Per a Jordi Granell, el teatre té tres moments màgics. El primer és quan, enmig d’una animació, es para la música i els pares i fills del públic canten. “El nostre èxit depèn de les vostres veus”, els diu moments abans. El segon és quan, durant l’actuació, percep els espectadors en silenci, atents i esperant que digui o faci alguna cosa. És un silenci pur i vibrant. Hipnòtic. I el tercer moment és en acabar l’espectacle, quan la companyia surt a fora per acomiadar el públic amb els titelles. És aleshores quan, de manera espontània, se’ls apropen alguns espectadors per dir-los que l’actuació els ha agradat molt, que han fet molt bona feina. “Són persones que no tenen cap necessitat de dir-t’ho, però que ho fan”, somriu Granell.

Tots aquests moments són els que assegura que li fan aguantar els mesos de preparació, assaig i els llargs quilòmetres de carretera dins de la furgoneta. Des de fa més de trenta anys, Jordi Granell és titellaire, actor, animador i tot el que faci falta a la companyia de teatre infantil Xip Xap, creada el 1983 i establerta a l’Horta de Lleida. Es diu que aquesta ciutat és la capital del teatre infantil, i amb raó. Són moltes les companyies que han sorgit a les terres dels ilergets i que actuen arreu del territori i més enllà. Espanya, França, Portugal, Itàlia... Cap país s’escapa als seus dominis, encara que la seva base central estigui coberta de boira durant els mesos de fred.

Entrar a la nau on es cou tota la màgia de Xip Xap és com endinsar-se en un país on totes les idees poden sortir a la llum. Al taller, Òscar Ribes dona vida a tota mena d’andròmines, mentre que Imma Juanós les vesteix amb teles de drap i vellut. Aquí tots fan de tot, fins i tot la gosseta Tanit s’encarrega de donar alegria mentre corre entre les tres furgonetes aparcades a dins, reposant de tant de pes i tant viatge.

En aquest ambient carregat de vitalitat, la imaginació sura entre les prestatgeries, plenes de titelles i d’altres elements d’obres passades i presents. Reposen fins a la seva pròxima posada en escena, ves a saber on. Potser milers de quilòmetres enllà, en terres llunyanes que mai han vist, o potser molt més a prop, en localitats com Tàrrega, Juneda, Tremp, Alcarràs, Cervera o les Borges Blanques. Indrets on es vetlla per fer una programació de teatre habitual, més enllà de les festes majors. Una aposta que es potencia encara més en el marc del Lleida Escena, una iniciativa finançada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs que promou les arts escèniques arreu de la demarcació.

És a les poblacions més petites on Granell creu que el públic és més agraït, sobretot l’adult. “Suposo que, en haver-hi menys programació, la gent hi va perquè de veritat en té ganes, i no perquè els arrosseguin”, reflexiona. Ara bé, per a companyies de teatre familiar com Xip Xap, és imprescindible aconseguir que tots els espectadors s’ho passin bé. Això vol dir fer guions que agradin tant als nens com als pares i padrins que els acompanyen. “Intentem que les històries tinguin una primera, segona i tercera lectura, però ho fem amb subtilesa: que no es noti i que ho pilli qui ho hagi de pillar. Hi ha coses que diem per als petits que els grans no pillen, eh?”, riu.

A les poblacions més petites és on el públic és més agraït: “En haver-hi menys programació, la gent hi va perquè de veritat en té ganes”

A partir d’aquí, la màgia està servida. Sigui en una animació “de disbauxa” a la festa major, una actuació de carrer “més visceral”, o una obra dins de sala, l’important és enganxar l’espectador perquè sempre en vulgui més. I no és una tasca senzilla. “Hi ha una franja d’edat que es desconnecta del teatre, no sé si pel mòbil o per les extraescolars, però després, a l’adolescència, torna”, assegura Granell, que no creu que els nens tinguin menys capacitat de concentració que abans, durant les actuacions.

Sobre la poca atenció dels nens al teatre: “El que passa és que de vegades es van a veure espectacles que no toquen, o tu no saps donar el que volen”

“El que passa és que de vegades es van a veure espectacles que no toquen, o tu no saps donar el que volen”, reflexiona. Fa uns anys, la companyia ofereix la seva obra de titelles El llop i les set cabretes en un poble d’Astúries. Una obra molt lenta i calmada, sense música i amb l’únic so intermitent d’una campaneta, en què es demana una concentració màxima. I, tot i això, els nens estan abduïts per la història. A la sortida tot són felicitacions dels pares, que es fan creus que els seus fills hagin pogut estar tan atents. Fins i tot anys més tard, un dia se li apropa un home dient-li que encara recorda aquella obra, que va agradar tant a la família que fins i tot en van fer una cançó.

La realitat és que ningú sap quina és la clau perquè una obra tingui èxit. Tant pot ser que un dia els funcioni interpretar un conte clàssic amb titelles com que rebin aplaudiments per una faula de nova creació. Pot ser que un dia el públic s’emocioni amb la història d’un drapaire, o que s’encanti amb un teatre de carrer sobre la transhumància, una migració ancestral els protagonistes de la qual són pastors, cabres i un gos. O també es pot petar de riure amb la història del gall que intenta que unes tortugues maldestres guanyin un concurs de cant.

Sigui com sigui, Granell té clar que, per molts anys que estigui a l’ofici, mai hi ha cap dia que l’obra funcioni igual, i que les actuacions més agraïdes són aquelles en què sent que l’espectacle ha funcionat. “És quan connectes amb el públic i el públic connecta amb tu, et respecta i tu a ell, i així ho pots compartir tot”, reflexiona. Assegura que no hi ha paraules per descriure com ho percep. “Es nota. Hi ha dies que veus que durant l’obra has d’anar-ho ajustant tot i d’altres que estàs connectat de principi a final. I sobretot el silenci: quan parem de parlar, es nota el silenci i el respecte, perquè de veritat estan veient l’espectacle”, continua. Els aplaudiments també són un altre senyal d’èxit.

“Hi ha dies que veus que durant l’obra has d’anar-ho ajustant tot i d’altres que estàs connectat de principi a final”

I entre aplaudiments i aplaudiments, la companyia va renovant el repertori, invertint gairebé dos anys per a cada nova creació. Un temps en què busquen directors, dissenyadors, guionistes i escenògrafs per donar un cop de mà en aquest ofici artesanal i ple de creativitat. Granell, però, té alguns dubtes: “No sé si som creatius o pel nostre tipus de feina ho hem de ser”. El que sí que assegura és que ara els costa més fer espectacles, perquè cada vegada han de fer més tasques d’oficina, com certificats per als bancs o ajuntaments.

“A tot arreu fan productes bons i s’han de poder compartir. Si de veritat volem crear un públic crític, li hem de donar de tot”

Segons el dramaturg Eugène Ionesco, si l’art o el teatre han de tenir alguna finalitat, és precisament la de mostrar a les persones que hi ha activitats que no tenen cap utilitat pràctica, però que són imprescindibles per a la seva existència. Per a Granell, iniciatives com la que els està duent a actuar en poblacions veïnes, el Lleida Escena, són un granet de sorra per apropar encara més aquesta art escènica a les poblacions de Ponent. Sigui amb companyies locals o amb companyies de fora. “A tot arreu fan productes bons i s’han de poder compartir. Si de veritat volem crear un públic crític, li hem de donar de tot”, reflexiona Granell abans d’acomiadar-se a la porta.

Darrere seu, el món d’andròmines, titelles i decorats es va esvaint. Tot es fa petit, petit, com si la nau s’hagués convertit en un escenari minúscul. Una miniatura on la vida s’ha condensat, amb tots els plors i rialles, amb tots els colors, emocions i textures. Una caixa de nins on s’ha encapsulat tot el que som. Només ells tornaran a obrir-la, al poble següent, en la pròxima actuació.