Quants pares porten una compresa o un tampó per a les seves filles a la bossa o motxilla? El Josep Navarro n’és un. Pare de dues filles, la Júlia de 28 anys i la Clàudia de 14, sempre va preparat. Per si de cas. La petita ja ha tingut algunes pèrdues i tot indica que aviat arribarà la primera regla. “Hi ha una època d’avisos, la Clàudia ja n’ha tingut dos. Ho afronto amb tota la normalitat del món i ja fa temps que, vagi on vagi, estic preparat, com si m’hagués de venir a mi”, explica amb una rialla.

“Les dones patiu el dolor en silenci. Si els homes tinguéssim la regla cada mes probablement n’hi hauria molts amb depressió”

El cas d’aquest pare és una excepció? Com viu la regla de les seves filles? “És una putada, però s’ha d’assumir i ajudar en tot el que es pugui”, assegura. Parla amb elles de la regla, considera que és important per naturalitzar-la. Tot i així té clar que tenir-la marca diferències: “Les dones patiu el dolor en silenci. Si els homes la tinguéssim cada mes probablement n’hi hauria molts amb depressió”, conclou amb la veu greu i un to d’ironia en Josep.

Més depressions o la declaració “d’emergència nacional”, en paraules del cap de Ginecologia de l’Hospital Clínic, el doctor Francesc Carmona. Tot i així, de moment, aquest és un privilegi reservat a les dones. Un festival hormonal. Canvis físics i emocionals. I sagnar. Així mes rere mes. El Josep sap que la Clàudia haurà de conviure aviat amb tot això i intenta informar-la, però té clar que és una tasca que cal compartir amb l’escola. “Hi ha moltes famílies que aquest tema encara els hi resulta tabú, els hi és complex i tenen, potser, menys informació que les seves filles”, assegura. I què podria provocar que se’n parlés a l’escola? “Un excés d'informació faria que els pares no sabessin què respondre a segons quines preguntes. Es trobarien traumatitzats”, augura. Però insisteix: s’ha d’intentar.

Informar, parlar, trencar silencis. Això és el que vol fer el Xavier Barberà amb la seva filla Siena, de només dos anys. Per edat, encara no li pertoca afrontar aquesta qüestió però sí que ho viu amb la seva companya, l’Ainara. “La regla apareix cada mes i ‘altera’ en certa manera la nostra parella i, de retruc, pot afectar de forma puntual la nostra relació. Però entre el segon i el tercer dia, tot torna a la normalitat. També hi ha mesos que la regla passa sense provocar cap canvi en el ritme familiar. Va com va”, detalla el Xavier. En parla amb franquesa i sense cap pudor. Entén que si el cos s’ha d’afrontar a una alteració física i emocional, això condicioni l’actitud d’una dona. Ho accepta i en cap cas considera que encara és un tema tabú: “És un concepte que es vincula a certes incomoditats i molèsties i com a tal no té una connotació positiva. Però crec que les persones de menys de 50 anys ja l’han integrat de manera natural a les seves converses”.

“Mai m’havia plantejat que la meva mare tingués la regla. Ha estat tan amagat, és un tema tan invisibilitzat, que mai havia pensat que es posava un tampó”

Sí? La regla no és un tabú? Les dones no amaguen les compreses o els tampons quan han d’anar al lavabo a canviar-se? En parlen obertament quan en una conversa surt el tema? El cas del Guillem Pérez, Willy pels amics, ho posa en dubte. És un noi jove, té 24 anys, i és gai. Ell sí que va veure tampons al lavabo de casa, i així es va adonar que la seva germana tenia la regla. La imatge abans de la paraula. “Mai m’havia plantejat que la meva mare tingués la regla. Ha estat tan amagat, és un tema tan invisibilitzat, que mai havia pensat que es posava un tampó. I va ser quan vaig veure una caixa al bany quan vaig saber que, fins i tot, ja la tenia la meva germana”, explica el Willy. I afegeix: “Em sembla una barbàrie! Em va fer molta ràbia adonar-me que jo, com a persona sensibilitzada, no en sabés res”.

Hi ha un gran desconeixement? I, si és així, per què alguns homes quan senten la paraula menstruació deixen anar un “Ai, no vull parlar-ne”? D’on ve aquest rebuig? De la por. Aquest és, segons l'antropòleg Àngel Gasch, el principal motiu. Considera que hi ha “una gran por a la frustració, a no entendre, a no saber-se posicionar”. I en culpabilitza la nostra societat perquè no ens dona “habilitats d’empatia, de coneixement”. Això fa que “tot el que és desconegut, que ens fa semblar més dèbils, com que no és el model hegemònic, ho apartem”. Per tant, la regla també.

“És un procés biològic. Com més el normalitzem, menys espais deixarem als tabús”

“Tots els temes de salut que afecten a les dones el nostre sistema ha tendit a invisibilitzar-ho”, detalla el director General de Professionals de la Salut del govern català, Marc Ramentol. Invisibilitzar, amagar o, fins i tot, patologitzar. “La dona no ha vingut a aquest món a patir, i la regla no és ni una malaltia ni un trastorn. Hem de desmentir que fa mal”, afegeix el Marc. Aquest és també el cavall de batalla del doctor Carmona. En diferents ocasions han entrat pacients a la consulta i li han dit: “L’altre dia no vaig venir perquè estava malalta”. No estaven malaltes, tenien la regla. Reconeix que és incòmode anar tacant i embrutant, però deixa clar que no hauria de ser res més que això: “És un procés biològic. Com més el normalitzem, menys espais deixarem als tabús”. El doctor parla amb molta serenitat, però tens la sensació que lluita contra rumors que s’han escampat als quatre vents durant anys: quan una dona té la regla no pot fer maionesa, no pot tenir relacions sexuals o, fins i tot, no es pot banyar. “Qui ho ha dit que no pugui tenir relacions sexuals?”, exclama el ginecòleg. Hi ha dones que durant la regla els hi augmenta el seu desig sexual. Llavors, qui ha llençat aquesta fal·làcia? Els homes? Els homes. “És un fet que pot respondre a un model patriarcal i endocèntric. Tu no pots tenir relacions sexuals perquè taques, jo –que sóc home–, sí”, explica el doctor Carmona. El fàstic abans que el plaer. Ras i curt. Ni la sang és tan clara.

