Històries

Les escombres de la inclusió

El Quidditch ja no és sinònim de Harry Potter ni de trucs, ni d’escombres voladores. Ja és un esport que fomenta la diversitat i la integració per a tots. Fa màgia real

per Mar Bermúdez i Jiménez

Les escombres de la inclusió
Sobre les escombres munten somiadors i lluitadors, jugadors que cerquen la seva posició. Al Parc de la Pau, prop del Fòrum de Barcelona. (Fotografies de Sira Esclasans Cardona)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

L’Álvaro té la Quàfel (pilota), es dirigeix cap als tres cèrcols de l’equip contrari. El Will es creua al seu camí, el colpeja amb una Blàdger. L’Álvaro ha de “desmuntar” de “l’escombra” i deixar anar la Quàfle. Queda fora de joc fins que no toqui un dels cèrcols del seu equip amb la mà. Només així podrà tornar a jugar. Per sort, l’Eva ha recuperat la Quàfle. Cerca un angle per poder marcar i guanyar 10 punts. En Luís corre cap a ella disposat a fer un placatge per evitar els punts mentre el guardià protegeix els cèrcols. L’Eva llança la Quàfle i marca. Juguen a una barreja entre rugbi, handbol, bàsquet, futbol i el joc de matar, entre d’altres. És el Quidditch.

Entendreu la meva sorpresa quan al apropar-me al camp on entrenen els Barcelona Eagles, no hi veig a ningú volant, tampoc escombres ni capes

El Quidditch neix l’any 2005 als Estats Units. Basat en l’esport creat per l’escriptora J.K. Rowling a les novel·les de Harry Potter i materialitzat a la gran pantalla amb les pel·lícules. El van traslladar al món muggle, no màgic, un grup de seguidors incondicionals de la saga. Segur que us estareu imaginant escombres de fusta i capes. Doncs sí, al principi era així. Entendreu la meva sorpresa quan al apropar-me al camp on entrenen els Barcelona Eagles, no hi veig a ningú volant, tampoc escombres ni capes.

Els jugadors de Quidditch no necessiten una gespa impecable ni unes enormes graderies. Només l’equipament i molta motivació.

El Quidditch ha evolucionat, s’ha exportat i professionalitzat. Compta amb una normativa elaborada per la International Quidditch Association que tots els equips del món han d’aplicar. Aquí, a Catalunya, hi ha quatre equips: els Draco Dormiens, els Bocs Folls, els Nightmare Grims i els Barcelona Eagles. Aquests quatre conformen l’Associació de Quidditch de Catalunya.

Un equip no pot tenir més de quatre jugadors que s’identifiquin amb un mateix gènere  

L’esport és jove i encara lluita per ser respectat. Tot i això, una de les seves normes bàsiques és un placatge a tota la resta d’esports existents: és la “Regla del màxim gènere”. Es tracta d’una una norma bàsica del Quidditch. Estableix que “un equip no pot tenir més de quatre jugadors que s’identifiquin amb un mateix gènere”. El reglament afegeix que “el gènere amb el qual una jugadora s’identifica és considerat el gènere d’aquesta”. La inclusivitat és la base de l’esport. “Per a nosaltres la inclusivitat va abans de la competitivitat, per això l’esport és per definició amateur” explica l’Álvaro, part de l’equip tècnic dels Barcelona Eagles.

No necessiten varetes. Cada posició requereix unes qualitats diferents. Cadascú pot, sense màgia, fer un gran joc

Observo el camp. Hi ha persones de tot tipus: altes, baixes, grans i menudes. “Tothom acaba agafant un rol en el partit” explica l’Eva, jugadora dels Barcelona Eagles. No necessiten varetes. Cada posició requereix unes qualitats diferents. Cadascú pot, sense màgia, fer un gran joc. Al Quidditch es guanya sent un mateix. Però quines són les posicions?

– continua després de la publicitat –

Un equip de Quidditch té set jugadors al camp. Un és el guardià que s’encarrega de protegir els cèrcols i de dirigir el joc. Un altre és el cercador que entra al camp després que el portador de l’Esnitx, una pilota lligada amb una cinta a la cintura d’un jugador neutral, entri al camp. La funció del cercador és atrapar l’Esnitx abans que el cercador de l’equip contrari. Tres jugadors més són els caçadors, tenen la funció de marcar punts passant la Quàfel a través dels cèrcols de l’adversari. Finalment, dos colpejadors, amb l’objectiu de deixar fora de joc a membres de l’equip contrari tocant-los amb les Bàdgers. I tot es fa amb una dificultat afegida: “l’escombra”.

