Les fulles seques cruixen sota la petjada d’un animal sentenciat. La bèstia aterra amb suavitat damunt la pedra i la branca, i causa un tremolor que se sent quan ja fa estona que trota metres enllà. És una ombra implacable que llisca amb moviments segurs entre arbustos i mates, un espectre nocturn que provoca corredisses esperitades per on passa. La seva marca queda impresa en els camins creats per l’home, i el seu cant, que a voltes és gruny o gemec, travessa quilòmetres d’espessor forestal per recrear-se en una nota nostàlgica i allargada. És el lament de l’ésser de la nit, del lladre d’infants, del dimoni de pèl gruixut i ullals mortífers. L’enemic del cel que fa bategar els narius amb el cap abaixat, per després guaitar cap amunt amb les genives descobertes cercant presa. Els pastors ripollesos i lluçanesos temen pronunciar-ne el nom, ja que, en tractar-se del diable, de segur que si el criden es presenta obedient. És per això que li diuen “en banya verda”, “en peu forcat”, “en pota grossa” i encara altres noms propis de dimoni. Perquè no els ataqui els ramats, ni els faci perdre les criatures, que no serem nosaltres amb qui satisfaci el seu antull malvat.

Però què fa aquest depredador expert a fusionar-se amb la foscor fugint de la fressa per venir cap a nosaltres? S’atansa ajagut i amb la cua embolicada entre les potes del darrere, mostrant submissió aixecant els llavis peluts. És la Lupus, una lloba socialitzada. “Lluitar contra segles de mala premsa no és fàcil”, diu l’home que ara amanyaga el llom de l’animal. Des de lluny veig una silueta que es refrega contra unes cames llargues. “Recolzeu les mans a la reixa perquè us ensumi i sàpiga que no sou cap amenaça”, diu des de dins del tancat. Vacil·lem, però deixem que els dits freguin amb el morro de la bèstia. El Jordi i jo deixem de contenir la respiració a la vegada, i se’ns escapa un sospir d’embadaliment, perquè no tots els dies s’acaricia un gos gros de mirada salvatge. I deixem que ens estudiï, mentre n’acariciem el pelatge aspre. “La seducció ambiental no la pots aconseguir si no fas interaccions. I la interacció jo penso que és necessària”, declara mentre ens fa passar dins del tancat, amb compte de no obrir massa la porta perquè la lloba no s’escapi. És l’Ignasi Castellví, naturalista i fundador del grup Signatus, una entitat dedicada a l’estudi, difusió i conservació del llop, que s’estructura a partir del Centre d’Interpretació del Llop i de l’ASAS, una associació vinculada a l’acció social en defensa d’aquest gran cànid.

L’objectiu de la Lupus és sensibilitzar les escoles sobre la importància dels llops com a elements ecosistèmics, buscant la seducció ambiental

M’explica que va anar a buscar la Lupus al zoològic de Sevilla l’any 2012, quan ella tenia 21 dies. “La tinença de la Lupus és fruit d’un programa d’educació ambiental; per sort l’Administració no permet tenir llops si no és perquè darrere hi ha un projecte”, i afegeix que l’objectiu de la Lupus és sensibilitzar les escoles sobre la importància d’aquests animals com a elements ecosistèmics, buscant la seducció pel medi ambient. “Jo puc anar a l’escola i projectar unes diapositives, puc portar-los esquelets i rèpliques, però a la nit els nanos ja no recordaran l’activitat ni el propòsit del que han fet. En canvi, nosaltres els portem al bosc, comencen a conèixer el llop a través dels indicis que troben, buscant-ne els rastres. I, de cop, zas! Ens adonem que per allà hi ha passat un llop, perquè n’hem trobat pèl, femtes i petjades, i udolem, a veure si respon.”

Poder-la tocar mai és l’objectiu de l’activitat, sinó que és la conseqüència de la feina ben feta

Aleshores diu que els expliquen el significat del gruny i de l’udol, mentre la Lupus s’hi aproxima. Els nens queden parats, i deixen que la lloba els olori, perquè ja han après que és el sentit que ella té per conèixer-los, mentre que el seu és la vista. Després inicien una interacció, diu l’Ignasi, i poder-la tocar mai és l’objectiu de l’activitat, sinó que és la conseqüència de la feina ben feta. “La paraula llop té una connotació molt potent, i és molt emocionant veure els rostres radiants dels nens i els ulls humitejats dels professors quan trontolla l’imaginari que tenen de l’animal.” 

S’atansa arraulida, fent-se petita, mentre li acariciem el pèl grisenc, i ve i marxa diverses vegades, provant-nos enjogassada, panteixant una mica. “Ara té tretze anys, i en llibertat ja s’hauria mort, perquè té molts problemes d’oïda i li costaria localitzar les preses. Aquest any l’hem jubilat”, i prossegueix a explicar-me que, aquí on viu la Lupus, a Sant Pere de Vilamajor, que és on es troba també la seu del grup Signatus, hi ha una zona de bosc per on la treu a passejar de nit, per evitar trobar-se amb gossos. Malgrat que hagi crescut en captiveri i envoltada de gent, no és un animal domesticat, em corregeix, ja que el llop és un animal salvatge i, per tant, tot i que hagi après a conviure amb les persones sense estrès, ens hi referirem com un llop “socialitzat”. “Durant una època va viure amb dos llops més, però ara són a la Casa dels Llops d’Orlun, a França. Encara que no estigui amb més llops sempre s’ha sentit part d’un grup, inclús té el seu propi rol, com si visqués en una llopada”, diu mentre amanyaga l’orella de la lloba, que després surt al trot i s’arrup sota l’ombra d’un arbre.

Des de l’any 2000 se n’han identificat una vintena d’exemplars diferents en diversos punts del país

Al llarg de la història, la figura del llop ha tingut una forta incidència en el folklore i la mitologia europeus; ha estat utilitzat pel cristianisme com a eina per controlar la població tot vinculant-lo al mal i convertint-lo en un ésser que castiga els humans, el martiri dels pastors que encarna la còlera divina. Des de Ròmul i Rem fins a una multitud de llegendes infantils, el llop sempre ha format part del folklore europeu, sovint adoptant el rol antagonista en totes les històries. Els grecs ja van diabolitzar-lo amb el mite de l’home llop: Ovidi parla, en el llibre I de les seves Metamorfosis, de la figura de Licàon, un monarca impiu que Zeus va convertir en llop per castigar-lo. D’aquesta manera, l’home llop és símbol de la por dels humans cap a una natura sublim que no poden controlar; representa, també, l’agnosticisme, i se’l vincula a la figura del dimoni.

El nom del llop s’ha convertit en el topònim de molts pobles, places i carrers, cosa que palesa la força que ha generat la seva presència al llarg de la història

Si bé és cert que els llops prefereixen caçar de nit perquè s’hi veuen millor, la gran pantalla va fer-nos creure que la lluna plena era l’amiga i còmplice d’aquests éssers fets de cua llarga, quatre potes i una extremitat més que arrosseguen, el suposat pecat que els converteix en éssers malignes per naturalesa. El cinema ens ha fet dotar-los d’un halo romàntic que ens convida a idealitzar-ne la figura bella i letal; tot plegat contribueix a tenyir-los d’un caràcter encara més sobrenatural i imprevisible. Tant és així que a Catalunya el seu nom s’ha convertit en el topònim de molts pobles, places i carrers, cosa que palesa la força que ha generat la seva presència al llarg de la història. Ara, després de temps desaparegut, el temor i la polèmica que genera la possible gestació d’una població de llops al territori català són més presents que mai. Des de l’any 2000 se n’han identificat una vintena d’exemplars diferents en diversos punts del país (tots mascles i dues femelles), malgrat que no s’ha detectat cap grup familiar ni evidències de reproducció, fet que encara el manté catalogat com a animal extingit. A principis de febrer ens van arribar notícies fresques de la Catalunya del Nord, d’un gran cànid que va xocar amb un vehicle i va morir arran de l’accident. L’Oficina Francesa de Biodiversitat (OFB) va portar el cos de l’animal a Perpinyà per assegurar-se que realment es tractava d’un llop i, un cop confirmats els resultats de l’anàlisi, van afirmar que es tractava de la primera vegada que se n’observava un als Pirineus Orientals.

Amb la tornada del llop ha crescut la preocupació dels ramaders, perquè el nombre d’atacs al bestiar ha augmentat durant els últims mesos. És un tema delicat, i l’Ignasi ens dona les claus per entendre el comportament d’aquestes bèsties i reacciona davant les opinions que s’oposen a la reintroducció de l’espècie: “El conflicte entre els humans i els llops l’hem d’anar a buscar al paleolític, quan, de sobte, els sapiens ens trobem que no som els únics animals que cacem de manera organitzada i que mengem de forma intel·ligent seguint uns costums propis”.

“La competència pel menjar i pel territori origina les primeres confrontacions entre els humans i els llops”

“Per tant, és aquesta competència pel menjar i pel territori el que origina les primeres confrontacions amb el llop”, relata l’Ignasi. Ara ja ens hem acomiadat de la Lupus i som dins la seu de Signatus. Al nostre voltant hi ha tota classe d’objectes relacionats amb el llop, entre els quals s’exposen cranis i algunes reproduccions. Em fixo en un pot que conté un líquid ocre. “Això és estricnina, un verí que s’utilitzava per matar els llops i que va ser el que va provocar la davallada de l’espècie. Aquella planta que hi ha al costat és la tora blava, que s’esmicolava i després se’n col·locava el polsim damunt d’un tros de carn, que s’abandonava. El llop, atret per l’olor, la consumia i s’enverinava”, diu alçant un dit inquiet que viatja d’una banda a l’altra.

La desaparició del llop a Catalunya va començar a finals del segle XIX amb una persecució mitjançant pous de llop, armes de foc, llaços d’acer i paranys metàl·lics

La desaparició del llop a Catalunya va començar a finals del segle XIX amb una persecució mitjançant pous de llop, armes de foc, llaços d’acer i paranys metàl·lics. Posseir una arma de foc implicava tenir un poder adquisitiu elevat; per tant, el que més s’utilitzava eren els verins, que van anar reduint la població de llops fins a la primera meitat del segle XX, quan l’espècie va considerar-se extinta. “No sabem exactament quan desapareix, però sí que tenim constància que torna a finals dels noranta, perquè alguns ramaders en denuncien els atacs i es descobreix que són llops que provenen dels Apenins, a Itàlia”, explica l’Ignasi. Als anys setanta, Itàlia va iniciar un projecte de conservació del llop, l’Administració va prohibir-ne la caça i això va permetre que la densitat poblacional de l’espècie es recuperés. D’aquesta manera, alguns individus van anar-se desplaçant dels Apenins a Mercantour, fins als Alps Marítims, per arribar després als Pirineus.

“Que el llop hagi tornat pot ser un indicador que els paisatges naturals catalans mantenen una bona qualitat”

El territori del llop pot comprendre 400 quilòmetres quadrats. Busquen sobretot zones amb molta quantitat de preses, que tinguin pistes i camins per on poder marcar el territori de manera visible per als altres llops que també passin per allà. És important que les àrees boscoses estiguin intercalades amb zones més obertes, i que hi hagi poca presència humana al territori. “Que el llop hagi tornat pot ser un indicador que els paisatges naturals catalans mantenen una bona qualitat”, afegeix l’Ignasi. Relata que, a Catalunya, ara mateix se n’han detectat dues subespècies, els que provenen d’Itàlia i un llop que ve d’Alemanya: “Si les dues subespècies s’hibriden és el millor que ens podria passar, perquè la variabilitat genètica s’enriquiria i els exemplars serien molt més forts i sans”.

Durant l’edat mitjana, a l’època de Carles I, hi havia una llei que recompensava els qui demostraven que havien mort un llop. Des de llavors, la persecució de llops i d’altres animals com guineus o linxs es va ampliar fins a l’any 1953, quan, amb la Ley de Alimañas, l’Administració subministrava verí i altres mitjans per matar-los, fins que la cacera es va radicalitzar tant que l’espècie va considerar-se extinta. Ara, però, en comptes de premiar-ne la mort, es castiga els qui intenten abatre’l. Amb la seva categoria d’animal protegit, prémer el gallet els pot sortir molt car, als caçadors.

El comitè del Consell d’Europa per a la Convenció de Berna ha aprovat rebaixar la protecció del llop a petició de la Unió Europea

Però, a finals del 2024, el comitè del Consell d’Europa per a la Convenció de Berna va aprovar rebaixar la protecció del llop a petició de la Unió Europea. Això vol dir que es modificarà l’estatus del llop d’“animal estrictament protegit” a “animal protegit”. Quan els estats membres de la UE van votar per aprovar aquest canvi davant l’augment d’atacs al bestiar arreu d’Europa, tant Espanya com Irlanda van votar-hi en contra. La modificació aprovada al Consell d’Europa entra en vigor el 7 de març del 2025, tret que una tercera part dels estats membres de la Convenció de Berna s’hi oposin. I, si en són menys, la decisió serà vigent només per a aquells estats que no s’hi hagin oposat.

“Si es demostrés que el llop cria a Catalunya, l’Administració catalana estaria obligada a augmentar-ne la protecció a través de projectes de conservació, i inclús la reintroducció podria estar ben vista”

“Amb aquest nou diferencial, els països que hagin decidit rebaixar-ne la protecció podran donar el permís de caça amb molta més facilitat, sempre que es demostri que han atacat un ramat. Però si es demostrés que el llop cria a Catalunya, l’Administració catalana estaria obligada a augmentar-ne la protecció a través de projectes de conservació, i inclús la reintroducció podria estar ben vista”, diu Castellví. I afegeix que, al seu entendre, i des d’una perspectiva conservacionista, la posició de la Generalitat és poruga i pobra, ja que si el llop s’hi instal·la el deixaran fer, però mai faran res per ajudar-lo a recuperar la població. 

L’anatomia del llop fa que, a part de cobrir la gana, hagi de satisfer una altra necessitat biològica: el flux energètic. Per què, quan sortim a passejar amb el nostre gos deslligat, de sobte arrenca a córrer fent voltes? Ens el mirem somrient i pensem: “Que feliç que és!”. En realitat, l’explicació és purament fisiològica: el nostre animal ha d’expulsar un flux energètic que ha arribat fins al seu punt màxim, i si aquella energia no s’allibera de manera recurrent, perquè el gos està acostumat a sortir a passejar cada dia durant molta estona, ens trobarem amb aquesta conducta. La dieta dels llops està basada, principalment, en ungulats salvatges, tot i que, com a animal oportunista que és, en ocasions puntuals i en períodes d’escassetat també pot alimentar-se de bestiar, especialment oví.

Si els llops només sortissin a caçar quan tenen gana, l’espècie s’extingiria, ja que en la major part dels atacs el gran predador fracassa

L’Ignasi aplica la teoria del flux energètic per explicar-nos els atacs als ramats, que justament produeixen llops solitaris, ja que quan cacen preses salvatges en grup, el percentatge d’èxit s’eleva considerablement. Per tant, si no hi ha bandades és més fàcil que els llops solitaris es decantin per atacar el bestiar. Els atacs depenen molt de la genètica de cada individu, però el que els empeny a caçar no és la gana, sinó l’acumulació de flux energètic. Hi ha estudis que parlen d’entre un 6% i un 12% d’èxit de caça; per tant, si els llops només sortissin a caçar quan tenen gana, l’espècie s’extingiria, ja que en la major part dels atacs el gran predador fracassa. “Amb les preses salvatges el llop sí que fa un desgast energètic; l’animal fuig perquè sap que ha de fer-ho, i el llop el persegueix, i allibera el flux energètic. En canvi, amb la presa domèstica no pot alliberar-lo, perquè l’ovella no està acostumada a percebre un perill perquè la selecció artificial no l’ha dotat per fugir. Aleshores l’ovella no fuig i el llop mata una ovella i una altra, perquè té el flux energètic fins a dalt i l’ha d’expulsar. Resultat? El llop ha matat trenta ovelles i ho fa perquè té el dimoni a dins, agafa més del que necessita!”, brama l’Ignasi fent un triangle amb la punta dels dits damunt del nas, perquè la veu ressoni.

Des de la Generalitat s’ha impulsat un programa de prevenció d’atacs de llops amb l’objectiu de facilitar la coexistència entre la ramaderia extensiva de muntanya i el llop. Aquest pla s’aplica en aquells indrets on hi ha indicis confirmats de la presència del llop en els darrers dos hiverns: actualment només a la zona compresa entre l’Alt Urgell i el Solsonès, l’únic territori on es considera que la presència del llop és regular amb danys a la ramaderia. Les mesures inclouen la cessió de material de protecció, de pletes ramaderes electrificades i vailets elèctrics per tancar el ramat de nit; el foment de gossos de protecció de ramats, i suport econòmic per a aquells ramaders que apliquin les mesures de prevenció de danys, és a dir, que vigilin el seu propi ramat en zones de muntanya i l’apletin durant la nit.

“La ramaderia l’hem de protegir entre tots, però cal aprofitar tot allò que se’ns ofereix per reduir la problemàtica que tenim i assumir-la”

L’Ignasi creu que el sector no està valorant positivament les mesures, ja que no estan pensades per a un ofici que s’ha transformat en els darrers anys. El naturalista apunta que adoptar aquestes mesures que proposa l’Administració genera una molèstia, perquè l’ofici ha canviat i els ramaders no poden controlar els ramats durant les 24 hores del dia, ja que s’han de dedicar a altres tasques per poder generar ingressos.

Per altra banda, els gossos de protecció a ramats també suposen una dedicació diària extra que molts ramaders no estan disposats a assumir. “Aleshores, clar, si jo deixo el ramat en extensiva allà i vaig a buscar-lo a la nit o al cap de dues setmanes, és normal que quan hi arribi no m’hi trobi les mateixes ovelles. Si tens un negoci, l’has de protegir. Es com si jo tinc un taller a la ciutat sense persiana: potser si marxo a esmorzar, quan torni m’hauran robat el martell que tenia damunt la taula. Doncs què hauré de fer? Comprar-me una persiana, no? I un candau. I si tinc la sort que l’Administració m’ofereix aquesta persiana i aquest candau, ho hauria d’aprofitar. La ramaderia l’hem de protegir entre tots, però cal aprofitar tot allò que se’ns ofereix per reduir la problemàtica que tenim i assumir-la”, reivindica Castellví.

L’Ignasi ens explica que l’ecosistema funciona com un cotxe, i està ple de petites peces que es regulen per una sola d’imprescindible, que en el cas del medi ambient es tracta del gran predador. “Si obrim el capó veurem el motor amb totes les seves peces. Si les anem traient pot ser que el cotxe continuï funcionant, però a costa d’altres danys invisibles que probablement apareixeran al cap d’un temps. Però hi ha alguns elements clau que fan anar el motor, i si en traiem algun d’important podria deixar de funcionar de manera irreversible. Bé, doncs en aquesta piràmide que configura els ecosistemes, és igual d’important preservar les espècies de dalt que les de baix, perquè no hi hagi superpoblació de cap grup”, contextualitza el biòleg. 

Un exemple clar és el que va passar als anys vint al parc nacional de Yellowstone, als estats de Wyoming, Idaho i Montana dels Estats Units, que van fer desaparèixer el llop i, a conseqüència d’això, els ossos van començar a marxar, perquè ja no podien robar les preses als llops ni reaprofitar-ne la carn que no s’havien menjat. Això va comportar que els coiots, que són mesodepredadors i que, per tant, estan per sota del llop, comencessin a augmentar en població perquè no hi havia cap depredador que els regulés. I més tard també va començar a créixer la població d’herbívors, la qual cosa va provocar la desaparició de diverses espècies d’arbres. Davant d’aquest context, als anys noranta van decidir reintroduir-lo i van fer renéixer el concepte de l’ecologia de la por, és a dir, que l’herbívor torni a tenir por dels depredadors i això faci que es diversifiqui, i que l’arbratge d’un territori no en quedi tan afectat.

“Els llops són com els humans: n’hi ha que marxen de casa quan poden, i d’altres que s’hi estan fins que els en fan fora!”

“Els llops són éssers sociables, si poden sempre intentaran viure en manada. Quan estan junts es componen com nosaltres: uns pares, uns fills grans i uns fills petits. Si observem una llopada, hi identifiquem dos adults, que són els pares i mantenen una relació monògama; tindran la mateixa parella tota la vida, amb qui aniran tenint fills, en funció de l’aliment que hi hagi, que farà activar un mecanisme fisiològic dins del cos de la lloba que li permetrà tenir més o menys embrions, amb una mitjana d’entre quatre i cinc llobatons. Bé, doncs això és com els humans: hi ha persones que als setze anys ja volen fotre el camp de casa perquè no ho suporten, així que hi ha moltes cries que amb dos anys decideixen marxar per sempre de la bandada; però sempre n’hi ha alguna que s’hi quedarà per sempre, com algun cas o altre que tots coneixem”, riu l’Ignasi.

M’explica que els llops són animals culturals, la qual cosa significa que algunes de les seves conductes són apreses, reprodueixen el que veuen fer als líders del grup. Per tant, aspectes com la manera de comunicar, l’alimentació o l’estratègia utilitzada per caçar variaran d’una llopada a una altra. “A Andalusia vaig estar durant molt temps observant com caçava un grup de llops, i sempre feien el mateix: seleccionaven els individus més dèbils i els aïllaven, cada líder empenyent des d’un cantó diferent per dispersar-los. Aleshores dirigien el cérvol cap a una tanca cinegètica, on sovint quedava atrapat per les banyes. Aquí hi ha un raonament, s’anticipen al que succeirà, hi ha un atac interioritzat. Això mereix que el considerem un animal intel·ligent”, proclama el naturalista.

Amb l’arribada de la religió, el conflicte és absolut: cal un ésser que es contraposi al que és bo, al diví, la personificació del diable

Va ser el llop, i no pas l’os ni la guineu, qui va convertir-se en víctima expiatòria, potenciada pel cristianisme; qui en va estendre la por fins avui, a través de faules i contes infantils que mitifiquen el llop ferotge. I, per entendre-ho, ens hem de traslladar al paleolític, quan comença el primer conflicte amb aquest gran cànid: el del territori. Després hi entra en joc la propietat, quan els humans comencen a posseir ramats. Amb l’arribada de la religió, el conflicte és absolut: cal un ésser que es contraposi al que és bo, al diví, la personificació del diable. I així comencen a aparèixer diverses analogies potentíssimes: si enfoquem un gos amb una llanterna, veurem que se li enlluernen els ulls a causa del tapetum lucidum, unes cèl·lules que tenen dins la retina que provoquen aquesta il·luminació i que els permeten poder-hi veure de nit. “Ho veus, com és el dimoni? Aquestes llums són les fogueres de l’infern, i quan un llop udola no són més que aquelles ànimes que pateixen dins del foc etern…”

Ens aixequem i l’Ignasi m’ensenya una fotografia en què apareix un noi acompanyat d’un ruc, amb les onades d’un desert infinit que s’estenen al seu darrere. “Aquí tenia dinou anys, vaig travessar sol part del Sàhara per buscar escorpins, ja que la fauna verinosa sempre m’ha interessat moltíssim. Però el llop, ai… És la meva passió!”, diu enmig d’un sospir. L’Ignasi m’explica que amb Signatus estan fent un projecte al Marroc per intentar millorar la coexistència entre el llop i la gent local a través d’ajuts econòmics i altres mesures. També flirteja amb un parell de llibres, un dels quals va sobre la Lupus i el que ha suposat el seu programa educatiu.

Ens atansem a la finestra, que deixa entreveure el tancat de la Lupus. Ara la llum dura del migdia es fon amb els arbustos que onegen mansament. Una fletxa feta d’ombra en travessa un i aterra amb gracilitat damunt la roca. És un gos vestit de nit que, després d’anys perseguit i caçat, ha eixit de nou. L’animal sentenciat que torna del seu exili. El llop ve, però veurem com es queda.