“Mai pots fer plans. Vaig venir per dos mesos i fa 22 anys que visc aquí”
Directe d’Ucraïna, l’Stepan va arribar a Vinaròs amb furgoneta. Sense papers, ni sostre per dormir, va passar els primers dies dins d’una fàbrica de totxos, fins que un home li va donar una oportunitat i va poder començar el seu camí a Catalunya
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Va pujar a una furgoneta amb cinc nois més i després de recórrer 3.000 quilòmetres es va trobar en una plaça de Vinaròs (Baix Maestrat). Ni feina, ni un sostre per dormir, ni ningú conegut a qui trucar. El que recorda més dur quan ja havia posat els dos peus a terra, però, no era cap d’aquestes tres coses. Bé, sí, eren totes aquestes tres coses i una altra: no es podia comunicar. Ningú l’entenia i no entenia ningú. Stepan Sosnovchyk (Rivne, Ucraïna, 1966) va marxar amb 33 anys, el 2000, del seu país per venir a guanyar-se la vida a Europa. “Pensava estar-m’hi un parell de mesos, estalviar i tornar. Si una cosa tenia clara era que no volia problemes amb el visat”, recorda amb un somriure. “Dos mesos! I ja fa 22 anys!”
Amb el visat a la butxaca pensava trobar una feina i estalviar, i tornar a casa. Des que Ucraïna s’havia independitzat de la Unió Soviètica el 1991, les feines eren molt irregulars
L’Stepan relata la duresa de les primeres setmanes a Vinaròs. Incertesa i molts dubtes. No és que hagués fet uns grans plans. Tampoc seria això. Però és que no li havia passat pel cap que no podria menjar o que hauria de dormir, si se’n pot dir dormir, en una fàbrica abandonada. Amb el visat a la butxaca pensava trobar una feina i estalviar, i tornar a casa. Des que Ucraïna s’havia independitzat de la Unió Soviètica el 1991, les feines eren molt irregulars. Li van parlar de l’home de la furgoneta. Si eren un mínim de sis, els duia a Espanya. Va trigar uns mesos a tramitar el visat, va haver de viatjar dos cops a Kíev i sabia d’uns quants ucraïnesos que treballaven de paletes al costat del Mediterrani. Tot i que ell llavors feia de mecànic, havia estat paleta abans. Sí. Es va decidir i ho va fer. Va pujar a la furgoneta.
Un diccionari i una mica més de 200 dòlars. Res més. Va aprendre que de set a nou del matí havia de ser en un bar de Vinaròs. Els empresaris de la construcció hi anaven a triar els operaris cada dia. I si no, també propietaris d’horts que necessitaven mà d’obra. “Passaven els matins i no m’agafava ningú”, recorda. “Vivíem en una fàbrica de totxos que estava tancada i passaven els dies. Estava descol·locat. Allò no anava com havia previst. Res no anava com s’havia imaginat.” A les set allà i res. Finalment, un matí el va escollir un home que buscava un paleta. El va dur a un garatge i amb gestos li va fer entendre que havia d’enrajolar un terra. Va entendre que a la una l’aniria a buscar per dur-lo a dinar. “Ni a la una, ni a les dues, ni a les tres... Allà no venia. El propietari de la casa, un home alemany, em va portar aigua. I l’altre va comparèixer a les sis. S’havia oblidat de mi!” El va dur a sopar i li va dir que li agradava com treballava. Semblava que ara sí que començava a ser com ho havia planejat. Va acabar treballant-hi gairebé un any.
“Malgrat que t’enyoris i treballis de sol a sol, el temps va ràpid. Havia passat més d’un any i un dia vaig trucar a la meva dona per dir-li que em pensava que el millor era que ella i les nenes vinguessin cap aquí”
Aquella previsió de guanyar diners durant un parell de mesos i tornar a casa no li marxava del cap. Hi havia deixat la dona, Valentina, i dues nenes petites, Lybow i Ludmila, de tres i set anys. El sou, però, era tan diferent del que l’esperava a Ucraïna que ho va anar allargant i allargant, per tornar-hi amb més diners. Va traslladar-se de Vinaròs a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), perquè un amic li va aconseguir una feina també de paleta. “Malgrat que t’enyoris i treballis de sol a sol, el temps va ràpid. Havia passat més d’un any i un dia vaig trucar a la meva dona per dir-li que em pensava que el millor era que ella i les nenes vinguessin cap aquí”, explica. Canvi de rumb. Tal com ho diu no li devia ser fàcil. Allò ja era una aventura familiar. “Tenia clar que si elles no s’hi trobaven bé, tornaríem a casa. Em semblava que ho podíem provar tots junts.” Finalment, només va venir la dona. Deixava enrere molts anys fent de professora de rus i les nenes es van quedar amb una tia durant un any.
“Quan vaig marxar havien estat uns anys molt durs. No hi havia feina. Pensa que abans de venir a Vinaròs vaig passar temporades a Moscou”
Les coses començaven a rutllar. Es van instal·lar en una masia de fora de Vilafranca del Penedès i hi vivien a canvi de fer feines de restauració de la casa. Després de molta paperassa, van arribar les nenes, van anar a l’escola i van fer amigues i amics. Després d’unes tres setmanes d’algun plor pel xoc del canvi de vida i de país, tot es va anar posant al seu lloc. “Les veia plorar i patir”, admet, “però jo havia de fer el cor fort”. Estant-se a Vilafranca li pregunto pels castells. “No. Sempre els hem vist des de fora. No n’hem fet mai a casa. Potser els nets...”, respon l’Stepan. Quan parlem dels nets tornen a sortir els orígens. La família de l’Stepan ha fet anades i vingudes a Ucraïna i no té ben clar on acabaran. Admet que tenir germans i germanes i oncles allà encara és un lligam molt fort. “Quan vaig marxar havien estat uns anys molt durs. No hi havia feina. Pensa que abans de venir a Vinaròs vaig passar temporades a Moscou. Hi anàvem a treballar en una fàbrica. Estava lluny de la família igual”, diu.
– continua després de la publicitat –
La història de l’Stepan es va anar construint per les circumstàncies. Tal com ho explica, ell mateix se sorprèn encara ara d’estar assegut en una terrassa d’un bar a prop de l’estació del tren de Vilafranca del Penedès. És dissabte al matí i no para de passar gent amunt i avall anant i venint del mercat. “Mai pots fer plans. Vaig venir per dos mesos i fa 22 anys que visc aquí. Encara hi soc. És la vida...”, diu sospirant. Mira enrere i reflexiona que d’aquells cinc nois que van arribar amb ell a la furgoneta a Vinaròs, tres van tornar a Ucraïna gairebé de seguida. Podria haver estat ell perfectament. Però no.
“Aquell primer mes va ser molt dur. No saps parlar, costa trobar feina. No tens papers i no pots llogar cap pis”
“Aquell primer mes, sobretot el primer mes, va ser molt dur. No saps parlar, costa trobar feina. No tens papers i no pots llogar cap pis. T’has d’acostumar a dormir en qualsevol lloc. No t’enganyo: tot són problemes, tot són dificultats, obstacles...”, assegura. Per això ell també podria haver tornat i el projecte migratori s’hauria acabat. Potser perquè va ser una mica més tossut, potser perquè en el moment de pujar a la furgoneta es va prometre a ell mateix que no es donaria fàcilment per vençut, potser perquè a Rivne sabia que tampoc no ho tenia fàcil del tot o potser pensant en les seves filles, va saber aguantar fins a trobar aquella primera feina de paleta enrajolant el garatge a casa d’un alemany. Quan va començar a treballar regularment, amb altres ucraïnesos van apuntar-se a aprendre espanyol a la Creu Roja. Ho recorda com fer un salt important: “Començava a entendre algunes coses i tot em semblava una mica més fàcil. Sembla mentida, però és ben bé així. Vam trencar un obstacle molt important”.
“No sé si ho tornaria a fer. Quan ets jove ets més agosarat, i sabia que si volia un futur millor me l’havia de guanyar. Un futur millor per a mi i per a la meva família”
Abans d’això, abans de la feina, reconeix que més d’una nit havia pensat a engegar-ho tot a rodar: “Ets lluny de casa i dorms en una fàbrica de totxos abandonada, en un matalàs que has trobat pel carrer. Vols treballar i veus que no, que no et donen feina. Què vols pensar?”. Va tenir prou força mental per aguantar aquell primer mes. Admet que va arribar molt al límit. “A vegades em paro a pensar i dic «ualaaa». No sé si ho tornaria a fer. Quan ets jove ets més agosarat, i sabia que si volia un futur millor me l’havia de guanyar. Un futur millor per a mi i per a la meva família. Amb trenta anys ets més valent o no penses tant les coses.” L’Stepan va ser dels primers ucraïnesos a arribar a Catalunya, l’any 2000. Després van venir alguns germans i un cunyat. “Ells ho van tenir més apanyat, perquè ja em tenien a mi aquí. Arribaven amb feina i un lloc per viure. Arribaven diumenge i dilluns treballaven”, manifesta satisfet.
“És clar que la terra tira. És innegable. Però, de moment, som tots aquí. Ara nets i tot. Ja es veurà”
Segurament com moltes altres persones d’origen migrant, l’Stepan agraeix viure a Catalunya amb drets. El fet de poder anar al metge i a l’hospital i trobar-hi bones atencions són elements molt valuosos. “I el clima també. Allà fa molt fred”, remarca. Però sobretot és la feina. A Vilafranca també el va afectar la crisi, però va tornar a trobar feina. Diu que ara passen una bona època. I el futur? “Ni idea. Ja es veurà”, respon. Fa uns deu anys es van plantejar seriosament tornar a Ucraïna. Una de les filles hi va anar a estudiar a la universitat. Va ser llavors. “És clar que la terra tira. És innegable. Però, de moment, som tots aquí. Ara nets i tot. Ja es veurà.” El dubte hi és. De moment, el lligam el mantenen amb la tradició d’anar-hi de vacances cada any. Això sí. “Són dos dies de viatge en cotxe. Esgotador. Cada cop, quan tornem de les vacances, diem que l’any següent no hi anirem. Però arriba l’altre any i hi tornem”, explica i riu, com sabent que aquest estiu els passarà el mateix. “La terra tira”, admet. La família i les amistats, explicar-se com va la vida i recordar temps passats en comú seran arguments prou atractius per tornar a agafar el cotxe carregats de regals i conduir una vegada més 3.000 quilòmetres nord-est enllà.
La família de l’Stepan són cristians ortodoxos. Recorda que, només obrir, van anar a l’església que porta un capellà rus a Sants, a Barcelona. Ara ja n’hi ha més i els és més còmode anar a la de Tarragona. L’església és per al col·lectiu ucraïnès un lloc de trobada. “De fet, a Vilafranca i voltants ens coneixem tots i la veritat és que quan cal ens ajudem molt”, assegura. Pasqua, Nadal i any nou són dies de trobada. “Per Pasqua mantenim la tradició de pintar ous de color vermell i fer-los xocar. Qui trenca l’ou de l’altre es queda tots els ous.” La Pasqua ortodoxa acostuma a ser dues setmanes després de la catòlica. “Com se celebra normalment tot? Menjant, no? Doncs nosaltres també”, riu. Mantenen el menjar típic i la taula ha d’estar plena de menjar. Com més plats millor.
“No som gaire de queixar-nos, al meu país. Estem acostumats a espavilar-nos i a no buscar problemes”
Si mira enrere li ve al cap que diferent que va trobar Vinaròs i després Vilafranca del Penedès del que s’havia imaginat quan es preparava per emigrar. El van sorprendre el clima, el menjar, la gent. “El que veus a la televisió és una cosa, i quan t’hi trobes, n’és una altra”, es justifica. Diu que, per sort, li va agradar més del que es podia pensar. Explica que fins i tot amb el clima s’ha adaptat tant que passa fred a l’hivern: “Un rus que té fred! Els veïns i companys de feina s’estranyen”. A la gent la defineix com a amable i atenta. Mai han tingut cap problema i tant ell com la seva família s’han sentit ben acollits. “No som gaire de queixar-nos, al meu país. Estem acostumats a espavilar-nos i a no buscar problemes”, afirma. Torna a recordar quan va arribar i no sabia parlar. Fins i tot llavors assegura que feien esforços per entendre’l. I ho agraeix un cop i un altre. De quan va trepitjar Vilafranca per primera vegada, en diu que la va veure “com una gran ciutat”. Ara ja no la veu tan gran, però la sent cada dia una mica més seva.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari