El cel a la terra. Ho podeu veure des de l’aire, però també ho podeu tocar a la terra. El canal d’Urgell és un miracle: passar del marró misèria al verd esperança. Una de les obres mundials més importants i colossals del segle XIX converteix el que era un desert en vida: aigua. 

És la conquesta de l’oest de Catalunya: 144 quilòmetres de canal principal. Des de l’inici, a la presa del Tossal, que rapta al riu Segre, fins al final, al poble de Montoliu de Lleida, on l’aigua retorna al Segre (el quilòmetre 0 i el 144 els podeu veure a les fotos). Però sumeu 323 quilòmetres de tots els canals i 3.000 quilòmetres de segles. Més de 70.000 hectàrees regades. Més de 330.000 persones bevent futur permanent. Milions de persones de tot el món mengen amb les estovalles verdes de l’oest català: fruiters, panís, alfals, hortalisses, vaques, ovelles... Això és una taula per menjar, això és un lloc per viure. 

Aquí tot és horitzontal, pla; res sembla acabar. I les postes de sol són el photocall de la natura. L’escenografia, la skyline, la frontissa esbatanada que emmiralla, que obre la porta a un nou món. I hi entres. Podeu veure’n bocins en aquestes fotos: el Tossal, el túnel de Montclar —el més llarg d’Europa durant un segle, pràcticament cinc quilòmetres i prodigi d’enginyeria—, Agramunt, Castellserà, Juneda, Montoliu de Lleida... El canal passa per cinc comarques: la Noguera, l’Urgell, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià. Això és un país. 

Tot construït amb una tecnologia única: suor i set de viure. La realitat: laberints i laberints virolats. Giragonses de terra reflectides en serpentejos d’aigua. Camins zigzaguejant humanitat. El futur es va fer aquí. El miracle del blau del cel és al blau de la terra. El canal són les venes d’aquest ésser immortal. L’aigua és la sang de l’oest de Catalunya: palpitant, esquitxant, picant l’ullet al camí, al somni, al miracle de la vida.