El manual de l’empresari que sempre obre portes
Vegem quins són els trets d’un empresari total i global. Des de Juneda, Jaume Graus fa alhora diferents projectes: porta una casa de colònies, organitza bodes, edita llibres... I tot amb la mateixa passió i objectius: fer diners i invertir en la societat
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
La carretera fins a arribar a l’Espai Miravall, a Juneda, és plena de revolts i algun toll d’aigua. És un mas datat del 1763 que, fins a principis del segle XXI, era propietat del Bisbat de Lleida. Per evitar que acabés en ruïnes, uns empresaris de la zona, Jaume Graus i Teòfil Camí, van decidir llogar-lo i al cap de poc temps comprar-lo per donar-hi nous usos. Manté la petita capella on anaven a missa cada diumenge els junedencs, però ara és un espai per celebrar des de bodes i comunions fins a reunions d’empresa. Diuen que, sovint, tot es juga a cara o creu: reinventar-se o morir. Vaig a entrevistar un dels seus propietaris i mentre recorro el camí de terra penso que probablement el recorregut és una bona metàfora de la vida d’un empresari. Anar tirant, perquè els entrebancs formen part del mateix trajecte. Aparco i em trobo el Jaume amb el davantal posat. Abans que el saludi em diu: “Estava a la cuina acabant d’arreglar quatre coses”. No és una justificació, perquè ja veus ràpid que a ell no li caurà cap anell, s’arromanga quan cal i toca tots els papers de l’auca.
“Sempre has de mirar de fer coses que no faci la resta”
Com a bon amfitrió, i amb la generositat que el caracteritza, m’ensenya la sala que va reformar per poder-hi celebrar tota mena de jornades. “Em va costar diners, hauria estat més fàcil posar una carpa a fora i ja està. Però de carpes en pots trobar a molts altres llocs i, en canvi, aquesta és única”, comenta. Dedueixo ràpid que aquesta deu ser, també, una variable que cal conrear si et dediques al món de l’empresa. “Sempre has de mirar de fer coses que no faci la resta”, afegeix. Pot semblar una obvietat, però no ho és. Copiar el que funciona pot ser fàcil, però imaginar i donar forma a noves propostes ja és més enrevessat. Diuen que la capacitat d’innovació forma part de la genètica d’alguns empresaris, i el Jaume compleix el perfil.
“Per ser empresari no pots tenir horaris. S’ha de saber vendre? Sí. Però, sobretot, cal estar a disposició”
No abandona el mòbil ni un moment, però tampoc diries que es tracta d’una addicció. Va parlant i va mirant-lo de reüll per si hi ha un correu urgent que s’ha de respondre, per si hi ha un whatsapp que s’ha de contestar, per si hi ha una trucada que no pot esperar. “Per ser empresari no pots tenir horaris. S’ha de saber vendre? Sí. Però, sobretot, cal estar a disposició”, comenta. Per tant, vol dir dedicació absoluta i incondicional.
Segur que hi ha qualitats que ell ha anat perfilant, però algunes potser ja les va aprendre a casa. El seu pare és també empresari i la mare va tenir durant molts anys el quiosc de Juneda. El Jaume va començar des de zero, a diferència del seu germà Oriol, que van continuar a l’empresa familiar. Ara, amb 36 anys, porta la casa de colònies La Manreana, gestiona el Mas Miravall i dirigeix l’editorial Fonoll, entre molts altres projectes paral·lels o adjacents. “La gràcia és aquesta: quan estic cansat d’una cosa em dedico a una altra que és totalment diferent”, explica. I segueix descrivint com van ser els seus inicis: “Vaig estudiar administratiu i vaig fer unes pràctiques en una empresa de Juneda. Però en l’àmbit local, jo sempre he participat en moltes entitats. He fet de director de les colònies, de tresorer del futbol... Sempre he estat implicat en 50.000 coses”. És un relacions públiques, una persona oberta, predisposada, amb capacitat per prendre decisions. “Les empreses funcionen quan hi ha algú al davant que marqui. Tinc claríssim que qui persegueix una cosa, l’aconsegueix”, sentencia. Què es necessita per dedicar-se al món de l’empresa?, pregunto sense tenir clar si realment hi ha una única resposta. “No tothom té ambició, i per muntar una empresa se’n necessita. Sempre dic que les institucions públiques haurien de rebre amb els braços oberts aquelles persones que volen fer coses. En canvi, ens trobem que hem de dedicar moltes hores a arreglar papers i, sovint, sento que és temps perdut.”
“Per poder gestionar una cosa te l’has d’apreciar. No pots tenir una editorial si no sents amor pels llibres”
I què explica el seu èxit? Insistir, persistir, perseverar. “L’editorial n’és un bon exemple. Ni jo ni l’altre soci, el Josep Gelonch, ho fem per diners. Però sí que és una motivació i això, a la vida, també és important. Per poder gestionar una cosa te l’has d’apreciar. No pots tenir una editorial si no sents amor pels llibres”, assegura. L’editorial Fonoll va néixer el 1997 i la dirigien en aquell moment les persones que també formaven part de l’equip de la revista Fonoll, que s’edita a Juneda. Publicaven un o dos títols a l’any i de temes, sobretot, locals i comarcals. Però l’any 2006 tres amics que s’havien conegut a la revista —Josep Gelonch, Jordi Quer i Jaume Graus— van decidir quedar-se l’editorial per consolidar el projecte i fer-lo créixer més enllà de les Garrigues. Ara el Jaume porta els temes més burocràtics i el Josep s’encarrega de l’edició. Formen un tàndem que ha aconseguit crear un catàleg amb apostes singulars, com la col·lecció de poesia “Joan Duch”, a més de les de narrativa o assaig. I el seu primer lema editorial, “Del poble al món”, s’ha convertit en una realitat visible a les diferents llibreries del país. Perquè Fonoll s’ha fet un lloc en el panorama editorial català. Per tant, de Juneda a tots els lectors. “Hi ha gent que encara diu: «Què fa un poble petit tenint una editorial?». Ho troben estrany. Però per a mi Fonoll és un repte permanent. Cada dia, cada llibre”, comenta el Jaume amb aquella bonhomia que el defineix. Coordina una casa de colònies, organitza bodes i publica llibres. La seva agenda diària és variada. Com els bons llibres, tot es cou a foc lent, però la clau rau en les hores de dedicació i el grau de passió. Perquè sense aquests dos elements alguna cosa acaba coixejant.
“No pots tenir por. No n’he tingut mai. Si en tens, et paralitzes. Mai avançaries. No faries res”
És xerraire i no cal fer gaires preguntes per anar descobrint com s’organitza la seva diabòlica rutina. D’aquí cap allà. De Miravall a La Manreana, parant també a la seu de l’editorial. Tot i així, tinc la sensació que hi ha una cosa que, sense dir-la explícitament, va surant en l’ambient: la capacitat d’assumir riscos. “No pots tenir por. No n’he tingut mai. Si en tens, et paralitzes. Mai avançaries. No faries res”, argumenta. I segur que té raó perquè els fets demostren que no s’ha arronsat davant les adversitats, ha sabut respondre-hi amb agilitat, ha buscat noves oportunitats o, si més no, ha intentat fer mutar la realitat.
– continua després de la publicitat –
El 2020, davant d’una crisi com la del coronavirus, la casa de colònies La Manreana es va quedar sense nens. Un fet que podia deixar-la en desús, però el Jaume va capgirar la situació. “Al mes de juny, quan es preveia una campanya de la fruita complicada, vaig fer un tuit dient que a La Manreana hi havia 130 places lliures perquè, si era necessari, els temporers tinguessin un espai on fer l’aïllament. Al cap d’uns dies em van trucar des del Departament de Salut i ens hi vam posar. Realment no hi havia cap altre precedent i, per tant, vam anar modificant els protocols sobre la marxa. Això ens va permetre recuperar tots els treballadors, que teníem en un ERTO. Crec que ells són l’ànima de l’empresa i sabia que podria comptar-hi. Vam tornar a l’activitat. Era diferent, no teníem experiència, però ens vam adaptar”, assegura. L’empresari transformador. L’empresari reconstructor.
“Sempre he volgut donar un caire social a allò que faig. I tenia entre cella i cella poder fer un centre de teràpies eqüestres”
Però l’objectiu no sempre és fer diners, sinó també invertir en la societat. Això explica per què va decidir crear la Fundació La Manreana. “Sempre he volgut donar un caire social a allò que faig. I tenia entre cella i cella poder fer un centre de teràpies eqüestres. Un traumatòleg, l’Antoni Fraguas, ens va ajudar molt als inicis perquè ell ja havia redactat un projecte sobre això. Vam contactar-hi i ho vam tirar endavant. I tots els proveïdors que tenim a La Manreana destinen diners a la fundació. Els que venen a fer de paletes i aquells a qui comprem els macarrons. Si al llarg de l’any els fem 800 euros de despesa, un 4% d’aquesta quantitat l’han de dedicar a la fundació; si no, no els contractem. Així de senzill. I entre això, les famílies, el calendari solidari, la loteria…, va funcionant.” Queda clar que mira més enllà del negoci. Potser perquè entén així l’ètica empresarial, potser perquè sense uns determinats valors socials no té sentit la seva feina.
“És important la complicitat amb els treballadors. Prefereixo tenir-ne pocs, ben avinguts, ben pagats, però que es creguin un projecte”
Alhora, sap que el lideratge és tan important com el treball en equip. O això és el que defensa. “És important la complicitat amb els treballadors. Prefereixo tenir-ne pocs, ben avinguts, ben pagats, però que es creguin un projecte, perquè no puc ser-hi cada dia, cada hora i, per tant, he d’estar tranquil quan ho deixo a les seves mans. Per això, m’agrada que les empreses tinguin aquest tarannà familiar, que tots els treballadors es coneguin”, puntualitza. Tal com és ell, m’atreviria a dir que no podria ser d’una altra manera. Per aquest caràcter franc i sincer, per les ganes i la dedicació.
Potser no hi ha un abecedari de l’empresari, però sí que cal saber mirar sempre més enllà. No imposar-se normes, sinó trencar-les totes. Per poder-se adaptar als canvis, trampejar les dificultats i transformar-se contínuament. Perquè una empresa, com la vida, és un projecte en moviment continu. I el Jaume, des de Juneda, ho practica, ho demostra. Perquè tot s’aprèn o tot se supera treballant.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari