Ala meitat lleidatana de la Baixa Cerdanya, les teulades no s’havien construït mai amb pissarra. La tradició dictava que es bastia amb el que hi havia més a l’abast i, a l’obaga, de pedra calcària, la pissara quedava lluny. Salvant algunes excepcions com els pobles de Talltendre o Éller, les esglésies, les cases pairals més acabalades o els coberts per al bestiar, la teula de ceràmica àrab coronava les cases i els edificis d’aquest tros de país. Els llogarets i els nuclis antics de pobles com Bellver, Lles o Montellà, de colors càlids a vista d’ocell, en són la prova. Un simple cop d’ull des del satèl·lit de Google Maps en dona fe. En les darreres dècades, però, a mesura que les promocions immobiliàries de segones residències han envaït prats i pletes, el mosaic de teulades s’ha anat enfosquint i la pissarra estrangera ha guanyat terreny entre les cobertes de la Cerdanya lleidatana, fruit de la normativa urbanística de la comarca.

Les teulades de la Cerdanya lleidatana, històricament de ceràmica, s’estan substituint per les de pissarra dels nous xalets, sense tradició arquitectònica a la zona

“S’han inventat normes i pobles totalment postissos, com si això fos el paradís on viu la Heidi”, lamenta Marcel Sangenís Solé (Bellver de Cerdanya, 1993), biòleg, enòleg i veí d’un llogaret bellverenc amb poc més d’una desena d’habitants que, en aquest cas sí, està culminat amb cobertes de teula tradicional. En canvi, al nucli del costat, a Bor, la pissarra —que, a més, prové de Galícia— hi és hegemònica: a la primera aldea, els veïns van poder aturar una promoció urbanística que pretenia construir-hi uns 150 habitatges; en el segon cas, gairebé tot són segones residències. Els requisits estètics de Bellver i de la comarca per a l’obra nova, en gran mesura sense vinculació amb la tradició arquitectònica de la zona —per exemple, pel que fa a la inclinació de les teulades o a materials com la fusta exterior—, són una de les moltes puntes de llança visibles del canvi que ha patit la Cerdanya en els últims anys, segons en Marcel. La intenció, explica, és fer passar per genuïns tots els xalets amb jardí i piscina construïts recentment —o, fins i tot, pobles sencers bastits de zero—, on durant la major part de l’any no viu ningú.

Més del 60% dels habitatges de la Cerdanya són segones o terceres residències. A tots els municipis excepte a Puigcerdà són majoria

En qüestió de dues dècades, la Cerdanya ha passat de ser una terra eminentment rural i dedicada al sector primari a estar abocada al monocultiu turístic. Més del 60% dels habitatges de la comarca són segones o terceres residències, i a tots els municipis llevat de Puigcerdà, la capital, hi ha més cases i pisos de segons residents que no pas de veïns habituals. En pobles com Alp, Bolvir o Prats i Sansor, prop d’un 80% dels habitatges pertanyen a propietaris que resideixen fora de la Cerdanya. El canvi, doncs, no només és estètic, sinó que també té repercussions econòmiques, demogràfiques, laborals, en l’habitatge i, sobretot, en el futur de joves ceretans com en Marcel. Amb ell parlem dels problemes que afecten la comarca i que fan de voler emancipar-se i viure a la Cerdanya un acte de resistència i, fins i tot, de temeritat.

En Marcel té 31 anys i encara viu amb els pares. Vol quedar-se a la Cerdanya, però no pot permetre’s els alts preus de l’habitatge

“Han venut la nostra terra i ens estan robant la nostra opció de vida”, assegura amb contundència Sangenís. En Marcel, amb 31 anys, encara viu amb els pares, i no és pas un cas excepcional. Aquesta és gairebé l’única opció de gran part del jovent cerdà que ha decidit romandre a la comarca però que no té prou capital econòmic per permetre’s els alts preus de l’habitatge. Comprar-hi o llogar-hi un immoble està reservat a les butxaques benestants metropolitanes, i emancipar-se és una utopia per als autòctons. No hi ha futur. “O fas com jo, o has de cardar el camp, que és el que fa la majoria de gent a la Cerdanya”, assenyala. “No és un lloc d’on marxis perquè vols, ningú vol marxar de casa seva. La gent se’n va perquè es cansa de lluitar contra vent i marea.”

En Marcel, però, resisteix i aguanta el xàfec. La seva raó de ser gira al voltant de batallar per la Cerdanya, on ha nascut i s’ha criat, i és per això que, malgrat els esculls, ha decidit quedar-s’hi. És una qüestió de “dignitat i orgull”, reconeix, perquè el més fàcil seria o bé marxar-ne o bé resignar-se i destinar la major part del sou a pagar un lloguer. Les seves arrels i la casa familiar de Bellver han estat la seva sort i l’aixopluc que li han permès tornar al Pirineu després d’uns quants anys vivint fora de la comarca per motius acadèmics i laborals.

“Han venut la nostra terra i ens estan robant la nostra opció de vida”

“Vaig marxar de la Cerdanya quan devia tenir entre setze i disset anys”, recorda. En Marcel havia cursat l’educació primària en una escola rural de Montellà, on va coincidir amb Kilian Jornet, i havia fet la secundària a la Seu d’Urgell, on també s’entrenava com a esquiador de fons d’alt nivell al Centre de Tecnificació mentre vivia al llogaret de Bellver. Va ser a la capital urgellenca on es va emancipar l’últim any i escaig d’institut, abans de fer-se major d’edat. “Compartíem pis tres persones i pagava uns noranta euros de lloguer. D’això només fa quinze anys. Ara hi ha gent a la Seu que ha d’ocupar pisos per poder-hi viure, perquè no s’ho pot permetre”, apunta.

“Fa quinze anys, compartíem pis tres persones i pagava noranta euros de lloguer a la Seu. Ara hi ha gent que ha d’ocupar pisos per poder-hi viure”

Quan va acabar la secundària, en Marcel va traslladar-se dos anys a Sant Cugat, on hi ha el Centre d’Alt Rendiment Esportiu, a causa de la seva carrera com a esquiador de fons. Mentrestant, estudiava Biologia Ambiental a la universitat. “Al final em vaig cansar de la competició”, explica, i va deixar l’esport professional. “Després de fer Biologia Ambiental vaig començar a treballar a Freixenet i vaig estudiar Enologia, i més endavant també vaig fer Sommelieria. Durant tot aquest temps, vaig estar fent malabars, vivint en pisos compartits a Barcelona”, recorda.

La majoria de joves de la Cerdanya necessiten marxar-ne un temps i veure món quan acaben la secundària. “Aquí les muntanyes t’atrapen. Sembla que els problemes et rebotin i tot es fa molt feixuc”

Sangenís reconeix que els primers impactes que va tenir en arribar a la ciutat van ser positius. “Jo tenia moltes ganes de veure món i sortir d’aquí”, confessa en Marcel. “Hi ha una mica la sensació que aquí les muntanyes t’atrapen una mica. Vius envoltat de serralades i sembla que els problemes et rebotin, tot es fa molt feixuc”, insisteix. Aquest no és un sentiment exclusiu d’en Marcel, sinó que la majoria de joves de la Cerdanya l’experimenten quan acaben la secundària. Necessiten agafar aire. “Al final, el teixit social que tenim aquí és el que és. Els amics són els que són, perquè tampoc hi ha massa més opcions. El mateix amb els aparellaments. Llavors, és molt normal que el jovent vulgui marxar-ne durant un temps”, destaca. “De fet, actualment hi ha molt poca gent que visqui tota una vida aquí. És gairebé excepcional. Si miro en tot el meu entorn, només dues o tres persones s’hi han quedat durant la joventut”, assenyala.

Més enllà de la necessitat de conèixer noves realitats, la manca d’oportunitats té un paper molt rellevant en la marxa temporal dels joves de la Cerdanya. La majoria tenen la voluntat de tornar-hi més endavant sempre que la gentrificació de la comarca no els trunqui l’anhel, però estudiar-hi o trobar-hi feina de segons què és gairebé impossible. “En tot el Pirineu no tens cap centre d’investigació, per dir alguna cosa. I quines feines qualificades tens aquí? O te la crees tu, o ho tens magre. T’has de buscar constantment les garrofes”, critica.

Al llarg dels anys que va viure a Barcelona, en Marcel sempre va intentar no perdre el vincle amb la Cerdanya. “Crec que és una cosa que els autòctons busquem bastant”

Durant els anys en què va viure a Barcelona, en Marcel sempre va intentar no perdre el vincle amb la Cerdanya. “Al llarg dels nou anys i escaig que vaig viure fora d’aquí, sempre em guanyava la vida a la comarca. He fet mil vegades de cambrer, de monitor d’esquí; he treballat en ajuntaments...”, explica. “L’arrelament que tenia amb la comarca no l’he perdut en cap moment i, de fet, crec que és una cosa que els autòctons busquem bastant”, assegura. En el cas d’en Marcel, quinze dies era el total de temps, el topall, que podia estar sense tornar a casa. “Crec que mai a la vida he estat més de dues setmanes fora de la Cerdanya, em moriria... De fet, fins i tot la gent del meu voltant em deia que quan tornava a casa se’m veia més content i alegre, tal com soc, que no pas a Barcelona.”

“Crec que mai a la vida he estat més de dues setmanes fora de la Cerdanya. Fins i tot la gent del meu voltant em deia que quan tornava a casa se’m veia més content i alegre”

Fins i tot l’aposta laboral d’en Marcel quan va treballar durant tres anys a Freixenet anava encaminada a generar un teixit econòmic a la comarca que, en un futur, li permetés tornar a la Cerdanya. “Jo tenia molt al cap que volia fer alguna cosa aquí, i amb l’equip vam fer un projecte de vinyes molt a prop del túnel del Cadí, a Riu de Cerdanya, que va funcionar perfectament. Era una aposta de futur diferent, econòmicament viable i fora de la temporalitat que hi ha a la comarca, que també transformava l’entorn paisatgístic. A més, tenia molt de sentit perquè, d’alguna manera, jo podia tenir alhora un peu a la ciutat i un altre aquí al Pirineu.” Mentre el projecte estava en marxa, una multinacional va comprar la meitat de les accions de l’empresa vinícola, la qual cosa va caure algunes iniciatives del grup Freixenet com l’esmentada. Va ser aleshores quan es va començar a plantejar retornar a la Cerdanya, un pas que va fer definitivament amb l’esclat de la pandèmia.

La casa i el negoci familiar van ser l’aixopluc que va permetre que en Marcel pogués tornar a la Cerdanya amb seguretat

“Les arrels i els llaços acaben pesant. Si tu pots escollir on viure, el més normal és acabar tornant a casa, encara que sigui difícil”, afirma. En el seu cas, diu, ell comptava amb un avantatge de què molts ceretans no disposen quan tornen a la comarca. En Marcel no només tenia una llar on poder residir sense haver de pagar un lloguer desbocat, sinó que la petita empresa familiar, un negoci de producció artesana de conserves que amb els anys s’ha diversificat també en un restaurant on es pot tastar aquesta producció, es presentava com un refugi enmig del mercat laboral desgavellat de la Cerdanya. “A petita escala, el negoci familiar és un mitjà de producció que funciona. D’alguna manera, ha estat una facilitat i un aixopluc. No és una feina qualificada, no és el que he estudiat, però et dona la seguretat de no haver d’estar-te un temps aquí buscant feina. Això és la jungla, i t’has de partir la cresta per cobrar el sou mínim. És campi qui pugui!”, lamenta.

Haver de confiar en la sort o en les propietats familiars per poder viure al Pirineu: aquesta és la situació actual del jovent i també de molts adults de la Cerdanya. En Marcel hi veu un culpable principal del qual deriven la resta de problemes (habitatge, gentrificació, temporalitat, urbanisme, sous baixos...) “devastadors” per al territori i la seva gent: el monocultiu turístic. “És una qüestió de com s’ha construït la comarca. Fa anys que s’ha apostat perquè tota la inversió al Pirineu es destini al turisme”, denuncia. “Continuar abocant-hi calés és innecessari, perquè, encara que no li donis pinso, el sector seguirà creixent, saps? Els centenars de milers de cases que s’han construït no deixaran d’existir d’un dia per l’altre. La qüestió és diversificar l’economia, sisplau”, assenyala.

“Fa anys que s’ha apostat perquè tota la inversió al Pirineu es destini al turisme”

De turisme a la Cerdanya n’ha existit des del darrer terç del segle XIX, quan acaben les guerres carlines, època durant la qual la burgesia comença a viatjar a zones de muntanya per raons sanitàries i d’oci. Puigcerdà esdevé un dels principals centres turístics del país per a les classes benestants, tal com demostren els nombrosos i opulents palauets que es basteixen al voltant de l’estany de la vila. “Hi ha imatges de la Guerra Civil on apareixen turistes que marxaven dels bombardejos de Puigcerdà... Vull dir que de turisme n’hi ha hagut sempre. Ara bé, hi ha hagut dos punts d’inflexió molt clars que han fet canviar la comarca de dalt a baix”, il·lustra en Marcel.

La construcció del túnel del Cadí i la bombolla urbanística de principis del mil·lenni han canviat la comarca de dalt a baix

El primer és la construcció del túnel del Cadí, inaugurat l’any 1984. “A nosaltres ens el van vendre com un accés a Barcelona per als habitants del Pirineu, però ha estat més aviat al revés.” El túnel va ser la infraestructura clau que va facilitar l’accessibilitat dels habitants metropolitans a la Cerdanya i que, per tant, va permetre alimentar anys més tard el turisme de muntanya i l’especulació amb el preu del sòl que, segons en Marcel, actualment dificulta l’emancipació de molts autòctons. “Fora dels interessats que fan quatre duros els caps de setmana, molts ceretans estarien encantats que el fotessin a terra”, promet.

“Entre el 2003 i el 2008, es van construir pobles que directament abans no hi eren. N’hi ha que fins i tot els van construir amb esglésies!”

El segon punt d’inflexió arriba a inicis del mil·lenni, època durant la qual la construcció desbocada de xalets i segones residències aflora a la comarca, un fenomen que en Marcel defineix com “la bombolla urbanística i immobiliària d’entre 2003 i 2008”. “En aquell temps es van construir pobles que directament abans no hi eren. És el que aquí en diem pleta, que són com urbanitzacions edificades des de zero, amb estètica de poble. N’hi ha que fins i tot els van construir amb esglésies!”, assegura. “A partir del 2003 comencen a aparèixer senyors amb traje pels pobles, amb una Convergència molt forta que anava repartint-se el país a trossos. Aquí hi suca tothom i, abans que esclati la bombolla, cada poble té la seva pleta.”

La plana de la Cerdanya és la zona zero de la irrupció de les segones residències, una taca d’oli que més endavant es va escampant

Aquesta febre pel totxo i per les segones residències, amb les classes benestants metropolitanes com a principals beneficiàries, no sorgeix proporcionalment per tota la comarca, sinó que irromp en una zona molt concreta. “Aquí claríssimament comença a les grans urbanitzacions de la plana de la Cerdanya: a Bolvir, a Fontanals, a Tartera, a Queixans... Després, aquesta taca d’oli es va anar escampant.” La Cerdanya gironina és la zona zero de la construcció de segones residències, un fenomen que s’acaba encomanant amb el pas del temps a la part lleidatana. Si bé és cert que la meitat occidental aconsegueix perllongar el seu tarannà rural durant més anys amb un creixement més gradual i amb una major conservació del patrimoni, també acaba caient en mans de promocions immobiliàries turístiques. Bellver, el segon nucli de la comarca després de Puigcerdà, n’és un clar exemple: entre el gener i el setembre de 2023 va ser el municipi on es va construir més de tota la província de Lleida.

La Cerdanya és la comarca que té l’índex de construcció més alt del país, amb nou habitatges per cada mil habitants; a la resta del Principat, la mitjana és de dos per cada miler

Arran d’aquesta bombolla immobiliària i urbanística d’inicis de segle, l’estructura econòmica de la Cerdanya canvia de dalt a baix. “A partir d’aquell moment, quan s’han fet aquestes cases i s’emplenen de segons residents, comença el boom del turisme. El seu desenvolupament té una relació causa-efecte claríssima amb la construcció”, indica. El creixement del sector turístic és exponencial i va estretament lligat al canvi urbanístic. En qüestió de menys d’una dècada, les grues omplen els prats ceretans i basteixen amb celeritat pletes de xalets que, durant els dies feiners, són urbanitzacions buides, sense ànima i mortes de vida. És la Cerdanya-decorat poblada només els caps de setmana, com el cas d’on se situa el negoci familiar d’en Marcel. “Tota aquesta avinguda de cases que van fer aquí eren camps de blat de moro, me’n recordi perfectament. En només quatre o cinc anys tot va canviar. La perversió de la comarca va ser superràpida i des de llavors no ha parat.”

En Marcel explica que quan esclata la bombolla immobiliària cap al 2008 les propietats es devaluen relativament poc en comparació a la resta del país, i el sector de la construcció a la Cerdanya, malmès, es remunta ràpidament. “El creixement sostingut aquí no s’atura mai, igual que el preu del lloguer.” És així com, malgrat la crisi, la pròxima dècada es consolida un sector que té fins i tot més pes en el PIB que l’hostaleria i que, a través de la construcció de segones residències, és imprescindible per sostenir el sector turístic.

“Si només fan cases amb jardí i piscina, si només es construeix per als estiuejants, l’habitatge no estarà mai a l’abast dels joves de la comarca”

Actualment, la Cerdanya és la comarca que té un índex relatiu d’obra nova més alt del país, amb nou habitatges per cada mil habitants; a la resta del Principat, la mitjana és de dos per cada miler. De fet, de cada deu cases que es construeixen al Pirineu, set es basteixen a la Cerdanya. Xifres com aquestes no només demostren la importància de la construcció a la comarca pirinenca, segons en Marcel, sinó que també evidencien que “l’urbanisme és una qüestió de classe”. “Si tenim els índexs de construcció més alts del país, a la Cerdanya no hauria de costar trobar un lloguer assequible, no? Amb una lògica ràpida d’adaptació del mercat, si s’està construint a punta pala, haurien d’abaixar els preus. Però no és així. L’urbanisme és una qüestió de classe perquè si només fan cases amb jardí i piscina, si només es construeix per als estiuejants, l’habitatge no estarà mai a l’abast dels joves de la comarca i de la classe treballadora que vulgui venir aquí a guanyar-se les garrofes com pugui”, sentencia.

“Si tenim els índexs de construcció més alts del país, a la Cerdanya no hauria de costar trobar un lloguer assequible, no?”

La principal tensió que pateix la Cerdanya és aquesta: la construcció està desbocada, cada cop hi ha menys prats sense urbanitzar, però l’oferta de lloguer és gairebé inexistent o inassumible per als ceretans. Els pisos de protecció oficial no s’acaben executant perquè no són tan rendibles per a les promotores, que deixen les obres aturades a mig fer, i la immensa majoria d’habitatges acabats es destinen a segones residències o, si no pot ser, passen a ser lloguer de temporada o es converteixen en Airbnbs. Això, diu en Marcel, permet que els propietaris, molts cops aconsellats per les immobiliàries, s’embutxaquin rendiments més alts. “Aquí també s’estila molt el frau de llei de llogar onze mesos les cases. Quan arriba l’agost, la posen quinze vegades més cara, i només en una setmana ja guanyen més que en un mes sencer qualsevol”, critica. En qualsevol dels tres casos, l’habitatge no acaba en mans dels ceretans que necessiten sostre.

“Fins i tot tenint un bon sou pots tenir problemes amb l’habitatge. Què vol dir que tinguem metges de l’hospital vivint en una caravana?”

“Si tothom marxa, qui els mantindrà els serveis, a tota aquesta gent que es vol comprar una casa aquí?”

Tot plegat no només provoca que els joves no tinguin gairebé opcions a la comarca per la manca d’oferta d’habitatge assequible, sinó que als mateixos treballadors que sostenen l’economia dedicada als estiuejants els costi trobar lloc on viure. “Ara ens estem trobant que hi ha gent dormint en hotels, perquè si no els tenies dormint en caravanes. Fins i tot tenint un bon sou pots tenir problemes amb l’habitatge. Què vol dir que tinguem metges de l’hospital vivint en una caravana? Després ens queixarem que no hi ha treballadors a la sanitat. També ens queixarem que els joves foten el camp i no aposten per la comarca. Clar que no, si això és la selva!”, lamenta. “Llavors et planteges: si tothom marxa, qui els mantindrà els serveis, a tota aquesta gent que es vol comprar una casa aquí? Si volem fer del turisme el nostre sector únic i inqüestionable, l’ha de sostenir algú”, reflexiona.

Aquest trinxat —metafòric— de la Cerdanya que ha arrasat prats, pobles i boscos, segons en Marcel, ha estat en va. “A llarg termini, tot això no ha cristal·litzat en el fet que a la comarca hi hagi més inversions o que la gent tingui més oportunitats. Tota la generació que al seu moment es va vendre les seves terres i es va emplenar les butxaques ja està de capa caiguda o directament al cementiri”, explica. “Els seus fills es van comprar un tractor nou i els seus nets ara fan de jardiners als prats que es van vendre els seus avis.” Pa per a avui i fam per a demà. “Molta gent pot pensar que a la Cerdanya lliguem gossos amb llangonisses, però no. Hi ha una generació que ha viscut molt bé, però tot ha estat molt efímer.”

“Els nets dels qui es van emplenar les butxaques ara fan de jardiners als prats que es van vendre els seus avis”

El pòsit que n’ha quedat, d’aquesta transformació sobtada de la comarca, no només és visible en el mercat de l’habitatge, sinó també en el laboral. “La gent treballa de feines prou precàries i prou temporals: hostaleria, restauració, construcció i jardineria. Són els sectors en què es cobra menys de tot”, assegura. Fins i tot, comenta, l’ofici de majordom i de personal que té cura de les segones residències s’està popularitzant a la comarca. El sector públic és gairebé l’única esperança per poder tenir una feina estable que no depengui de la temporalitat. En cas contrari, anar-se’n és l’opció més sensata. En el seu entorn, de fet, molta gent ha marxat fora per motius laborals. “Tothom que ha prioritzat la seva carrera professional, que no ha optat ni per lluitar ni per passar per l’aro, no viu aquí.” 

“Els nostres expats particulars són les classes altes de l’Àrea Metropolitana”

La dinàmica en què està immersa la Cerdanya és molt similar a la que es viu en certs barris de Barcelona i de moltes altres ciutats europees. El mercat laboral precari, l’encariment de la vida o la manca d’oferta d’habitatge assequible n’expulsen els habitants ceretans, que es veuen substituïts per classes amb més poder adquisitiu. El teixit social, econòmic i comercial canvia i, de retruc, muta el tarannà de tota una comarca. En Marcel fa el paral·lelisme amb el barri de Gràcia i li posa un nom. “Totes dues zones són un nucli de gentrificació. Com ha de ser equiparable la vida d’un veí que guanya poc més de mil euros amb la d’algú que se’ls deixa en una setmana? Això genera una exclusió social directa, de causa-efecte”, teoritza Sangenís. “Al capdavall, aquí els nostres expats particulars són les classes altes de l’Àrea Metropolitana.”

“Tothom que ha prioritzat la seva carrera professional no viu aquí”

Segons en Marcel, aquest tipus de turisme més aviat residencial és molt més depredador que un de més convencional. “Els hotels, al capdavall, són motors de treball i les feines que donen són bastant estables”, assegura. En el cas de les segones residències, l’activitat està centrada en dies molt concrets de l’any i els llocs directes de feina que genera són inferiors. “Ara, a més, ens comencem a trobar dinàmiques més perverses en què els turistes —normalment gent amb qualificacions superiors, professions liberals o de famílies benestants— moltes vegades interseccionen amb les institucions de manera molt agressiva. Com pot ser que algú arribi a un poble de vuitanta persones i s’hi foti un xalet, al cap de quinze dies canviï la circulació d’un poble perquè no vol que el carrer transitat sigui el de davant de casa seva? Què ha passat aquí? Són gent amb capacitat que acaben tenint la paella pel mànec. Per això aquest turisme també és tan agressiu, en el sentit de dominació.”

Aquest còctel endimoniat de feines mal pagades i inestables, lloguers impossibles i alteracions manifestes del teixit social ha provocat que molts joves es rendeixin. El més senzill és anar-se’n i construir una vida al marge de la Cerdanya, encara que sigui en contra del que un desitja. “Als meus cercles, des dels amics fins a la gent de l’entorn, veus que molts marxen perquè es cansen d’haver de lluitar i d’haver de defensar la comarca. Els que van estudiar fora i no tenien un paraigua aquí, directament ni han tornat. Al final és més fàcil viure en una zona industrialitzada, pagant poc per un pis, amb una nòmina normaleta, tenint festa el cap de setmana, i anar fent”, reconeix en Marcel.

“Molta gent marxa perquè es cansa d’haver de lluitar. La comarca s’està posant molt malament per construir-hi una vida”

“Tota la meva vida gira al voltant de crear alguna cosa a la Cerdanya”

En el seu cas, però, té molt clar que no vol claudicar. El seu futur, per molt complicat que es presenti, és al Pirineu. “Jo sempre m’he vist a la Cerdanya i m’encantaria poder continuar vivint aquí. Tota la meva vida, fins i tot la meva militància, la meva identitat i tot el que he fet gira al voltant de crear alguna cosa aquí i de treballar per tenir una Cerdanya que no sigui la que volen els quatre especuladors de torn”, assenyala. “També és veritat, però, que els últims anys he acabat molt cremat del turisme i se’m fa cada vegada més feixuc. La comarca s’està posant molt malament per construir-hi una vida, i això també fa plantejar-te preguntes.”

Hi ha dues Cerdanyes: la dels dies feiners, que malda per sobreviure, i la dels caps de setmana, que creix sense aturador

“Vivim en un entorn fantàstic que es paga molt, però no sé si em val la pena pagar-lo a canvi de ser un esclau. Ja prou em costa guanyar-me la vida com per a sobre estar alimentant qualsevol bacallà de per aquí destinant tot el meu sou a pagar-li el lloguer”, lamenta. És una qüestió de dignitat, sí, però també li seria materialment impossible emancipar-se. Comprar, de la mateixa manera que llogar, està pels núvols. Tot el que no és obra nova, amb preus impossibles, són cases en ruïnes o gens preparades energèticament per passar hiverns durs. “Per sort, tinc un lloc on caure mort. La gran majoria això no ho té... I més val que et casis, eh? Perquè si ho has de pagar tot sol, viuràs en un pis d’estudiants fins als 45. Aquí a Bellver hi ha famílies, amb fills i tot, que comparteixen pis”, apunta. “El futur pinta molt magre”, resumeix.

Hi ha dues Cerdanyes que recorren camins paral·lels. La dels dies feiners i la gent treballadora, que es buida i malda per sobreviure, i la dels caps de setmana i les segones residències, que creix sense aturador. La segona expulsa, encareix, trinxa i, sobretot, cava la tomba de la primera. Alhora, cap de les dues ja no pot viure sense l’altra. Són dues realitats en contacte, interdependents però irreconciliables. És la dialèctica entre els segons residents i els veïns. I, en aquest caos, els cerdans en pateixen les conseqüències. La incertesa i la inseguretat econòmica no els permeten veure-hi una vida ni cap projecte de futur estable.

L’últim cinema de la Cerdanya exemplifica el que ha esdevingut la comarca: s’enderrocarà per construir-hi pisos turístics de luxe

El cas del Cinema Avinguda de Puigcerdà, la darrera sala de projeccions de la comarca, és la metàfora que, segons en Marcel, resumeix perfectament el que ha esdevingut la Cerdanya en els últims anys: l’edifici, amb més de seixanta anys d’història, s’enderrocarà per construir-hi pisos turístics de luxe. La gentrificació s’endú l’ahir i el demà de tota una comarca; en destrueix els prats, els comerços, la cultura, el patrimoni, i, sobretot, condemna a l’ostracisme la seva gent. L’esperança d’un futur millor, però, no s’apaga. El futur d’en Marcel és a la Cerdanya. “Un altre Pirineu és possible”, sentencia.