Brodant màgia des de Corbins
Molts dels vestits dels patges i Reis d’Orient que desfilen pels pobles catalans són confeccionats en un petit taller del Segrià. I també els d’hereu, pubilla, de les festes majors. La Maite Font cus per vestir il·lusió tot l’any
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
Qui a festa major va, a festa major ha de tornar. I si hi va ben abillat, encara millor. I ja no diguem si va vestit amb la roba tradicional. N’hi ha de molts tipus: d’hereu, de pubilla, de dames d’honor, de damisel·les. O de gegants. I al gener, la gran desfilada dels Reis d’Orient, amb els patges i els servents que il·luminen la nit hivernal.
Pel seu teler hi passen desenes de teixits amb tota mena de textures i colors. Elements que brillen amb llum pròpia
Les festes mai s’aturen. Són espais de parèntesi, de respir, de promesa d’un dia millor. Per preparar-les, s’engega tota una maquinària de persones que les fan possibles. Persones com la Maite Font (1989), que des del petit poble de Corbins (el Segrià) es dedica a fer realitat una de les peces clau de tota celebració: els vestits. Pel seu teler hi passen desenes de teixits amb tota mena de textures i colors. Elements que brillen amb llum pròpia, igual que la seva història, que comença de petita, quan ajuda a la merceria de la seva mare, la Delfina, entre rengleres de fils, cintes, agulles, gomes, mitges i roba interior.
– continua després de la publicitat –
“Ens arribaven sacs i sacs de bates d’escoles de Barcelona i passàvem les hores brodant amb la màquina petita”, recorda. La seva mare, que cosia des dels setze anys, havia obert la merceria Brodats Delfina el 1995, just després de casar-se. I és així com la petita Maite aprèn tot el que cal saber sobre aquest món de teixits que dona vida al poble. “Aleshores era molt típic fer brodats per a l’aixovar, com les tovalloles, i tot es feia a pedal”, continua explicant.
Un dia, la seva mare comença a fer bandes per a alguna festa major de poble. El boca-orella s’activa, i cada vegada té més encàrrecs. Després presenta els seus serveis a la fira Municipàlia i li comencen a encarregar vestits de pubilla, faixes, conjunts regionals. Se li acumula la feina i ha de comprar una màquina industrial per poder fer més producció. A peu de carrer hi té la merceria i a dalt del petit edifici, a l’entresolat, hi munta una sala per tallar les teles més grans.
Tot i viure envoltada de brodats i haver après molt sobre el món de la confecció, quan la Maite creix, aposta per estudiar la carrera de Turisme. Després, durant deu anys, treballa en una empresa de comptabilitat. No és fins que es converteix en mare i arriba la pandèmia del coronavirus, que fa un cop de cap. La Delfina es jubila i el negoci de la merceria està a punt de desaparèixer.
“No tenia formació prèvia, tot i que ho havia vist fer tota la vida. Tinc sempre ma mare, que és com tenir el llibre amb mi”
La Maite decideix tancar la merceria, però, al mateix espai, se centra en la confecció de vestits regionals i en encàrrecs de brodats. Un negoci que assegura que li dona molta feina. I dia a dia, va aprenent. “No tenia formació prèvia, tot i que ho havia vist fer tota la vida. Al final, l’experiència és un grau pel damunt, i tinc sempre ma mare, que és com tenir el llibre amb mi”, reconeix.
“Vaig apostar per fer un vestit que ma mare no tenia gaire clar, i després va ser el primer que va sortir a la festa”
La seva passió no només és la de confeccionar vestits, sinó la de mantenir vives les tradicions de les festes majors. I això suposa crear el millor vestuari. “M’agrada fer tot el procés del vestit des del principi, quan esculls la roba i tries els colors, com els vols combinar i l’estampat. Vas pensant en si agradarà o no i quin serà el vestit que més èxit tindrà. Aquest any vaig apostar per fer un vestit que ma mare no tenia gaire clar, i després va ser el primer que va sortir a la festa”, diu orgullosa.
– continua després de la publicitat –
Poc després de començar el negoci, la Maite també assisteix a Municipàlia per donar-se a conèixer. “Ma mare em va dir que millor que no hi anés, que encara era massa aviat, però com que la fira es fa cada dos anys, ho volia provar”, explica. I de seguida arriben els encàrrecs. El més habitual és fer tota mena de bandes i vestits d’hereus i pubilles per a les festes majors, així com la roba dels Reis d’Orient i tot el seu seguici a l’hivern.
