi l’error dels creueristes que arriben a Barcelona i només passen per la Rambla o dels catalans quan van a Andorra i no surten de l’avinguda Carlemany d’Escaldes-Engordany. “A Gibraltar et pot passar igual. Hi entres, vas per Main Street, l’antiga Calle Real, en tornes i ja està. I t’ha fet gràcia creuar a peu la pista de l’aeroport, que queda just després de la frontera, però diràs que també hi ha botigues i una mica de preus diferents, veus els bobbies [agents de policia], i llestos. Però, és clar, què passa quan a Andorra o a Barcelona o a Gibraltar te’n vas al carrer del costat? Doncs que hi trobes una ciutat, o el poble o la identitat de Gibraltar, que queda moltes vegades eclipsada, no només pel penyal, sinó pels grans lemes polítics i tota la disputa diplomàtica entre Madrid i Londres.”

Faré l’esforç per sortir de Main Street quan hi vagi, doncs. I aquest “gibraltaròleg” em guia. L’arquitectura colonial britànica que pots intuir a Maó, a Xipre o a Malta, “un deix de mediterraneïtat britànica”, segons en Martí; els llanitos saltant de l’andalús a l’anglès amb paraules genoveses pel mig, o les influències dels sefardites acaben de configurar una identitat pròpia que segueix encuriosint-lo. “I, ja per acabar-ho d’arrodonir”, m’insisteix en Martí, “si te’n vas al vessant de llevant et trobes la Caleta, oficialment Catalan Bay, on hi ha una placa instal·lada per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i el Govern de Gibraltar que recorda la companyia de prop de 350 militars i voluntaris austriacistes catalans que van participar, juntament amb les tropes angleses i neerlandeses, en l’ocupació de Gibraltar el 1704”.

El Consell Nacional Català i el Front Nacional de Catalunya van donar suport al dret de decidir dels gibraltarencs amb un comunicat enviat des de Suïssa al diari ‘Gibraltar Chronicle’

Si saltem al segle XX, des que la reina Elisabet va acabar la seva gira mundial per la Commonwealth l’any 1954 a Gibraltar, el règim franquista va començar a cridar enfollidament el “¡Gibraltar español!” i va clausurar el consolat que hi havia tingut fins aleshores. Posteriorment, Franco se’n va sortir a l’hora d’aprofitar els processos de descolonització al món promoguts per les Nacions Unides per portar la qüestió al terreny internacional.

En el primer referèndum d’autodeterminació, l’opció de mantenir-se britànics en comptes de convertir-se en espanyols va guanyar per un 99%

Però la resposta de Gibraltar va arribar el 1967 amb la convocatòria del primer referèndum d’autodeterminació, en què l’opció de mantenir-se britànics en comptes de convertir-se en espanyols va guanyar per un 99% —idèntic resultat al del segon referèndum, de 2002—, entre rialles dels mítics micos del penyal fins a agafar mal de barres. De fet, el referèndum de 1967 es va produir sota el mandat del primer ministre Joshua Hassan, descendent d’avantpassats menorquins establerts a Gibraltar el 1728. Uns altres que també van riure aquell 1967, encara que fos des de l’exili, van ser els membres del Consell Nacional Català i del Front Nacional de Catalunya, que van donar suport al dret de decidir dels gibraltarencs amb un comunicat enviat des de Suïssa al diari Gibraltar Chronicle. I això malgrat la traïció de Londres emmarcada en el Tractat d’Utrecht de 1713, que va deixar els catalans indefensos a la gola del llop del front borbònic francoespanyol, que acabaria amb la desfeta de 1714.

Des de començament del segle XVIII, doncs, Madrid ja no hi pinta res, en aquest racó de la Península, tot i que no va ser fins al segle XX que, segons en Martí, es configura clarament la identitat gibraltarenca per dos fets que provoquen l’enfortiment de les arrels al penyal des de la perspectiva imperial britànica i el trencament emocional i identitari total amb Espanya. “Són gibraltarencs amb nacionalitat britànica”, m’assenyala en Martí. I és que no es pot entendre la filiació emocional dels llanitos amb la seva identitat sense, com dèiem, dos esdeveniments crucials. D’una banda, l’evacuació forçosa de la majoria de la població durant la Segona Guerra Mundial. Primer, passant pel protectorat francès del Marroc i, tot seguit, cap a Londres i Irlanda del Nord els uns, i Madeira i, fins i tot, Jamaica uns altres. Molts dels que varen marxar al Regne Unit no hi havien estat mai i van experimentar un cert racisme (els anomenaven onions, cebes), i sempre acaba imperant el desig de tornar a Gibraltar perquè veuen que no són anglesos, però s’han de reivindicar britànics.

“Em van començar a sortir menorquins més enllà de la participació dels catalans austriacistes que ja coneixia de 1704. En termes d’emigracions, els menorquins són una mica com els genovesos dels Països Catalans”

I, d’una altra banda, hi ha la repressió del règim de Franco per la impotència que sent per la derrota absoluta en el referèndum de 1967, que va desembocar en el bloqueig de les comunicacions i del trànsit de persones entre Espanya i Gibraltar de 1969 a 1982 per forçar l’aïllament del territori britànic en terra teòricament espanyola.

En Martí, que en aquests anys ha anat establint lligams amb descendents catalans com ara Joe Brugada, conegut com el fill de Pepe el Catalán (un barber barceloní molt conegut a Gibraltar), va decidir endinsar-se en els arxius gibraltarencs per buscar-hi arrels catalanes. “Em van començar a sortir menorquins més enllà de la participació dels catalans austriacistes que ja coneixia de 1704. En termes d’emigracions, els menorquins són una mica com els genovesos dels Països Catalans.” I tot seguit em fa un repàs exprés de les diàspores com la de Florida de mitjan segle XVIII, la d’Algèria del segle XIX o la de l’Argentina del tombant del segle XIX al XX. Amb el pas del temps, aquest col·laborador del diari Gibraltar Chronicle, on explica tot el que ha anat descobrint de les arrels catalanes de “la Roca” des de 1704 fins al present, va acabar publicant i presentant el 2019 a la seu del Gibraltar Heritage Trust el llibre Els ‘minorkeens’ de Gibraltar, becat per l’Institut Menorquí d’Estudis.

“En el nomenclàtor de Gibraltar hi ha cognoms menorquins que donen nom a carrers com Tudury’s Steps o el Giro’s Passage”

El personatge que va moure en Martí a fer tota la recerca és un menorquí anomenat Francesc Messa, un capellà del raval de Sant Felip, al port de Maó. Messa va a Gibraltar per substituir el seu germà Rafael, també capellà, mort el 1773, i es converteix en vicari de la comunitat catòlica local durant quasi vint anys. El capellà menorquí deixa escrita la descripció del Gran Setge entre 1779 i 1783 que els llanitos varen patir de l’exèrcit espanyol. Es tracta d’un diari escrit en castellà, “amb força catalanades”, que en Martí va descobrir gràcies a la col·laboració de l’aleshores bisbe de Gibraltar, Charles Caruana, que tenia debilitat per tota la colla de capellans menorquins com el mateix Messa, Antoni Fontcuberta, Joan Febrer i Francesc Ignasi Ximenes, que es desplacen a Gibraltar en missió pastoral quan Menorca era britànica durant el segle XVIII.

Entre altres documents de gran valor històric, en Martí té digitalitzats i accessibles al seu web tant el diari de Messa com el del garrotxí Francesc de Casamitjana, que narra l’ocupació austriacista de Gibraltar a les ordres del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, per qui aquest periodista barceloní té una gran debilitat.

En Martí ja fa un parell d’anys que organitza un viatge anual a Gibraltar en què acompanya gent interessada a descobrir el rastre català en aquest ja no sé si dir-ne “país”, tot escoltant-lo, o, en tot cas, territori britànic

“Quan sortia de passar-me el dia a l’arxiu de la catedral de Gibraltar, passejant per Main Street ja no veia els turistes sinó els personatges que acabava de llegir. I vas descobrint que en el nomenclàtor de Gibraltar hi ha ben bé mitja dotzena de cognoms menorquins que donen nom a carrers, com Tudury’s Steps, cognom de l’arquitecte que faria l’església del Sagrat Cor de Gibraltar, o el Giro’s Passage.”

En Martí ja fa un parell d’anys que organitza un viatge anual a Gibraltar en què acompanya gent interessada a descobrir el rastre català en aquest ja no sé si dir-ne “país”, tot escoltant-lo, o, en tot cas, territori britànic. Em recorda, en aquest sentit, que l’oficina de turisme de Gibraltar fins i tot edita fullets en català, entre moltes altres llengües. I m’explica una anècdota de 2004, quan, per commemorar el 300 aniversari de la presència britànica, es va fer una cadena humana que envoltava tot el penyal. “Jo era al tram de la pista de l’aeroport amb un company gallec i vaig treure l’estelada: ràpidament va venir corrents tot de gent esvalotada perquè pels colors es pensaven que era una bandera espanyola.”

Què seria Gibraltar sense la influència dels Països Catalans? Ho pregunto a en Martí. I em respon amb una realitat: “És un fet la influència de la companyia de voluntaris catalans i valencians del 1704 liderats per Jordi de Hessen-Darmstadt i que tot just ara s’ha reconegut amb la placa a Catalan Bay”, de la qual en Martí se sent molt orgullós perquè és una acció més vers el reconeixement de l’element català i menorquí al penyal que s’ha fixat entre cella i cella. I també em planteja una ucronia, com és imaginar què hauria passat si els espanyols, en el conegut com a “atac del Salto del Lobo”, el mateix 1704, haguessin reeixit a envair la fortalesa des de dalt de la muntanya, si no hagués estat justament per l’avís de les tropes de Hessen-Darmstadt, que va estroncar els plans borbònics.

Parafrasejant la lletra de l’himne del Barça, es pot ben dir que entre Gibraltar i els Països Catalans una opressió espanyola ens agermana. Fa estona que xerrem, però les 17.14 h per acceptar el te de Gibraltar encara queden lluny, i m’acomiado d’aquest curiós insaciable amb la maleta sempre a punt per tornar al penyal i saludar amb un “Bon dia, good morning” els macacos més autodeterminats del món.