Imagineu per un moment un edifici antic de l’Eixample, d’aquells de color crema i balcons amb baranes de ferro forjat. La porta d’entrada és de fusta noble i d’estil art nouveau amb dues palmes daurades. Pugeu, pugeu les escales. Heu arribat al pis principal. Si piqueu a una de les portes, us obrirà en Joan (1964), un fotògraf, guionista, actor i director de pel·lícules com L’home del metro (2014) o Set de dau, Arnau (2022).

En canvi, si truqueu a la porta del costat, hi trobareu en Pere (1965), un col·laborador cultural i comunicador de tot el que passa en el món del cinema que durant més de vint anys ha estat cap de redacció de Fotogramas. I si decidiu continuar fins al segon pis, us rebrà en Toni (1979), un periodista, crític cinematogràfic i professor de periodisme a la UAB, autor de llibres com Bocaccio. Donde ocurría todo (Destino, 2020) o Teresa Gimpera, així és la vida (2022).

Els tres són germans. De fet, són sis germans, però només ells es dediquen al món de la cultura i el cinema. Són la família Vall Karsunke, i des de petits viuen en aquest edifici del carrer Còrsega, antiga propietat de l’avi. Durant la infància creixen al principal, però, amb el temps, es reparteixen els diferents pisos, fins a formar una petita comunitat en què l’art, la cultura i el cinema són tot un nexe d’unió.

Aquest matí entro al pis d’en Joan, on m’espera amb en Pere i en Toni. Més que una llar, sembla un cau on s’acumulen tota mena d’elements de col·leccionisme, que van des d’una extensa DVD-teca, llibres ordenats alfabèticament de directors de cinema o d’actors —però també sobre escacs, política o fotografia—, fins a una selecció de còmics, pòsters antics de pel·lícules i quadres d’Ignasi Mundó, germà de la seva àvia, o Maria Vall, la seva tieta. “Els nostres pisos estan igual d’atapeïts”, admeten els altres germans.

“El pare ens portava al cine, ja fos a veure Superman o Louis de Funès”

És evident que l’art i la cultura sempre han estat molt importants en aquesta família. I quan es diu cultura, també s’hi inclou la més popular: “El pare ens portava al cine, ja fos a veure Superman o Louis de Funès, i, de la mateixa manera, també ens duia al futbol”, explica en Joan. “Ens agradava anar al parc d’atraccions de Montjuïc, veure concerts com els Rumba Tres o mirar programes de varietats a la televisió, on sortien personatges com Bárbara Rey”, afegeix en Pere. “El pare també comprava la Lecturas i la posava sobre la taula perquè tots la llegíssim”, continua el germà, que ha mantingut l’afició fins avui.

Asseguren que el seu pare bé podria ser un personatge de Jack Lemmon o d’alguna pel·lícula de Berlanga o Fellini. “Era una persona desenfadada, a qui li interessava tot. Tenia molts amics: els de la feina, els del futbol, els de la mili... També li agradava acompanyar-nos a totes les activitats que fèiem: jo feia atletisme i sempre m’hi portava, era igual l’hora o el dia que fos. Ens portava a tot arreu i no descansava mai, i en aquella època érem cinc, però ell mai estava cansat”, relata en Joan.

El recorden com el personatge d’un viatjant, un senyor que sempre anava amunt i avall amb la maleta. “Era agent comercial i anava amb un mostrari de roba de botiga en botiga, sobretot per Sants i ronda de Sant Pere”, recorda en Pere, que, juntament amb els altres germans, l’acompanya moltes vegades. Amb ell aprenen molt sobre el tracte humà, el respecte i saber convèncer els altres. Coses que, d’altra banda, els han servit molt en la seva carrera professional. “Quan vaig començar a saber utilitzar la màquina d’escriure, li passava les comandes a màquina. Tots li fèiem d’ajudants, a banda de jugar i anar a l’escola. Va ser una gran escola vital i existencial”, afegeix en Pere.

Sobre la mare: “Tot i ser d’origen alemany, era com un personatge d’Anna Magnani o Sophia Loren: una dona amb força i empenta, que tira la família endavant i que té caràcter, però en el millor dels sentits”

La seva mare, catalana però amb pare d’origen alemany, els cria amb una educació més pròpia del país del nord: amb rectitud, prudència i voluntat d’ajudar els altres. “Tot i ser d’origen alemany, era com un personatge d’Anna Magnani o Sophia Loren: una dona amb força i empenta, que tira la família endavant i que té caràcter, però en el millor dels sentits. Dones com les de Roma, ciutat oberta o Dos mujeres podrien ser ella”, continua en Pere, que recorda que va ser ella qui els va dur al cine a veure El mago de Oz i El mundo está loco, loco, loco, loco. “Era una reposició al cine Florida i vaig embogir.”

La banda sonora de la seva infància és una barreja entre Jaume Sisa, Raimon o Lluís Llach amb cantants de moda com Miguel Bosé o les cassets de La Trinca. “Els teníem tots, igual que els de l’Eugenio”, afegeix en Toni. Per les parets de casa sempre hi ressonava aquell humor tan particular, que espremia la vida a través de la ironia i que, després, els tres germans han sabut traslladar al seu dia a dia.

“L’humor és molt important per a nosaltres, per entendre les coses, però també per combatre els antipàtics, els avorrits, els prepotents i la gent que fa mal als altres”, assegura en Pere, que recorda molt el seu pare i en Toni explicant-se acudits de l’Eugenio un darrere l’altre. “Era un moment màgic entre els dos, eren uns dels millors explicadors d’acudits de l’Eugenio”, rememora.

“L’humor és molt important per a nosaltres, per entendre les coses, però també per combatre els antipàtics, els avorrits, els prepotents i la gent que fa mal als altres”

“Tot i que aquells cassets els havíem sentit centenars de vegades, sempre ens feien riure”, afegeix en Joan, que considera que una de les lliçons que ha extret d’aquelles cintes és que tots som iguals i que ningú és superior a un altre. “Això és molt important, sobretot en el món cultural. Quan anava a cobrir un festival com el de Canes o el de Venècia sempre em preguntaven si havia vist algú important. Jo deia que important, ningú; ara bé, de gent coneguda sí que n’havia vist, com Elizabeth Taylor o Paul Newman”, continua el fotògraf, que assegura que és gràcies a la mare que es comença a interessar per la fotografia. “Ella es va adonar que, a les sortides familiars, les meves fotos eren les úniques que sortien bé”, somriu.

Probablement, una de les primeres feines que té en Joan influeix molt en el destí cinematogràfic de la família. Són els anys vuitanta i la distribuïdora Lauren Films el contracta per repartir elements publicitaris a les sales de cinema. “Cada setmana s’estrenava alguna pel·lícula, com Platoon o Mujeres al borde de un ataque de nervios, i havia de repartir postals o samarretes”, explica en Joan. Aviat els seus germans, tots vorejant la vintena, l’ajuden i comencen a fer amistat amb personatges del món del setè art.

Ara bé, un altre dels escenaris que més els ha marcat la vida ha estat el Mercat de Sant Antoni. No només hi van de petits per intercanviar cromos, sinó que en Joan hi munta una parada durant més de trenta anys. Hi ven tota mena de material de col·leccionisme relacionat amb el món del cinema. Una experiència que continua després, amb la creació de la llibreria Cinemascope a Gràcia, una de les poques botigues dedicades al cinema que hi ha a la ciutat i que tanca el 2020.

Al Mercat de Sant Antoni: “S’hi aprenia sobre el contacte amb la gent, l’obsessió i la neurosi del col·leccionista, la vida i la personalitat de les persones solitàries que acumulen passat, i sobre com saber-les entendre i tractar”

Toni: “Als mercats i a les botigues d’intercanvi hi ha moltes històries. Això després m’ha interessat molt en l’àmbit periodístic”

Mentre està oberta la parada de Sant Antoni, tant la mare com els germans hi donen un cop de mà. En Toni ho recorda com una gran font d’aprenentatge: “S’hi aprenia sobre el contacte amb la gent, l’obsessió i la neurosi del col·leccionista, la vida i la personalitat de les persones solitàries que acumulen passat, i sobre com saber-les entendre i tractar”. I no només hi aprèn en l’aspecte humà i en el comercial, sinó també en l’àmbit periodístic. “Als mercats i a les botigues d’intercanvi hi ha moltes històries, sobretot de com el passat té una força en el present. Això després m’ha interessat molt en l’àmbit periodístic, el fet de com un objecte, un paper, un llibre, una foto del passat t’explica una història.”

I, mentrestant, el cinema els parla de la vida, com ara Matar a un ruiseñor: “Ensenya de tot, la pots veure per aprendre sobre qualsevol cosa en el sentit positiu, com la justícia, la veritat, la família o la paternitat”, assegura en Toni. Per a en Joan, pel·lícules com El crepúsculo de los dioses o qualsevol de Visconti o Pasolini són de les que “amb disset o divuit anys, et deixen astorat”. I, per a en Pere, films com El guateque no només el fan riure molt, sinó que l’inspiren a l’hora d’anar per la vida.

“El fet que Peter Sellers, a ‘El guateque’, vagi a una festa per equivocació i es converteixi en el rei m’inspira quan tinc atacs de timidesa i he de parlar davant de molta gent”

“El fet que Peter Sellers vagi a una festa per equivocació i es converteixi en el rei de la festa m’inspira quan tinc atacs de timidesa i he de parlar davant de molta gent. És com amb El professor chiflado, amb Jerry Lewis, que és aquest concepte de transformar-te en un altre i ser socialment més atractiu”, reflexiona.

Pere, sobre els cameos: “M’agrada llançar-me a fer coses diferents i que no tinguin res a veure amb el tipus gran, amb barba quasi blanca, amb ulleres i normal que soc”

De fet, tot i que assegura que és molt tímid, en Pere ha protagonitzat més de 150 cameos en tota mena de pel·lícules, sèries i videoclips. “M’agrada llançar-me a fer coses diferents i que no tinguin res a veure amb el tipus gran, amb barba quasi blanca, amb ulleres i normal que soc. No puc desaprofitar l’ocasió de fer coses extraordinàries”, explica el germà, que considera que els rodatges són llocs molt interessants, on es coneix molta gent i es veu el “rebost” del que serà després la pel·lícula.

I tornem a la comèdia, un dels gèneres estrella de la família. Almenys per a en Pere, que assegura que, sempre que té oportunitat d’entrevistar algun actor de comèdia, comença l’entrevista donant-li les gràcies. “És que no és només entreteniment, sinó que també és una tasca social, una tasca de companyia, de fer feliç la gent, d’allunyar-la de la soledat i provocar-li un somriure ni que sigui una estona. És meravellós”, reflexiona.

“La comèdia no és només entreteniment, sinó que també és una tasca social, de companyia, de fer feliç la gent, d’allunyar-la de la soledat i provocar-li un somriure ni que sigui una estona”

“La comèdia és el menys valorat en el món del cinema. Per als grans premis és més vendible quan hi ha una història trista i algú que pateix que parlar de l’home que canta al metro o que té un bosc de figures eròtiques. Potser si haguessin tingut un passat fosc, tindrien més interès, però com a mínim la gent s’ho passa bé quan ho mira”, afegeix en Joan. “En el periodisme passa igual”, s’hi suma en Toni. “Hi ha una espècie de romantització del drama, com passa amb el World Press Photo, que em fa posar una mica nerviós. No cal fer un espectacle per explicar desgràcies.”

Al final, potser no sempre es fa una mena de cultura o de periodisme enfocat a salvar el món, però sí que aconsegueix entretenir la gent i fer la seva existència, per una estona, una mica més lleugera. I això ja és molt. Mentrestant, en aquest antic edifici del carrer Còrsega, els germans Vall Karsunke continuen nodrint-se de tot allò que els inspira i que alimenta les seves ànsies de cultura i cinema, de col·leccionisme i d’històries que ens ajuden a entendre, una mica millor, de què va això de la vida.