“Aquí no vens a comprar una disfressa de Reis Mags, sinó un vestit de Reis Mags”
“Aquest és per a la cavalcada d’Alcarràs”, diu mentre m’ensenya un vestit complet amb la capa principesca. “I aquest altre és del rei ros, per al Morell, a la província de Tarragona”, agafa delicadament un barret amb perles i plomes que sembla sortit d’un somni oriental. De seguida es percep com totes les teles i els teixits amb què treballa són de qualitat. “Són acabats que no trobes a qualsevol lloc. Aquí no vens a comprar una disfressa de Reis Mags, sinó un vestit de Reis Mags”, matisa. “Veus? Això no ho trobes en una botiga de disfresses”, m’ensenya el barret folrat per dins.
Li encanta observar com, quan els clients venen a recollir els vestits, s’emocionen. “De vegades veus marxar furgonetes senceres amb tots els vestits que has fet i et sents com si s’emportessin una part de tu, perquè has estat tant temps confeccionant-los, fent-los i desfent-los, mirant que tot quedés bé... I de sobte ja està, marxen. Però de seguida entra una altra comanda i ja te n’oblides”, confessa.
“De vegades veus marxar furgonetes senceres amb tots els vestits que has fet i et sents com si s’emportessin una part de tu”
Des del principi, el somni de la Maite és poder tenir encàrrecs més enllà de la província de Lleida. “I ho he aconseguit amb menys temps del que em pensava”, s’enorgulleix. Entre els seus clients hi ha pobles de les zones de Tarragona o el Penedès. “El fet de ser a Corbins no m’ha penalitzat, perquè, d’una banda, ja tenia els clients de ma mare, els de sempre, i, d’altra banda, molts pobles, com Sant Sadurní d’Anoia, han confiat plenament en nosaltres i les comandes s’han fet per telèfon, correus electrònics i fotografies”, continua.
De vegades també es desplaça fins al poble en qüestió amb totes les teles perquè les escullin, com va fer al Morell. “Després es van quedar bocabadats amb el que van rebre. La realitat va superar el que esperaven”, assegura la Maite, que de moment té només una treballadora a càrrec seu i disposa d’una màquina de brodar gran. “Per ara no creixem més, però si es manté la feina així, ja aniré pensant a ampliar”, somriu.
Si hi ha una comanda que tenen molt habitualment, aquesta és la dels vestits d’hereu i de pubilla. Sobre aquests últims, explica que hi ha ajuntaments que els reajusten cada any a les persones noves que hi participen, i n’hi ha d’altres, com els d’Alcarràs o Aitona, que cada any els compren nous i així cada pubilla el pot guardar de record. “Venen aquí totes les noies i escullen la roba”, diu la Maite, matisant que sempre són teixits de polièster d’alta qualitat.
“No són robes econòmiques; si vens aquí, ja saps que vens a buscar qualitat. Ara bé, s’han de saber portar”
“Has de pensar que quan rentes els vestits fets amb aquestes teles, semblen nous com el primer dia. No són robes econòmiques; si vens aquí, ja saps que vens a buscar qualitat. Ara bé, s’han de saber portar”, explica. “De vegades, els veus que van mig desbragats i tu els has de dir que no, que és roba que no es pot portar de qualsevol manera, s’ha de saber portar. Sobretot les faldilles, que tenen molts metres de roba i amb tant volum fàcilment es poden veure malament”, continua la brodadora, que admet que és complicat saber posar-se el conjunt correctament.
Per fer un vestit de pubilla ben treballat es pot arribar a tardar un dia sencer. No són poques, les coses que ha de fer: les enagües, que són de cotó i donen frescor a les cames; la faldilla; la cotilla amb la mantellina; el davantal, i les mitenes. Les sabates les trien les mateixes pubilles. “Normalment, a Lleida les escullen de taló, que són més de festa, i al centre de Catalunya van més amb espardenyes, que és la versió més de pagès”, observa.
“Normalment, a Lleida les pubilles escullen sabates de taló, que són més de festa, i al centre de Catalunya van més amb espardenyes, que és la versió més de pagès”
El cas és que mai acabi la festa. Sobretot, després d’haver viscut la pandèmia: “Penso que encara es fomenta més la cultura i la gent té ganes de sortir de festa. Alguns ajuntaments ho estan començant a prioritzar i prefereixen fer una bona inversió perquè els vestits els puguin durar més anys, sobretot els dels Reis d’Orient”, reflexiona la Maite.
Al final, són les persones com ella les que contribueixen a mantenir viva la màgia d’aquestes tradicions. Una essència que, assegura, només pot perdurar en el temps si també s’hi sumen les il·lusions de tothom.
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
Envia un comentari