“Teniu quelcom que no mola, però vendrem que mola molt. I utilitzem el color blau perquè també pot ser sang de princesa”

El vermell fosc, de vegades quasi negre, és un color que incomoda. Per tant, millor mutar-lo, transformar-lo o, directament, amagar-lo. Això és el que han fet tradicionalment tots els publicistes de compreses i tampons. El Xavier Barberà és publicista i encara que no s’ha dedicat a fer anuncis d’aquests productes, entén perquè en la publicitat la sang és blava, com si fos monàrquica. “Si jo hagués de mostrar la regla no seria vermella, sinó d’un color fosc. Podem acceptar que no és un to cromàtic bonic i quan cal vendre has de fer-ho tot el més agradable i aspiracional possible. Posats a falsejar utilitzem el vermell, que també és fals però s’apropa més a la realitat”, etziba. I parlant de colors i anuncis, el Josep Navarro esclata: “Mostren que es pot esquiar, muntar a cavall... tenir la regla es fa gairebé desitjable. Et venen els tampons i les compreses com si fos l'hòstia! Sembla que se’n vulgui fer un festival”. I què hi diu l’antropologia de la tergiversació publicitària? El professor Gasch té molt clar que vendre mai pot ser sinònim d’un fet que pot generar malestar. Sagnar no té res d’atractiu. “Teniu quelcom que no mola, però vendrem que mola molt. I si el fluid és blau és perquè en les nostres ments seguim pensant que el blau és per als nois i el rosa o el vermell per a les dones”, explica en un to sarcàstic.

A més a més d'intentar escollir el millor producte per no tacar-se les calces un cop al mes, les dones també s'han d'encarregar de no quedar-se embarassades. Qui pren anticonceptius hormonals? Les dones. Per què? “Perquè la dona s'encarrega de la reproducció, i l'home de la producció”, contesta Gasch. L'home a la feina, la dona a casa. La dona es fecunda sola? No, però encara regna el pensament que la criança és una cosa femenina. Segons Àngel Gasch, tot està relacionat amb estereotips. “Qui segur es prendrà la medicació?”, explica. Elles responsables, somrients, obedients. Ells ocupats, esbojarrats, lliures. Estereotip rere estereotip. Tot i això, el 2018 es va presentar a la Reunió Anual de l’Associació dels Estats Units d'Endocrinologia la que podria ser la primera pastilla anticonceptiva per als homes, anomenada DMAU, però encara està en fase de proves. “Sembla que la medicació per a les dones es doni sense problemes, i pels homes costa més. Cal assegurar-se que funciona”, denuncia.

“Una noia adolescent passa de viure sense hormones a viure amb elles i tothom entén les seves reaccions perquè té l’edat del pavo. En canvi, quan una dona de 50 anys ha de tornar a fer aquest procés, ningú la comprèn”

I quan acaba l’etapa reproductiva, la dona torna a experimentar canvis físics i emocionals. Si de la regla n’hi ha un gran desconeixement, de la seva desaparició també. Què li passa a una dona quan arriba la menopausa? Quan ja està acostumada a conviure amb hormones, es veu obligada a fer el procés invers. “Una noia adolescent passa de viure sense hormones a viure amb elles i tothom entén les seves reaccions perquè té l’edat del pavo. En canvi, quan una dona de 50 anys ha de tornar a fer aquest procés, ningú la comprèn”, explica el doctor Carmona. I posa un exemple. Recorda una reunió amb altres companys de feina on hi havia una metgessa, pacient seva, en plena menopausa. En un moment àlgid de la trobada, ella es va treure un ventilador de la bossa i un altre metge, estranyat, va preguntar: “Perdona, per què has tret això?”. Ella només va mirar al doctor Carmona i va deixar anar: “Pregunteu-li a ell”. Aquell fet el va fer pensar. “Per què ha de donar explicacions? Per què ningú ho entén a la primera? S’expliquen molt poques coses sobre els canvis que pateix una dona quan perd la regla”, reflexiona.

De la primera regla a la darrera. De la primera pèrdua als últims llençols tacats. Passen els anys i alguns tabús no desapareixen. El Josep va conèixer què era la regla en ple franquisme i el Willy ho ha descobert en democràcia. Però els dos van créixer d’esquenes a aquesta realitat. En Josep, fins als 14 anys, no va saber què era. Li van explicar a vuitè de bàsica, a porta tancada i a volum baix. En canvi, el Willy ho va parlar més obertament a classe, però se la imaginava com “una cascada de sang”. Amb 40 anys de diferència, els dos només van saber què era la menstruació des d’un punt de vista biològic. “A mi m’hagués agradat que a classe en parléssim d’una forma molt més propera, més humana. I que les noies ens haguessin explicat les seves experiències, que ho haguessin compartit”, reivindica el Willy.

Els tabús hi són però també hi ha homes disposats a trencar-los. A superar-los. A naturalitzar un procés que els acompanyarà sempre com a fills, germans, pares, amics o companys. La societat reclama esborrar aquesta taca? Ha arribat el moment de deixar de tenir por al color vermell.