Pluralitat recollida en una imatge. Una unió, un equip, a partir de persones úniques.

Ja sé que he dit que no en portaven. Però és que no es tracta del significant que acompanya la paraula “escombra”. És un pal rígid fet de plàstic d’entre 81 i 106 cm de llargada. Es porta entre les cames i s’agafa amb una mà. No està permès “desmuntar". No entenc la funció que té. Però un dels colpejadors dels Eagles m’explica que és un element que afegeix complexitat. “En aquest esport he trobat un repte. L’escombra és una limitació” explica en Luís. Ell porta un any i mig jugant i té un somni per complir.

El nivell del joc el sorprèn i està segur que aquells nens entrenen molt. “Juguen molt bé”

Vol aconseguir ser tan bo com un jugador de Manresa a qui admira, es diu Dani. En Luís explica un dels moments més emotius viscuts amb el Qudditch. Quan per primera vegada veu un partit entre dues seleccions infantils. El nivell del joc el sorprèn i està segur que aquells nens entrenen molt. “Juguen molt bé”, recorda. Els ànims des de les grades, els nens emocionats demanant autògrafs i fotografies a un jugador francès molt reconegut en el món del Quidditch. En Luís veu en aquesta experiència una senyal que l’esport s’està consolidant.

Els records del Luís es plasmen en una mirada que recull els objectius que persegueix.

Existeixen federacions infantils de Quidditch, però no hi ha cap altre diferenciació per edat. De fet, els Barcelona Eagles tenen un ventall de jugadors entre els 16 i els 40 anys aproximadament. Fins i tot hi ha casos de pares i fills jugant junts al mateix equip. Però per què jugar a Quidditch?

Un dels jugadors, en Will, ha descobert que se li pot donar bé un esport. “En el Quidditch cadascú troba la manera de ser útil al camp. Jo he trobat que sent colpejador no sóc tant paquet”, explica. “Aquí em tenen en compte i fan per integrar-me, per això porto sis anys jugant” remarca en Will mentre afegeix que “també fem amistat fora del camp perquè tenim backgrounds similars, en molts casos, i això ens uneix”. Abans que pugui indagar en la història, l’Edu interromp: “Jo discerneixo completament amb ell”.

“És un esport diferent on hi ha gent de tot tipus. En el futbol, per exemple, hi ha un prototip de jugador i tots són iguals, però aquí no”

Comparteixen equip persones amb un llarg historial esportiu i persones que mai abans han practicat cap esport. No tothom té el mateix background. No separen per nivell, tots avancen a una. L’Eva, caçadora dels Eagles, comparteix que sempre ha estat esportista. Ha fet taekwondo molts anys, però una lesió a l’esquena la porta a abandonar. Té ganes de fer un esport competitiu. El Quidditch “em crida l’atenció perquè és un esport diferent on hi ha gent de tot tipus. En el futbol, per exemple, hi ha un prototip de jugador i tots són iguals, però aquí no”. El vincle que genera aquest esport és gairebé màgic. El Quidditch és una comunitat.

Els jugadors de Quidditch són l’essencia de l’esport. El duen, com diu el tatuatge de l’Eva, “a la sang”.
Quin altre esport permetria que jugadors d’altres equips coneguessin les seves estratègies?

La Chari i el Sergio són un exemple d’inclusivitat. Són jugadors de l’equip de Quidditch de Manchester, on van a la universitat. La Chari estudia Física i Filosofia i el Sergio, Física i Astrofísica. Després de vacances tenen clar que no volen deixar l’esport i se sumen als entrenaments dels Eagles. També en Joan, un argentí que viu a Córdoba, decideix venir a entrenar. Quin altre esport permetria que jugadors d’altres equips coneguessin les seves estratègies i tècniques?

El Quidditch és una comunitat. “A vegades si haig d’anar de viatge a algun lloc busco algú d’allà que jugui a Quidditch per veure si em pot acollir a casa seva”, explica l’Álvaro. El Quidditch uneix. Trenca fronteres i barreres, no discrimina. L’única tanca que encara no ha aconseguit superar és la dels estereotips.

– continua després de la publicitat –

La Chari explica que és en Sergio qui la motiva a apuntar-se a Quidditch. Ella d’entrada estigmatitzava l’esport. Ara, encara que ha acabat dues vegades a l’hospital lesionada per culpa de jugades desafortunades, no ho vol deixar. Quanta gent podria estar gaudint d’aquest esport però es fa enrere per les etiquetes socials? Em pregunto com deu reaccionar l’entorn dels jugadors quan compareixen la seva afició.

“La majoria de gent associa el Quidditch amb Harry Potter, però cada vegada està més desvinculat i hi ha més jugadors que no en són fans. Costa molt aconseguir que la gent ho vegi com un esport seriós”

En Will s’apropa a parlar amb mi a soles. Està preocupat per la imatge d’un esport que s’estima. “La majoria de gent associa el Quidditch amb Harry Potter, però cada vegada està més desvinculat i hi ha més jugadors que no en són fans, que ni tan sols s’han llegit els llibres. Costa molt aconseguir que la gent ho vegi com un esport seriós”. Però, de fet, dels jugadors que s’entrenen al Parc de la Pau de Barcelona, prop del Fòrum, on cada diumenge es reuneixen els Barcelona Eagles, només cinc es consideren seguidors de la saga màgica.

En Will està orgullós del seu equip. Llueix la samarreta dels Barcelona Eagles Quidditch Team mentre vetlla per poder llegir un article on sentir que es valora el seu esforç.

Mentre l’Eva assegura que el seu fanatisme per Harry Potter és un incentiu per apuntar-se a provar. En Luís explica que no tenia ni idea de què era el Quidditch abans de practicar-lo ni del seu origen. L’Edu, caçador dels Barcelona Eagles, comença pensant que és una estupidesa de joc, i el primer cop que entrena s’ho pren com una burla. Qui li hauria dit aleshores que ara ja portaria sis anys jugant. L’experiència ajuda a evolucionar.

El Quidditch no té una única manera d’entrenar-se. Cadascú aporta el seu coneixement d’altres esports per crear la combinació més adient

El Quidditch no té una única manera d’entrenar-se. Cadascú aporta el seu coneixement d’altres esports per crear la combinació més adient. Els anys ajuden a desenvolupar la millor fórmula per cada equip. En Joan explica que el seu entrenador en sap molt de rugbi i que aplica jugades d’aquest esport. L’Álvaro afegeix que hi ha diferents tipus de joc arreu del món i que “els anglesos o alemanys, per exemple, són països que plaquen molt bé. Aquí aquesta part ens costa una mica més”. Avui l’Álvaro fa d’entrenador.

Observant l’entrenament es percep tot. Els jugadors corren amunt i avall. El camp mesura 66 metres en total. Escombres entre les cames, Blàdgers desqualificant jugadors, caçadors esquivant placatges. Entre tot, veus dirigents que marquen les jugades, “Trol!” crida l’Edu, un dels capitans. Apliquen una jugada on els caçadors es coordinen per acabar marcant. “Bé, bé! Seguim així!” anima l’Álvaro. “Algú necessita descansar?” pregunta al cap d’una estona. Els jugadors continuen corrents, la resistència és fonamental.

L’Edu, la Chari i el Sergio es troben en plena jugada, concentrats en el joc que els fa volar l’energia.
El partit més curt que els Eagles han jugat és de 18 minuts i uns segons. El més llarg d’una mitja hora aproximadament

Aprofitant una de les pauses pregunto sobre la durada dels partits. Quanta estona podran estar corrent amb aquesta intensitat? Penso. El partit més curt que els Eagles han jugat és de 18 minuts i uns segons. El més llarg, d’una mitja hora aproximadament. El moment decisiu del partit el marca l’entrada en joc del portador de l’Esnitx. El minut 18. És aleshores quan els cercadors entren al camp. Capturar l’Esnitx suposa sumar 30 punts al marcador de l’equip i marcar el final del partit. L’Álvaro comenta que una de les jugades més habituals quan un equip perd per més de 30 punts és intentar protegir l’Esnitx per poder anar sumant i evitar el final del partit. “El Quidditch és molt més tàctic del que sembla” em diu en Joan.

L’entrenament és dur, les pauses s’agraeixen, aquesta és una mica més llarga del que és habitual però val la pena. Senten que les seves històries són escoltades i les seves reflexions, valorades.

Tornen al camp mentre l’entrenador els promet les tres últimes jugades. Acabat l’entrenament, potser aniran a la platja. Són amics, companys d’equip i esportistes que han trobat un espai on poder ser ells mateixos, on sentir-se realitzats, on són tinguts en compte. Part d’un equip d’iguals. Per tot això, en Will diu convençut que “val molt la pena provar-ho, convido a tothom a venir”.

Ni les escombres són escombres, ni els jugadors volen, ni les pilotes tenen vida pròpia. Encara que els orígens es troben a les pàgines d’una novel·la, la realitat ha superat la ficció. Un nou esport inclusiu, no binari i innovador, que cal practicar per comprendre plenament. Potser sí que és realment màgic.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir, escoltar i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Mar Bermúdez i Jiménez

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris