“Molta gent se sorprèn quan ve a la notaria i els parlo en català”
Oriol González Corsellas és el notari més jove de Catalunya. Des de Caldetes (Maresme), ens explica quina és la vitalitat del català en el món notarial i dels documents, però també ens obre les portes al seu viatge lingüístic més personal
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Durant més de 500 anys, una riera va fer de frontera. En una banda, diòcesi, vegueria, corregiment de Barcelona. A l’altra, el mateix, però de Girona. A ponent, la Vila Vella; a llevant, la Vila Nova. Aquesta mateixa riera —límit real durant segles, ara només una frontera abstracta entre l’Alt i el Baix Maresme— servia anys després per unificar i bastir una vila regada per aigües termals i marcada tant per l’horta i l’agricultura com per la pesca. Fou a partir de l’arribada del tren, a mitjan segle XIX, que el municipi va créixer i va esdevenir un dels principals centres d’estiueig per a les famílies benestants barcelonines, cosa que fomentà l’aparició de fondes i balnearis i, al tombant de segle, la construcció de cases i edificis modernistes i noucentistes.
– continua després de la publicitat –
Un segle més tard, Caldes d’Estrac continua sent una vila marcada per les vacances, les segones residències i els xalets de luxe. No obstant això, el municipi maresmenc encara conserva un ambient de poble. Així ho percep Oriol González Corsellas (Barcelona, 1996), que assegura que, a diferència d’altres pobles de la comarca, els veïns encara se saluden pel carrer i s’expliquen moltes xafarderies. Els de tota la vida, sosté, gairebé sempre ho fan en català. Ell és un dels baròmetres més fiables de la vitalitat de Caldetes i, alhora, de la vitalitat de la llengua al poble i en el món del dret d’ençà que va obrir una notaria a la vila fa poc més d’un any. Val més creure-se’l, és paraula de notari.
L’Oriol em rep al seu despatx a la zona baixa de Caldes, en un edifici antic de dues plantes amb una porta gran de fusta envoltada de carreus de pedra. Després d’aprovar les dures oposicions per ser notari, va trobar una vacant al municipi —el nombre de notaries està limitat pel Ministeri de Justícia— per muntar el seu propi despatx. A l’interior, uns quants prestatges acullen desenes de toms grossos que recopilen el protocol notarial del poble des de 1995. “Estan enquadernats amb pell d’ovella, perquè durin tot el que han de durar”, especifica. “Disculpi que el molesti, hi ha un senyor que demana si es podrà reunir avui amb vostè”, ens interromp la Carme, administrativa a la notaria. “Posi’l aquesta tarda, després del testament, perquè avui al matí ja està tot complet.”
Amb tan sols 27 anys, Oriol González ha trencat barreres: és el notari més jove de Catalunya
L’Oriol és jove però, tot i així, la seva companya de feina el tracta de vostè. És el primer cop que observo que algú que dobla l’edat a l’altre ho fa. Al capdavall, però, ell és notari i pertany al món del dret, on són habituals els formalismes. De fet, amb tan sols 27 anys, ha trencat barreres: l’Oriol és el notari més jove de Catalunya. “En l’àmbit estatal, hi ha un noi que té dos anys menys, que és fill del president del Consell General del Notariat... I també dues noies que tenen un any menys, a Burgos i les Canàries. Però sí, a Catalunya no hi ha cap notari més jove que jo”, reconeix.
“A Catalunya tenim poca tradició d’opositar. Dels noranta notaris d’aquesta promoció, només cinc érem catalans. Per població, n’hauríem de ser molts més”
L’Oriol és un dels noranta aspirants que van superar els exàmens, d’un total de 700 persones que hi van comparèixer el 2022, en una convocatòria que s’organitza cada dos anys, aquest darrer cop a Madrid. “S’hi va presentar poca gent, en comparació amb altres oposicions, com les de jutge. La principal competència ets tu mateix, el temari i el tribunal que et valora”, assegura. “A Catalunya tenim poca tradició d’opositar, a diferència de llocs com Múrcia o Andalusia. Normalment, aquí acabes la carrera de Dret i et fitxa un bufet d’advocats, has de tenir molt clar que vols fer una oposició; allà, no. Dels noranta notaris d’aquesta promoció, per exemple, només cinc érem catalans. Per població, n’hauríem de ser molts més, com a mínim dotze”, lamenta.
“De notaris catalans, n’hi ha molt pocs; que parlin català, encara n’hi ha menys”
I vet aquí on comença un dels grans problemes del món notarial, del dret, i de la justícia en general. Un peix que es mossega la cua. Les oposicions són d’àmbit estatal, però gairebé no hi ha opositors catalans. “De notaris catalans, n’hi ha molt pocs; que parlin català, encara n’hi ha menys”, critica l’Oriol. “Qualsevol persona de l’Estat pot obtenir una plaça a qualsevol lloc, també a Catalunya, encara que no hagi nascut aquí.” Les implicacions lingüístiques de tot plegat són dramàtiques. Tot depèn del Govern central, gens sensibilitzat amb les llengües minoritzades. No hi ha cap mena de requisit lingüístic?
“No... La Generalitat obliga que a les notaries hi hagi com a mínim algú que et pugui atendre en català i que t’entengui, però clar, pot ser el notari o un empleat o oficial del despatx. Hi ha d’haver algú, però no necessàriament el funcionari públic. La majoria de notaris venen de fora. Si algun dels seus empleats ja sap català, tampoc fan l’esforç per aprendre’l i se’n desentenen”, es queixa.
“Hi ha moltes persones que se sorprenen molt quan venen a la notaria i jo, un notari, els parlo en català”
La gent, doncs, està acostumada que la llengua de les notaries i del dret sigui el castellà. Amb prou feines conceben que el català hi tingui cabuda, tant en el tracte com en els textos legals. “En pobles petits com aquest, els notaris canvien molt i en venen de nous. Sempre són gent que parla en castellà i fa els documents en castellà. Hi ha moltes persones que se sorprenen molt quan venen a la notaria i jo, un notari, els parlo en català”, admet. “És una llàstima. La gent ho associa tot al castellà. Sort en tenim, del Codi civil de Catalunya. Gràcies a ell, també nosaltres hem après llenguatge jurídic en català.”
L’Oriol és una rara avis en un entorn conservador, elitista i de tall espanyolista, i no té gairebé res en comú amb la majoria de col·legues seus. Així i tot, ell tenia molt clar des de ben petit que volia ser fedatari. “Perfectament el 80% de la promoció té algun familiar o algú proper que és notari. Jo no. No sé d’on em va venir, però ja des que era un nen ho volia ser, com qui vol ser bomber o policia. És estrany, oi?”, confessa. Remuntem-nos a la infantesa del notari més jove de Catalunya.
L’Oriol és fill de la Clota, un barri barceloní al costat d’Horta d’on mai s’havia mogut fins fa uns mesos. Allà mateix va néixer, a la casa que els seus pares, l’un de Peralada (Alt Empordà) i l’altra de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), ambdós catalanoparlants, van construir en aquesta zona de la capital després de conèixer-se. “És un barri molt especial, el segon més petit de Barcelona i el menys poblat. Gairebé són tot casetes baixes i fa uns anys érem només 600 persones. Sempre hi ha hagut un ambient molt rural; eren cases amb el seu petit terreny i hort, no els camps de cultiu de la Vall d’Hebron, que de seguida es van expropiar per construir-hi edificis... La gent va defensar a mort les seves parcel·les durant els anys seixanta”, explica.
“Les famílies històriques de la Clota sempre han parlat català. Ara mateix, però, tot això està canviant, com a la resta de Barcelona, que va cap avall”
La Clota i el seu tarannà gairebé de reserva índia enmig de la capital, així com les influències familiars, han emmotllat l’Oriol durant tota la seva infantesa. Ha viscut en una altra Barcelona, en un context molt diferent del que és habitual. També en el sentit lingüístic. “Excepte a la zona del carrer Bragança, on hi ha cases d’autoconstrucció d’immigrants d’Espanya que hi van venir, sempre s’hi ha parlat força català, més que en molts barris del voltant. Les famílies històriques de la Clota que hi han estat sempre n’han parlat. Ara mateix, però, tot això està canviant com a la resta de Barcelona, que va cap avall.”
L’Oriol fa la mateixa lectura quasi nostàlgica del seu pas per l’Escola Pau Casals, pública, entre la Clota, Horta i Vall d’Hebron. “Era una escola molt familiar i de barri. A classe, només érem dotze alumnes, tota una anomalia a Barcelona. D’aquests dotze, potser nou érem del barri, que parlàvem català, i n’hi havia sempre dos o tres que venien de fora. Un any, per exemple, vam tenir una noia iraquiana; no parlava ni castellà, i nosaltres li vam ensenyar a parlar català”, recorda. “Dins de classe, sempre es promocionava molt això. Hi havia uns amics que fora parlaven castellà, però dins de l’escola parlaven en català.”
“L’escola va canviar molt: es van ampliar les classes i cada cop hi havia més gent, també migrants. La feina d’aplicar la immersió lingüística cada vegada era més difícil”
Anys després que ell marxés de l’escola, explica, igual que passa a tot el territori catalanoparlant, l’ús de la llengua va minvar considerablement. “Fa quatre o cinc anys vaig anar-hi a fer una xerrada i a classe es parlava castellà... L’escola va canviar molt: es van ampliar les classes i cada cop hi havia més gent. La feina d’aplicar la immersió lingüística cada vegada era més difícil, i també hi havia més migrants nouvinguts, la qual cosa provoca que dins de l’aula es vagi parlant menys català. És una llàstima”, afirma. Però anys enrere no era així. “Recordo que tenia un amic que era xilè. Quan érem a l’escola sempre parlàvem en català entre nosaltres i amb altres amics. A l’institut ens vam separar. Des d’aleshores, sempre que me’l trobo parlem en castellà.”
Amb els estudis secundaris, l’Oriol va sortir de la gàbia. L’institut ja no era a la Clota, molts dels alumnes eren d’altres barris i la realitat era ben diferent. La llengua, alhora, unia i separava. “A l’escola, érem tota la classe els que parlàvem català, era així amb qualsevol. A l’ESO i batxillerat, la cosa va canviar. Amb el meu grup d’amics sí que hi parlava, però hi havia gent amb qui et feies menys a qui t’adreçaves en castellà. Era gent que ja veies que no el parlava, ni amb els professors, i només podies parlar-los castellà. També hi havia algun docent que no aplicava la immersió lingüística.”
El retrocés de l’ús del català és una realitat a Barcelona. Cada generació, el castellà engoleix espais, àmbits i relacions interpersonals que anys enrere es feien en català
El retrocés de l’ús del català és una realitat a Barcelona. Cada generació, el castellà engoleix espais, àmbits i relacions interpersonals que anys enrere es feien en català. L’Oriol reconeix que, en certa mesura, va tenir sort durant els estudis secundaris. En el cas del seu germà, que té només un any menys, va deixar de parlar català amb els seus cercles en entrar a l’institut. “Fins i tot va canviar de llengua amb els amics amb qui socialitzava en català a l’escola”, lamenta.
Després de fer el batxillerat social amb l’objectiu de ser notari, l’Oriol va aterrar a la Universitat de Barcelona, on va fer la carrera de Dret. “Aquí feien les classes en dos grups, un en català i l’altre en castellà. Jo sempre m’apuntava a les primeres, i no entenia per què es feien també en castellà. Si la gent s’ha escolaritzat aquí, no hi hauria d’haver cap problema... O fins i tot pels que venen de fora. Escolta, que és un idioma com qualsevol altre. Si vens aquí a aprendre, també pots aprendre la llengua d’aquí. Se’t pressuposa una certa predisposició, si ets a la universitat i tens estudis. No t’hauria de costar”, critica.
Mentre estudiava el grau en Dret, l’Oriol va plantejar-se altres camins de futur, com ser jutge o decantar-se per la diplomàcia. Això últim, segons explica, “anava molt per contactes”, i va acabar decidint-se pel que havia volgut des de petit: ser notari, “a través d’unes oposicions que són justes” i que no es regeixen pel capital social que algú pot tenir. Durant els anys de carrera, l’Oriol també va fer un grup d’amics de majoria catalanoparlant, però amb dos companys de l’Hospitalet i Masquefa que gairebé no parlaven el català. “De tant en tant, saltàvem al castellà per reintegrar-los”, recorda.
