Diuen que si es vol viure a la Segarra, primer s’hi ha de passar un hivern. Per a Ricard Grau, el seu primer hivern va suposar un punt d’inflexió. Instal·lat amb la parella al micropoble de l’Ametlla de Segarra, es va adonar de totes les coses boniques que li podia aportar aquell tipus de vida. El silenci, els moments de tranquil·litat, d’anar amb bici sense trobar-se amb gairebé ningú. Van ser uns mesos de baixar revolucions i de fer una vida més introspectiva, que, lluny de causar-li un neguit, el van atrapar per sempre.

Des de poc abans del confinament pel coronavirus, el Ricard viu al poble dels avantpassats de la seva parella, Eva Bonet. Fa més de 800 anys que la família està documentada en aquest micropoble, que té poc més de catorze habitants. I això que, quan el pare de l’Eva era jove, havien arribat a ser 200. Fins i tot hi havia hagut una escola. Ara només hi queden algunes cases que gran part de l’any estan tancades. La majoria són de persones del poble que han anat a viure a altres indrets que, a diferència de l’Ametlla, sí que disposen de tots els serveis bàsics. “Tan sols venen durant les vacances”, explica el Ricard assegut als baixos de casa seva, on es troba el Celler Comalats, propietat de la família de l’Eva.

Per arribar fins a l’Ametlla de Segarra només hi ha dues opcions: una carretera que surt de Tàrrega i que en trenta minuts passa de ser una petita via comarcal a ser completament de terra en els últims trams, o bé des de Cervera, des d’on, en uns vint minuts, es passa per un paisatge de roques i revolts que demanen una conducció pausada. I entremig, petits pobles on amb sort hi ha una botiga, una escola o un restaurant. No es poden tenir emergències, a l’Ametlla. I si n’hi ha, l’aïllament es fa més palès que mai. Com durant el confinament, quan una veïna es posa malalta enmig d’una nevada. “Van poder arribar els bombers i l’ambulància, però no va ser fàcil”, recorda.

Fa més de 800 anys que la família de la parella del Ricard està documentada en aquest micropoble, que avui té poc més de catorze habitants

És en aquestes situacions que el Ricard s’adona que tot el que pot tenir d’idíl·lic viure en un micropoble també comporta reptes i problemes. Però per a ell això no és cap impediment. De fet, és un apassionat dels reptes, i ja ho demostra quan estudia Arquitectura i marxa del seu Vallès natal per fer un intercanvi a la Universitat de São Paulo, al Brasil. Un pelegrinatge que durarà cinc anys i que culmina amb el projecte Re-cooperar, impulsat per un col·lectiu de joves arquitectes que, des de Barcelona, es dediquen a diferents línies de treball a la ciutat brasilera pensades des del reciclatge, l’activació de solars buits i la creació de projectes de comunitat.

La iniciativa, a Barcelona, acaba transmutant-se en la cooperativa La Boqueria, que es dedica, entre altres coses, a treballar pensant en les necessitats del barri del Raval per impulsar i redissenyar espais en desús. “La nostra filosofia és pensar en com podem crear espais sans amb materials sans per a les persones”, explica el Ricard.

Tota una manera de viure i treballar que practica cada dia des de l’Ametlla de Segarra. Gràcies a la fibra òptica, pot teletreballar des d’aquest petit indret de la Segarra, encara que s’hagi de desplaçar per poder comprar menjar o anar al metge. Fa unes quantes dècades, aquest micropoble era autosuficient. La mateixa família de l’Eva es feia el seu propi vi. A totes les cases hi havia animals; es feien el seu sabó, vi, oli; cultivaven ametlles, i es feien la tupina. “Era carn fregida que posaven en oli i que els durava tot l’any”, comenta Grau.

“Tot això que es diu ara de la sostenibilitat ja està inventat de fa temps. Abans la necessitat et portava a això”

Fins i tot la casa on ens trobem tenia una cisterna que captava l’aigua de la pluja. “Tot això que es diu ara de la sostenibilitat ja està inventat de fa temps. Abans la necessitat et portava a això”, remarca. Sobretot en aquest indret que segles enrere va ser un territori de fronteres: “Al segle X, aquesta zona, juntament amb Israel, eren les dues fronteres que hi havia amb la cultura mossàrab; per això està ple de torres amb punts de guaita”, assenyala. Som en terra de templers i hospitalers.

També ens trobem a la Vall del Corb, un lloc on conflueixen les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell i la Segarra. Ell mateix forma part de l’associació que du el nom de la vall amb l’objectiu de promoure’n la cultura, el comerç i la gastronomia, a més d’organitzar tota mena d’activitats per dinamitzar una població encara escassa.

“El meu fill gran era el primer nen que naixia després de 37 anys, perquè tots els de la meva edat van anar a viure a altres pobles. Ara, amb internet, la cosa està canviant”

“Després de l’estiu fem una sardinada al poble, també fem la castanyada, la festa major i per Cap d’Any l’església ens fa les campanades”, somriu. Un dels moments més animats és a l’estiu, quan l’Ametlla s’omple de canalla. Els fills del Ricard, que tenen entre un i tres anys, se’l passen jugant pels carrerons amb tots els nens que hi van per les vacances. “El meu fill gran era el primer nen que naixia després de 37 anys, perquè tots els de la meva edat van anar a viure a altres pobles. Ara, amb internet, la cosa està canviant”, s’alegra.

Hi ha veïns que només hi viuen sis mesos l’any, entre primavera i tardor. Altres s’hi han instal·lat permanentment, com diverses parelles amb fills petits que es dediquen a oficis com la docència, la restauració, la fusteria o el màrqueting. I no tots tenen parentesc amb l’Ametlla, sinó que han escollit el poble perquè els ha agradat.

No és fàcil tornar a poblar indrets com l’Ametlla de Segarra, però gràcies a persones com el Ricard, cada vegada hi ha més solucions al que abans només eren entrebancs. Des de fa un temps ell forma part de la iniciativa Repoblem, que intenta connectar a través de les xarxes socials persones que busquen establir-se en pobles i alhora trobar-hi feina, o bé pobles o establiments que necessiten un relleu generacional. Vida i feina van estretament lligades quan es tracta de viure al món rural. “Vinculem gent amb necessitats, a banda de fer projectes de dinamització territorial o reactivació de cases buides”, continua Grau.

Vida i feina van estretament lligades quan es tracta de viure al món rural. “Vinculem gent amb necessitats”

De vegades al Ricard i a tot l’equip els arriba una família que ha heretat una casa molt gran i no sap què fer-ne. És aleshores quan ells en fan una diagnosi per veure quina és la millor utilitat que pot oferir: potser una masoveria urbana? O millor posar-la amb un lloguer baix per incentivar que una persona jove tingui noves oportunitats? L’equip també pot valorar si a prop d’aquella casa hi ha alguna vacant laboral, així l’oferta per venir-hi a viure encara és més atractiva.

L’objectiu és intentar evitar el que ell anomena “cases mausoleu” de famílies que les tenen sempre tancades, però que no en fan res pel seu valor sentimental. “Sovint se’ls ha de dir que, com més passi el temps, més cara els en sortirà la reparació. O la venen ara o la lloguen, però, si no, amb el temps, perdrà el valor. I per a persones com nosaltres, que vivim al municipi, és molt important que vingui gent, es creïn nous vincles i s’oxigeni una mica tot”, reflexiona Grau.

Quan arriba algú nou, la gent del poble pot tenir il·lusió, però també pensa: “S’hi quedarà per sempre o em donarà instruccions i d’aquí a cinc anys marxarà?”

Amb això, també es refereix a alguns habitants d’aquests pobles que “tenen les seves dinàmiques”, com deixar el tractor al mig del poble, i per als quals de vegades l’arribada de nous habitants representa una possible “molèstia”. “Calen nous perfils amb mentalitats diferents”, reivindica. Això sí, un nouvingut ha de venir amb molt de respecte, s’ho ha de prendre amb tranquil·litat, perquè les coses van diferents, i ha de tenir clar que, quan arriba, la gent del poble pot tenir il·lusió, però també pensa: “S’hi quedarà per sempre o em donarà instruccions i d’aquí a cinc anys marxarà?”, apunta.

Per a Grau, és vital deixar de construir i, en canvi, reaprofitar totes les cases, casernes de la Guàrdia Civil, residències i granges que estiguin en desús per fer-hi nous habitatges i serveis. “Són edificis buits, amb una gran energia invertida, que es poden reactivar”, continua. Un altre objectiu que considera cabdal en els pròxims anys és el fet de gestionar el repoblament amb una bona transició energètica.

“L’arquitectura vernacular és la que ens salvarà a tots, perquè és la que respecta la terra i la que reutilitza els materials de l’entorn”

“Si ha d’haver-hi un èxode de milers de persones que marxen de Barcelona per anar als pobles, s’ha de preparar els municipis perquè tinguin els suficients recursos per poder gestionar això”, remarca. I la transició energètica, segons l’arquitecte, implica en gran manera l’arquitectura vernacular. “És la que ens salvarà a tots, perquè és la que respecta la terra i la que reutilitza els materials de l’entorn”, continua.

De tant fixar-nos en les noves tecnologies, ens hem oblidat del valor de tot el que és artesanal. “Ja no hi ha gent de la meva edat que sàpiga treballar la pedra per fer una pica o que sàpiga fer una forja”, afegeix Grau, que sempre aconsella als seus alumnes que es tornin a fixar en les feines més artesanals i arrelades a la terra. Oficis nobles que estan en perill d’extinció i que val la pena recuperar.

“Ja no hi ha gent de la meva edat que sàpiga treballar la pedra per fer una pica o que sàpiga fer una forja”

Per a l’arquitecte, també hi ha construccions, com les pedres dels marges, que són patrimoni de la humanitat. “Era un treball comunitari en què s’ajuntava tot el poble; netejaven un camp i amb les pedres feien un marge per a un camí que després serviria per a tots”, s’emociona. És aquest esperit de comunitat que sempre ha acompanyat la seva filosofia de vida; des de la seva vida a la megalòpolis de São Paulo fins al micropoble de l’Ametlla de Segarra.

“Com a comunitat tenim un deure i no en podem quedar al marge. Els meus avis vivien en un edifici on coneixien els veïns com si fossin de la mateixa família. Sempre hi ha hagut aquest teixit de comunitat, però l’hem anat perdent fins a no conèixer els nostres veïns i sentir-nos cada vegada més sols. Si no entenem que hem de mantenir i construir llaços de comunitat, sempre ens sentirem sols. Amb la comunitat és quan pots superar reptes i, si tens un problema, et pot ajudar”, assegura.

“Si no entenem que hem de mantenir i construir llaços de comunitat, sempre ens sentirem sols”

A l’Ametlla de Segarra, tot i que no fa ni deu anys que hi és, assegura que ja ha viscut moltes coses amb els veïns: “victòries i desgràcies” que els uneixen a través d’un tros de terra. “Quan va néixer el nostre primer fill semblava la pel·lícula d’El rei lleó: va venir tothom a cuidar-nos, felicitar-nos i dur-nos regals. I quan algú ha mort, hem anat tots a vetllar-lo”, rememora.

Això sí, Grau també admet que no a tothom qui va a viure en un micropoble li neix de dins el sentiment de comunitat: “Tinc amics a qui se’ls ha accentuat el sentiment de solitud, però ja estan còmodes amb això”. “En aquests indrets s’accentua la teva personalitat més bàsica i latent. Potser per això, per mi el fet comunitari és molt important, perquè també és una manera de cuidar-me, no només en el fet social sinó també en l’anímic”, continua.

“En aquests indrets s’accentua la teva personalitat més bàsica i latent”

Assegura que hi ha nens que, acostumats a viure amb pocs nens durant l’any, quan a l’estiu s’omplen els carrers de canalla, s’espanten una mica. “Per això s’ha de lluitar perquè les administracions impulsin més activitats comunitàries, com el Tros Food que fem a la Vall del Corb, que ha acabat sent tot un èxit”, remarca Grau, referint-se a una ruta itinerant en què es venen productes gastronòmics de la zona.

Mentre parlem, el cel s’ha enfosquit. Som en horari d’hivern i les poques hores de llum retallen la tarda, que havia començat en un poble de carrers clars i il·luminats. Ara només els pocs fanals m’indiquen que soc en un petit indret urbanitzat. Més enllà, la foscor dels camps i, una mica més lluny, un lleuger rastre de civilització m’assenyalen el camí de tornada.

Per al Ricard, aquesta és la seva normalitat, aquest és el seu hivern a la Segarra, i no el canviaria per res. Orgullós de ser un nouvingut, és conscient que, més enllà d’altres persones que han fet el mateix pas que ell, també és molt important lloar la gent que fa molts anys que viuen aquí i que continuen lluitant per tirar endavant el territori. Gent que s’hi deixa la pell en cos i ànima i que no ambiciona res més que fer petits passos, però fer-los tan bé com puguin.