Totes dues han nascut al tros. Han viscut la terra des del primer dia, quan les seves mares, també pageses, les duien al camp fos hivern o estiu per poder feinejar. Mai hi ha descans quan es treballa amb vida. Les seves històries són les de moltes altres dones pageses que, al llarg de les generacions, han vetllat per nodrir els altres. Proporcionar aliment, aquest petit miracle que neix a les arrels i que ja cada vegada més persones no saben desxifrar.

La Teresa i la Cristina són joves pageses de Balaguer. Quedem amb elles a l’horta de la capital de la Noguera, poques hores després que una pluja intensa hagi enfangat els camps. El vent ha malmès una part de les collites i estan preocupades. Quan es treballa a la terra, una pedregada pot espatllar mesos de feina.

Coneguem-les.

La família de Cristina Baldomà (l’Horta d’Amunt, 1986) té una de les parades més antigues del mercat de Balaguer. Encara que els seus registres daten de l’any 1948, la família sap que encara té més anys d’història. El seu és un relat teixit per les dones de la família, que són les que sempre s’han encarregat de vendre la fruita i la verdura, mentre que els homes feinegen al tros. És clar que, quan al vespre tornen tots a casa, són elles les que continuen fent les tasques de la llar: el sopar, la mainada, la roba bruta. I tot plegat sense cotitzar ni rebre cap mena de remuneració a canvi. No és fins als anys vuitanta que moltes d’aquestes dones “de pagès”, com es fan anomenar, comencen a desenvolupar altres feines per poder tenir una cotització o un jornal assegurat.

Les dones de la família de la Cristina són les que sempre s’han encarregat de vendre la fruita i la verdura al mercat, mentre que els homes feinegen al tros

Des de petita, la Cristina veu clar que la vida al camp és molt dura, és aquella on s’introdueix directament el seu germà i els homes de la casa, tot seguint la tradició. Mentrestant, observa amb interès sa padrina, que fa les conserves de tomàquet, les compotes i melmelades. És així com, anys més tard, mentre estudia hostaleria a Lleida, dedica el temps lliure a fer compotes i a vendre-les en fires i mercats. “Un pagès necessita un intermediari, no té temps per anar a vendre”, explica Baldomà. Les dones de la família sempre han estat les intermediàries. Una feina no menys important, que ara exerceix sola al capdavant de la parada del mercat.

“Abans, amb una olla menjava tota la família; ara, la gent ja no sap estofar i cada cop venc menys faves. El dia que les deixi de fer la padrina, s’haurà acabat”

Una tradició, però, que cada dia trontolla més: els hàbits de consum han canviat i ara es cuina molt menys, assegura Baldomà. “Abans hi havia dates assenyalades, com Nadal, Setmana Santa o festa major, i et venien a comprar el millor gènere. Ara no, ara la gent marxa i no tenen pisos prou grans per ajuntar-se vuit o nou familiars”, diu la jove. Sense comptar-hi la pèrdua de la cultura gastronòmica d’aprofitament: “Abans, amb una olla menjava tota la família; ara, la gent ja no sap estofar i cada cop venc menys faves. El dia que les deixi de fer la padrina, s’haurà acabat”, lamenta.

D’altra banda, Teresa Alarcón (Balaguer, 1994) sempre ha volgut seguir la tradició pagesa de la seva família. El problema? Ser l’única filla i neta. Tots volien que anés a estudiar, que fugís d’aquesta vida dura que mai té dies de descans. “Mira els teus tiets”, li deien, per assenyalar la seva vida plena de fatigues i dedicació. Però ella, igual que els seus tiets, no ho pot evitar: estima la terra, és la seva vida. Part dels seus camps els tenim ara al davant. Durant un temps la família arriba a tenir la lleteria més gran de Balaguer, però tanca per la baixada dels preus de la llet. “Les vaques són molt sacrificades, les has de munyir una vegada al matí i una a la nit, hi has d’estar sempre”, recorda.

“Mira els teus tiets”, deien a la Teresa per assenyalar la seva vida plena de fatigues i dedicació. Però ella, igual que ells, no ho pot evitar: estima la terra

Al principi, intenta fer cas dels consells dels grans i estudia Riscos Laborals, Relacions Laborals i Recursos Humans, una formació que li dona feina als matins a l’Ajuntament d’Ivars d’Urgell. No és fins a la tarda que canvia d’uniforme i es dedica a la terra, amb el beneplàcit de la família, que sempre li ha donat suport.

“Un pagès no vol tancar-se amb un ordinador dues o tres hores al dia fent papers, i ara t’ho obliguen a fer”

Assegura que, si pogués dedicar-se només a la terra i viure dignament, firmaria on fos per ser sempre pagesa. Però veu que la situació no és bona i no sembla millorar. “Els meus tiets tenen més de seixanta anys i tot el tema del reg, que va amb informàtica, ja els queda gran. Un pagès no vol tancar-se amb un ordinador dues o tres hores al dia fent papers, i ara t’ho obliguen a fer. Ens estem més estona fent papers que al tros”, lamenta Alarcón, que sap que, si hagués estat un noi, no hauria tingut una altra opció que ser pagès.

La Cristina i la Teresa comparteixen un amor per la terra que no desapareix entre les diferents generacions: elles formen part de la nova generació, que es contraposa a les seves avantpassades, dones que són representades en la mostra “Dialogant amb la terra”, exposada a Balaguer i que visibilitza la dedicació incansable d’aquestes dones, matriarques en el seu nucli familiar i treballadores de la terra.

Seguint aquest fil que les uneix, Baldomà i Alarcón inicien una conversa, que comença arran de la pregunta de com s’ho fa la Cristina per ser pagesa i mare soltera d’un nadó de tres mesos.

Cristina Baldomà: Doncs com sempre: els crios al tros. A mi de petita em posaven dins d’una caixa enmig del tros i mon pare anava fent feina. Després recordo sortir de l’escola, deixar la motxilla i anar al tros perquè tocava plantar o havies de portar la carmanyola.

Teresa Alarcón: Jo igual. Ja de molt petita ma mare sempre em portava al tros, on hi havia el padrí i els tiets, i els ajudava a collir tomates, a treure herba, a l’hort... El que toqués.

Cristina Baldomà: I ho fas com un joc, però és dur. Recordo els hiverns i les cols, la humitat del tros, els dies que estàs sense veure el sol... I a l’estiu, a plantar al tros, i sempre ens deien que si acabàvem aviat, ens aniríem a banyar a la piscina. Però a la piscina no hi vam anar mai, de crios. Quan acabàvem de plantar ja era tard i com a molt ens banyàvem a la séquia o al riu. I de meravella, eh? Però sempre estàs condicionat. Com a crio li pots buscar el punt divertit, però no deixa de ser una realitat dura, i ara que soc mare encara ho veig més.

Teresa Alarcón: És treballar molta estona sota el sol, i això també es fa pesat. T’ha d’agradar i viure-ho molt, i penso que si no t’ha tocat per família, no t’emboliques en aquest tema. Si estàs a 45 graus, et toca anar-hi igual que si estàs a -4 graus. I tot el dia sol amb el tractor. Mai hi ha descans. Mon padrí deia que ell no havia celebrat mai la revetlla de Sant Joan, perquè sempre era el moment de collir.

“Al meu germà sempre li demano que ensenyi a la meva filla el tema de la terra i em diu que no, [...] que nosaltres de petits vam tenir una vida molt dura i no vol que ella tingui la mateixa infantesa”

Cristina Baldomà: Al meu germà sempre li demano que ensenyi a la meva filla el tema de la terra i em diu que no, que ella no hi ha de fer res, al tros. Jo dic que ella ja es dedicarà al que voldrà, però vull que aprengui i conegui la feina dels seus avantpassats, que sàpiga ser autosuficient i que, si el món empitjora, com a mínim sàpiga plantar una tomatera i tenir dues gallines. Però mon germà no vol ensenyar-l’hi, encara que fos un nen. Diu que nosaltres de petits vam tenir una vida molt dura i no vol que ella tingui la mateixa infantesa. Val a dir que jo, com a nena, em podia escapolir més de la feina, però a ell li tocava agafar el tractor i acompanyar al meu pare sí o sí. Ell ha pringat sempre i no vol això per als seus nebots.

Teresa Alarcón: Després, és normal que la gent estigui acostumada que siguin els homes els qui porten el tractor...

Cristina Baldomà: A la festa de Sant Antoni, la Tere és de les poques dones que porta el tractor i, els primers anys, per megafonia sempre es feia el comentari d’“Aquí una dona amb un tractor!”. I és com... No cal que ho diguis, això, perquè a casa totes l’agafen, el tractor. Totes saben fer servir les mateixes eines que els homes. Són comentaris que no es fan amb malícia, però...

Teresa Alarcón: Però que no cal que els diguin.

Cristina Baldomà: Jo vaig amb el tractor per aquí i sovint, si em creuo amb un cotxe, quan veu que soc una dona, s’aparta més. I és per dir-li: “Oi que si anés amb cotxe, no t’apartaries més? Doncs el mateix amb el tractor”.

Teresa Alarcón: I el pitjor és que són els pagesos més joves els que són més masclistes, perquè els padrins, quan et veuen, et diuen: “Ostres, molt bé!”. En canvi, els d’edat intermèdia ja són més incrèduls.

“El pitjor és que són els pagesos més joves els que són més masclistes, perquè els padrins, quan et veuen, et diuen: «Ostres, molt bé!»”

Cristina Baldomà: Crec que estem anant a pitjor. Cal puntualitzar que els pagesos joves, en agricultura, són joves de cinquanta anys. Això em sembla molt fort i diu molt de la situació, perquè no hi ha relleu. També veus que el que s’ha quedat és el que no va tenir estudis i va decidir quedar-se a casa a treballar.

Teresa Alarcón: En tot cas, si la pagesia masculina no ha estat mai valorada, la de la dona encara menys.

Cristina Baldomà: Es dona per fet que el paper d’ella és el d’ajudar i complementar, però poc es parla que, pel que fa a la fruita, el pagès era qui agafava el tractor, però la qui anava darrere collint amb el ramat de crios era la dona. Abans a pagès tocava anar-hi tota la família, encara que tingués una altra feina. I com que no havies de pagar jornals, després feies una costellada amb tots i tot anava sortint. Ara és impossible pagar vuit o deu jornals amb els preus d’avui dia.

Teresa Alarcón: És una roda que, si en vols sortir, no pots.

“Poc es parla que, pel que fa a la fruita, el pagès era qui agafava el tractor, però la qui anava darrere collint amb el ramat de crios era la dona”

Cristina Baldomà: La gent hauria de ser més conscient del que val la fruita, no pot ser que es trobi al mercat per cinquanta cèntims. Hem de ser més conscients del que volem per a un futur. Volem que hi hagi pagesos o comprar-ho tot al Marroc? Perquè des d’Europa volen que ho acabem comprant tot al Marroc i, quan sigui així, apujaran els preus i ens cobraran el que els donarà la gana. Els pagesos del Marroc haurien de vendre allà i els d’aquí, aquí. No tenim ni les mateixes condicions ni els mateixos drets laborals. És impossible competir i produir gènere amb aquests preus. Al final ha de ser la societat qui digui que prefereix menjar menys, però de més qualitat. O tornem enrere quan tota la família podia menjar d’una olla, o no hi tenim res a fer.

Teresa Alarcón: Un problema és que abans es tenien molts fills i sempre un o altre es quedava a casa. Ara es tenen pocs fills i els pares no volen que es quedin a casa, sinó que estudiïn. I a Balaguer els pagesos que pleguen perquè no hi ha relleu arrenden les parcel·les als grans, no als petits, perquè són els que els ofereixen el doble.

Cristina Baldomà: També va passar que als anys setanta i vuitanta als pagesos se’ls va vendre molt la moto que havien d’invertir, fer la granja el triple de gran, amb el triple de producció, i molta gent s’hi ha enganxat els dits, sobretot amb la ramaderia. Ha estat impossible mantenir-ho per a les noves generacions i et trobes enganxat per totes bandes: no tens vida familiar, no tens festius, les inversions són bèsties, la burocràcia és molt pesada i t’hi deixes la vida. T’ha d’agradar molt i arribar als quaranta i cinquanta anys per ja no voler buscar una altra feina, però no esperes que el de darrere et segueixi. Potser ho acabes fent més com a hobby...

Teresa Alarcón: Aquests dos últims dies ha plogut molt i estàvem supernervioses perquè ara mateix et ve una pedregada o un aire fort i tot se’n va en orris. Tenim assegurances, però no t’ho cobreix tot.

“Com dius al teu propietari o al banc que li pagaràs quan hagis collit? Depens del temps, de la productivitat i del que les cooperatives o el majorista et vulguin pagar, i no és viable”

Cristina Baldomà: Un altre dels motius pels quals no ens hi dediquem és que mai saps quants ingressos tindràs, i estic bastant en contra de les subvencions agràries. El nostre producte hauria de poder ser rendible. Abans vivien tots a la casa pairal: els padrins, els fills, els nets i qui calgués. Ara estem pagant hipoteques i lloguers de 600 euros. Com dius al teu propietari o al banc que li pagaràs quan hagis collit? Depens del temps, de la productivitat i del que les cooperatives o el majorista et vulguin pagar, i no és viable. Mon germà s’ha quedat a viure a la casa de pagès. Llavors guanyarà més o menys, però va fent.

Teresa Alarcón: Però al final és la vida que sempre hem vist, és la nostra normalitat...

“Hi ha una llei no escrita a la nostra família que diu que les terres no ens les hem guanyat, les terres que heretem són les que han lluitat els nostres avantpassats. No tenim dret a vendre-les”

Cristina Baldomà: És això, al final quin punt positiu hi trobem, a part del tema moral, de valors i d’amor a la teva pròpia terra que t’han inculcat? Hi ha una llei no escrita a la nostra família que diu que les terres no ens les hem guanyat, les terres que heretem són les que han lluitat els nostres avantpassats. Llavors no tenim dret a vendre-les. Per això, si tinc un tros de mon pare, ha de passar a la meva filla. Que s’hi pugui guanyar la vida o no..., però és una cosa que tenim en préstec. Al final, t’estimes tant la terra que hem vist i lluitat tantes generacions, que no la vols veure en mans d’un altre o sense el valor que té.

I és amb aquestes paraules d’amor i d’estima per la terra que m’acomiado d’elles. Dues joves pageses que volen continuar el llegat de les seves mares, àvies i besàvies. I ho volen fer sota el seu tros de cel de la Noguera, igual que van fer les seves avantpassades.