“Si un llibre no és llegit, no té valor”
L’editora Montse Ayats treballa amb una única finalitat: que els llibres aportin un valor social i cultural. Que ens enriqueixin com a lectors. Aquest és el regal més preuat del món de les lletres
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Quan la Montse Ayats va entrar a l’univers dels llibres desconeixia completament què era un editor. A poc a poc, ho va anar descobrint fins a arribar a instaurar-se en aquest ofici. Actualment dirigeix l’editorial Eumo i presideix l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Té la seu instal·lada a Vic, però periòdicament fa reunions i trobades a Barcelona amb autors i editors. Quedem a la capital catalana. Ens saludem i, de seguida, explica com va ser el seu inici.
– continua després de la publicitat –
“Jo vinc del món de l’educació. Vaig estudiar Magisteri a la Universitat de Vic”, explica. Sense buscar-ho, sense ser-ne gaire conscient, va acabar submergint-se en un món que, amb el pas dels anys, ha vist que era el seu. “Amb els tres anys de carrera em vaig adonar que les criatures no eren la meva vocació i vaig entrar a l’editorial Eumo per fer una feina de becària”, explica. Va començar picant diferents texts, va seguir fent feines de producció i ara n’és la directora. “Jo no volia ser editora”, repeteix. Però després de dues dècades pot dir que ha fet tots els papers de l’auca i que els llibres escriuen la seva vida professional, i personal. És difícil, reconeix, destriar una cosa de l’altra.
“El mossèn del poble em portava lectures i la mare, els pocs diners que tenia, se’ls gastava amb llibres el dissabte quan anàvem al mercat de Vic. Suposo que això marca”
“Els llibres per a mi eren una cosa sagrada. Ara que treballo amb ells puc dir que són apassionants”, continua la Montse. Quan es va adonar que volia seguir picant pedra en el món editorial, va decidir estudiar Filologia Catalana i un postgrau d’edició. Formar-se, carregar la motxilla de coneixements. Tot i que, com ella mateixa assegura, ha conegut la seva feina editant, treballant: “Com que he passat per tots els processos, he après molt i de gent diversa”. Perquè la Montse desconeixia el món editorial, però sempre l’han fascinat les lletres. Per això, em recorda, amb un to que barreja orgull i agraïment, les classes a la universitat amb professors com Segimon Serrallonga, Francesc Codina o Josep Tió: “Són gent que ha treballat molt la llengua i la literatura. Jo quedava embadalida amb les seves explicacions”. Quan va aterrar a les aules de la facultat, uns professors li van acabar d’obrir els ulls i les portes d’un oasi infinit, el de les paraules. “Jo vaig créixer a un poble petit, Ciuret, i hi havia poques oportunitats. Però el mossèn em portava lectures i la mare, els pocs diners que tenia, se’ls gastava en llibres el dissabte quan anàvem al mercat de Vic. Suposo que això marca”, comenta la Montse. Segur que deixa empremta i esdevé la llavor que anys més tard ella ha anat cultivant.
“El que més em meravella és que, treballant amb els mateixos autors, mai res es repeteix. Sempre hi ha elements que canvien. No és una cosa automàtica, ni industrial, ni rutinària”
Perquè només et pot enlluernar un món quan el coneixes, l’aprecies i el descobreixes de cap a cap. “El que més em meravella és que, treballant amb els mateixos autors, mai res es repeteix. Sempre hi ha elements que canvien. No és una cosa automàtica, ni industrial, ni rutinària. Per això m’agrada, perquè no m’avorreix”, diu la Montse. I continua parlant de com, en els gairebé vint anys que fa que es dedica a l’edició, han anat canviant alguns processos: “Ara preval una mica massa l’economia per sobre del fet cultural i literari que és la feina d’editar. De vegades, per publicar-ne un que consideres que és més interessant socialment, n’has de trobar un altre que potser en el teu catàleg no et convenç però que saps que tindrà més sortida”. La Montse explica, amb sinceritat, els equilibris que ha de fer per tirar endavant, i també lamenta altres dinàmiques que s’ha vist obligada a acceptar: “Treballem amb molta gent externa. I em sap greu, perquè sempre és més fàcil que se t’escapin coses”. Les maneres de treballar han anat canviant, han evolucionat per adaptar-se al món digital. I això ha capgirat també la manera de comunicar-se amb els autors. “M’he autoimposat algunes coses. Ara podries treballar amb un autor sense veure’l mai. És important el contacte presencial, encara que sigui dos o tres cops durant el procés d’edició d’un llibre”, explica. Evitar que Internet i les xarxes substitueixin les relacions socials, les que s’enforteixen gràcies al tracte de tu a tu. Perquè treballis en una editorial més petita o en un grup més gran, les xarxes humanes són indispensables per teixir els continguts d’un llibre.
“Crec que cada llibre que fas és el millor i vols vendre’l. Quan ets en un grup gran la llei d’assaig-error pot tenir més marge”
Tot i així, l’editora és conscient que la dimensió de l’editorial determina, fins i tot, la possibilitat d’equivocar-se: “Crec que cada llibre que fas és el millor i vols vendre’l. Quan ets en un grup gran, hi ha una producció i has de decidir a quins dediques més temps i a quins no. Nosaltres intentem gaudir-los tots, no podem fer proves i dir: «Si aquest no el venc, ja vendré l’altre». En una editorial gran la llei d’assaig-error pot tenir més marge”. I això també depèn del tipus de llibre que facis i del públic al qual t’adrecis, perquè pot determinar la visibilitat que pugui tenir als mitjans de comunicació. “Els editors que no fem literatura tenim molt pocs espais en els mitjans”, comenta amb accent crític. Se la veu una dona serena, amb les idees clares. Transmet seguretat en tot allò que diu. L’experiència, en ella, és sinònim de decisió, de determinació.
