Persones

Pioneres en blau

Tot i que fa uns anys que es parla de feminització dels Mossos d’Esquadra, avui les dones són només el 23% dels agents. Parlem amb dones que, any rere any, han transformat el cos salvant tot d’obstacles en un món d’homes, pensat per homes i per a homes

per Sònia Pau Cortada

Pioneres en blau
Esther Fornas i Judit Balsells, mare i filla, són una mica el principi i el final. De la primera i de les últimes promocions de mosses. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El 1986 es van graduar les primeres 43 dones al Cos de Mossos d’Esquadra. Era la segona promoció per accedir-hi. En la primera no s’hi havia pogut presentar cap dona. “No sabies ben bé on entraves, però tothom esperava que fos una policia diferent”, recorda Esther Fornas Riera (Barcelona, 1962). Ella va ser una de les pioneres, una d’aquelles primeres 43. De la relació amb els companys en té un bon record, malgrat les reticències: “N’hi havia que d’entrada no volien patrullar amb nosaltres, però ho van anar acceptant. No tenien cap altre remei”. Fornas, jubilada des del juliol del 2022, va ser una de les protagonistes que van haver de salvar tot d’obstacles en un món d’homes, pensat per homes i per a homes. Va arribar a sergenta.

A mitjans del 2024, hi havia més de 4.000 mosses d’esquadra, que representaven el 23% del cos

Amb la petjada que van anar deixant totes 43, a mitjans del 2024, hi havia més de 4.000 mosses d’esquadra, que representaven el 23% del cos. Fa uns anys que es parla de transformació i de feminització dels cossos de seguretat, un concepte impensable si es mira més enrere. A Judit Balsells Fornas (Barcelona, 1995), la covid-19, l’any 2020, la va enxampar a l’Escola de Policia de Mollet del Vallès. La primera destinació va ser Badalona; després, Girona, i el 2022 va aconseguir plaça a Barcelona. Que aparegui de nou el cognom Fornas no és casualitat: és filla d’Esther Fornas. “Només li vaig dir que tingués clar quin tipus de feina hauria de fer i, encara l’hi repeteixo ara, que sigui generosa”, explica la mare. I hi afegeix: “No és una feina de les que plegues a l’hora que toca... No pots ser egoista, i has de pensar sobretot en les persones”. “Encara que hi ha moments dolents, n’hi ha moltíssims de bons i et compensen. Estic contenta de la feina”, li respon la filla.

A Sandra Bosch se li il·lumina la cara quan explica que el que més la motivava d’entrar al Cos de Mossos d’Esquadra era establir col·laboracions amb entitats socials.
“Només que de cada deu actuacions una te l’agraeixin, és molta satisfacció”

Són semblants de caràcter i comparteixen aficions, com viatjar i jugar a pàdel. Fornas, però, es va assabentar que la seva filla es presentava a les oposicions per la mare d’una amiga. “Som de segles diferents”, deixa anar la mare quan van parlant de com viuen i com veuen la professió. Són partidàries de les mesures de feminització del cos policial, en això també coincideixen, i no tenen cap dubte que de camí encara en queda, i molt, i que no serà precisament de roses.

“En el primer moment, no ho sé. Al llarg dels anys, és clar que penses per què has decidit dedicar-te a això i no a una altra cosa, però és una feina que enganxa molt, si t’agrada ajudar... Només que de cada deu actuacions una te l’agraeixin, és molta satisfacció”, diu mirant enrere Fornas. A la pregunta de quines traves s’hi va trobar, contesta amb moments viscuts que semblen increïbles: s’havia d’incorporar a ser escorta i vigilar el domicili del president de la Generalitat, però el dia abans li van dir que no, perquè era una dona. Durant deu anys aquesta va ser una feina només per a homes. “I els primers temps ens van vestir amb faldilla de tub i sabates de taló”, recorda. Per arribar a sergenta, Fornas sovint s’ho va haver de guanyar amb més esforços i sacrificis que els companys: “Havies de demostrar que eres vàlida per fer la feina. Se t’observava més”. I en això, la filla li dona la raó: “Encara passa”.

