Aprenents de solitud
Una cosa és estar sol i l’altra és sentir-se sol. I, a vegades, les dues definicions conviuen. Molts avis catalans pacten cada dia amb la solitud, perquè no l’han triat. Són gent gran que un dia els canvia la vida i aprenen a ser en una vida diferent.
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.
“Al meu marit, de no veure’l aquí, amb la cadira de rodes, assegut al meu costat... Potser estic mirant la televisió i, de cop i volta, no és que el vegi, però pressento que és aquí, amb mi, i em crida”. La Conchita Tejero té 89 anys i no pot aguantar-se el plor. S’atura i demana un mocador de paper i el rebrega a les mans. Està asseguda en una de les dues butaques d’estampat floral que hi ha al menjador de fusta ple de tapets. La Conchita viu sola al barri del Bon Pastor de Barcelona, en un pis modest, i es nota que s’ha arreglat per rebre’ns. D’ençà que la seva filla i el seu marit van morir que de vegades plora. Però no es queixa. Ara, li queda l’altre fill i els néts.
La Teresa té 68 anys i explica l’endemà de quedar vídua: “Em vaig aixecar per dutxar-me i se’m va trencar la mampara. Em va semblar que em queia el món a sobre”
La Teresa S. és més jove, té 68 anys i ens explica com la van espantar tot d’accidents l’endemà de quedar vídua. “Em vaig aixecar per dutxar-me i se’m va trencar la mampara. Em va semblar que em queia el món a sobre. I llavors tampoc s’apujaven les persianes. Semblava que corrien esperits, per la casa”. La seva amiga, la Maria A., que també té 68 anys, se la mira amb complicitat. “Et va semblar una mala astrugància. T’ho vas imaginar o vés a saber, perquè ja passen aquestes coses i, com a la vida, de vegades no hi ha explicació”. La Teresa i la Maria, com dues gotes d’aigua, duen les camises de color pastel a conjunt i tenen el cabell d’un ros molt clar, gairebé blanc.
– continua després de la publicitat –
Ambdues tenen la mateixa edat, viuen al mateix poble, al Bages, i van perdre el marit la mateixa setmana, ara fa tres anys. La Maria ens explica que la primera nit va voler dormir sola, sense la família. “Vas a l’habitació on has dormit sempre amb ell i... Perquè sempre vam dormir junts, fins i tot els darrers anys, amb l’Alzheimer que ell tenia, perquè a mitjanit se'm llevava que volia anar a la dutxa, i jo al darrere, zombie. I aquella primera nit, és clar, vaig acabar esgotada pensant totes aquestes coses, divagant i divagant. Potser eren les quatre de la matinada quan em vaig quedar ben adormida. I després van passar uns 10 o 12 dies que estava molt xafada, al vespre. I pensava: ‘Ara que quedes sola, una bleda. T'has fet vella de cop i ja no sabràs com fer-t’ho’”.
Del conjunt de Catalunya no hi ha xifres, però només a Barcelona hi ha 75.000 persones grans que viuen soles. El 60% són dones.
Del conjunt de Catalunya no hi ha xifres, però només a Barcelona hi ha 75.000 persones grans que viuen soles. El 60% són dones. Aquesta és una realitat que no és visible, però que és cada cop més habitual. El ritme frenètic a què ens aboca la societat actual propicia la solitud, també entre els nostres avis. El Vicente Sanpedro forma part del 40% d’homes grans que viuen sols. “Sempre m’ha agradat estar tranquil. A casa estic ben tranquil, i tant. Surto al matí, cap al migdia, a passejar fins a l’hora de dinar. Llavors dino, al restaurant, on ja em tenen a punt el menjar. I dino tranquil·lament i després me’n vaig a casa i faig una becaina. I així fins a l’hora del sopar. El que sí que trobo és que a la nit… Allà és quan et trobes sol. És això”.
Ell té 90 anys i també viu al barri del Bon Pastor, com la Conchita. Amb ella al costat, ell parla més. Mentre l’entrevistem, però, està sol. “Tenia una malaltia del cor, la meva dona”. Ens ho diu callat, sobri. Què s’amaga sota els seus silencis? Què hi ha darrere l’aparent tranquil·litat? Se sent sol? Com és sentir-se sol?
El sentiment interior
– La soledat et ve de dins. Jo no estic abandonada, perquè tinc una família, però és tot tan dolorós que et trobes sola. Et fa mal una cosa i no ho pots dir. I si ho poguessis dir, no en tinguis cap dubte, el dolor se n’aniria. I la soledat és tan gran durant les nits! –la Conchita intenta posar paraules al dolor i no les té totes d’haver-se explicat bé.
– No és que estiguis sola, sinó que et sents sola.
– Sí, senyora. La soledat és esperar que et truquin per telèfon el dia que estàs malament. Una paraula per telèfon i ja sembla que respires fondo, que t’entra més l’aire al cos –la Conchita intenta aguantar la compostura. El mocador l’ha rebregat tant que ja ni el troba– També et trobes sola a l'hora de dinar i menges de mala gana. La soledat és tristesa de l'ànima.
“La soledat et ve de dins. Una paraula per telèfon i ja sembla que respires fondo, que t'entra més l'aire. La soledat és tristesa de l'ànima”
A la Maria, el dia de l’enterrament, la funerària li va proposar d’anar a unes sessions de grup per comprendre el dol. Ella, però, es va imaginar que seria com “aquelles pel·lícules americanes d’alcohòlics anònims”, cadascú assegut en la rotllana explicant el seu mal. “I vaig dir: ‘Jo? Déu me'n guard! Ja m'ho faré jo sola’”.
Així que els primers dies va anar al metge perquè estava “d'aquella manera, aixafada”, i el metge li va receptar pastilles. “‘Comenci amb un quart de pastilla, després mitja, després una... i ja ho anirà veient’, em va dir el doctor. I vaig fer força dies amb un quart, després uns quants dies amb mitja i ja està. El dolor ja no era tan exagerat i vaig pensar: ‘Per què n'has de prendre una, si amb mitja ja vas fent?’”. Un mes, dos mesos, tres, quatre, cinc, sis i encara set. Aleshores, les va deixar, les pastilles.
– Doncs jo em llevo i, ja a la dutxa, em poso la ràdio. Estic al corrent de tot! –ens diu la Teresa amb un somriure.
– I llavors m'ho explica a mi perquè jo la tinc apagada, al matí –riu la Maria.
– Veus? Ben diferents que som!
– Van passar tants anys que havia d'estar en silenci, perquè al meu home tot l’atabalava... El que sí que engego és la televisió, però no la miro. Em fa companyia.
– És clar, a mi la ràdio tot el dia que em fa companyia. Fins i tot si vaig a les golfes o baixo al garatge, m’emporto la ràdio. Són manies!
“A mi la ràdio tot el dia que em fa companyia. Fins i tot si vaig a les golfes o baixo al garatge, m’emporto la ràdio. Són manies!”
De manies, cadascú té les seves. Al Vicente la soledat li passa al restaurant, com a molts vidus. Acostumat que la seva dona li fes el dinar, ara fer-se’l tot sol li fa mandra. El soroll dels plats, les tasses i les màquines escurabutxaques del restaurant sembla que l’aviva, però segueix silenciós. “A casa em faig arreglos per sopar. La setmana passada vaig fer una olla gran de caldo. I en tinc, com a mínim, per a vuit dies. I així frego menys plats!”. El Vicente es protegeix com qui guarda un tresor que no es pot dir.
El nou inici
“Quines pors tenia jo? Totes”, ens confessa la Conchita. “A mi m'han enganyat fins i tot amb el telèfon. Em van trucar d’una companyia telefònica i em va dir que em regalaven un mòbil si em canviava amb ells. Jo pagava 15 euros només cada mes. Doncs bé, n’he estat pagant 100 i pico! Al final li vaig dir al meu fill que truqués, perquè a mi no em feien cas. Ara ja no obro a ningú, a casa. M'he posat una pantalla a la porta i, si no conec qui em pica, no obro”.
Les pors de la Conchita no acaben aquí. Ara també ha començat a patir perquè no la facin fora de casa seva, “una por horrible!”. “Si me'n vaig amb la néta i torno després de dos dies, pot ser que m'hagin okupat la casa i no hi pugui entrar”, argumenta amb una lògica que a ella li sembla aclaparadora.
Al Vicente, en canvi, el persegueix una altra por. La por “a no valdre’s prou”, com quan va tenir aquell accident que prefereix no explicar amb detall. Mentrestant, però, amb el restaurant i els arreglos, s’espavila. I s’espavila tot sol perquè, intuïm, no li agrada ni té assignat el paper d’avi.
De pors no en parla, la Teresa, però als inicis de la seva nova vida, tot li recordava massa el seu marit. És per això que va reformar els espais de la casa que més compartia amb ell. Els mobles, les cadires, la pintura de les parets, les cortines... “Començar de zero va representar un alliberament”, explica.
– Però a vegades veus passar matrimonis grandets que encara fan manetes i dius: “Aquests potser en tenen 80 i encara estan junts i nosaltres només en tenim 60 i pico i no ho hem pogut fer” –reconeix la Maria, que mira de reüll la Teresa.
– Veus? Ja se li neguen els ulls –ens fa la seva amiga, que intenta restar importància al drama.
– Ara ja només soc la iaia. A mi no m'agrada, perquè abans ja ho era. I, és clar, quan fas una festa, que ja és maco, veus la colleta, però en canvi tu només ets la iaia, encara que estiguis al capdavant de la família, fins i tot a l’hora de desaparèixer, que Déu no ho vulgui.
– Som les primeres en tot, les...
– …les de davant d'un front de guerra! –li acaba la frase la Maria.
El refugi del dia a dia
Al seu front de guerra particular, la Conchita pinta els records per no perdre’ls i així espanta la por. “Amb la pintura tinc on refugiar-me, però trobo molt a faltar la filla i el marit. I això que amb el meu marit em barallava moltíssim –riu–. Però després m'he adonat que era un molt bon home. Molt bo, molt”.
La pintura i la Bíblia són els refugis on fer ancorar els seus moments. La rutina els sosté. “Ve sovint una noia a banyar-me i, cada 15 dies, ve una hora a escombrar-me i fregar-me el pis. Tu et creus que amb una hora fas res?”, es pregunta ofesa. “Ja no tinc la cuina tan neta com la tenia. Abans donava gust d'entrar a casa”, diu mentre arrossega els peus pel passadís fins al menjador i la convencem que tot és net com una patena.
Al Vicente la soledat li passa al restaurant, com a molts vidus. Acostumat que la seva dona li fes el dinar, ara fer-se'l tot sol li fa mandra.
Les rutines del Vicente també han canviat. De jove, ell era dels pocs que tenia carnet i amb 27 anys es va posar a conduir un camió. “I així em vaig passar 20 anys, al camió, fins que em vaig jubilar”. De vegades, al Vicente li agrada recordar la vida al volant. “Avui he anat fins a Vacarisses. Hi havia mercadillo i he anat a comprar fruta, que n’hi ha un que la té molt bona. Hi he anat expressament per a això”, ens explica amb parsimònia.
– continua després de la publicitat –
Són, exactament, 48 quilòmetres que separen el Bon Pastor, el barri on viu el Vicente, de Vacarisses, on ha anat a buscar la fruita bona. “Com que no m'esperava ningú i no tenia pressa per a res he agafat el cotxe tranquil·lament”, ens diu. Una vegada més, la tranquil·litat acompanya el Vicente, o és ell que s’hi aferra.
– I se'n recordava que veníem a parlar amb vostè?
– Claro que ho sabia. El cap encara el tinc. Aquest no em falla! –i s’assenyala les temples i somriu.
Mentre el Vicente va per lliure i les rutines se les inventa sobre la marxa, els horaris de la Maria i la Teresa són més estrictes i atapeïts. El tetris de les àvies i els néts.
– Normalment tinc la canalla d’Artés a dinar, però la setmana que el seu pare no treballa se’ls queda ell. I les nenes de Ripoll, pujo a veure-les cada 15 dies –diu la Teresa, que li surt un somriure sempre que parla dels seus nets.
La Maria, en canvi, s’ha fet la rutina més a mida, però per aconseguir-ho ha hagut de deixar les coses clares “de bones a primeres”. “Els nets no els tinc cada dia. Els vaig dir als meus fills: ‘Per descomptat que, mentre tingui mare, no la deixaré mai’. La meva mare té Alzheimer i viu en una residència. Em sembla que ho vaig fer molt bé, perquè ara ja és una cosa establerta”, sentencia.
– A uns nets els tinc dos dies i als altres, uns altres dos. I la resta, vaig amb la meva mare. M’ho compagino amb la meva germana. El divendres em ve a dinar un fill. I el dissabte, l’altre. Això vol dir que he d’anar a fer la compra i rumiar què faig. A més, hi ha dissabtes que a mig matí ja tinc els nanos a casa, perquè els pares han de fer encàrrecs, i com he de preparar el dinar? Quan marxen, vaig a veure la meva mare fins a les vuit.
“Els néts no els tinc cada dia. Els vaig dir als meus fills: ‘Per descomptat que, mentre tingui mare, no la deixaré mai’”
Les extraescolars de la gent gran
L’agenda de la Maria li demana a crits un espai per a l’oci. “El dimarts anem a esmorzar un grupet de quatre o cinc vídues. Llavors jo marxo, que vaig a gimnàstica. I encara ens han quedat la meitat de coses al tinter!”. Allà, continua explicant amb pèls i senyals la Maria, fan una teràpia que els ha anat bé a totes. “No som de criticar, nosaltres, sinó que parlem de coses que ens passen. I, és clar, no callem mai”, ens explica. I la Teresa afegeix que caminen “cada dia al matí, a dos quarts de nou”.
Aleshores la Maria recorda el dia que es van conèixer. Ella estava al forn, fent un cafè, i va passar la Teresa per davant. “Teresa, entra!”, li va dir. Ella li va respondre que no prenia cafè, però la Maria va insistir. “Llavors vam anar xerrant i ja vam quedar per un altre dia per anar a caminar”, recorda la Maria. La Teresa i la Maria han fet sort, de trobar-se. Poden compartir neguits i alegries i, en definitiva, fan xarxa.
La Conchita i el Vicente la xarxa la fan gràcies a unes voluntàries que els visiten cada setmana. “Ve una noia un cop per setmana i gairebé tota la tarda es queda amb mi. Em dona molta alegria!”, reconeix la Conchita. “Cada tarda em porta o melindros o un braç de gitano i jo li dic: ‘Maria, que no, que tu també vius d'un sou!’”, exclama ella. Al Vicente també li agrada que una voluntària el visiti cada setmana. El fa sentir més acompanyat.
Ambdós van coincidir aquest estiu en una mena de colònies. “La intenció és tornar-hi una altra vegada. Parlàvem mentre estàvem a la taula i això... està bé. El millor que hi va haver és que cadascú estava en una habitació. Hi havia molts llits i teníem una habitació per cadascú, sol. S'hi estava molt bé”, remarca el Vicente. I la Conchita afegeix que ara ja tenen un parell d’excursions més planejades. “Ens venen a buscar. Si no podem caminar bé, ens posen cadira de rodes. Molt bé, molt bé!”.
Els veïns de l’escala de la Conchita, en canvi, no li donen tantes alegries, i mira que ella, amb els seus 89 anys, n’és la presidenta. “No poden pagar un ascensor, diuen. Ni volen, perquè no els fa falta. Però hi haurà el dia que sí que ho necessitaran... Als veïns se'ls hauria d'obligar a posar-lo”, ens diu. Per contra, el Vicente assegura que és ara quan està començant a conèixer veïns del barri: “Com que era xofer, vaig estar més temps fora de casa que a casa”.
“No poden pagar un ascensor, diuen. Ni volen, perquè no els fa falta. Però hi haurà el dia que sí que ho necessitaran... Als veïns se'ls hauria d'obligar a posar-lo”
La xarxa afectiva de la Conchita no només es redueix als seus familiars i la voluntària, sinó que també pot comptar amb algunes amigues del barri: “Tinc una veïna i una amiga. I després la del meu replà, l’Encarnita i la Glòria i la nena d'aquí al davant, i la Mònica. Són veïnes bones, de les d'abans. Són com família, de l’església totes. M’aprecien i jo les estimo”.
La llar en comunitat
– Fa pocs dies vaig tornar a aplicar per al grau de dependència. Ja m’hi he inscrit dues vegades, però com que em veuen així –la Conchita es refereix al fet que té el cap clar–, no s’adonen que estic pitjor que una de 90 o 100 anys perquè les meves cames ja no m’aguanten, encara que m’esforço i camino. Si em donessin un grau o dos més, me’n podria anar allà on tanquen la gent gran...
– A una residència?
– Sí, una residència. Però em diuen que estic igual que el 2010. Tu creus que des de llavors fins ara estic igual?
El Vicente, la Teresa i la Maria també coincideixen amb la Conchita. Tots ells veurien bé d’anar a viure a una residència, d’aquí a uns anys. No els molestaria gens. “El dia que no valgui per a res, sí. Això de caminar... són 90 anys complerts! La meva intenció és aquesta. El dia que no pugui, cap a una residència i allà acabaria el resto de la vidaˮ, diu ell. I la Teresa i la Maria, fins i tot es plantegen d’anar-hi juntes. “Jo li vaig dir: ‘Si anem fent anys, serà com un matrimoni! Anirem allà i agafarem una habitació doble. Encara estarem més bé que soles’”. “I la doble és més barata”, destaca la Maria, que fa un riure murri.
– I si parlem de l’ara? Sentiu que sou felices?
– Bueno, felices... ens falta l’home –respon, ràpid, la Maria.
– Això no s’oblida –afegeix la Teresa.
– No!
– Ara és una vida diferent... i t’adones que no serà mai el que era.
Aquest és el teu article gratuït setmanal.
Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.