Quan s’aixeca, en Miquel Carós (Palamós, 1948) pensa què farà al llarg de la jornada, i cada dia arriba a la mateixa idea: “Lo que me sembli”. Des que es va jubilar del negoci familiar i el va deixar en mans dels seus fills, viu en una de la trentena de barraques de pescadors de s’Alguer. Aquesta zona, entre la Fosca i la platja de Castell, es diu així perquè estava farcida d’algues: a la costa, a les roques i a la mar. La posidònia enredava les barques, feia lliscar pedres i còdols, s’arrapava als peus dels infants que es volien posar a l’aigua: “Venies pel camí i ja notaves aquella fortor de mar… Tot això ha desaparegut. Hi ha tantes coses que han canviat…”. S’Alguer és la cala de les algues que ja no hi són. I en Miquel n’és una mena de guardià.

S’Alguer s’anomena així perquè aquesta zona estava farcida d’algues: a la costa, a les roques i a la mar

Poc s’ho imaginava, que es retiraria a la barraca on va passar els caps de setmana i els estius de la seva infantesa. “Quan era jove, en una barraca hi vivia l’avi Roquer. Pensava: «Què hi fot, aquí, tot l’any?». Ara soc jo, l’avi Roquer.” Se’n fot —perquè en Miquel la sap llarga i és d’aquells que riuen per sota el nas—, de la gent que li pregunta: “I ja t’agrada estar aquí, tot sol?”. I ell, que respon: “Si no m’agradés, poc que hi estaria! No m’hi obliguen pas”. Això sí, els caps de setmana, xino-xano, cap al poble: “La gent ve els dissabtes i els diumenges, i jo faig a l’inrevés: me’n vaig a Palamós a veure la família i la meva dona, que no vol estar-se aquí”.

Feineja. Des que s’ha jubilat, s’ha tornat traçut, amb un tarannà creatiu. La barraca de Cal Boter és la més ornamentada de llarg. Per les escales que porten de s’Alguer Gran a s’Alguer Petit, sabreu de seguida quina és: plena de testos i flors, amb tocs pintats de blau. A dins, al menjadoret —si és que dona per a tant, perquè amb prou feines hi cap una butaca, el televisor, una llar de foc i una lleixa plena d’artefactes fets per ell—, escriu les seves memòries i construeix llums i vaixells amb material reciclat. Vaixells amb cordes, veles, senyeres i timons. Poca broma. En aquest estudi improvisat, hi té tot un escampall de coses: “No m’agrada començar i acabar una cosa. M’agrada tenir-ne tres o quatre per anar fent”. Treballa davant la finestra allargassada que dona a la cala, a les barraques de davant, a un tros de platja, a les barquetes i a la mar: “Si hagués d’estar tancat a dintre sense la finestra, potser no m’hi hauria quedat”.

“Quan era jove, en una barraca hi vivia l’avi Roquer. Pensava: «Què hi fot, aquí, tot l’any?». Ara soc jo, l’avi Roquer”

Si passeu per allà, el trobareu potser assegut en una cadira o una gandula prop del pou de la cala. Xerra amb els passavolants que van o tornen de Castell, la Barraca d’en Dalí o cala Estreta: “Lo maco és això: enraonar molt i no dir res. De la vida i de les coses. Això també s’ha perdut. Sovint hi ha gent que ve i em diu: «Hola, Miquel. Què fas?», i jo no recordo pas qui són. És impossible recordar tota la gent que ha passat: n’ha passat molta”.

A les tardes, a partir de les quatre, va a fer el cafè a la cala arrecerada de s’Alguer Petit, a la barraca d’en Pere Gómez. Una colla, hivern i estiu, s’hi reuneixen per fer-la petar: “Aquestes tertúlies m’ajuden a trencar amb la monotonia del dia”. Se’n fa creus, de portar tants anys fent aquesta vida, podríem dir, d’anacoreta. Perquè a en Miquel li agradava anar amunt i avall: tractar amb gent a la botiga, participar en mogudes palamosines com el carnaval, o fer teatre, i, sobretot, jugar a la botifarra dia sí dia també. De dilluns a diumenge anava al cafè Condal, al Catalunya o al Mònica a fer timbes: “El dia que no hi podia anar semblava que em desmamaven. La botifarra era sagrada”. Ara diu que no ho enyora. Aquí, sol, s’hi troba ben bé: “Tot és saber-se adaptar”.

Diumenges de xefles i arrossos

El 1912, els seus avis van comprar una barraca per unes 300 pessetes. Se l’han partida amb el seu germà Albert: ell se n’ha quedat la part de baix; en Miquel, la de dalt. La barraca, com la merceria que regentava abans de jubilar-se, es diu Cal Boter. No és el seu cognom, sinó que era l’ofici dels avis, que feien botes de vi, bocois, i que tenien una taverna a Palamós en aquell temps que hi havia vinya a les Gavarres. Al poble, qui més qui menys, encara ara tothom els coneix amb aquest sobrenom.

Moltes famílies es van refugiar a cala s’Alguer durant la Guerra Civil per deslliurar-se de les bombes que queien sobre Palamós i Sant Joan

D’aquestes construccions senzilles, d’arquitectura popular, pintades de blanc, amb portes i porticons de fusta i pintats de coloraines que es troben en cales de tota la Costa Brava, se’n diu barraques de pescadors. Però no ho són pas, de pescadors. Tampoc ho eren els avis d’en Miquel: “Hi havia gent que pescava, que és molt diferent. Un pescador és una persona que s’hi dedica, i aquí tothom era aficionat. Acostumaven a ser gent de l’interior, pagesos i tapers, que venien per canviar d’aires i fer xefles els diumenges”.

Durant la Guerra Civil, moltes famílies s’hi van refugiar per deslliurar-se de les bombes: Palamós i Sant Joan van patir nombrosos atacs des de l’aire i des del mar per part del bàndol franquista, que van acabar amb desenes de morts i centenars d’edificis en ruïnes. Tant el pare com la mare d’en Miquel, amb les seves respectives famílies, van passar la guerra a s’Alguer. No es casarien, però, fins anys més tard.

En Miquel recorda els dissabtes al vespre de la seva infància, quan els seus pares tancaven la merceria, i venien a s’Alguer a peu des de Palamós amb un carretó ple fins dalt. La Fosca encara era una platja força verge. De camí, a vegades, es trobaven amb una parella de carabiners que controlaven el contraban de tabac en aquestes cales: “Alto, ¿quién viene?”, feien ells. “Gente de paz”, responia el seu pare. Altres cops, si els enxampava la pluja o feia mal temps a s’Alguer, els carabiners picaven a la porta de Cal Boter per fer un traguinyol de conyac i continuar amb la ruta.

A les barraques, els diumenges, es menjava arròs: “Es feia un sofregit i la resta sortia de mar: pops, gambeta petita… Ara no hi trobes pas res. Ja no es pesca: abans, hi havia la tira d’uriços, meduses, estrelles de mar… Les roques estan pelades i no s’hi enganxen les tellerines, ni els musclos, ni les tomates”. Pot semblar una ironia, però a en Miquel, com a tanta altra gent de mar, no li agrada ni pescar ni nedar. Tenia un bot, però ho va deixar estar. Per pescar s’ha de tenir paciència i ell diu que no en té gaire. A l’hora de fer un remull, acostuma a trobar l’aigua freda. Es dutxa a la terrassa de la barraca, on deixa un cubell gros durant tot el dia perquè s’escalfi al sol. A s’Alguer no hi ha clavegueram: l’aigua ve del pou de cada barraca. I encara sort que hi arriba la llum. Això no passa a les barraques de s’Alguer Petit: a les nits s’il·luminen amb fogonets.

“Abans, hi havia la tira d’uriços, meduses, estrelles de mar… Ara les roques estan pelades i no s’hi enganxen les tellerines, ni els musclos, ni les tomates”

“Oh là là, c’est le paradis”, li diuen turistes francesos quan campen per aquí i topen amb ell. “Nosaltres no hi donem tanta importància perquè ja ho coneixem: ho hem vist tota la vida. Però sí que és maco. I aquí s’hi està molt bé: la temperatura és ideal.” Aquest paratge, des de la pineda d’en Gori fins al cap Roig, és dels pocs de la Costa Brava que no s’ha malmenat.

La mort de Franco i el destí de s’Alguer

La majoria de barraques s’han mantingut en mans de la mateixa família: “Només se n’ha venut alguna, poques. T’ho has de pensar bé abans de fer-ho: si te la treus de sobre, difícilment en podràs comprar una altra”. Durant un temps, van estar en perill. A finals dels seixanta i principis dels setanta, la família Puig Palau, propietària del Mas Juny, que s’alça sobre la cala, frisava per enderrocar-les i apropiar-se de s’Alguer. Gairebé ho aconsegueixen, però el dictador Francisco Franco es va morir i es van estroncar tots els seus plans: “La millor cosa que va fer en Franco va ser morir-se en aquell moment”, riu, foteta, en Miquel.

Durant la dictadura, es va ordenar l’enderroc de les barraques, però després de la mort de Franco, ningú va gosar acabar amb un dels racons més singulars de l’Empordà

A principis del segle XX, els terrenys de s’Alguer formaven part del Mas Juny. L’artista Josep Maria Sert, propietari de la finca, va donar màniga ampla per construir-hi noves barraques i reformar les més antigues, algunes del segle XV. Tot va canviar cap als anys quaranta, quan Sert va vendre el mas fortificat, convertit en palauet, als germans Puig Palau: “Ens feien la punyeta. Sempre que hi havia alguna cosa que creien que no estava bé, ens posaven una denúncia”. Amics de la dictadura franquista, van aconseguir que el règim declarés il·legals les barraques i n’ordenés l’enderroc: “Quan vèiem passar molta Guàrdia Civil, preguntàvem: «¿Ha venido el jefe?». Franco venia a passar dies d’incògnit, aquí”. Les màquines ja eren a Vall-llobrega, a punt per tirar-ho tot a terra, quan es va morir el dictador. La campanya “Salvem cala s’Alguer” va fer el seu efecte i, després de la mort de Franco, ningú va gosar acabar amb un dels racons més singulars de l’Empordà: “Ara estem més protegits, l’edificació és nostra i el terreny és de l’Estat”.

Els temps de glòria del Mas Juny han passat. Ni rastre del glamur d’aquells anys de Sert i Alberto Puig Palau, en què Coco Chanel, Visconti, Dalí i Gala, Walt Disney, Grace Kelly o Ava Gardner van passejar-se per Castell. El mas està tapiat, però s’hi pot entrar per dues o tres finestres esbotzades. Poca cosa, o res, en queda: habitacions desballestades, vidres fets miques, grans catifes d’espart, matalassos i llibres llençats de qualsevol manera a terra, algun animal mort, burilles i cendra.

Les barraques de s’Alguer, avui, fan patxoca. En Miquel enyora, però, les sobretaules de dues o tres hores d’havent sopat de fa uns anys. Les xarxes socials, els mòbils, s’han endut aquestes tertúlies. La mar li segueix fent companyia, no l’avorreix: “Sempre canvia. Un pi, una muntanya, no: ha de passar més temps perquè es pugui transformar”.

Una colla de jubilats de ciutat passa per davant de Cal Boter. Saluden en Miquel i li expliquen que han anat fins a la cala del Crit, però que no han pogut anar més enllà, que el camí està barrat i han hagut de girar cua. Se n’acomiaden: “A reveure, que nosaltres tornem a la civilització”. I em fa l’efecte que s’equivoquen. La civilització és aquí, on viu en Miquel, en aquesta costa antiga. En aquest racó de món on l’única fressa que se sent és la de les onades que atrapen els còdols de la riba i reculen mar endins.