Fornas s’havia d’incorporar a ser escorta i vigilar el domicili del president de la Generalitat, però el dia abans li van dir que no, perquè era una dona
Campos és una de les peces de l’engranatge d’una de les unitats dels Mossos d’Esquadra amb més reconeixement i en la qual hi ha moltes mirades posades: la Unitat Central d’Agressions Sexuals (UCAS).

Fornas va ser de les que no tenien referents de mosses a qui agafar com a model, però Sandra Bosch Tulsa (Barcelona, 1973) i María Isabel Campos Romero (Barcelona, 1977) també en va tenir poques. Totes dues van arribar a mosses quan ja tenien altres feines. I totes dues formen part d’equips en els quals consideren que encaixen molt bé, tot i que de vegades han viscut moments complicats pel fet de ser dones.

“A Mossos veiem realitats molt diverses, situacions molt complicades, famílies amb problemes enormes... Cada servei és una experiència”

Havia muntat una empresa de menjars preparats i d’organització de festes, però Bosch es va llençar a la piscina quan va veure que l’alçada per a dones que volien incorporar-se al cos s’havia reduït una mica. Feia uns anys, precisament aquesta condició, la seva alçada, l’havia deixat fora. “Em deien que m’ho pensés bé, que ja tenia una vida feta, i la veritat és que havia treballat molt per construir el que tenia... Però el que jo tenia al cap era que amb 34 anys tenia molta vida per viure”, recorda. Es va presentar a les proves i la van agafar. L’Oficina de Relacions amb la Comunitat (ORC), a Barcelona, va ser la seva primera destinació. Estar en contacte amb les entitats socials, el moviment veïnal, les associacions de comerciants, culturals i religioses, o fer xerrades de prevenció a estudiants estrangers la motivaven. Quan va passar a la Unitat Regional d’Atenció a la Víctima a Barcelona i a altres llocs de feina, com l’Oficina d’Atenció als Mossos, al Complex Central Egara, a Sabadell, no perdia de vista la feina que podia fer amb les entitats.

Judit Balsells va créixer amb una mare amb horaris estranys i que a vegades havia de marxar fos l’hora que fos, si hi havia una emergència.

Com que hi ha moments que la vida professional es creua amb la personal, Bosch va acabar sent protagonista el 2012 d’una de les moltes històries que expliquen les entitats que acompanyen persones sense llar perquè recuperin l’autonomia. “Un dia, anava cap a casa, al Maresme, i molt a prop, en un parc, hi havia un senyor amb unes maletes. Em va sobtar. Passaven els dies i l’home continuava allà”, relata. Anava sovint al parc amb les seves filles i a passejar el gos. Van començar, primer, a saludar-se i, després, a parlar. L’home, que parlava poc, es deia Àngel i havia perdut el pis on havia viscut sempre amb la seva mare. Havia marxat de Barcelona perquè no el veiessin persones conegudes. Van anar agafant confiança i, tot i que ell hi era molt reticent, Bosch el va convèncer per acompanyar-lo a Arrels Fundació per si el podien ajudar. Li va costar, però hi van anar. L’Àngel va entrar a viure en un pis de l’entitat. Encara es truquen i es veuen de tant en tant per explicar-se la vida. “A Mossos veiem realitats molt diverses, situacions molt complicades, persones que viuen amb dificultats ingents, famílies amb problemes enormes... Cada servei és una experiència. Si observes, veus el que està bé i té llum, i el que està malament i és fosc”, explica Bosch. “Què pots fer-hi tu? No pots canviar-ho tot, és clar, però pots incidir en el que tens més a prop”, conclou.

“Ser víctima de violència sexual és la mort en vida. Moltes dones no se’n recuperaran mai”

Segurament, Campos firmaria les paraules de Bosch. Tot i que ella s’ho mira des d’un espai molt diferent del Cos de Mossos d’Esquadra. Campos és caporal i una de les peces de l’engranatge d’una de les unitats del cos amb més reconeixement i en la qual acostuma a haver-hi moltes mirades posades: la Unitat Central  d’Agressions Sexuals (UCAS). “Ser víctima de violència sexual és la mort en vida. Moltes dones no se’n recuperaran mai. La tens allà davant, escoltes com s’ha sentit, com l’han agredida, i tu ho has de plasmar sense deixar-te res, tal com ho ha viscut, perquè arribi al jutge”, explica. A l’UCAS, el 70% del personal són dones i la màxima responsable també. No és casualitat. Es va crear a principis del 2020 per necessitat, per l’alt nombre d’agressions sexuals que arribaven als Mossos i perquè, si hi havia un agressor que havia agredit tres dones, podia ser que ningú lligués caps, perquè la informació no era en un únic lloc. S’han acostumat a treballar sent focus mediàtic i amb la pressió de l’opinió pública i dels mitjans al clatell. Això s’entén només citant dos dels nombrosos casos que els ha tocat investigar: la denúncia per violació presentada contra el futbolista Dani Alves, a finals del 2022, i la violació d’Igualada, a finals del 2021, en què una noia menor d’edat va ser brutalment atacada a la sortida d’una discoteca.

Bosch reflexiona sobre el fet de trobar-se en el seu dia a dia amb persones en situacions molt complicades: “Què pots fer tu amb tot això? No pots canviar-ho tot, és clar, però pots incidir en el que tens més a prop”.
Cada dia es denuncien una mitjana de dues agressions de violència sexual

L’UCAS és una unitat feminitzada en persones i també en el tarannà, en la manera de relacionar-se i en el mètode de treball, perquè es considera que les dones supervivents de violències se senten més protegides. S’evita la revictimització. No cal, per exemple, que trepitgin la comissaria per declarar, sinó que les agents són les que es desplacen. Cada dia es denuncien una mitjana de dues agressions de violència sexual. Abans d’arribar-hi, Campos va treballar a l’Oficina Permanent d’Enllaç i Comunicació (OPEC), al Grup d’Homicidis de Barcelona —de fet, ens fa una llista d’alguns dels casos en els quals va participar i que s’han vist a la sèrie de TV3 i de Catalunya Ràdio Crims—, a Seguretat Ciutadana i a la comissaria de Gavà.

“Un company em va abraçar i em va intentar fer un petó. I saps què? Que ningú hi va fer res. Era una agressió”

La caporala és contundent quan parla de ser dona a la policia: “Has de demostrar no el 100%; a vegades, el 200%. Ho has de demostrar perquè ets una dona. I més quan ascendeixes”. “Un company em va abraçar i em va intentar fer un petó. I saps què? Que ningú hi va fer res. Era una agressió”, hi afegeix indignada. És de les que no es talla a denunciar. Campos accepta que les inèrcies estan canviant, però sap que hi ha feina per fer i que no és només qüestió que hi hagi més dones, sinó que canviïn les formes de lideratge i de relacionar-se també interiorment. Això de tenir més en compte les cures, s’ho aplica també a si mateixa, des que l’octubre del 2021 es va haver de sotmetre a un trasplantament de fetge. Explica que aquella experiència, en plena pandèmia de la covid-19, li va canviar la vida: “Agraïment immens a la persona donant i a la família que en el moment que perden algú decideixen donar-ne els òrgans. Els estaré agraïda tota la vida. Tota”. Quan li ho demanen col·labora amb l’Hospital de Bellvitge i amb l’Associació de Malalts i Trasplantats Hepàtics de Catalunya.

Campos sent que forma part d’un equip molt necessari en una societat en què cada dia es denuncien una mitjana de dues agressions de violència sexual.

Les experiències vitals a dins i a fora de la feina l’han fet ser una dona molt vigilant. S’ha convertit en molt protectora, sobretot cap a les seves agents. Des de l’UCAS han hagut de picar molta pedra, perquè han tingut detractors. Ser un equip amb una majoria de dones no els ho fa fàcil: “Alguns esperaven que no traguéssim les investigacions, que no sortís res, que anéssim de cap per avall”, recorda resignada. No ho diu només ella. En l’àmbit policial es reconeix que resoldre el cas de la violació salvatge d’Igualada va ser el salvavides i les va prestigiar no només a elles, sinó a tot el Cos de Mossos.

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Foto de perfil

Sònia Pau Cortada

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris