Un edifici, i més si es tracta d’un edifici amb segles d’història, és un document històric que sintetitza l’evolució humana —és a dir, la història mateixa— dins i fora de les seves parets. Al contrari que un element passiu, la seva construcció, les mans per les quals ha passat i el seu estat actual són pistes a través de les quals es pot conèixer la història del lloc on és, de la zona i del país. L’element material ens en pot explicar l’immaterial. S’ha de llegir així com ho faríem amb un llibre, però, a diferència d’aquest, un monument s’observa, es trepitja, es viu. I allò que converteix un edifici en monument és l’esperit amb què es construeix, o, en tot cas, es restaura, i la concepció que la societat en té. Se li confia la virtut, el privilegi de ser, precisament, una font amb què conèixer la història. Això és Escornalbou, el castell monestir d’Escornalbou, situat a la muntanya que li dona el nom.

Per la seva fesomia i posició geogràfica, com una talaia des d’on contemplar i vigilar el pas litoral i l’interior cap a les Terres de l’Ebre, Escornalbou ha estat sempre un lloc cobdiciat, ocupat i viu

La toponímia sempre en fa de les seves i ens llega, a través dels noms, coneixements que ens arrelen a la terra. En aquella muntanya, que té una de les millors mirandes del Camp de Tarragona, algú hi va veure el corn d’un bou. I és per aquesta fesomia i per la seva posició geogràfica, com una talaia des d’on contemplar i vigilar el pas litoral i l’interior cap a les Terres de l’Ebre, que ha estat un lloc cobdiciat, ocupat i sempre viu. Però, de fet, per aquest motiu la definició d’aquesta muntanya —custodiada per la serra de l’Argentera i veïna del Mediterrani— com a “castell monestir” es queda curta. Si el veniu a visitar, no hi trobareu ni un castell ni un monestir. O, més aviat, hi trobareu més que això: un monument eclèctic que fa honor a la possibilitat que el patrimoni ofereix d’aprendre, de sortir-ne amb inquietuds i dubtes. Encara avui dia, i des dels anys vint del segle passat, se’l llegeix, se l’examina, perquè encara té enigmes per mostrar-nos.

Parlem de reis, de gestes, d’ocupacions, de vida espiritual, de visites i de llibres. Ocupada ja en temps paleolítics i ibèrics, Escornalbou, una muntanya discreta i escarransida, però esmolada i estratègica, va acollir fortificacions militars romanes i sarraïnes. Dependent del valí de Siurana, l’albacar, la muralla que avui dia ens dona la benvinguda al recinte, i la salòquia, la torre de guaita que s’hi va aixecar, van complir la seva funció de defensar de la ciutat de Tortosa, que va caure per via marítima el 1148.

Escornalbou, que ja es troba citat com a Castro de Cornu Bovis, va cedir el 8 de maig de 1162, dia de Sant Miquel, inclús després de la inaccessible i resistent Siurana, en poder d’Albert de Castellvell. Com a Poblet i Santes Creus, s’hi van instal·lar comunitats religioses amb l’objectiu de fomentar el poblament civil a la regió i establir-hi el domini a través dels censos a la zona. Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i primer rei de Catalunya i d’Aragó, va encarregar aquesta missió a Joan de Sant Boi, canonge de la seu de Tarragona.

Escornalbou, tot i ja no ser un satèl·lit militar, sí que era un punt estratègic, i per això va ser ocupat per castellans, francesos i carlins

Amb aquesta missió, a finals del mateix segle XII i a principis del XIII, naixien l’església —de nau única, volta de canó lleugerament apuntada i un absis quadrat de volta gòtica que té a sota una cripta—, el claustre i el convent. S’hi va instal·lar una comunitat de set canonges agustinians lligats a Tarragona, que el 1240 es van consagrar a sant Miquel per, tal com deia la llegenda, la seva “valuosa ajuda muntat en un cavall blanc”. I, entorn d’aquesta construcció feta amb el sauló típic de la zona, dels característics tons rogencs, es constituïa la baronia d’Escornalbou. Es tractava d’una jurisdicció lligada a la Corona a través de l’arxidiòcesi, que comprenia onze pobles, set dels quals encara vius, i que va desaparèixer el 1811.

A partir de 1574, el convent, que havia patit alguns alts i baixos i maldava per sobreviure i conservar el seu patrimoni, va acollir dues noves comunitats de l’orde franciscà, que estava en auge a Europa: eren els frares recol·lectes i els frares observants. Ells van convertir Escornalbou en un centre de producció historiogràfica que combatia algunes visions fantàstiques i idealitzades de la història del país, amb el pare Joan Papió al capdavant. El 1686, es va fundar al convent una escola de missioners que se n’anaven a fer les Amèriques. Durant aquells segles, el lloc, tot i no ser un satèl·lit militar, sí que era un punt estratègic, i per això va ser ocupat per castellans, francesos, liberals i carlins.

Mentre s’ensulsiaven murs i teulats, els que es mantenien ferms feien de sopluig per a bandits o per a pastors i els seus ramats. I, inclús, per a un falsificador de moneda

Les carlinades, precisament, van ser contemporànies i posteriors a la desamortització de Mendizábal, de 1836, que va obligar a exclaustrar el convent. La vida que hi havia hagut semblava condemnada a ser runa, així com va succeir en tants altres monestirs que no han arribat als nostres dies. Mentre s’ensulsiaven murs i teulats, assotats per un terratrèmol i una voladura, els que es mantenien ferms feien de sopluig per a bandits o per a pastors i els seus ramats. I, inclús, per a un tal Macià Vila, anomenat Sisos, industrial del cotó i amic íntim del general Prim, que hi falsificava moneda i s’hi va enriquir. De fet, això va provocar por entre el veïnat de la rodalia i llegendes que parlaven d’uns sorolls que sempre es reproduïen a la nit. Quan una partida de veïns de Colldejou hi va anar per resoldre el misteri, hi van trobar la màquina de fer moneda.

I mentre uns n’hi feien de les seves i altres hi vivien a prop però suficientment lluny, per respecte, el claustre i l’església de Sant Miquel jeien moribunds al peu del cim, on no gaires dècades abans s’havia construït l’ermita de Santa Bàrbara, destinats a traspaperar-se mentre la realitat s’hi mesclava amb les llegendes. Però a Escornalbou encara hi havien d’arribar molts llibres, hi havien de passar més reis i s’havia de tornar a conquerir, aquesta vegada amb uns objectius ben diferents, però no allunyats de l’espiritualitat. Sobre aquestes capes d’història, en quedaven més per superposar-s’hi. I aquestes són les que van fer possible que Escornalbou sigui, avui, quelcom més que una muntanya.

Era l’hora del Romanticisme i la cultura. El 1843, John Bridgman, vicecònsol anglès a Tarragona, va comprar la finca per prop de 30.000 rals. Pretenia explotar els recursos miners de la serra de l’Argentera, que custodia Escornalbou darrere seu amb el Priorat a l’altre cantó dels seus cingles. La toponímia sempre hi és. De fet, ho va intentar, en unes mines de barita que no van resultar rendibles. I el que s’hi va acabar explotant va ser l’intel·lecte. El 1907, un altre home molt lligat a la Gran Bretanya, que en aquell moment hi vivia dirigint una empresa naviliera basca, va comprar la propietat al vicecònsol.

Era Eduard Toda i Güell, reusenc nat el 1855. Als seus ulls, no hi havia calés a guanyar. Més aviat, a gastar. Diplomàtic a l’Àsia i a Egipte, dedicat a la sinologia i l’egiptologia —el primer català a fer-ho—, poliglot, bibliògraf, bibliòfil, mecenes, divulgador de l’alguerès, tot un humanista, Toda era un home d’una àmplia visió cultural, erudit i patriota. Enriquit després de la carrera diplomàtica que va començar amb tan sols 21 anys, se’n va retirar voluntàriament per tornar a la seva terra.

Toda és l’ànima d’Escornalbou, l’element humà que en vertebra la història

Era el final de la seva trajectòria vital, que va coincidir amb l’esclat identitari i renovador de la Renaixença, en què ell va participar, sobretot, precisament, centrant-se a recuperar el patrimoni arqueològic i arquitectònic del Camp de Tarragona. Aquesta va ser la seva participació pionera en la reconstrucció cultural del país que es va emprendre entre finals del segle XIX i principis del segle XX. I així com Escornalbou, ell és un altre exemplar que, per virtut, té la dificultat d’ésser classificat. I per entendre què és Escornalbou avui dia —un monument—, i per comprendre’n l’aspecte actual, cal conèixer-lo. Ell n’és l’ànima, l’element humà que en vertebra la història. Prometíem gestes, i aquesta va ser la penúltima de Toda, un home de qui Josep Iglésies, reconegut geògraf reusenc, va destacar, més que el caràcter polifacètic, la “voluntat de fer quelcom perdurable i deixar rastre al seu pas”. Res ho demostra tan bé com Escornalbou i com el que seria el seu últim servei, aquell somni de joventut que compartia amb el seu amic Antoni Gaudí: la restauració i la represa de la vida monàstica a Poblet, on va morir l’any 1941.

No deixem les pedres, però tornem a les pàgines, i a la pintura. Ens parla de Toda un historiador que l’estudia, actualment, i que té un vincle familiar que el lliga amb Escornalbou, Ramon Sarobe. El seu besoncle, Josep Sarobé i Castelló, pintor noucentista, va pintar amb motius religiosos el celler de l’edifici, no pas per encàrrec de Toda, sinó dels Llopis, una família de comerciants reusencs adeptes al règim franquista que va ser propietària d’Escornalbou passada la guerra. Els temps eren uns altres, i la pintura ho reprodueix.

En tot cas, allò que es diu casualitat, que en aquest cas són el vincle familiar i l’interès del Ramon per Toda, ha fet que ell s’hagi dedicat a estudiar el lligam que té amb Escornalbou. Tant és així que, els darrers anys, ha treballat per a la Diputació de Tarragona i per a la Generalitat, propietàries de l’edifici des que el van comprar el 1983 al Banco Urquijo, empeses per la pressió popular. Més tard hi arribarem. El Ramon ha dedicat la seva tesi doctoral a Escornalbou i Toda. Encara l’està enllestint, però ens en parla amb detall.

Toda ja tenia present que la construcció i la restauració, tant del patrimoni com del paisatge humà, servissin per a la instrucció, per a la forja de la identitat i com un lloc viu d’acollida d’un bullici literari, artístic i cultural

Com dèiem, als ulls de Toda hi havia el Romanticisme propi de l’època, que es va manifestar en la restauració que va emprendre a Escornalbou. Si alguna cosa fa que un edifici sigui un monument, com dèiem, és el fet que una societat així ho consideri, i això implica estima i protecció, una concepció del que és el patrimoni que ha evolucionat, i que sembla enfortir-se en el nostre temps. Toda, un home que ja s’havia construït a si mateix, volia usar el seu aprenentatge amb aquesta idea present: que la construcció i la restauració, tant del patrimoni com del paisatge humà, servissin per a la instrucció, per a la forja de la identitat i com un lloc viu d’acollida d’un bullici literari, artístic i cultural.

És per això mateix que, el 1926, quan Escornalbou ja estava restaurat, en va cedir la propietat a l’Arquebisbat de Tarragona, que, per l’estretor econòmica del moment, el va vendre als Llopis. Però no ens avancem pas, encara que el desig del reusenc acabés fent-se realitat.

Toda restaura Escornalbou d’una manera poc ortodoxa. En part, per la influència que va rebre de la restauració que l’escriptor romàntic escocès Walter Scott havia fet a la mansió senyorial d’Abbotsford

Mentre Toda encara vivia a Anglaterra, durant la dècada de 1910 va emprendre la restauració d’Escornalbou, on es va instal·lar el 1918. El van ajudar la seva mare, Francesa Güell i Mercader; la seva jove, Laura Oliva i Sedó, i el mestre d’obres Francesc Ribas. Va refer el que hi va trobar, no completament, però va permetre que l’església i el claustre, encara que aquest només parcialment, sobrevisquessin. De fet, també va impulsar la modernització dels pobles de la rodalia, com l’Argentera, on també es va comprar una casa i hi va construir instal·lacions com l’aigua corrent, l’escola, el cementiri o un nou ajuntament. Tanmateix, al castell monestir, el castell, que va fer que arribés fins al present, no el va fossilitzar. El va convertir no només en allò que ja era, sinó també en una casa senyorial, rústica, però alhora elegant, cosa que va fer més difícil distingir-hi les petjades de l’etapa medieval, la moderna i la contemporània.

I com ho va fer? Doncs marcat, a més de per l’esperit de renaixement de la cultura catalana, per l’experiència internacional i exòtica que havia viscut al llarg dels anys en què havia tombat pel món. Això es manifesta, per exemple, a la façana de la casa senyorial. Les màscares xineses i els diversos tipus d’arcs de les finestres, tant gòtics com àrabs i també romànics, demostren la voluntat de donar solatge a una construcció que ja en tenia, i sobretot, la fascinació romàntica d’un Toda que es va desviar de la tradició arquitectònica medieval. Però ho fa d’una manera poc ortodoxa. En part, per la influència que va rebre de la restauració que algú a qui admirava, l’escriptor romàntic escocès Walter Scott, havia fet a la seva casa d’Abbotsford, una mansió senyorial que va transformar a l’estil dels lords anglesos. Ell mateix tenia un cert aspecte de lord anglès, de fet.

“No podem veure un edifici històric tal com era en el moment de ser creat. I, al final, tenim una mena de Frankenstein de diverses èpoques”

Així el descrivia el periodista Josep Roca a L’Esquella de la Torratxa: “Guapo, de bona presència, més aviat alt que baix, cabell y barba rossos, ulls blaus y expressius, respirant franquesa y bon humor, és de la rassa dels homes infatigables y emprenedors, dels que reuneixen la ciència a la acció, l’afany de descubrir e investigar a un gran esperit de observació y a un fort caudal de coneixements. És impossible parlarli sense posarhi simpatias; té ángel, com diuen los castellans”.

Entrem a casa seva. Explica Ramon Sarobe que un edifici “va sent tractat en funció de les necessitats. Cadascú agafa allò que veu com un lloc obsolet i ho canvia al seu gust. Per això no podem veure un edifici històric tal com era en el moment de ser creat. I, al final, tenim una mena de Frankenstein de diverses èpoques”. Una mena de matrioixca, que els frares franciscans ja van adaptar, i de què Toda va alterar la fesomia medieval de manera lliure i autodidàctica. El reusenc, explica Sarobe, “consolida el monument, però també l’adapta als seus gustos i integra les ruïnes medievals en el nou edifici”. De fet, s’ho repensa. Així ho demostren alguns plànols en què es perceben les diverses alternatives que es planteja davant d’allò amb què es troba. I acaba integrant-hi, al castell monestir, una mansió senyorial d’inspiració medievalesca que per això mateix és certament irrepetible.

L’estratègia restaurativa de Toda no va estar pas exempta de crítiques i propostes arquitectònicament més fidels al passat d’Escornalbou, com la de Puig i Cadafalch

Toda afegeix al monument el gust neohistoricista que havia conegut a Anglaterra, una visió escenogràfica que idealitza el passat medieval del lloc, que suposa un curiós eclecticisme. De fet, aquesta estratègia no va estar pas exempta de crítiques i propostes arquitectònicament més fidels al passat d’Escornalbou, com la de Josep Puig i Cadafalch, llavors president de la Mancomunitat. No devia ser fàcil no ser heterodox per a un home que havia acumulat tantes col·leccions rondant pel món l’últim quart de segle XIX.

“En un gest absolutament romàntic, «conquereix» el formidable cim de l’antic cenobi d’Escornalbou”

A Escornalbou, amb carro i tartana, Toda hi va dur ceràmiques, mobles d’inspiració medievalesca, retrats victorians, molts gravats dedicats a sant Miquel, quadres —com el dedicat a sa mare o al reusenc Prim— i una decoració que, amb el pas dels Llopis, esdevindria més palauenca i isabelina. Toda, probablement, també va dur al convent cedres com el que presideix l’antic claustre, del qual resta una part, l’est, remodelada pels franciscans. El diplomàtic també la va mirar de recuperar, en va retirar les parts destruïdes, i la va reconvertir, més aviat, en un mirador bonic i serè des d’on es veuen més cedres carretera avall, propers a algunes sureres excepcionals. Altres coses, com la majestuosa escala de fusta que presideix la planta baixa de la casa, les va encarregar a artesans de la rodalia.

“Algunes cartes”, explica Ramon Sarobe, “parlen del castell de Toda com un castell de fades, com un castell de contes, perquè, realment, va crear un lloc molt sumptuós. Va fer molts diners, tenia un munt d’antiguitats, una biblioteca extraordinària, i volia convertir allò en una mena d’indret per a l’edificació intel·lectual”. En certa manera, “en un gest absolutament romàntic, «conquereix» el formidable cim de l’antic cenobi d’Escornalbou per, atenent la seva ja notable edat, gaudir allà dalt dels seus anys de recés, rodejat del seu imponent patrimoni bibliogràfic i artístic, restaurant part de l’antic convent medieval, i construint unes noves estances, de marcat regust anglès, procurant convidar sistemàticament els seus millors amics”. Així ho escriu Gener Gonzalvo i Bou en el seu estudi “Eduard Toda Güell i Poblet”, publicat a la revista Podall.

A Toda el visiten sovint Francesc Cambó i el cardenal Vidal i Barraquer, amics seus que, fins i tot, tenien reservades dues cambres exclusives

Llegim una mica més de Gonzalvo i Bou: “Escornalbou es converteix en un cenacle de personalitats de la cultura catalana (encara que, en general, eren nostàlgics de la passada Renaixença, un element que els unia era el refús a la nova normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans), i Don Eduard apel·la a l’èpica, fent pujar, des de l’Argentera, la seva formidable biblioteca, xifrada pels volts de 60.000 volums, i nombrosos mobles i antiguitats”.

Una cosa semblant explica Josep Iglésies, referint-se a un escrit d’Eufemià Fort i Cogul, biògraf de Toda, publicat al Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus: “Es feu anacoreta a Escornalbou, no pas per cap misticisme, sinó per senyoria intel·lectual. Era un solitari rodejat del màxim confort —confort britànic—, sibarita dels llibres i, tanmateix, de la companyia de persones selectes que volia sobretot en condició d’hostes. Exercí un mecenatge docte, sobretot a base de considerables donatius d’objectes exòtics adquirits en els seus viatges i particularment de grans lots de llibres que cedí a institucions catalanes”.

A Escornalbou, no només van visitar Toda el seu amic Agustí Duran i Sanpere, el mossèn i historiador Jaume Barrera, el col·leccionista Lluís Plandiura o Ventura Gassol, el selvatà mà dreta de Macià i conseller de Cultura de la Generalitat republicana, entre altres. Es diu que Antoni Gaudí, a qui Toda va ajudar econòmicament en el projecte de la Sagrada Família, també va visitar Escornalbou quan hi era el seu amic i que s’hi va inspirar per a algunes de les seves obres. Toda també va establir bones relacions amb la jerarquia eclesiàstica.

De fet, sovint pujaven a la muntanya Francesc Cambó i el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, amics seus que, fins i tot, tenien reservades dues cambres exclusives, connectades entre si per una porta i il·luminades pels grans finestrals des d’on es veu la mar. Justament Ventura Gassol i Toda, i especialment el primer, van intervenir de manera decisiva en el rescat de Vidal i Barraquer de mans de militants faistes, que, després del cop d’estat de 1936, el van anar a cercar al monestir de Poblet per acabar amb la seva vida.

Entre 1926 i 1932, les alumnes de l’Escola de Bibliotecàries van venir a Escornalbou a aprendre sobre la restauració de documents

A Escornalbou, inclús, hi van venir de visita els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battenberg, el 25 de maig de 1930. L’anècdota diu que Toda, un home atractiu i que dominava l’anglès, hauria pogut seduir la reina, motiu pel qual, per decisió del monarca, no haurien fet nit al castell, tal com estava previst. Del seu pas, hi van deixar una bandera d’armes reial que ara està penjada en una de les parets de la sala d’armes, però no pas el títol nobiliari de baró d’Escornalbou que semblava que Toda rebria. Però si hi ha unes visites que són interessants, més enllà d’aquestes tan reconegudes, són les que entre 1926 i 1932 van fer les alumnes de l’Escola de Bibliotecàries. Com a professor de l’assignatura anomenada Biblioteràpia o Restauració de Llibres, encara que ell, col·loquialment, en deia “bugada de papers” o “bugades literàries”, Toda portava les seves alumnes —algunes de les quals esdevindrien grans dones de lletres, com Rosa Leveroni— a Escornalbou perquè hi aprenguessin sobre la restauració de documents.

A Escornalbou, Toda, que també es va dedicar a la traducció, hi va reunir per primer cop tota la seva col·lecció, d’entre 60.000 i 80.000 llibres, repartits en més d’una dotzena d’estances del castell. Per això Josep Pla el devia considerar “el bibliòfil més gran de la història de Catalunya”, i d’aquí en van sorgir les classes amb les aprenentes de bibliotecàries. A la biblioteca, hi destacaven obres estrangeres, llibres de viatges, documentació i part del fons bibliogràfic d’Escaladei, de Poblet i de Santes Creus, i també bibliografia històrica de Reus, del Camp de Tarragona, de Catalunya i de la Corona d’Aragó. Més tard, tota aquesta col·lecció Toda l’aniria repartint per un bon grapat de biblioteques, com les dels monestirs de Montserrat o Poblet i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer —gran amic seu, per cert—, entre altres, i, sobretot, la Biblioteca de Catalunya. Apassionat pel col·leccionisme, aquesta aresta més del seu caràcter polièdric és una mostra de la seva consciència del bé comú, que també queda reflectida per la seva obra de restauració d’Escornalbou. 

És a Toda a qui cal agrair bona part del coneixement historiogràfic present sobre els orígens i la història medieval d’Escornalbou. Entre altres tantes coses que va llegar, hi ha el llibre ‘Història d’Escornalbou’, publicat el 1926

Tal era la bibliofília de Toda que va convertir l’antiga sala capitular del convent —on abans es reunia la comunitat monàstica i on s’arriba per les restes que va restaurar del claustre que presideix un cedre tan típic de l’Egipte on va viure— en una capella dedicada a la Mare de Déu del Llibre, que jau sobre un antic retaule de pedra. A l’anacoreta, però, també li agradava molt celebrar. Era un home de bon viure. Poc temps devia passar sol, aquí dalt, a diferència dels canonges i frares. Eren famoses les festes de Sant Joan a Escornalbou, on aixecava unes flames visibles des de la rodalia. Ell i el foc també eren molt amics, de fet. A més de les diverses llars de foc, la casa és plena de brasers.

Ramon Sarobe ens parla de la dedicació precoç i autodidàctica de Toda com a historiador, com a historiador d’Escornalbou. La raó és que, de fet, és a Toda a qui cal agrair bona part del coneixement historiogràfic present sobre els orígens i la història medieval d’Escornalbou. Entre altres tantes coses que va llegar, hi ha el llibre Història d’Escornalbou, publicat el 1926 per la Reial Societat Arqueològica de Tarragona, que recollia les referències documentals produïdes sobre Escornalbou fins llavors, i que va esdevenir la referència historiogràfica per als estudis posteriors, com els del vallenc Pere Català i Roca o el sacerdot medievalista Antoni Pladevall i Font.

Ramon Sarobe ha reinterpretat i renovat aquest coneixement, que ha estat la base a partir de la qual ha elaborat una profunda investigació sobre la història medieval del castell monestir. De fet, comenta que Toda, “de vegades, fa interpretacions una mica incertes, no del tot acurades”, en una època, com a afegitó, encara una mica romàntica i en què els estudis històrics no havien evolucionat ni hi havia hagut la posterior gran fornada de medievalistes.

Les obres de restauració pretenen “museïtzar encara més Escornalbou, que la gent conegui la història de l’indret, i que no només vingui a fer voltes pel monument, sinó que l’entengui”

De manera paral·lela al seu treball, amb ell, i des d’aquesta branca de les ciències socials, el Ramon ha contribuït a les tasques de restauració del monument que el 2018 van engegar les seves dues propietàries, la Diputació de Tarragona i la Generalitat, a través de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Tal com ens explica el Ramon, que ha viscut aquest procés d’investigació, restauració i renovació museogràfica, l’objectiu és “museïtzar encara més Escornalbou, que la gent conegui la història de l’indret, i que no només vingui a fer voltes pel monument, sinó que l’entengui”. Com la historiografia, en un monument que rep la denominació de casa museu com a síntesi d’un lloc, d’un edifici, d’una casa que ha estat viscuda des de fa prop de nou segles, en la tasca de continuar-lo descobrint i desxifrant també hi han fet aportacions l’arqueologia, la història de l’art, l’antropologia, la topografia o la restauració.

Els enigmes encara es resolen, en equip, perquè la intenció és saber-ne més, no només per conèixer l’evolució del monument, sinó també per saber com va ser viscut. Per explicar més i millor, i fer-ho, també, de manera més accessible i adaptada al present, tant pel que fa, per exemple, a l’accessibilitat cognitiva i física, com pel que fa a les perspectives de classe i de gènere que inclou la museografia actual. En una casa amb vida domèstica i social, en les visites d’unes alumnes que es formaven en una feina assignada a les dones, en el servei domèstic o en la col·locació a taula dels comensals hi ha unes lectures que ens permeten sentir-nos interpel·lats, i que contrasten, també, amb la masculinitat de l’erudició que impregnava el castell monestir.

Si Toda va fer renàixer Escornalbou, ara es vol que renaixi la fesomia del monument i la història que ell va llegar al país. Que a l’església es pogués tornar a l’eco, que se sabés què hi ha sota les arrels del cedre, sota les rajoles, rere les parets i els seus paraments, per poder imaginar els canvis que hi ha hagut durant segles sota aquell sostre i tot allò que es conserva del seu origen. Conservar el mobiliari, la decoració i les obres d’art, reconèixer-les, catalogar-les i conèixer-ne l’origen i l’herència. Desxifrar, a través de les habitacions, dels passadissos, de les portes i els seus tancadors, els costums, la intimitat i les vicissituds dels qui habitaven i visitaven la casa per entendre-la. Que una visita a Escornalbou ofereixi la possibilitat de poder-se impregnar de la seva història, de la seva màgia i de la sensació que genera de mai acabar-se, que, paradoxalment, es mescla amb l’ànsia per anar passant d’habitació en habitació i amb la necessitat de no deixar-ne ni un sol pam sense escodrinyar. I que tot plegat es faci amb seguretat, en un espai que necessitava reformes concretes per fer-lo allò que en diríem visitable.

Amb la voluntat d’explicar millor el monument, la casa museu, l’objectiu és promocionar-la com un atractiu turístic patrimonial i cultural alternatiu al Camp de Tarragona

Aquest és l’esperit del projecte de restauració, que es coneix com a “Escornalbou reneix”, i que, després de quatre anys de treballs, arriba a la fase final. Finançat amb fons europeus i per les dues administracions propietàries, la restauració ha servit, alhora, per condicionar-ne algunes instal·lacions i afegir-hi un cafè i serveis, per exemple. Amb la voluntat d’explicar millor el monument, la casa museu, l’objectiu és promocionar-la com un atractiu turístic patrimonial i cultural alternatiu al Camp de Tarragona, amb l’esperança de regenerar el lligam amb els pobles veïns. D’aquests treballs ambiciosos i curts, almenys en comparació amb la longevitat del monument, ens en parla també Moisés Díaz García, arqueòleg de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, que ha liderat l’última fase de les excavacions, com a relleu de Carme Subiranas, que ha encapçalat el gran gruix de l’actuació.

A Escornalbou, acompanyats de la guia del monument, Anna Sedó, i del seu coordinador, Quim Mòdenes, que, per part de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, dirigeix la gestió de la casa museu, es respira un ambient d’entusiasme. Ells el transmeten. Aquest matí, hi ha un grup d’alumnes d’una escola i alguns turistes, alguns d’estrangers. Els caps de setmana hi ha més enrenou. Però l’ànim és més aviat en connexió amb la casa, amb aquesta inquietud que tenen i transmeten els qui hi treballen, tant cada dia com temporalment en la seva posada a punt, per entendre-la i, sobretot, per explicar-la.

La base documental ha de servir “per crear el nou discurs explicatiu, museogràfic, que faci la visita més rica i entenedora al públic”

En aquest sentit, tal com assenyala el Moisés, la missió bàsica dels treballs, que acaben enguany, ha estat fer això possible, adequar el monument per a la seva visita i els seus usos culturals. Per això, sobretot amb l’acció de la Diputació, se n’han arranjat els accessos, algunes parts de la muralla, les torres i les dependències monàstiques, a més de l’església, i també l’ermita. I tot plegat, recorda el Moisés, comportava fer-hi excavacions arqueològiques que “havien de permetre documentar noves dades sobre el conjunt que permetessin avançar en el coneixement del monument i garantir-ne la correcta preservació”.

Així ha estat, segons diu, perquè el coneixement s’ha ampliat, i gràcies a aquest estudi de l’evolució constructiva de l’espai es podrà “contextualitzar i conèixer amb major profunditat l’evolució del conjunt des d’un punt de vista cronoconstructiu, és a dir, veure l’evolució de les diferents edificacions, com es van afegint, reformant o anul·lant alguns espais al llarg dels diversos segles d’ocupació del monestir”.

“Tots els pobles i civilitzacions s’han fet seva aquesta muntanya, nosaltres també ens l’hem de fer nostra”

La feina, però, no s’ha acabat. I els fruits de la feina s’han de recollir. Recerca, excavacions i nous coneixements per a una conservació preventiva correcta, i un nou discurs. Tota la base documental, segons el Moisés, ha de servir “per a una millor interpretació i lectura del conjunt incorporada al projecte d’adequació i presentació per crear el nou discurs explicatiu, museogràfic, del monument, que faci la visita més rica i entenedora al públic”. Així es farà honor al propòsit d’Eduard Toda mentre es reivindica la conservació del patrimoni i la seva concepció com el resultat de la seva història i les petjades que aquesta hi deixa.

Tal com diu Ramon Sarobe, Escornalbou és un dels grans oblidats de Catalunya. Potser és allò que es diu de tants llocs. Però hi ha d’haver raons certes. I de la mateixa manera que, tal com destaca, “tots els pobles i civilitzacions s’han fet seva aquesta muntanya, nosaltres també ens l’hem de fer nostra”. Com Toda, podem tombar per Anglaterra, per Egipte, per la Xina i per tot arreu, i també podem fer-ho a prop de casa. A Escornalbou, en un paisatge harmònic que també canvia, així com ho fa un monument, hi veurem els rastres d’una de les poques esglésies i claustres romànics del Camp de Tarragona, que van viure, no fa tant temps, una alteració que serà difícil de classificar en la seva completesa. 

A Escornalbou, per la iniciativa de veïns i acòlits, també podeu venir-hi a passar un cap de setmana cada juliol, envoltats de la gastronomia i els espectacles que proposa l’associació cultural Santa Teca. També podeu seguir tot allò que fa l’Escornalbou Associació Cultural, jugar al joc sobre la seva història o conèixer episodis de la història social del Camp gràcies a les Jornades d’Història Crítica d’Escornalbou, que se celebren el setembre. I no us oblideu del vi i l’oli de la zona. Toda i Escornalbou estaran contents que s’hi segueixi fent vida.

“De vegades ens pensem que el Camp de Tarragona és només sol i platja, però realment no mirem més enllà”

Toda, l’altre inclassificable, va tornar la vida a Escornalbou i és possible que esvaís, almenys una mica, les llegendes i històries que hi rondaven. Però ell, les llegendes, els qui les contaven, els seus protagonistes i els qui han passat per Escornalbou han forjat una joia. Un d’aquells tresors amagats que es projecten culturalment i turísticament des de la unicitat, com una plàcida alternativa al turisme massiu, superficial i basat en el consum. Això, moltes vegades, és ben cert. Perquè, tal com diu el Ramon, “de vegades ens pensem que el Camp de Tarragona és només sol i platja, però realment no mirem més enllà i tenim allà Escornalbou, les muntanyes de Prades, Siurana, uns paisatges i una natura magnífica”.