El 2018, ja graduat en Dret, l’Oriol va encetar el seu viatge, enrevessat i llarg, per les oposicions, que va aprovar el 2022. “Ha de quedar molt clar, això: són molt dures, moltes hores d’estudi (entre vuit i deu al dia), molta pressió a sobre i temes molt complicats”, remarca. El tribunal exigeix molt de nivell i un coneixement profundíssim de qualsevol tema. “És comprensible. Si un client et ve a la notaria i et fa una pregunta aleatòria, li has de donar una resposta correcta sobre qualsevol tema.”
– continua després de la publicitat –
Les oposicions consten de quatre exàmens, dos d’orals i dos d’escrits. A més, són eliminatoris, és a dir, tornes a la casella de sortida si en suspens un, sigui quin sigui. “Els exàmens orals, els dos primers, són d’una hora cadascun, en què has d’explicar quatre o cinc temes que et toquen aleatòriament. Ets tu sol davant d’un tribunal de com a mínim sis membres”, especifica l’Oriol. “Més que explicar, acabes cantant els temes. No tens temps de pensar, en el moment, i has de saber prèviament tot el que diràs, quines pauses faràs, què emfatitzaràs... A més, se t’exigeix literalitat. Com menys paraules et deixis, més bé puntues. Has de saber-te els 1.976 articles del Codi civil, alguns d’una línia i d’altres d’una pàgina, paraula per paraula”, subratlla.
Després de superar els dos exàmens orals —per al segon dels quals només hi ha tres mesos de preparació—, hi ha els dos exàmens escrits, en què es presenten casos pràctics i són més reflexius. “El primer és el dictamen, són quatre pàgines on tu has de trobar les diferents qüestions i problemes i resoldre’ls. Et deixen sis hores per fer-lo. És escriure, escriure i escriure sense descansar. Jo vaig escriure disset fulls.” Malgrat ser proves eliminatòries, el nivell de dificultat decreix a mesura que avança el procés. “El primer examen el suspèn la meitat o més, allà fan cribratge. El segon, un 30-40%. Al tercer ja hi vam arribar unes 115 persones, de les quals noranta vam acabar sent notaris.”
L’Oriol es va enfrontar a una adversitat que l’entorpia i que no afectava la majoria d’opositors: la llengua. “La meva fluïdesa en castellà no era la mateixa que per a la resta”
Durant tot el procés, l’Oriol es va enfrontar a una adversitat que l’entorpia i que no afectava la majoria d’opositors: la llengua. Les oposicions s’organitzen en l’àmbit estatal i absolutament tot és en castellà. “Jo, a casa, sempre parlava i parlo català, i amb els amics, també. La meva fluïdesa en castellà no era la mateixa que per a la resta. Recordo que, sobretot al principi, cantava molt lent perquè em costava, i també feia molts catalanismes enmig del temari, que era en castellà”, diu. Davant d’un tribunal possiblement monolingüe, això el podia penalitzar.
Per solucionar aquest entrebanc lingüístic, l’Oriol va haver d’acostumar-se a parlar castellà molt més sovint. “Intentava sempre que tot el que estigués relacionat amb l’oposició fos en castellà, per habituar-me a moure’m en aquesta llengua per aquest món. A banda del temari, parlava en castellà sempre que anava a l’acadèmia, amb el meu preparador i amb tothom d’allà. Fins i tot amb aquells que eren catalanoparlants, amb qui em relacionava en català fora. De totes maneres, se’m notava molt”, confessa entre rialles. “El tribunal em va dir: «Con este acento, no hace falta que nos digas de dónde eres»”, recorda.
En aquest ambient, l’Oriol compartia espai amb opositors de tot l’Estat amb qui no tenia gairebé res en comú. “Allà, els que eren més progressistes votaven el PP”, etziba entre rialles. Gairebé totes les relacions socials eren en castellà perquè, segons el jove notari, és la llengua de “les altes esferes de la societat”. “Hi havia un company, nascut aquí i de família rica de Barcelona de tota la vida, que entén el català però no el parla gens. En tots els cercles, ell es relacionava en castellà. En el meu grup d’oposició, érem tres. Ell, una noia de Figueres, i jo. Ella i jo sempre parlàvem en català, però quan hi érem tots tres ja se sobreentenia que havia de ser en castellà.” Que un castellanoparlant faci canviar d’idioma la resta passa molt sovint, li comento. “Sí, però en aquest cas era encara més accentuat”, afirma.
L’escull de la llengua no va suposar cap fre perquè l’Oriol reeixís en el procés d’oposició. El 2022 va aprovar i va obtenir la plaça a Caldes d’Estrac, on l’anterior notari havia deixat una vacant lliure, i va muntar el seu despatx propi amb tan sols 26 anys. Des del Maresme, el jove notari intenta posar el seu granet de sorra per capgirar les dinàmiques lingüístiques imperants en el món del dret i de les notaries, un dels àmbits en què és més complicat fer vida plenament en català, tot i que la Llei de política lingüística aprovada pel Parlament l’any 1998 en garanteixi el dret. Un camp, el jurídic, que atorga prestigi i validesa a una llengua si aquesta s’empra en textos legals, i en què la mateixa administració i el funcionariat incompleix la normativa per respectar els drets dels catalanoparlants.
En el cas de les notaries en concret, un 73,2% de documents estan escrits en castellà i un 68% de fedataris no ofereixen l’opció de triar la llengua de les escriptures
En un context en què només un 7% de sentències judicials es redactaven en català al Principat el 2020, en què tan sols un 14% dels jutges tenien el nivell C1 el 2022 o en què un 80% de jutjats no respecten l’opció lingüística, qualsevol que vagi a contracorrent ja és un baluard de la llengua. En el cas de les notaries en concret, un 73,2% de documents estan escrits en castellà i un 68% de fedataris no ofereixen l’opció de triar la llengua de les escriptures, segons dades de 2018 de Plataforma per la Llengua. En molts dels casos això és així per la inèrcia de molts notaris de fer-ho tot en castellà, i en altres, com indica l’Oriol, directament per desconeixement del català.
“A Catalunya la gent està acostumada que el notari ho faci tot en castellà. Nosaltres, sempre que podem, ho fem en català per defecte”
“Aquí, a Catalunya, la gent està acostumada que el notari ho faci tot en castellà”, assegura. En molts casos perquè ve de fora, però en d’altres també per autoodi. Des de la seva notaria, però, l’Oriol fa feina per capgirar l’esfondrament del català en l’àmbit jurídic. “Jo intento fer el màxim de documents en català. Ja ho he dit a la Carme, que abans estava acostumada a fer-ho tot en castellà, que sempre que puguem, i no ens diguin el contrari, ho fem tot en català per defecte”, explica. Tanmateix, de vegades la voluntat és paper mullat.
“Hi ha molts documents, com les hipoteques, que són molt complicats de fer en català. Són clàusules estàndards que el banc t’envia sempre en castellà”
“Hi ha moltes coses que són molt complicades de fer en català. Les hipoteques, per exemple. El model de les hipoteques te’l fan els bancs, perquè són clàusules estàndards, que sempre són les mateixes, i te l’envien ells sempre en castellà. Llavors tu ho redactes i ho has de fer en aquesta llengua, perquè així t’ho exigeix el banc”, critica el notari. “Un altre cas són els poders per a plets, el document que dona poder a l’advocat per presentar-se en un judici i defensar-te. Jo sempre dic als clients que el puc fer en català sense problema, però si el procés s’allarga i han de recórrer al TSJC o fins i tot a Madrid, segurament no podran presentar el poder per a plet en català”, afegeix. “És una llàstima, eh? Però al final acabo fent molts més documents en castellà dels que voldria.”
Un altre cas és el text del jurament de nacionalitat, que no acostuma a redactar en català perquè molts migrants entenen millor el castellà que el català. “Però sí que intento fer tota la resta en català”, assevera l’Oriol. “Per exemple, els testaments. Sempre els fem en català, perquè són gent del poble o dels voltants. Les compravendes, que la Carme també està acostumada a fer en castellà, ara les fem per defecte en català. La intenció és que al final ens surti automàtic fer-ho tot en català.”
Documents a banda, la llengua que fa servir l’Oriol a la notaria, tant amb la seva companya de feina com amb els clients del poble, és el català. “Aquí a Caldetes, però, es dona un fenomen que no passa en altres llocs. Com que és una zona de costa, hi ha molts jubilats europeus (francesos, russos, anglesos...) que venen a viure tranquils aquí, i gent que hi compra segones residències. Amb aquesta gent parlem en castellà. Amb la resta, els de Caldes de tota la vida, gairebé sempre és en català. Per això, precisament, també puc permetre’m fer la majoria de documents en llengua catalana. Potser si fos a Barcelona no m’ho plantejaria igual.”
El català és la llengua habitual d’un 44,2% de la població maresmenca. Això contrasta amb les dades de tot el conjunt de l’àmbit metropolità, on el català és la llengua habitual per a només el 27,5%
Les dades corroboren aquesta idea de l’Oriol: al Maresme es parla més català que a la capital catalana. De fet, és la comarca dins de l’àmbit metropolità on la llengua pròpia es parla més. El català és la llengua habitual d’un 44,2% de la població maresmenca, mentre que el castellà ho és per al 39,4%, segons les darreres dades d’usos lingüístics de 2018. Això contrasta amb els usos lingüístics de tot el conjunt de l’àmbit metropolità (Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Oriental, Vallès Occidental i, també, Maresme), on el català és la llengua habitual per a només el 27,5% dels habitants.
“La gent té la percepció que els notaris fem tots els documents en castellà, però a molts no els agrada”
A la riera de Caldes, el català no fa aigües amb la mateixa intensitat que al Besòs o a la part baixa del Llobregat. Això no impedeix que, generalment, a les notaries de la zona s’escrigui en castellà. “En relació amb això, un cop va venir un matrimoni que tenia un judici al despatx i els vaig fer un poder per a plet en castellà, per tots els motius que he dit. Llavors la senyora em va dir: «I per què me’l fas en castellà? Sempre ho feu tot en castellà. Jo vull que me’l facis en català». Es va indignar, la gent té la percepció que els notaris fem tots els documents en castellà, però a molts no els agrada. Li vaig explicar per què ho havia fet en castellà i la vaig poder convèncer, però la seva queixa general, no pas d’aquell text en concret, era ben raonada.”
Amb tot el que té a l’abast dins del despatx, l’Oriol intenta posar fre a l’afebliment del català en un àmbit que està fortament castellanitzat. Fora de l’oficina i del món notarial (on, amb col·legues de professió, sí que parla en castellà), l’Oriol es relaciona en llengua catalana amb la majoria de gent: família, amics, dependents... “També és veritat que els prejudicis de la imatge fan molt. Però sí, d’entrada parlo en català a les dependentes de la fleca o del súper. Després em contesten en castellà i llavors canvio, però sempre ho intento.” A Barberà del Vallès, on viu des de fa molt poc, és més complicat parlar en català que al Maresme.
“Si conec algú nou, depèn molt del context i de la zona on sigui, li parlaré una llengua o una altra. Per exemple, si vaig a una discoteca, segurament ho faré en castellà. El relaciono més amb un ambient així. Si fos aquí, a Caldetes, li parlaria en català”, assegura. Pel que fa a les xarxes socials, el contingut que penja a Instagram —l’única aplicació que empra— també és gairebé sempre en català. Les coses canvien quan es tracta del consum, ja que l’oferta majoritària de creadors i influencers és en castellà. També pel que fa a les plataformes de streaming, on l’Oriol veu la majoria de productes televisius, perquè gran part dels títols no estan doblats ni subtitulats al català.
L’Oriol és un David contra una esfera jurídica Goliat
Oriol González sempre ha estat de reserva índia. Nascut a la Clota, un oasi dins de Barcelona; un peix progressista dintre d’un oceà conservador d’opositors; ara, un notari activista pel català en una xarxa notarial castellanoparlant. Ell és un David contra una esfera jurídica Goliat: un àmbit hostil, castellanitzat, dependent del Govern central i amb membres generalment poc sensibilitzats amb les llengües minoritzades. Un entorn en què la llengua pròpia de Catalunya està desprotegida. En un context de clar retrocés del català, el notari més jove del Principat planta una llavor de futur des de Caldetes perquè la llengua no quedi relegada a l’oblit dins el món de les escriptures. Tant de bo germini.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Envia un comentari