“La majoria d’autors fan moltes activitats i tenen molta feina; per tant, fer un llibre és una cosa que sumen a la seva atrafegada vida. Has d’ajudar-los i animar-los”
No acostuma a editar autors molt “mediàtics”, però diu que els seus sempre es mostren predisposats a escoltar els consells, els suggeriments i les propostes. “Jo treballo, sovint, amb gent del món de l’educació, i ho fem tot de manera molt coordinada. De vegades, elaborem conjuntament l’índex i busquem el to abans que es posin a escriure. Amb alguns autors ens trobem un cop al mes perquè així s’obliguen a fer la feina i la podem discutir. Tothom fa moltes activitats i té molta feina; per tant, fer un llibre és una cosa que sumen a la seva atrafegada vida. Has d’ajudar-los i animar-los”, comenta satisfeta la Montse. Perquè sap que, acompanyant els autors, aconsegueix els llibres que la fan feliç i que pot presentar amb orgull als lectors.
“Hi ha molta gent que escriu i que es pensa que el que fa és publicable. Tot i així, també és decebedor quan no t’arriben propostes. Et puc assegurar que trobar perles costa molt”
Encara que, com tots els editors, també sap que, algunes vegades, cal rebutjar propostes. I ara, després d’haver-ho fet en diferents ocasions, ja té predeterminada una resposta: “Això no escau en el nostre catàleg i no ho podria defensar”. Per a la Montse és gairebé una frase feta, però diu que pronunciar-la sempre és difícil. A ningú li agrada donar males notícies. Sense que tingui temps de repreguntar, ella mateixa s’avança: “Hi ha molta gent que escriu i es pensa que el que fa és publicable. Tot i així, també és decebedor quan no t’arriben propostes. Et puc assegurar que trobar perles costa molt”. Amb la prudència que la caracteritza, però sense deixar de dir el que pensa, la Montse explica que no tothom pot escriure i publicar. És una feina delicada que els editors han de saber identificar, escollir, polir i promocionar.
“El més important i interessant és saber què vols dir i com ho vols dir. Després cal trobar el to i, quan arribes al final, cal deixar reposar un text abans de revisar-lo i entregar-lo”
Però què passa quan decideix tirar endavant un llibre? Quin consell dona a l’autor? Com a bona professora, com a bona editora, té ben clara la resposta: “El més important i interessant és saber què vols dir i com ho vols dir. De vegades, donem moltes voltes sense explicar res. Per això, és important tenir l’índex clar i ben estructurat. És una manera d’endreçar el que volem escriure. Després cal trobar el to i, quan arribes al final, cal deixar reposar un text abans de revisar-lo i entregar-lo”. Sap que aquest seria l’escenari ideal, però que de vegades els terminis condicionen, apressen.
“Al mercat hi ha molta varietat i diversitat, tu has de trobar allò que t’ajuda a crear un vincle amb els lectors. Has d’aconseguir un catàleg que fidelitzi, que et defineixi”
De la mateixa manera que sap donar consells als autors, també sap identificar aquells elements que els editors més joves o inexperts considera que han de tenir en compte. Perquè aquests aprenentatges després es tradueixen en millors texts, en llibres enriquidors, en èxits editorials. “Si un llibre no és llegit, no té valor. Per tant, crec que és important que identifiquin el teu segell. Al mercat hi ha molta varietat i diversitat, tu has de trobar allò que t’ajuda a crear un vincle amb els lectors. Has d’aconseguir un catàleg que fidelitzi, que et defineixi”, comenta la Montse amb convenciment. L’editorial que dirigeix sap què vol dir conrear un catàleg específic, però selecte per al seu públic.
Alhora, és conscient que els seus lectors, el seu públic llegeix en llengua catalana. Una limitació o una oportunitat? “El que hi ha d’haver és una oferta per arribar a diferents sectors. Això és el que acaba fent més lectors en català. Però el mercat és un 75% en castellà i un 25% en català. Per tant, hem de seguir batallant”, assegura de manera enèrgica. Perquè no es dona per vençuda, sap que només hi ha un camí: seguir.
“El món editorial som un col·lectiu que hem de cooperar per competir”
I quines vies hi ha per aconseguir-ho? Diu que no existeix cap fórmula màgica, però sí que té propostes: “El món editorial som un col·lectiu que hem de cooperar per competir. Cooperem en allò que ens va bé i després que cadascun, des de la seva empresa, agafi el que més li interessa”. Ho explica perquè sap que, malgrat que la competència, de vegades, pot crear fissures o alguna emprenyada, en general hi ha una relació sana entre els diferents editors. Al final, treballar per oferir un bon llibre és una cursa intensa que després es posa al servei de tot el públic. I la Montse, amb la seva delicadesa i humilitat, així ho fa. I així ho seguirà fent. El seu únic objectiu és editar llibres que aportin un valor social i cultural. I que, per tant, siguin llegits. Perquè, en definitiva, aquesta és la millor recompensa. Que els números de venda es tradueixin en milers de lectors, d’aprenentatges o d’experiències compartides.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari