“Aquí hi van néixer, viure i morir persones.” La història de l’Observatori Fabra no es limita a l’estudi científic, fred i minuciós de la meteorologia i dels astres. Durant molt de temps també va ser una masia amb un rostre molt humà. Entre l’any 1903 i el 1981, els Campo van omplir l’edifici de vida, construint-hi els seus records i fent-hi germinar infanteses. Envoltats de telescopis, sismògrafs i aparells meteorològics, però també de feixes, cabres i gallines, van ser els masovers i conserges de l’Observatori durant gairebé vuitanta anys. No eren científics, però sempre hi eren, amb un peu a la ruralitat i un altre a la ciutat. Quatre generacions diferents dels Campo van habitar l’edifici, cuidant-lo, vigilant-lo, netejant-lo i mantenint-lo, arrelats, fins que el relleu es va truncar.

“Quan comencen a posar més fanals als carrers de Barcelona, al tombant de segle, es fa impossible fer-hi observacions i la RACAB ha de pujar a la muntanya”

Els Campo van arribar a l’Observatori de Collserola el 1903, abans que s’inaugurés l’edifici, propietat de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). L’entitat tenia —i encara té— la seu a la rambla dels Estudis, on ara hi ha el Teatre Poliorama, en un immoble que data del darrer quart del segle XIX i que va funcionar durant pocs anys com a observatori. “En els seus orígens, es feien classes de ciències de nivell superior en unes aules de l’edifici i, més endavant, observacions astronòmiques des de les dues cúpules que el coronen”, explica Alfons Puertas, meteoròleg i guia a l’Observatori Fabra. “Quan comencen a posar més fanals als carrers de Barcelona, al tombant de segle, la contaminació lumínica a la ciutat s’intensifica, es fa impossible fer-hi observacions i l’Acadèmia ha de pujar a la muntanya.”

“Camil Fabra i Fontanills, industrial tèxtil i marquès d’Alella, deixa en herència un donatiu a la RACAB en el seu testament per poder construir l’Observatori”

La RACAB projecta un edifici allunyat de la il·luminació urbana al sostre de la capital catalana, al Tibidabo, i durant anys s’escarrassa a cercar diners públics i privats per construir-lo. L’Acadèmia fracassa en la seva recerca de finançament, fins que el 1902 mor un famós empresari i polític barceloní. “El senyor Camil Fabra i Fontanills, industrial tèxtil i marquès d’Alella, deixa en herència un donatiu a la RACAB en el seu testament per poder construir l’Observatori. Segons diu la història, el convenç la seva dona, Dolors Puig, a qui li agradava l’astronomia i coneixia les intencions de l’Acadèmia”, aclareix Puertas.

El Tibidabo, ja en mans privades després d’anys de recerca de finançament, no pot acabar sent el destí final de l’obra. La RACAB tria l’esperó sud-est del cim, a 411 metres d’altitud. Entre el 1902 i el 1904, Domènech i Estapà en dirigeix la construcció

El projecte, que originalment s’havia d’anomenar Observatori de Barcelona, acaba rebent el cognom del seu mecenes. El Tibidabo, però, ja en mans privades després d’anys de recerca de finançament, no pot acabar sent el destí final de l’obra. El doctor Andreu, empresari farmacèutic i promotor immobiliari, trunca els plans inicials de la RACAB amb el seu pla d’urbanització al vessant barceloní del cim, on projecta habitatges i un parc d’atraccions. “Per solucionar-ho, es va haver de buscar un turonet més baix, sense cap projecte urbanístic, amb bona vista cap al sud i recorregut per poder observar els astres”, assenyala l’Alfons. L’Acadèmia tria l’esperó sud-est del Tibidabo, a 411 metres d’altitud, que emergeix, vigilant, com la proa d’un vaixell per sobre de la ciutat, al seu peu. Entre el 1902 i el 1904, l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, també acadèmic de la RACAB, dirigeix la construcció de l’Observatori, un edifici eclèctic a cavall del neoclassicisme i el Modernisme.

Abans que hagin acabat les obres de l’Observatori, el 1903, els Campo aterren a l’edifici per fer-hi de masovers

És abans que hagin acabat les obres, el 1903, quan la família Campo aterra a l’edifici per fer-hi de masovers. Gabriel Campo, natural de la Tuda, a Zamora, i Juliana Cunchillos, de Sobradiel, un poble de Saragossa, arriben a l’Observatori amb dos fills petits de menys de cinc anys, Gabriel Campo júnior i Santiago Campo. El matrimoni s’ha conegut anys enrere a Barcelona, on ha immigrat i ha decidit establir-se. El pare de família, guàrdia civil de professió, deixa el cos per entrar com a conserge de l’Observatori quan li ofereixen una plaça, on decideix fer niu.

Quan la família hi arriba, el vessant sud de Collserola és un erm pelat, despullat d’arbres i boscos. Els barcelonins encara necessiten llenya i n’exploten els recursos

La família arriba a un edifici encara amb bastides, que sobresurt entre matolls, molt més visible des de la ciutat que al segle XXI. El vessant sud de Collserola és un erm pelat, despullat d’arbres i d’ombres. No hi ha cap bosc. Els barcelonins encara necessiten llenya i exploten els recursos de què la serra més propera a la capital els proveeix. Des de dalt del Tibidabo fins a la falda, més d’un quilòmetre de via divideix la muntanya en dos. És el funicular homònim, el primer de Catalunya. Ideat pel doctor Andreu per dinamitzar el parc i el projecte urbanístic del cim que ell mateix havia concebut, hi facilita l’arribada de la gent en una època en què els carros i les tartanes propulsats per cavalls eren el mitjà més habitual de transport privat.

“Quan s’inaugura l’Observatori l’any 1904, la família que vivia aquí ja estava molt ben comunicada amb transport públic amb Barcelona, perquè el funicular del Tibidabo ja funcionava”, indica Puertas. El remuntador tenia un baixador a prop de l’Observatori, a tocar de la carretera que enllaça la Rabassada amb Vallvidrera, des del qual s’obria un corriol muntanya avall que arribava fins a l’edifici, a uns cinc minuts a peu. Paradoxalment, era més fàcil arribar-hi sense cotxe que en l’actualitat.

“Quan s’inaugura l’Observatori, ja estava molt ben comunicat amb transport públic amb Barcelona, perquè el funicular del Tibidabo ja funcionava”

“El tramvia blau, que fa uns anys encara enllaçava amb el funicular, en el seu origen era una línia més llarga que s’endinsava fins a un punt més cèntric de Barcelona. El mateix tramvia tampoc acabava al peu del funicular, sinó que continuava pujant fins a Vallvidrera, passant per sota de l’Observatori”, matisa el meteoròleg. D’aquesta manera, quan els Campo havien d’anar a Barcelona, baixaven a buscar el tramvia; d’altra banda, quan pujaven a l’Observatori des de la ciutat, tant ells com els treballadors o visitants s’hi desplaçaven amb el funicular.

“Al cantó sud del turó, la família hi va construir terrassetes per conrear. Aquestes feixes encara s’intueixen una mica, però estan molt desdibuixades perquè la terra ja fa anys que no es treballa”

Malgrat la bona comunicació de l’edifici amb la ciutat, la vida dels Campo a l’Observatori Fabra era eminentment rural, com ho va ser a gran part del pla de Barcelona fins a mitjan segle XX. “Al cantó sud del turó, on tocava més el sol, la família hi va construir terrassetes per conrear. Aquestes feixes encara s’intueixen una mica, però estan molt desdibuixades perquè la terra ja fa anys que no es treballa i el bosc ho ha anat recuperant tot”, assegura l’Alfons. Els bancals gairebé arribaven fins al límit del recinte, metres avall, on hi ha un corriol que enllaça amb la carretera de les Aigües. Actualment, però, el pendent esglaonat està ocupat per les males herbes, i els murs de pedra seca estan ratats i desfigurats. El temps i la força de la natura se’ls han fet seus. Una figuera, un ametller i un grapat d’oliveres són alguns dels vestigis que testimonien el que un dia va ser un mosaic agrícola de feixes vives portades pels Campo, que els servien per autoabastir-se.

La vida dels Campo a l’Observatori Fabra era eminentment rural, com ho va ser a gran part del pla de Barcelona fins a mitjan segle XX

“Aquí, al costat dels bancals, hi ha el dipòsit d’aigües pluvials. S’hi recollia l’aigua dels baixants, de la teulada, i es canalitzava per sota a través d’un tub ceràmic per regar els conreus”, comenta Puertas. El dipòsit també està envaït per la vegetació i actualment no es fa servir, però probablement encara recull aigua de pluja. Ben a prop també hi roman, en molt més bon estat, el safareig que feia servir la família quan eren els masovers de l’Observatori. “Els Campo deien que al principi no hi havia bany i que es rentaven aquí quan podien”, afegeix. Les humitats omplen l’interior grisenc del safareig, un habitacle cobert que podria ser perfectament funcional avui en dia.

Els Campo també van tenir-hi animals, a l’Observatori: des de conills i gallines en un corral fins a cabres o abelles per fer mel

“A banda de conrear la terra, els Campo també van tenir-hi animals. Mira, aquí, al costat del safareig, hi havia un altre espai, una mena de corral, on tenien conills i gallines. M’havien arribat a explicar que també havien tingut cabres i que, durant una època, els va donar per fer mel amb abelles”, relata l’Alfons. L’Observatori no era només un edifici lliurat a la ciència, amb la tecnologia astronòmica i meteorològica més avançada de l’època, sinó que també funcionava com a mas per als Campo. La nissaga es cuidava dels terrenys que envoltaven l’immoble, incloent-hi boscos i conreus, d’on aprofitaven els recursos. Tot i que l’estètica ho posés en dubte, l’Observatori era una masia més de les que poblaven Collserola, amb uns masovers que tenien cura de l’edifici i d’una petita explotació agrícola i ramadera de subsistència.

Tot i que l’estètica ho posés en dubte, l’Observatori era una masia més de les que poblaven Collserola, amb uns masovers que cuidaven l’edifici i el seu entorn

Mentre que el nucli familiar dels Campo vivia a la planta baixa de l’Observatori, els científics treballaven a la part superior de l’edifici, dividits en dues seccions: d’una banda, l’astronòmica, que disposava de dos telescopis de principis de segle —que, de fet, encara es conserven—, especialitzada en l’estudi d’asteroides i cometes, i, d’altra banda, la meteorològica i sísmica. Fins al 1913, l’estudi de la climatologia va ser purament instrumental, mitjançant una estació meteorològica que hi havia instal·lada al terrat de l’edifici, al costat de la cúpula, que ho registrava tot sobre el paper. És a partir d’aquell any, però, que la secció fa un salt endavant. Els aparells meteorològics baixen al jardí i es comencen a fer observacions diàries de les principals variables meteorològiques sota la direcció d’Eduard Fontserè. D’aleshores ençà, s’han recopilat dades de manera ininterrompuda, fins i tot durant la Guerra Civil; així, han aplegat més de 110 anys consecutius d’historial climàtic a l’Observatori.

La canalla va créixer estretament vinculada amb la ciència que hi tenia lloc. Tant és així que el meteoròleg Fontserè va reclutar un dels nois com a ajudant

La família Campo no era impermeable al tarannà científic de l’edifici. Els instruments meteorològics o els telescopis formaven part del joc de la canalla, que va créixer vinculada estretament amb la ciència i familiaritzada amb totes les activitats que hi tenien lloc. Tant és així que dos anys després de l’arribada de Fontserè a l’Observatori, el meteoròleg va reclutar un dels nois com a ajudant. “El 1915, Gabriel Campo júnior, el fill gran dels conserges, comença a fer aquestes observacions meteorològiques. Ja des de ben petit, amb només disset anys, tenia inquietud per la ciència”, assegura l’Alfons.

Així el lloava Fontserè en un butlletí de la RACAB que resumia les activitats a l’Observatori entre el 1915 i el 1916: “Una mejora importante en este sentido ha sido el auxilio que se ha obtenido del joven Sr. Campo, adscrito ya por la Academia al trabajo diario de las lecturas meteorológicas, cambio de hojas, observaciones y comparaciones horarias y demás operaciones indiferibles, para las cuales ha demostrado una aptitud y buena voluntad que me complazco en hacer constar, y que han sido de indiscutible utilidad a la buena marcha de los trabajos”.

El 1915, amb només disset anys, Gabriel Campo júnior comença a fer-hi les observacions meteorològiques diàries. Una tasca que no abandonarà fins a la seva mort, el 1981

Tres anys més tard, Campo oficialitza la seva posició i signa el seu primer contracte; passa, així, a formar part de la secció de meteorologia de la RACAB com a observador. En Gabriel no abandonaria aquesta tasca fins a la seva mort i, a més, la compaginaria amb una altra feina: des de la seva fundació el 1921 per part d’Eduard Fontserè fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, va ocupar una plaça al Servei Meteorològic de Catalunya. Es convertia, així, en el primer meteoròleg oficial de Catalunya, malgrat no tenir formació universitària en aquest camp.

Mentre Gabriel Campo pare continuava fent de masover i conserge a l’Observatori juntament amb la seva esposa, Juliana Cunchillos, la família anava creixent. En Gabriel fill es casa l’any 1923 amb Lorenza Usón, una modista barcelonina que treballa a Gran de Gràcia a qui coneix un any abans, en una línia de tramvia de la ciutat. D’aquest matrimoni en sorgiran dos fills: la Margarita, la primera persona que neix a l’Observatori, i l’Antonio. L’altre fill dels conserges, Santiago Campo, es casa amb Guadalupe Corredor, dependenta de la pastisseria Cortacans de Sant Gervasi, i tenen una única filla, la Maria, que també neix a l’edifici.

Alfons Puertas va conèixer Margarita Campo, neta dels primers conserges, que li va explicar en primera persona com va ser la vida de la família a l’Observatori

L’Alfons, que va entrar a treballar el 2002 a l’Observatori, va conèixer, durant la primera dècada del segle XXI, Margarita Campo, neta dels primers conserges. “Tot el que explico ho sé de viva veu d’ella. Havíem fet passejos per aquí i em narrava tots els seus records, que tinc anotats en una llibreta. És la història que em vincula d’una manera més humana a l’edifici”, confessa Puertas. El meteoròleg obre la llibreta de fulls quadriculats i els gargots de tinta ressusciten la memòria de la Margarita, traspassada fa uns anys, que il·lustra com va ser la vida dels Campo a l’Observatori.

Segons explicava la Margarita, els masovers tenien corrent elèctric de 125 watts, però també tenien llums de carbur. A banda d’encarregar-se del manteniment del mas i de treballar la terra que els envoltava, els Campo també feien visites diürnes a l’Observatori i exercien de jardiners. Destacaven les famoses hortènsies, que ocupaven una extensió gens menyspreable del jardí. Tot i que en bona mesura intentaven autoabastir-se amb el bestiar, els conreus i també amb llenya, la bona comunicació amb la ciutat els permetia poder anar-hi a comprar quan volguessin. De fet, els Campo anaven a buscar el pa a la fleca de Vallvidrera. També feien servir el funicular perquè la Margarita i el seu germà, l’Antonio, anessin a l’escola durant els primers anys d’infantesa.

Als Campo els entraven a robar. Aleshores l’avi treia l’escopeta i disparava a l’aire per espantar els lladres

Viure a Collserola, entre la trama urbana i la ruralia, allunyats de la fressa i el bullici de la ciutat però alhora tan a prop de la metròpoli, els deixava a la mercè dels perills. “I, clar, als Campo els entraven a robar. Gallines, per exemple”, apunta l’Alfons. “Aleshores l’avi, el Gabriel Campo, treia l’escopeta. La Margarita deia que ell la feia servir per espantar els lladres, disparant a l’aire. Aquesta escopeta encara la tenim, eh? I fa molt de respecte!” Algun cop també els havien arribat a robar el cablejat de la infraestructura elèctrica, la qual cosa els deixava sense llum uns quants dies fins que els feien la instal·lació nova.

En el seu temps de lleure, la família gaudia de l’entorn que embolcalla l’edifici. “A la font de la Licorella, al fons del revolt del camí que mena cap a l’Observatori, abans d’arribar a la carretera, els Campo hi anaven a berenar; menjaven pa amb xocolata i omplien el càntir d’aigua a les tardes”, interpreta en veu alta l’Alfons del seu quadern. “Opinaven, però, que l’aigua era més bona a la font de la Salamandra, sota l’hotel Florida, i a la Budellera, tocant a Vallvidrera.” També era habitual que Gabriel Campo anés a buscar bolets el dia de Nadal per la zona del Casino de la Rabassada, ara en estat ruïnós, o que fessin barbacoes a la cara nord del jardí de l’edifici.

“Els agradava molt viatjar per Catalunya els caps de setmana amb transport públic. El Gabriel, a més de meteoròleg, era fotògraf i retratava totes aquestes excursions”

Els Campo també passaven molt de temps fora de l’Observatori. “A Campo júnior i al seu nucli els agradava molt viatjar per Catalunya els caps de setmana amb transport públic, amb tren o amb cotxe de línia, que deien ells. El Gabriel, a més de meteoròleg, era fotògraf i retratava totes aquestes excursions.” Blanes, Montserrat, Ribes de Freser, Tossa de Mar, el Garraf, Montjuïc, la Costa Brava... O el Montseny, d’on van portar uns narcisos que cada any continuen florint al vessant nord de l’Observatori. Tots aquests indrets apareixen a les instantànies de Campo júnior, originalment en clixés de vidre de gran qualitat, ara digitalitzats.

Durant uns quants anys, fins a tres matrimonis van arribar a conviure a l’Observatori

Moltes de les fotos d’en Gabriel també immortalitzen moments quotidians de la família a l’Observatori, molts dels quals al pati de l’edifici. Allà retratava com jugaven els seus fills amb ossets de peluix o com celebraven Carnestoltes amb els veïns, amb els aparells meteorològics com a decorat. Altres instantànies deixen constància d’àpats a la zona de les feixes, on apareix Campo júnior bevent d’un porró amb unes espardenyes posades. Un arxiu fotogràfic que també reflecteix la indumentària dels Campo i de l’època, i que constata que l’elegància prevalia també en les famílies menys benestants, fins i tot quan feien excursions a la natura.

El 1929, el nucli familiar de Gabriel Campo júnior i Lorenza Usón decideix marxar de Collserola i anar-se’n a viure al barri de Sant Gervasi

Durant uns quants anys, fins a tres matrimonis van arribar a conviure a l’Observatori: en Gabriel i la Juliana, en Júnior i la Lorenza amb els seus dos fills, i en Santiago i la Guadalupe. “Quan neix la Maria Campo, però, ja veuen que són massa.” El 1929, el nucli familiar de Gabriel Campo júnior i Lorenza Usón decideix marxar de Collserola i anar-se’n a viure dins de la trama urbana barcelonina, al carrer Castanyer del barri de Sant Gervasi. Mentrestant, els dos nuclis restants (en Gabriel pare i la Juliana, d’una banda, i en Santiago, la Guadalupe i la Maria, de l’altra) continuen vivint-hi. De nou persones convivint-hi passen a ser-ne cinc. Amb els anys, quan el matrimoni més ancià falti, en Santiago agafarà el relleu de la consergeria i farà de masover de l’Observatori.

Campo júnior, malgrat viure a la ciutat, cada dia pujava i baixava amb el funicular del Tibidabo i continuava fent l’observació diària a les vuit del matí

“Durant tots aquests anys, Campo júnior, malgrat viure a la zona alta de la ciutat, continuava fent l’observació diària a les vuit del matí, puntual, a l’Observatori, i cada dia pujava i baixava amb el funicular del Tibidabo.” Així ho va continuar fent sempre, també quan treballava a l’Escola Industrial o quan ja estava jubilat, fins a l’any de la seva mort, el 1981. Els seus fills, la Margarita i l’Antonio, hi pujaven cada cap de setmana per jugar a la masia dels avis i tiets. En Gabriel, a més, va ser el primer fotògraf de núvols de l’Observatori, i 10 de les 174 instantànies que hi ha a l’Atles internacional de núvols i dels estats del cel, del 1930, són seves, fetes des d’aquest indret. Els més de 67 anys que va exercir d’observador meteorològic des de Collserola el converteixen en el màxim responsable de l’historial climatològic ininterromput de l’Observatori. Això sí, amb la puntual però fonamental col·laboració del seu germà.

Els més de 67 anys que Campo va exercir d’observador meteorològic el converteixen en el màxim responsable de l’historial climatològic ininterromput de l’Observatori

“Quan hi va haver la famosa nevada del 62, van caure vuitanta centímetres de neu a l’Observatori, que es va quedar completament incomunicat. El Gabriel Campo júnior, l’observador oficial, que hi anava cada dia en funicular, no va poder pujar-hi”, explica l’Alfons. No hi havia cap meteoròleg a l’Observatori. La ininterrupció de les observacions i la continuïtat dels registres, mantinguts fins i tot en etapes convulses com la Guerra Civil, perillaven. Sortosament, la resta de la família Campo tenia nocions de meteorologia. “El Santiago, conserge en aquella època, sabia com fer anar els instruments i prendre les mesures, i és el que va fer. Gràcies a ell, podem dir que es tenen dades fins i tot del dia d’aquella nevada”, destaca Puertas.

Dos anys després que en Gabriel i la Lorenza marxin de l’Observatori, la Segona República també irromp a l’Observatori. “El doctor Codina, l’anterior director, recordava que a la façana de l’edifici, on posa «Real Academia de Ciencias y Artes», van tapar d’alguna manera la paraula Real.” Durant la Guerra Civil, l’Acadèmia cessa temporalment la seva activitat, però l’Observatori continua en funcionament a càrrec de la Generalitat, que és qui paga les nòmines. La Margarita, amb només dotze anys quan esclata el conflicte, viu la guerra entre la innocència d’un infant i la maduresa imperiosa d’algú obligat a ser adult abans d’hora.

“La Margarita recordava veure bombardejar Barcelona des de l’Observatori, recordava els avions i els canons antiaeris al Putxet”

Durant la Guerra Civil, familiars dels Campo i acadèmics de la RACAB pujaven a l’Observatori a fer-hi nit per refugiar-se dels bombardejos

“Ella recordava veure bombardejar Barcelona des de l’Observatori, recordava els avions i els canons antiaeris al Putxet. Alguna bomba va caure a la muntanya, però l’edifici no era cap objectiu militar”, llegeix l’Alfons del quadern. “Alguns familiars dels Campo pujaven aquí durant alguns dies perquè era un lloc segur, i havien arribat a dormir a la sala de sismologia. La Margarita també deia que venien acadèmics per refugiar-se dels bombardejos i passaven la nit a la sala d’actes de l’Observatori.” Durant tot aquest temps, les observacions s’hi van continuar registrant. La feina d’en Gabriel fill, a la plantilla del Servei Meteorològic de Catalunya, va permetre-li esmunyir-se de l’allistament a l’exèrcit republicà i continuar treballant també a l’Observatori. Durant un mes i mig, però, va allunyar-se de Collserola.

“Gabriel Campo era catalanista. A l’últim moment de la guerra, va marxar amb els exiliats fins al Far d’Empordà, on es va amagar amb la família Alpí. No volia marxar de Catalunya”

“Gabriel Campo era bastant apolític, però es considerava catalanista, segons explicava la Margarita. A l’últim moment de la guerra, va marxar amb els emigrants, amb els exiliats, fins al Far d’Empordà, al costat de Figueres, i allà es va amagar amb la família Alpí. No volia marxar de Catalunya. Al cap d’un mes i mig, va tornar un matí, de manera espontània, al carrer Castanyer, a casa seva”, assenyala l’Alfons. Probablement Campo marxa quan l’exèrcit franquista arriba a Barcelona el gener del 1939, moment en què els revoltats clausuren el Servei Meteorològic de Catalunya i en confisquen el material. Quan en Gabriel torna, continua responsabilitzant-se de les observacions meteorològiques i el seu expedient de depuració es resol sense càstig. El científic pot acabar incorporant-se com a administratiu a l’Escola del Treball fins a la seva jubilació l’any 1968. Mentrestant, com ja hem dit, continua registrant els fenòmens meteorològics a l’Observatori fins que mor.

Quan l’exèrcit franquista arriba a Barcelona el gener del 1939, clausuren el Servei Meteorològic de Catalunya i en confisquen el material

Paral·lelament, la consergeria del mas continua en mans de Santiago Campo i Guadalupe Corredor. Amb els anys, la seva filla Maria, l’última persona nascuda a l’Observatori —i no pas en una clínica— es casa amb Domingo Vera. “Ell treballava en el manteniment del funicular. Alguns d’aquests mecànics venien a fer també manteniment de la cúpula del telescopi, perquè té uns mecanismes i uns engranatges molt similars. Així és com va conèixer la Maria, i en algun moment van saltar guspires!”, explica Puertas. Aquest matrimoni també acaba vivint a l’Observatori, mentre ell continua treballant al funicular.

“La Maria Campo es va integrar com a bibliotecària de l’Observatori, a banda de fer altres tasques de consergeria. Arxivava les revistes que arribaven habitualment, responia a les cartes i s’encarregava del catàleg de llibres de l’edifici.” La Maria i en Domingo van tenir un fill l’any 1953, Joan Antonio Vera, la quarta generació que viu a l’Observatori. Creix a Collserola, però anys després en marxa i es desvincula de la masoveria, de la qual s’acaben ocupant els seus pares. Ells dos seran els darrers habitants de l’Observatori Fabra.

Paral·lelament, la consergeria del mas continua en mans de Santiago Campo i Guadalupe Corredor. Anys després, la seva filla, Maria Campo, en serà l’encarregada fins als anys vuitanta

“La Maria i en Domingo marxen de manera voluntària quan es comencen a fer grans. Ja no hi ha relleu generacional i ja no poden amb tot el que suposa l’Observatori”

A principis dels anys vuitanta, coincidint amb la mort del meteoròleg Gabriel Campo, la Maria i en Domingo decideixen deixar l’Observatori i acabar amb les vuit dècades de masoveria. “Marxen de manera voluntària quan es comencen a fer grans. Ja no hi ha relleu generacional i ja no poden amb tot el que suposa l’Observatori: la neteja, el manteniment, la vigilància i tota la feina que implica la masoveria”, afirma l’Alfons. El matrimoni, amb el permís de l’Acadèmia, marxa de la muntanya i s’integra a la trama urbana. La Maria i en Domingo s’emporten gairebé tots els mobles de l’habitatge cap a la seva nova llar i la RACAB comença a reutilitzar les cambres de la família com a despatxos per a la plantilla de l’Observatori. L’actual espai on treballen els meteoròlegs ara, per exemple, havia estat el dormitori principal dels Campo.

Malgrat aquest buidament i l’aprofitament posterior de les estances per part de la RACAB i altres empreses, encara queden vestigis dels Campo dins de l’Observatori. La sala que en conserva més elements originals és el vestíbul, on hi havia la consergeria. La tauleta, l’armari, el penjador i l’armari de claus són alguns dels mobles de la cambra que feien servir els masovers fa més d’un segle i que encara hi són. Al fons de la sala també roman el diploma original que certifica el premi arquitectònic que va rebre l’edifici per part de l’Ajuntament el 1905.

La Maria i en Domingo s’emporten gairebé tots els mobles de l’habitatge cap a la seva nova llar i la RACAB comença a reutilitzar les cambres de la família com a despatxos per a la plantilla de l’Observatori

L’aspecte de la resta de l’habitatge, però, sí que ha quedat gairebé esborrat. Algunes cambres han passat a ser despatxos i d’altres s’han reformat sense mantenir-ne la fesomia original. És el cas de la cuina antiga de llenya, ja desapareguda, o del menjador de la llar, que només conserva l’armariet del gramòfon dels Campo i algunes fotos antigues penjades a la paret. La resta de mobiliari és una recreació no gaire fidel que, tot i així, manté una essència més aviat antiga, de principis del segle XX, de l’espai.

L’única cambra que va quedar sense desmantellar és el dormitori dels astrònoms. “És la joia de la corona”, assegura l’Alfons. Tot i que no pertanyia a la llar dels Campo, és l’espai que permet veure amb més detall i precisió com eren les cambres originals de l’Observatori. L’armari, el terra, el llit, la tauleta, la cadira, el mirall i el rentamans de marbre són contemporanis als primers habitants de l’edifici. L’únic que falta és el segon llit que hi havia, emmagatzemat en una altra sala. N’hi havia dos perquè els astrònoms acostumaven a treballar en parella.

“Tot i que els astrònoms no vivien a l’Observatori, molts cops acabaven dormint aquí. Quan acabaven de treballar a les quatre de la matinada, durant la primera meitat del segle XX, no podien tornar a Barcelona. No tenien cotxe i pujaven amb el funicular a la tarda, però a la matinada no funcionava i havien de fer nit a l’Observatori”, explica l’Alfons. L’espai estava només reservat per als astrònoms, però la Margarita recordava haver-hi dormit amb la seva cosina, la Maria, quan els científics no hi eren. Quan sí que hi eren, les nenes de vegades pujaven a la cúpula i veien les estrelles.

La història dels Campo a l’Observatori acaba als anys vuitanta. Quatre generacions i onze hostes van deixar empremta durant vuit dècades en l’ànima de l’edifici

La història dels Campo a l’Observatori acaba als anys vuitanta. Quatre generacions i onze hostes que van deixar empremta durant vuit dècades en l’ànima de l’edifici, en els seus bancals desdibuixats o fins i tot en els registres de nevades. “Per mi això és com la meva segona llar, i això que no visc aquí ni en soc responsable”, confessa l’Alfons. “Jo extrapolo això a una gent que va créixer aquí, que hi té la seva infantesa, que en va treballar i conrear la terra, que fins i tot va néixer i morir aquí. La vinculació dels Campo amb l’edifici devia ser exponencialment més intensa que la meva.” Si la història la fan les persones, els Campo han construït la de l’Observatori.