Gelida, any 1924. Les primeres llums del dia desperten els habitants, que fins ara dormien tranquils, bressolats per les muntanyes, les fonts i les vinyes que s’inclinen pendent avall. A l’horitzó, s’alça imponent la muralla de Montserrat. I enmig d’aquest silenci, repica amb força una campana des del centre del poble. Ding!, ding!, ding!, ding! És l’alarma, l’avís que indica que, al cap de pocs minuts, sortirà el primer funicular. Cal afanyar-se, no es pot arribar tard al primer torn de la fàbrica.

Endormiscats, els gelidencs surten de les seves cases i s’apropen a l’estació per agafar “el funi”. El viatge serà curt, però probablement serà un dels millors moments del dia. El funicular de Gelida és molt més que el seu transport ràpid i directe cap a la feina. També és el lloc on es troben amb els veïns i companys, on s’expliquen les últimes tafaneries, les notícies que arriben de fora o l’estat de les vinyes. És tota la vida social concentrada dins d’un vagó de fusta.

Un vagó que baixa muntanya avall, entre masies i vinyes centenàries. Baixa des del centre del poble fins a l’estació de tren, que s’ha inaugurat el 1865 i que, des d’aleshores, ha convertit Gelida en una vila d’estiueig per a molts barcelonins. En són una prova les nombroses cases modernistes que s’hi estan fent construir.

El funicular arriba a l’entrada de les dues fàbriques papereres del poble: La Gelidense i Can Guarro

Aquest funicular, estrenat el 1924, no només arriba a l’estació de tren, també arriba a l’entrada de les dues fàbriques papereres que donen feina a gran part dels seus habitants: La Gelidense i Can Guarro, també conegudes com el Molí Vell i el Molí Nou. Enrere han quedat les llargues caminades amunt i avall de la muntanya, o els viatges en tartanes precàries que ajuden a fer el trajecte una mica més curt. Ara poden circular per la via del progrés. Ara Gelida és un poble modern i ben connectat.

Gelida, any 2021. Quedo amb un fill, net i besnet del poble. Enric Carafí (1951) és un pou de saviesa de la comunitat gelidenca i de la seva cultura i història. Junts pugem al funicular des de l’estació de Renfe, a peu de carretera, per arribar fins al centre del poble. La ruta que ja feien els seus avis quan plegaven de treballar a les fàbriques de paper.

Els bancs tenen seients amb coixinets i ja no hi ha cartells que t’adverteixin que està prohibit escopir

Entrem al vagó, recobert de fusta igual que l’original dels anys vint. L’única diferència és que els bancs tenen seients amb coixinets i que ja no hi ha cartells que t’adverteixin que està prohibit escopir. Tampoc es veuen els camps de vinyes a banda i banda del raïl, coses que passen amb el boom de la construcció dels setanta. Però l’Enric, quan puja al funicular, sovint s’emociona com el primer dia.

“Em toca la fibra. Els trens tenen una cosa especial. Hi ha hagut moltes vivències, de tant fer-los servir”, comença a relatar. Per a ell, igual que per a la resta dels habitants de Gelida, agafar el funicular és sinònim de tornar a casa. És tornar a la seva llar de boscos, de fonts i de vistes immenses al Penedès. Una població coronada pel seu castell, documentat des de l’any 954. Un lloc ple de vida des d’on sempre es pot contemplar Montserrat. “Cada dia me’l miro i mai és igual, és com un poema”, sospira.

Per als habitants de Gelida, agafar el funicular és sinònim de tornar a casa

El 1865 es va inaugurar l’estació de tren de Gelida, on parava la línia que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès

Les seves mans acaricien els bancs de fusta. “Eren de pi melis, de la fusteria barcelonina Estrada”, explica. El viatge està a punt de començar, tot i que serà molt curt, tan sols cinc minuts. Però aquí dins la línia del temps funciona diferent. Dins del vagó el temps s’ha aturat i junts retrocedim a 1865, l’any en què comença tot. L’any que s’inaugura l’estació de tren de Gelida, una de les parades de la línia que unia Barcelona amb Vilafranca del Penedès. Aquest és el primer contacte de la població amb el món exterior, amb l’era moderna.

A partir d’aquest moment, Gelida comença a rebre molts estiuejants atrets pel clima benigne i per les més de cinquanta fonts que hi ha al seu entorn natural. Amb ells, s’inicia la construcció de cases modernistes. Només hi ha un inconvenient: arribar al poble suposa un viatge per terra de gairebé una hora. És poc confortable, només es pot fer a peu o pujant amb tartanes de cavalls. Una situació que també es troben cada dia els treballadors de les fàbriques papereres, que estan ubicades al costat de l’estació. Cal un canvi.

El 1920 es crea la societat Funicular de Gelida SA i molts habitants i estiuejants del poble s’animen a comprar-ne accions. És un èxit

I aquest canvi arriba a través de dos prohoms del poble: l’alcalde, Josep Rosell i Massana, i mossèn Jaume Via i Torras, capellà de les monges de Gelida. En un principi pensen construir un tramvia elèctric, com el que ja existeix a Tiana des de 1916. Però per l’orografia del terreny es constata que és més idoni posar-hi un funicular. Per això, juntament amb altres emprenedors, es crea el 1920 la societat Funicular de Gelida SA. De seguida molts habitants i estiuejants del poble s’animen a comprar-ne accions. Hi ha un gran entusiasme per aquesta nova obra, que serà encarregada a l’empresari Delfí Mas i a l’enginyer menorquí Santiago Rubió i Tudurí.

Pocs anys després, el funicular ja és una realitat. S’inaugura l’1 de novembre de 1924 amb una festa solemne. Unes garlandes de flors coronen els vagons nous de fusta, que porten la maquinària del funicular del Tibidabo. De seguida és un èxit, per la seva comoditat i pels seus preus tan assequibles: hi ha bitllets d’entre deu i quaranta cèntims i diferents abonaments.

Els seus preus són molt assequibles: hi ha bitllets d’entre deu i quaranta cèntims

Durant la Guerra Civil són assassinats els seus dos impulsors: l’alcalde Rosell i mossèn Via i Torras

Dos anys més tard, es calcula que pels vagons hi passen unes 100.000 persones a l’any. Un triomf. “El funicular et porta al rovell de l’ou del poble, al costat de l’església”, explica Carafí. Un servei que és ininterromput durant anys. Fins i tot segueix circulant durant la Guerra Civil, quan és decomissat pel Comitè Obrer del Funicular (lligat a la CNT) i quan són assassinats els seus dos impulsors: l’alcalde Rosell i mossèn Via i Torras.

“Què es diu al funi?”, es pregunta per les cases del poble, com qui engega la ràdio o obre un diari

Res fa aturar les pujades i baixades del funi. Són un servei essencial del poble, una senya d’identitat. I al seu interior, s’hi couen tota mena d’històries i xafardeigs. Si vols estar a l’última del que passa a Gelida o a l’exterior, tan sols has de pujar al vagó i parar l’orella. “Què es diu al funi?”, es pregunta per les cases del poble, com qui engega la ràdio o obre un diari.

I mentre es va enfilant muntanya amunt, l’agutzil avisa les dones del poble: “Nenes! Peix fresc a Cal Mingo! Peix fresc de Vilanova!”

A través del funi també arriben moltes de les mercaderies. Com quan, un dia a la setmana, arriba el peix. El carreguen des del tren fins al funicular, on el posen en caixes als extrems del vagó. I mentre es va enfilant muntanya amunt, l’agutzil avisa les dones del poble: “Nenes! Peix fresc a Cal Mingo! Peix fresc de Vilanova!”. O el mateix passa el dia que pugen les cartes. Tots vinga a l’estació del funicular a esperar el carter i les notícies de l’exterior.

Magí Sendra era el rei del funi, un dels cobradors, i Pere Cartró era l’encarregat de les comunicacions

Amb els anys, el funi també té els seus personatges peculiars. Com un dels campaners del poble, que quan no toca es passa el dia fent petar la xerrada a dins del vagó. Si vols estar al dia de tot, parla amb el campaner. O els “empleats de tota la vida”, com en Magí Sendra. “Era el rei del funi, un dels cobradors. Era alt i molt simpàtic”, recorda Carafí amb tendresa. O en Pere Cartró, l’encarregat de les comunicacions. Ell pot presumir de ser el primer home del poble a fer servir les últimes tecnologies, com el walkie-talkie.

“El cotxe va ser un cop mortal per al funi”

Cap als anys setanta, quan al funi encara hi treballen personatges com en Magí o en Pere, s’hi arriben a filmar escenes de pel·lícules, com Les llargues vacances del 36 (1976), de Jaime Camino. M’ho explica orgullós l’Enric Carafí mentre el funi enfila pendent amunt. És una època en què el funicular està a punt de desaparèixer. “El cotxe va ser un cop mortal”, lamenta. La gent comença a comprar el Seat 600 i el camí de l’estació o de les fàbriques al poble es fa encara més curt. L’essència del funicular com a transport i punt de trobada es perd a marxes forçades.

Però res pot evitar que el funi sigui un símbol indiscutible del poble. Tant és així que se’n fan tota mena de llibres, còmics i fins i tot als anys vuitanta s’emet un programa anomenat Al funi es diu... a Ràdio Gelida, en què s’expliquen tota mena de bajanades i xafarderies del poble, igual que havien fet tantes generacions dins del seu funicular. També als vuitanta, gràcies al suport dels gelidencs i de la campanya “Salvem el Funi”, s’aconsegueix que la Generalitat es faci càrrec de renovar-ne la línia i evitar-ne el tancament definitiu.

Hi ha una vella campana amagada a prop del sostre de l’estació. És la campana original que avisava els habitants de tots els moviments del funicular

Arribem a l’estació del poble. En cinc minuts hem travessat dècades d’història i gairebé 200 metres de desnivell. Hem viatjat pel vagó de la memòria, on Enric Carafí ha recordat els temps en què les persones encara vivien en comunitat i on la informació pujava i baixava a través dels raïls. Quan en sortim, m’ensenya una vella campana amagada a prop del sostre de l’estació. És la campana original que avisava els habitants de tots els moviments del funicular. “És un element sonor que marcava molt la vida i els ritmes del poble”, recorda.

De sobte, tornem a 1924. Ja és de nit i el poble llueix amb les finestres il·luminades i el fum de les xemeneies. L’olor del sopar impregna els carrers. El funi arriba a l’estació després de fer l’últim viatge del dia, en el qual transporta els treballadors cansats després d’hores de feina. Ding!, ding!, ding!, ding! La campana n’anuncia la tornada. Ja són a casa.