No conec personalment Lluís Llach, però llegeixo en un reportatge de 1970 a l’antiga revista Presència de Girona per boca, bé, per mà d’un dels seus amics de tota la vida, Ponç Feliu, net de l’avi Siset de “L’estaca”, que el cantant “admet en els homes tots els vicis, a excepció de l’orgull i la falsedat. A pesar que el seu estat de nervis és molt acceptable, es descontrola fàcilment davant la vanitat, sigui aquesta descarada o encoberta”. Aquesta visió il·lustraria perfectament per què defuig homenatges més enllà de qualsevol mortal.

Diuen que per evitar neguits i assolir un elevat estat de pau emocional hi ha d’haver la màxima coherència possible entre pensament, emoció i acció. I no es pot pas dir que si Lluís Llach pensa realment així, no sigui coherent. Perquè, quan l’he sentit en intervencions públiques o en entrevistes, sempre ha projectat senzillesa i ha repel·lit l’elogi i la mitificació. En el mateix reportatge, Feliu apunta que “el nostre cantant no creu que la història la facin els homes grans i sí que la gran història la fan els homes petits”.

El cantant de Verges pot estar tranquil, perquè aquest reportatge defuig de totes passades mitificar-lo més i posa l’esguard ja no en una gran història feta per homes petits, sinó en una gran història feta, o participada, per un objecte gros: un Chassaigne Frères.

El nom enganya. No té res de francès, més que l’origen. Parlem d’un piano. D’un piano català, català. Tan català com el mateix Lluís. Els pianos Chassaigne neixen en una fàbrica del carrer de les Ramelleres de Barcelona el 1864, gràcies al francès Jean Chassaigne quan s’estableix a la capital catalana. El 1879 s’associa amb els seus fills Camil i Ferran i la factoria es muda al carrer València ja amb el nom de Chassaigne Frères. La marca catalana acabaria obtenint la medalla d’or als certàmens de Madrid (1873) i París (1900), fins a desaparèixer el 1967 per la caiguda de demanda en plena post Guerra Civil i la maltempsada d’un incendi el 1959 a les instal·lacions que ja en va condemnar la producció.

Un dia de 1968, un moment, uns dits, unes tecles, una tonada, unes octaves, tres las, seguits de tres sis, martellegen les cordes del piano per fer història sense voler. Sonen els primers acords de “L’estaca”

I de Chassaigne Frères n’hi ha un que saluda només d’entrar al Mas Pi de Verges. És a mà esquerra, però cal fixar-s’hi. No tant en el piano com en la història que desprenen les seves tecles. Si no fos per quatre fotos i una partitura de rerefons que recorda el qui i el què, ningú en faria gens de cas i podria passar desapercebut. Demanaria perdó a Lluís Llach, de qui he llegit que “el passat m’importa un pito”, però, com que parlem del piano i no tant d’ell, no ho faré, per molt que el piano del Mas Pi sigui un mite gràcies a les seves mans.

Les petites grans històries, siguin d’homes o d’objectes, són extraordinàries pel fet en si, però sobretot pel cúmul de casualitats i per l’espontaneïtat del moment, que fan que, de manera insospitada, un dia, en un moment concret, passi alguna cosa que al cap de molt de temps la converteix en màgica tot i no donar-hi cap mena d’importància. Un dia de 1968, potser entramuntanat, un moment, uns dits, unes tecles, una tonada que arriba de ves a saber on, unes octaves, tres las inicials, seguits de tres sis, martellegen les cordes del piano per fer història sense voler. La-la-la, si-si-si, do-laaa... Sonen els primers acords de “L’estaca” per primera vegada a la història i cap a casa a sopar com si res, com un dia qualsevol. Una cançó més. Sembla.

“En Lluís, a vegades, tancava les finestres i tocava a les fosques, i em va explicar que un dia va pujar a dalt i hi va compondre «L’estaca»”

M’arribo al Mas Pi de Verges, una masia del segle XVII que va ser una fonda clàssica molt temps enrere, i que actualment és un bar i restaurant amb voluntat de centre cultural, en podríem dir. M’hi espera la mestressa, Maria Eugènia Darnaculleta, també filla de Verges, com el mateix Lluís Llach, el qual va declinar que se li dediqués un carrer a favor del seu pare, el carrer del Senyor Llach, el metge del poble. Amb la Geni hi he quedat per xerrar una estona sobre el Chassaigne Frères que, un dia que hi vaig anar a dinar, em va cridar l’atenció. I, si em va cridar l’atenció, va ser gràcies a ella.

“Aquest piano era de la Conxa, de la família propietària del Mas Pi. El tenien a dalt, i en Lluís, que era amic de la Conxa, venia a tocar el piano per desfogar-se quan li bullia la sang. Cadascú ho canalitza a la seva manera.”  La Conxa, filla del músic de La Principal de la Bisbal Emili Poch, anava a classes de piano amb en Lluís a casa de la professora Montserrat Puigdemont. Quan a casa dels Poch varen comprar el Chassaigne Frères i en Lluís el va provar, se li va obrir tot un horitzó. “En Lluís, a vegades, tancava les finestres i tocava a les fosques, i em va explicar que un dia va pujar a dalt i hi va compondre «L’estaca». Sempre li he tingut una estima especial, a aquest piano, i sempre l’he deixat aquí, a l’entrada. L’utilitzem, l’afinem i el tenim ben conservat, tot i que en Lluís va dir que no el tocaria. Un dia va venir i va cantar una cançó seva, però el piano el va tocar una altra persona.”

Si això fos Liverpool i es tractés del piano amb el qual Lennon hagués tocat o compost per primera vegada “Imagine”, s’hauria convertit en una atracció mundial

Un cop coneguda la història, la Geni va tenir la idea de museïtzar, en certa manera, el piano amb tot l’amor del món, però evitant convertir-lo en una mena d’altar per venerar sant Lluís Llach. “Decideixo fer-ho amb molt de respecte, perquè jo sé que a ell no li agradaria que en fes un gran nom, d’això. O sigui, que hi posés, allà: «Lluís Llach, el piano de ‘L’estaca!’». Sé que no li agradaria.”

Comento a la Geni que si això fos Liverpool i es tractés del piano amb el qual John Lennon hagués tocat o compost per primera vegada “Imagine”, s’hauria convertit en una atracció mundial. “Sí, jo aquí em podria fer una publicitat brutal i que m’anés bé per al negoci, aprofitar-me’n, però ho vaig posar discretament per respecte, perquè a ell mai li ha agradat destacar en res. No vull passar per sobre dels seus principis, saps? I crec que també li ha agradat, això. No n’hem parlat mai, però diria que no el molesta. Són coses que es noten.”

Quan la llum torna al Mas Pi i s’obren les portes, molta gent es posa a tocar cançons d’en Lluís amb el Chassaigne Frères, com si fes temps per esperar l’inici d’un partit de la USAP de Perpinyà

El que també percep la Geni és que el piano de “L’estaca” afavoreix les forces tel·lúriques que amanseixen aquest racó del Mas Pi. “Moltes vegades em quedo a les fosques, i sovint el meu lloc, per estar tranquil·la treballant, és allà, a la tauleta aquella a tocar del piano. Hi ha llocs que et creen com una miqueta més de pau.”

Quan la llum torna al Mas Pi i s’obren les portes, molta gent es posa a tocar cançons d’en Lluís amb el Chassaigne Frères, com si fes temps per esperar l’inici d’un partit de la USAP de Perpinyà. La-la-la, si-si-si, do-laaa.... Passats molts anys, i 250 versions arreu del món després, com la del sindicat polonès Solidaritat als anys vuitanta, fins i tot els pitjors enemics del cantant de Verges, les forces d’ocupació de l’Estat espanyol, que al seu dia vigilaven que no cantés “L’estaca” per la lletra subversiva que va inspirar-li l’avi Siset, l’han arribat a adoptar en algun moment com a cançó de protesta per reclamar reivindicacions salarials. Qui ho havia de dir.

Marxo del Mas Pi mig segle llarg després d’aquell dia i d’aquell instant de 1968 que semblava un instant més, com tants n’hi ha cada dia, tornant a mirar les fotos d’en Lluís i la partitura de “L’estaca” que decoren l’entorn del Chasaigne Frères. Obro la porta i dic a reveure al piano que tot ho tomba... Tomba, tomba.