La primera nit que la Mònica passa a la Torre Abadal és hivern i encén la gran xemeneia modernista. Reflexiva, des del sofà de vellut observa tot el que queda il·luminat pel foc: les fotografies familiars, el rellotge de lleixa aturat en el temps, els canelobres. Més enllà, àmplies vidrieres i butaques de principis de segle on s’han assegut generacions anteriors. Tota una llar que ha quedat muda però vibrant en història i records.

“I ara, què faig amb tot això?”, es pregunta. És el 2016 i acaba d’heretar la casa, després de la mort sobtada del pare. No sap què fer-ne. Amb prou feines hi ha passat algun estiu durant la infància. Gairebé no en sap res, del que hi ha allà dins. En canvi, aquesta casa d’estiueig, ubicada al poble d’Avinyó, al Bages, havia estat plena de vida quan hi anaven els seus avis i besavis. Aleshores, dies abans d’arribar-hi, hi enviaven les minyones des de Barcelona per netejar els vidres, rentar i planxar els llençols. Algunes, en veure la magnitud de la feina, s’espantaven i marxaven.

I, mentrestant, els habitants del poble observaven encuriosits. Quin misteri, el que passava dins d’aquella casa que només s’obria a l’estiu. Els amos, altius i ben abillats, eren distants. Quan hi arribaven, mai n’obrien els porticons, però sempre hi hissaven la bandera catalana. Fins i tot entraven a l’església per la porta del darrere, i anaven a parar directament a la seva llotja.

Però la Mònica sap que aquesta casa que acaba d’heretar, construïda el 1909 per l’arquitecte modernista Alexandre Soler i March, deixeble de Domènech i Montaner, forma part del poble i de la seva història. Per això, decideix que ella l’obrirà a tothom. No només en desplegarà els porticons quan hi vagi, sinó que hi farà visites, sopars i vetllades especials perquè més persones també la puguin gaudir. Com es pot mantenir una casa amb aquest patrimoni, si no?

La Torre Abadal va ser construïda el 1909 per l’arquitecte modernista Alexandre Soler i March, deixeble de Domènech i Montaner, i forma part de la història d’Avinyó

Declarada Bé Cultural d’Interès Local, la casa és tota una mostra del modernisme català

Anys més tard d’aquella nit d’hivern, Mònica Abadal (1971) m’obre les portes de casa seva. Vestida amb una elegant americana embotonada i botes negres, l’hereva m’ofereix un viatge en el temps per una casa plena d’història. De fons, ressona per la gran sala principal la veu melòdica de Renato Carosone mentre ella camina acariciant els diferents mobles i objectes que troba al seu pas.

“A diferència d’altres cases modernistes, aquesta casa és habitable i habitada”, m’assegura només entrar. No hi viu tot l’any, però hi ve sovint amb el seu fill i hi dorm, cuina i fa servir molts dels estris dels seus avantpassats. Declarada Bé Cultural d’Interès Local, la torre és tota una mostra del modernisme català, amb els seus vitralls amb temes figuratius i paisatgístics, les rajoles vidriades i trencadís de colors als timpans de les finestres. Cada espai, cada moble i racó de la casa estan pensats i dissenyats fins al mínim detall, sempre coronats per sostres alts i embigats a la vista.

Viure aquí a l’hivern és insostenible. Escalfar la casa és massa car i només hi ve en casos puntuals. La resta de l’any, la Mònica, que és assessora i professora d’emprenedoria a la Universitat de Girona, hi ve a passar uns dies amb el seu fill, que en un futur també en serà l’hereu, i junts intenten mantenir i arreglar tot el que sigui necessari. Sempre hi ha feina. Però a ella li encanta, s’hi sent a gust. Posa òpera a tot volum i va arreglant el que calgui, m’explica mentre entrem al despatx del costat de l’entrada, on hi ha un gran quadre amb un arbre genealògic que es remunta al 1284 i que arriba fins al seu pare. “Jo soc la primera dona en 800 anys que continua a l’arbre”, se n’enorgulleix.

“A diferència d’altres cases modernistes, aquesta casa és habitable i habitada”

A banda i banda del quadre hi destaquen els dos retrats dels seus besavis, que són els que van fer construir la torre on som. “Originalment, tots eren d’Avinyó, però es van fer dues branques: la de Manresa i la de Vic, que és De Abadal”, m’explica l’hereva, que prové de les dues branques. El seu besavi era Antoni Abadal i Portella (1876-1929), militant de la Lliga Regionalista, diputat provincial de la Diputació de Barcelona, vicepresident fundador del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, president de la Cambra Oficial Agrícola del Pla de Bages i impulsor del Sindicat Vinícola.

Amb delicadesa, la Mònica em du fins a la sala central per ensenyar-me una pintura molt especial. I continua el relat familiar: “El besavi es va casar amb una pubilla de Figueres i junts van tenir la meva àvia, que va néixer el 1904”. Aleshores, la casa pairal dels Abadal era a Rupià, al Baix Empordà, una casa del 1600 on encara viu la mare de la Mònica. “Allà hi ha els retrats de totes les pubilles, i el de la meva àvia es va encarregar a un jove pintor de Figueres nascut el mateix any que ella: Salvador Dalí”, somriu mentre m’ensenya el retrat de Maria d’Abadal, que es va perdre durant la guerra i que ara és una reproducció.

Al despatx, hi ha un gran quadre amb un arbre genealògic que es remunta al 1284 i que arriba fins al seu pare. “Jo soc la primera dona en 800 anys que continua a l’arbre”

La seva era una família d’advocats, polítics i propietaris rurals. Una mostra de la burgesia catalana d’aleshores, a la llar dels quals, encara que fos d’estiueig, sempre hi havia una sala per fer-hi reunions. Hi entrem i de seguida quedo impressionada per un immens quadre d’Aleix Clapés, col·laborador de Gaudí, que representa la passió de sant Llàtzer. I, a l’altra banda, en un dels bufets de la sala, hi reposen fotografies familiars plenes d’història. En una, hi surt el seu besavi, Raimon d’Abadal i Calderó, en un acte constitucional juntament amb Gaudí. “Deu ser una de les últimes fotos de Gaudí abans de ser atropellat pel tramvia”, assegura la Mònica.

Tot i que conserva recanvis de totes les rajoles, ella mai les ha volgut arreglar: “És la història del nostre país”

“Veus aquest terra?”, m’assenyala una part de les rajoles hidràuliques, que estan cremades. Durant la guerra, els avis van haver de marxar a Sant Sebastià, on va néixer el pare. “Es van poder finançar gràcies a les joies”, relata. Mentrestant, la Torre Abadal va ser confiscada i durant un temps sembla que es va convertir en una residència per a nenes. “En aquesta sala van entrar-hi amb cavalls i hi van fer foc a terra, per això està tan fet malbé”, continua l’hereva. Tot i que conserva recanvis de totes les rajoles, ella mai les ha volgut arreglar: “És la història del nostre país”.

La instal·lació elèctrica encara és l’original, i  conserva un llum de quan funcionava amb gas

En aquesta casa s’han d’anar mirant terres i sostres. Menys el gran vestíbul principal, tots els sostres són embigats i decorats amb diferents pintures, en combinació amb les rajoles del terra. Fins i tot els llums estan pensats i dissenyats per a cada espai. La Mònica m’explica tot això mentre entrem a la gran sala d’estar. De fons sona la música de Brahms i l’hereva ara m’assenyala cap amunt: “Hi ha moltíssimes làmpares i lamparetes, i sempre n’hi ha alguna que deixa de funcionar”. La instal·lació elèctrica encara és l’original, i encara conserva un llum de quan funcionava amb gas.

D’una de les tauletes en treu un àlbum on hi ha fotografies en blanc i negre de quan s’estava construint la casa. “La van fer els paletes d’Avinyó, que eren molt bons”, presumeix. A l’inici, a la torre de la casa hi havia una punxa feta amb trencadís, que als anys trenta es va haver de treure perquè es feia malbé amb els canvis de temperatura. “Però la resta està tot igual, com els mobles, encara que hi ha hagut alguns canvis en la distribució”, comenta. On ara hi ha el piano, davant d’uns grans vitralls, abans hi havia el safareig, i al costat de la xemeneia abans hi havia la gran taula per menjar. El temps i els costums canvien, però el que no canvia és l’essència de la casa, que ha estat molt ben cuidada i conservada fins a arribar a les mans de la Mònica, que ha tornat a trobar en els lampistes i paletes del poble uns nous aliats. “Tots s’estimen la casa i sempre m’ajuden molt”, somriu.

Just abans de pujar les escalinates, em fixo en un gran rellotge de paret modernista, que té una curvatura bonica. La Mònica, en canvi, posa més èmfasi en els balancins de fusta de la sala, que són els originals de Thonet, l’inventor d’aquesta tècnica. Aquí, cada objecte té un valor i una història. Res és en va. Per això, sempre que pot intenta fer-los servir, com quan organitza sopars ambientats als anys vint. Aquell dia posa a l’hora tots els rellotges i fins i tot para taula amb la vaixella, coberteria i cristalleria antigues. “Què en faria, de tot això, si no?”, arronsa les espatlles.

En els sopars que organitza per mostrar la casa, para taula amb la vaixella, coberteria i cristalleria antigues. “Què en faria, de tot això, si no?”

Al pis de dalt hi ha la zona dels dormitoris, tot un espectacle de vitralls i colors que es combinen amb les rajoles hidràuliques, les bigues i els llums. El dormitori principal té una porta que dona a un petit despatx on encara es guarden els plànols de la casa, els dietaris del besavi, un llibre de comptes de les despeses que va tenir la família el 1907 i altres relíquies familiars que, molt sovint, s’acostumen a perdre si les famílies es veuen obligades a fer mudances i buidar cases. Aquí dins, encara s’hi poden conservar els records familiars com si fos un museu.

“En aquest bressol modernista hi vam dormir el meu avi, el meu pare i jo”, somriu la Mònica, que va obrint porticons a mesura que entra a cada nova habitació. “Sempre que vinc intento obrir-los per ventilar i que no es faci malbé la fusta”, explica. La llum que entra en una de les habitacions, utilitzada com a vestidor, em descobreix un conjunt blanc de la nit de noces de la seva àvia, als anys vint. Per uns instants, sembla que l’espai i el temps s’hagin aturat entre aquestes quatre parets.

“A baix hi havia un rebost on a l’estiu penjaven moltes llonganisses de Vic, i un dia la família es va adonar que les minyones les revenien al poble”

I dels luxes de les habitacions principals, que disposaven de piques i bidets-orinals, ens dirigim cap al tercer pis per unes escales internes i més senzilles que estan amagades darrere una porta. Pugem cap al pis de les minyones. A dalt, una petita sala d’estar encara guarda el record d’una escena quotidiana: quan les minyones descansaven, jugaven una estona a la brisca i bevien aigua del Carme. “Sempre venia una cuinera, que era la superior i dormia a l’habitació més gran, i dues minyones”, explica Abadal. També tenien un vestidor i un lavabo, gens malament per a l’època. Això no impedia que també en fessin de les seves: “A baix hi havia un rebost on a l’estiu penjaven moltes llonganisses de Vic, i un dia la família es va adonar que les minyones les revenien al poble”, riu.

Des d’aquest espai se surt al terrat amb vista al poble, i és on hi ha la porta per entrar a la torre que corona la casa. Abadal m’explica que les cases modernistes eren autosuficients, perquè la torre no només es feia com a decoració, sinó que en realitat era el dipòsit de l’aigua pluvial. A dins de la torre, que ara s’utilitza com a traster, encara es pot veure pintat en una paret pels mateixos paletes l’any en què es va acabar de construir la casa, el 1909.

“La casa la van fer els paletes d’Avinyó, que eren molt bons”, se n’enorgulleix la Mònica

Toca baixar dos pisos fins a arribar a la cuina, que encara es fa servir i està gairebé intacta. L’única diferència és que ara hi ha nevera, rentaplats i forn nou. Els armaris, les cadires, els estris, els llums de tulipa i l’antiga xemeneia on es posaven les olles encara donen testimoni del seu temps. És un espai càlid i agradable on la Mònica confessa passar moltes hores. I és des d’aquí que hi ha una porta que dona al safareig i al jardí.

El celler és la part més antiga de tot el conjunt. Es creu que la família primer de tot va comprar el celler, i després hi va fer construir la casa

A fora, per fi puc veure bé la façana de la casa, una obra vista de color vermell que destaca sobre els murs blancs de l’exterior, tot resseguint les obertures i cornises, amb pilars, rosetons i merlets. Al seu voltant, un jardí exuberant en el qual encara es conserva el camí per on entraven els carros. Però, segons la Mònica, encara em queda veure la “joia de la corona” de la casa: el celler. És la part més antiga de tot el conjunt. Es creu que la família primer de tot va comprar el celler, i després hi va fer construir la casa. “Van vendre el seu vi a la cooperativa fins als anys cinquanta”, relata.

“De vegades, el que tenim més a prop és el que menys valorem”

Entre til·lers i escultures amagades, l’hereva reflexiona sobre el destí de casa seva. Fins quan podrà mantenir-la? El seu somni és poder conservar-la prou bé perquè, quan l’hereti el seu fill, no li suposi una gran càrrega. “Després, que en faci el que vulgui”, accepta.

Mentrestant, vetlla per poder compartir la bellesa de la Torre Abadal amb tothom qui vulgui venir a contemplar-la. “De vegades, el que tenim més a prop és el que menys valorem”, lamenta. Es refereix al fet que, fa uns anys, una influencer japonesa va decidir fer-se una sessió de fotografies a la casa modernista. Va tenir tant d’èxit que, anys després, la noia va tornar a la Torre Abadal a través d’un programa de televisió assegurant que aquell lloc li havia canviat la vida.

“El fet que sigui una casa particular, que encara és habitable, és millor que un museu, perquè pots veure com vivien i conèixer la família que encara lluita per conservar-la”

“Sembla que hagin de venir des del Japó per dir-nos les coses boniques que tenim, mentre que la gent i les institucions d’aquí sovint no entenen que això té un valor”, continua Abadal, que lamenta que de vegades es queixen que els seus sopars amb espectacle són cars. “Però és que en realitat no estan pagant només el sopar, sinó que estan ajudant a mantenir un patrimoni”, matisa. Són coses que no passen en països com Anglaterra, on hi ha més consciència sobre el valor de les cases històriques. “A més, el fet que sigui una casa particular, que encara és habitable, és millor que un museu, perquè pots veure com vivien i conèixer la família que encara lluita per conservar-la”, afegeix.

Sigui com sigui, la Mònica és feliç de poder obrir la casa de tant en tant, i no només arreglar-la, sinó també dormir-hi i menjar-hi, igual que havien fet els seus avantpassats. I, a les nits, encendre la xemeneia i deixar-se endur per les espurnes del foc, que encara avui il·luminen els records de tota la seva saga familiar.