La coreografia d’un lloguer
Viure de les arts escèniques i pagar un lloguer a Gràcia és una mescla més agra que dolça. Parlem amb la Berta Martí, una ballarina experta a ser en sis llocs a la vegada, per poder-se dedicar a un ofici que, per a molts, segueix sent invisible
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Al lateral de la parròquia de Sant Joan Baptista de Gràcia s’hi projecta l’ombra que dibuixen els pisos del davant. Enmig, el carrer de la Santa Creu, per on baixo amb la Berta. M’explica que a vegades li costa adormir-se perquè el seu cap ja comença a projectar les dues mil feines en mil llocs diferents que haurà de fer l’endemà. Quan això li passa, diu, es posa els auriculars i balla dues cançons, i aleshores tot està bé, el cos venç les inquietuds de la ment, cedeix a la demanda embolcalladora dels llençols, cau suau damunt del llit per no despertar la seva parella, i… De cop deixa de veure’m, i em travessa amb els ulls per mirar una noia que camina avançant-me pel costat dret. La noia li retorna la mirada, i s’intercanvien un somriure breu i còmplice. La coneixes?, li pregunto. “No, però és ballarina”, diu. Com ho saps, si no saps qui és? “Les ballarines ens reconeixem entre nosaltres. Hi ha una presència a l’hora de caminar, l’elegància dels moviments, aquesta consciència corporal. També són algunes modes que hi ha dins del mundillo, com, per exemple, portar el mitjó per damunt del pantaló.”
La Berta Martí té 26 anys i va néixer a Sant Cugat del Vallès. Ara ja en fa gairebé quatre que va independitzar-se amb la seva parella en un pis a Barcelona. Cada vegada més pisos de lloguer són testimonis i narradors de les històries de lluita dels qui els habiten. Dels qui s’aferren, desesperadament, als quatre mobles que n’ocupen l’espai, al refugi que se’ls mira sorneguer quan, cada mes, un sospir d’alleujament viatja per les quatre parets. Les paraules no dites dels qui comproven que, un cop més, a aquell cau estret li podran dir casa. La Berta se sent i se sap afortunada. Si no hagués estat perquè una amiga de la família va deixar-li un lloguer molt barat a Gràcia, hauria estat impossible independitzar-se amb el que cobren ella i la seva parella. Tot i aquest cop de sort, la seva és una història de lluita incansable, en què la passió és l’escut que porta cada dia al camp de batalla. Perquè ja fa temps que hauria perdut, si no fos per aquest escut que té des que va fer els quatre anys. Sis feines diferents que s’alimenten de la devoció pel ball.
“Vull lluitar perquè marxar a fora no sigui una obligació, i els ballarins puguem treballar a prop de casa. Però això va per llarg, perquè per a molts la dansa encara no és cap ofici”
“Als quatre anys vaig dir a la meva mare que volia ser ballarina. No sé d’on ho vaig treure, però ho tenia claríssim. Els meus pares van buscar-me una escola per Sant Cugat i hi anava un cop per setmana, com totes les nenes, fins que vaig complir els dotze anys i vaig començar a fer classes de ballet cada dia”, diu la Berta mentre seguim caminant. M’explica que amb disset anys ja s’entrenava vint-i-cinc hores a la setmana, i que ho havia de combinar amb l’escola i la vida social. No va ser senzill dir als pares enginyers que volia dedicar-se a la dansa. De fet, van instar-la a estudiar una carrera universitària, perquè ja s’imaginaven que inestable que seria el món de les arts escèniques. “Vaig fer el batxillerat científic perquè volia entrar a Biologia, i va ser una època molt intensa. Sortia de l’institut, dinava al tren i me n’anava a l’Hospitalet de Llobregat a entrenar-me. A casa només hi tornava per sopar i dormir.”
A banda de la seva professora, ningú del seu entorn considerava que la dansa pogués ser un ofici. De fet, va ser ella qui, un dia, va citar els seus pares a l’escola per dir-los que la seva filla era bona, que podia aconseguir-ho, però que se n’hauria d’anar a fora. En aquell moment la Berta tenia quinze anys, i el temor dels pares que allò no sortís bé, barrejat amb la mateixa por de deixar casa seva tan aviat, va decidir-la a estudiar dues carreres a la vegada. “Espòiler: és impossible. Si vas pel conservatori o per l’Institut del Teatre sí que es pot fer, però si ho fas per la via convencional, no arribes a tot. Al final, després de fer la selectivitat, vaig canviar de plans i me’n vaig anar un any a viure a Alacant, on ja vaig especialitzar-me en dansa contemporània per dedicar-me només a ser ballarina”, diu mentre recolza una espatlla a la font de la plaça de la Virreina, a l’altura dels peus de l’escultura de Rut, que ens observa amb una mirada plàcida des de dalt.
“Vull lluitar perquè marxar a fora no sigui una obligació, i els ballarins puguem treballar a prop de casa. Però això va per llarg, perquè per a molts la dansa encara no és cap ofici.” M’explica que treballa en sis companyies diferents, a més d’impartir classes de ball tres dies a la setmana, fer bolos, assajar i fer de model en una agència de publicitat. “Amb les classes em pago el lloguer, i amb el modelatge puc estalviar una mica. Sense això no podria, no… I visc de les classes, tots els ballarins ho fem.” Ballar li dona i li pren la vida, a parts iguals. Simplement, una pesa més que l’altra. Una està feta de plom i l’altra al seu costat és lleugera com l’espiga del blat. Una li omple el cor i l’altra l’estómac.
“No hi ha diners i tothom intenta fer-se favors, però clar, de favor en favor el lloguer no te’l paga ningú”
Sovint treballa de diumenge a diumenge, sacrificant caps de setmana. Si no ho fa, no arriba. La seva parella també va de bòlit; és coreògraf, ballarí, músic i professor de dansa contemporània. De tant en tant, també fa publicitat. “Tots ens hem d’espavilar i complementar-ho amb altres feines. Potser la caixera del Mercadona és una gran ballarina i no ho saps! Però sí, és molt dur, perquè arribar pels pèls a finals de mes, fins a quin punt és viure? Jo no dic que sigui una professió per fer-te ric, però que no sàpigues si podràs pagar el lloguer perquè cobres els bolos tres mesos després de fer-los… Cal un canvi de mentalitat, que culturalment s’entengui que és un ofici i punt. Que som ballarins, que treballem al teatre”, i arrenquem a caminar de nou. “Quan comences, tens tantes ganes de ballar i d’entrar en projectes que agafes el primer que trobes. Un assaig gratis? Un assaig gratis, no passa res. Un contracte? Ni el veig, no sé què és un contracte. És un món on els contractes tot just estan apareixent, i fins i tot és estrany demanar-ne. No hi ha diners i tothom intenta fer-se favors, però clar, de favor en favor el lloguer no te’l paga ningú.”
“Tots ens hem d’espavilar i complementar-ho amb altres feines. Potser la caixera del Mercadona és una gran ballarina i no ho saps!”
La Berta no pot comptar quantes audicions ha fet al llarg de la seva carrera, però a gairebé totes li han dit que no. A vegades ha passat la primera fase, però quan arriba a la segona topa amb 200 ballarines molt bones, totes competint per aconseguir els dos únics papers que hi ha. Els ballarins són precoços quan agafen embranzida per la gran cursa al món laboral; coneixen el que és el fracàs molt aviat, i aprenen a conviure-hi per sobreviure-hi sense enfonsar-se. Ella se sentia molt més madura que les seves amigues, ja que, amb només divuit anys, mentre tot el seu cercle començava la universitat, ella ja buscava pisos per independitzar-se. És conscient que els pares van pagar-li la carrera molt d’hora, enviant-la cada estiu a l’estranger a fer cursos de dansa amb els millors professionals d’arreu del món.
Després de cursar un segon de batxillerat apoteòsic, en què feia el batxillerat científic mentre s’esforçava molt amb la dansa, una moto va atropellar-la, i li va trencar el quàdriceps. Tenia un curs pagat al Dutch National Ballet d’Amsterdam per a aquell mateix estiu, on havia estat seleccionada després d’unes proves duríssimes. Els metges van dir-li que la recuperació del múscul equivalia a un centímetre per setmana, i ella ja comptava els centímetres que li quedaven encreuant els dits. Dues setmanes abans de marxar, amb prou feines podia fer l’exercici més bàsic a la barra, el plié, que ja sentia un dolor terrible, i havia de parar. “Al final vaig poder marxar, però va coincidir que, un dia, enmig d’un assaig, vaig anar a buscar gel, perquè em feia molt mal el genoll. Vaig trobar-me el director del curs al passadís, que va preguntar-me si m’agradaven les classes. Encara recordo el que em va dir després: «Tens divuit anys, oi? Que bé que t’estigui agradant, però amb aquesta edat i el nivell que tens ja vas tard, mai ho aconseguiràs». Em va caure el món a sobre.”
La Berta sí que té amigues d’altres països que poden dedicar-se únicament a la dansa, treballant com a funcionàries en una companyia de teatre amb un sou fix. És una cosa inimaginable per a les ballarines d’aquí, i és per això que les que poden decideixen marxar a fora. A banda de les dificultats que comporta exercir un ofici que per a molts és invisible, també va haver-se d’enfrontar, massa aviat, amb ella mateixa i amb les exigències físiques que encara són presents en la professió. Una lluita diària amb una combatent perversa a l’altra banda del vidre, cada vegada més nítida i forta. Amb una arma indestructible, que pren forma de cantarella malvada: “No ets prou. Mira’t. Tan grassa no arribaràs enlloc”.
En una feina en què treballes sempre amb el cos i davant d’un mirall, les comparacions i els sacrificis per assolir un cànon estètic determinat són absoluts
Si ja les dones som víctimes constants de la pressió estètica, en una feina en què treballes sempre amb el cos i davant d’un mirall, les comparacions i els sacrificis per assolir un cànon estètic determinat són absoluts. “Per sort a mi mai van demanar-me que m’aprimés, però sí que em felicitaven quan ho feia. És la recerca contínua d’un perfeccionisme que no podràs assolir mai, perquè no existeix, i si no ets prou forta t’enfonsa. Tinc amigues que fa anys que no tenen la regla per dur una alimentació restrictiva, i d’altres que van deixar de ballar perquè no van ser capaces de gestionar-ho”, i afegeix que els ballarins tampoc són immunes a la mirada implacable de la pressió estètica. Molts dels seus amics es prenen batuts de proteïnes i suplements per tenir més massa muscular, per encaixar en els cànons rígids que dicta l’acadèmia.
Malgrat tot, li brillen els ulls d’emoció, quan li preguntes per què balla o si alguna vegada s’ha plantejat deixar de fer-ho per dedicar-se a un ofici amb més sortides. Fa que no rotundament amb el cap, i després s’enretira un floc de cabells que se li ha cruspit el rostre. “Sempre ho he tingut molt clar, no em veig fent res més que no sigui això. El ball és espectacular, és una forma d’expressió en què deixes parlar el cos. I no és tan senzill, ja que estem acostumats que la raó ho processi tot, a comunicar-nos amb la paraula. Per mi la dansa fa sortir moltes coses des d’un lloc molt més sa.” M’explica que al principi sentia pànic abans de pujar en un escenari, però que ara el que la fa més feliç és connectar amb el públic i poder participar en aquesta comunicació bidireccional, que s’inicia amb els moviments ondulants que fa el seu cos i acaba amb els sospirs i els crits d’eufòria que viatgen des de l’altra banda de l’escenari, l’intercanvi de llenguatges que conflueixen en un mateix espai.
Tot i que molts ballarins marxin fora a treballar, la majoria acaben tornant per ser a prop de la família. “Estic a l’APDC [Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya], des d’on lluitem per difondre i visibilitzar aquest ofici, intentant reconfigurar el sector i canviant la consciència que se’n té. Més que res perquè a fora existeix, i si allà s’ha pogut fer, aquí també”, reivindica. M’explica que ara mateix està en dues companyies amb més de vint-i-cinc anys de recorregut, però que, tot i que tenen bolos, encara no poden ser estables. Si bé és cert que el món de les arts escèniques va lligat als pobles i ciutats, el fet d’haver de treballar en sis companyies diferents a Barcelona fa que hagi de viure a la gran ciutat per força. És amant de la vida rural i esclava de la frenesia de la ciutat. Però a casa ho tenen tot disposat per dissenyar i fer bé la coreografia d’un lloguer: un temple dins del pis, carregat de plantes i amb la llum tènue. Un oasi de silenci absolut interromput només pel jazz que sona des del menjador, i que fa vibrar els cossos dels ballarins mentre s’inventen nous passos.
“Tinc amigues que fa anys que no tenen la regla per dur una alimentació restrictiva, i d’altres que van deixar de ballar perquè no van ser capaces de gestionar-ho”
“Per als que ens dediquem a això és gairebé impensable pagar-nos un pis. La gent lloga habitacions, però pagar una habitació, amb 25 anys, a 600 euros? Estem parlant de només una habitació, eh? I en un pis compartit amb cinc persones més. És una bogeria.” M’explica que, durant la pandèmia, va viure amb la seva parella a casa dels seus pares, però que abans d’aconseguir el pis a Gràcia van estar vivint a Poblenou, compartint l’apartament amb altres inquilins.
“Quan anàvem a veure pisos havíem de mentir o dir que m’avalava el meu pare directament, abans que em preguntessin res”
“Quan anàvem a veure pisos havíem de mentir o dir que m’avalava el meu pare directament, abans que em preguntessin res. Ens posaven moltes dificultats: «Ensenya’m la nòmina mensual», em demanaven. Quina nòmina mensual? Si la meva nòmina mensual potser està composta per vint nòmines i cada mes varien. Si hi havia immobiliàries una mica simpàtiques els ensenyàvem els ingressos anuals, però per a mi aquella època va ser un malson.” No para de repetir-me que ells han tingut molta sort, i que té companys vivint en un sisè pis atrotinat sense ascensor, pagant 500 euros per una habitació. “Molta sort”, insisteix. “M’encantaria viure a fora de la ciutat i començar el meu propi projecte, una companyia, però no ho vull fer si no tinc els recursos, perquè si tinc gent treballant per a mi vull que sigui en condicions. No vull retroalimentar la precarietat. O ho faig en condicions o no ho faig, i quedarà com a somni, no passa res.”
Ballet és ballar. Quan pensem en una ballarina, la primera imatge que se’ns apareix és la d’una noia que duu puntes i tutú. La dansa contemporània apareix a finals del segle XIX als Estats Units com a reacció al ballet clàssic. De cop, irromp un tipus de ball en què tot s’hi val, que deixa enrere la rigidesa de la dansa clàssica per experimentar amb una expressió corporal alliberada i guiada per l’emoció. Tot i que molts pensin que la dansa encara està sota l’ombra de les altres arts escèniques, Barcelona és un dels grans referents europeus d’aquest tipus de ball, en què conflueixen diferents modalitats, com la dansa clàssica i la moderna. La Berta va enamorar-se d’aquest estil després d’una estada en una acadèmia on feien ballet utilitzant el material del ball contemporani. Va descobrir una nova manera de viure la dansa. Es podia moure sense fer-se mal al cos, sense forçar-lo fins al punt màxim.
Ja no volia complir amb el prototip de ballarina perfecta, sinó deixar que els moviments de braços i cames confegissin el relat d’una història pròpia
Ja no volia complir amb el prototip de ballarina perfecta, sinó deixar que els moviments de braços i cames confegissin el relat d’una història pròpia. I així canviava les puntes pels peus descalços, el tutú pels pantalons de xandall. Per gaudir de l’espectacle, s’ha d’estar entrenat: cal estar predisposat a veure sense buscar res més, sense intentar dotar d’una transcendència allò que ens fa plorar o ens destorba. A vegades no entenem el que veiem, i per això ens emociona. M’acomiado de la Berta, de la ballarina multitasca que coreografia, de diumenge a diumenge i en sis llocs diferents, les acrobàcies per pagar el lloguer. Si mai coincidim amb ella en una nit d’insomni, ho veurem des de baix al carrer. Per les cames que pugen i baixen al ritme dels braços que es mouen com onades, i que esquitxen d’espuma invisible la finestra d’un tercer.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari