Carles Sans és un dels 79 habitants de la petita localitat d’Arsèguel, al peu del Cadí. La vila és coneguda per la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu que s’hi celebra cada estiu, des de 1976, gràcies a Artur Blasco, veí del poble i conegut del Carles, el qual va iniciar la tasca de recuperació d’aquest instrument i de la música popular pirinenca. L’Artur, al llarg dels anys, ha inventariat, poble a poble, unes 1.600 cançons que formen el cançoner popular dels pobles del Pirineu. Alguns consideren Arsèguel la capital de l’acordió, i aquesta trobada, que l’any que ve celebrarà la cinquantena edició, es considera el festival de música tradicional més antic de Catalunya i, concretament, el festival d’acordió diatònic més important d’Europa.

La passió del Carles, doncs, la va mamar des del primer alè. L’acordió ha estat sempre al Pirineu un dels instruments més populars, si no el que més. Sans el descriu, per la seva composició, com una orquestra en si mateixa, i recorda que antigament era un artefacte que representava una manera de socialitzar en una zona difícil i poc accessible, tant culturalment com físicament. L’aprofundiment en la part tècnica i física dels acordions diatònics el va portar a viatjar a Itàlia per conèixer la família Castagnari, constructors d’acordions des de fa més de cent anys, i treballar-hi. Ell se’n va guanyar la confiança i és qui els representa comercialment a casa nostra, ja que la marca Castagnari és la més popular i buscada pels acordionistes del Pirineu. Sempre que pot, el Carles viatja a Recanati per retrobar-s’hi i aprendre de l’art de la fabricació a mà d’aquestes peces.

L’anatomia dels acordions, doncs, no és un secret, per al Carles. Al seu taller, amb destresa i tremp, fa la feina d’orfebreria de desmuntar-los, repassar-los, substituir-ne les peces que ho requereixin i, en definitiva, retornar-los la vida. L’acordió té tres enemics principals: les temperatures extremes, la humitat i la pols. Aquesta última, que és la més freqüent, s’hi escola per tot arreu i n’obtura els orificis que li permeten respirar i oferir-nos un so òptim. Cada botó, quan s’acciona, activa el mecanisme que descobreix l’orifici pel qual l’aire manxat surt a pressió i fa vibrar les llengüetes que produeixen el so, que s’amplifica per la mateixa caixa de ressonància. A més, els acordions diatònics tenen la particularitat que emeten una nota diferent en funció de la direcció en la qual la manxa treballa.

Actualment, la salut d’aquests instruments al nostre país és molt bona. No va ser així durant una època en què semblava que tot el de casa, tot allò que era tradicional i popular, romandria arcaic i anacrònic. És gràcies a persones com Artur Blasco o Carles Sans —i tants d’altres que donen valor al que estimen sense complexos— que avui dia s’obren noves vies i vides de recuperació per a la música popular al nostre país, un tresor immaterial que cal defensar amb dents i ungles.