Deixar el mar i ser mare, o aprendre a surfejar per les muntanyes
Fa tres anys que l’Atlàntic i el seu marit van abaixar les veles per criar la seva filla a Fontanals de Cerdanya. Ara, el seu dia a dia transcorre entre l’abraçada del Carlit i del Puigmal, mentre teletreballen com a pilots de drons nàutics
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Sembla fet a propòsit, que ens anomenin de la mateixa manera que allò que de grans ens farà vibrar. Com si les passions fossin boletes de colors que s’acumulen en un pot de vidre perquè els pares puguin triar-ne una per als seus fills, o diverses: el clarinet, la dansa, el bàsquet. Fa 34 anys, una parella, ell natural de Boston i ella nascuda a la Cerdanya, van posar-se d’acord per escollir la que més brillava, d’un blau ondulant que a voltes era turquesa, i d’altres més elèctric i indomable. Havia de ser per a la seva filla, perquè li posarien Atlàntic. Com si aquest nom atípic l’hagués escollida a ella, quan encara era una idea sense batec, un petit cor que començava a formar-se dins d’aquella caverna rosada. I, quan va fer-se gran, ho va fer salada i esperonada per la tramuntana.
L’aigua del mar en realitat era ferma, l’embolcallava i li agradava aquell bressol envoltat de quietud que es trencava pel xiscle d’alguna gavina. Les hores passaven de pressa, esquitxada per les onades quan la fregaven damunt del vaixell que es gronxava suaument. L’Atlàntic flotava, suraven els braços i el cap, i després va aprendre a alçar el cul sense que se li enfonsessin les cames. I així, amb les orelles plenes d’aigua, només sentia el brunzit llunyà que feia la sorra del fons remoguda per les onades. I no necessitava res més, pensava, fins que la seva mare li cridava: “Atlàntic, surt de l’aigua!”.
Ara, a més de mil metres d’altitud i amb l’abraçada sublim que fan les muntanyes, l’Atlàntic busca el blau del mar en aquest cel net. L’horitzó visible d’abans ara queda amagat per la serralada pirinenca. Som a les Pereres, entre Alp i Puigcerdà, una urbanització al costat de Queixans que pertany al municipi de Fontanals de Cerdanya. L’Atlàntic em rep amb la seva filla de divuit mesos, la Mia, que m’assenyala un osset de peluix mentre balboteja paraules en anglès i en català. Té la casa decorada a l’estil americà: mobles de fusta i de gran format, amb parets de tonalitats blanques d’on pengen fotografies del seu casament. “El meu pare és de Boston, era jugador d’hoquei sobre gel i va venir a la Cerdanya a competir, on va conèixer la meva mare, que era esquiadora professional. Van anar-se’n plegats a viure a Barcelona, on ens van tenir a la meva germana i a mi”, m’explica Atlàntic Brugman Cabot, mentre demana en anglès al seu marit que s’emporti la nena a dalt, que ara comença a somiquejar damunt la faldilla de la seva mare: “Cargol treu banya, puja la muntanya, cargol treu vi… Do you wanna go with daddy for a little bit?”, canta la mare mentre fa volar l’ésser humà de dimensions minúscules perquè aterri als braços del pare.
“L’escola mai em va anar bé, i ja esperava que fos cap de setmana per marxar a l’Escala o a l’Estartit a fer vela, que per mi Barcelona només era monotonia i disciplina”
Ara que ja fa tres anys que hi viu, diu que no es veu enlloc més. Assegura que admira molt les mares que tenen fills a les ciutats, molt més exposades al ritme frenètic i a l’hostilitat que això comporta a l’hora de criar-los: cotxes, haver d’acompanyar les criatures a tot arreu, sorolls estridents que sobreestimulen els nens… “Mentre treballo moltes vegades la Mia és a fora jugant, i sé que no li passarà res. A més, com que ha estat corrent amunt i avall durant tot el dia, quan arriba l’hora de dormir és un gust, està molt més cansada.” M’explica que la porta a una llar d’infants d’Alp inspirada en el model danès, on els nens estan tot el dia al bosc, inclús durant l’hivern, quan les temperatures estranyament superen els tres graus. “Però ella al matí ja m’assenyala les sabates de folre de borrec perquè es mor de ganes de sortir!”, exclama l’Atlàntic.
Segons l’estudi L’atracció del camp i de la ciutat: percepcions i preferències de la joventut catalana respecte de l’entorn residencial, elaborat pels geògrafs Oriol Nel·lo i Joan Checa i encarregat per la Direcció General de Joventut, per a la població jove catalana els motius familiars són els quarts en importància a l’hora de justificar la tria de l’entorn de residència. Els motius de família representen entre el 2,7% i el 3,4% de les explicacions adduïdes. I la raó que més repeteixen els que opten per viure en un municipi rural és que es tracta d’un indret més favorable per criar els infants, tant per l’entorn en si com pel temps que podran dedicar-los, com en el cas de l’Atlàntic.
Només entre el 2,7% i el 3,4% dels joves que marxen a viure a zones rurals ho fan per raons familiars, i la majoria hi van per criar els fills
Relata que va viure a Barcelona fins als divuit anys, i que després se’n va anar a estudiar Relacions Internacionals i Drets Humans als Estats Units. Mentre era a la universitat, va treure’s un títol per portar vaixells de motor i de vela de grans dimensions, després que els pares sembressin aquesta afició tant en ella com en la seva germana, la Nora, des de petites. “L’escola mai em va anar bé, i ja esperava que fos cap de setmana per marxar a l’Escala o a l’Estartit a fer vela, que per mi Barcelona només era monotonia i disciplina”, diu. És per això que tenia clar que la Mia havia de créixer allunyada de la ciutat on ella s’avorria de petita, on mai va sentir-se arrelada. De nena l’Atlàntic era tota curiositat; però no pas pels llibres, sinó per aquelles platges per on havien descansat, jugat i estimat tantes persones, amb aquell senyor gran que sempre s’asseia a la mateixa cadira a primera línia de mar per contemplar els vaixells pesquers que desapareixien fusionant-se amb els primers rajos de sol; el mateix vigilant d’un imperi fet d’aigua per on transitaven nens que no s’atrevien a traspassar-ne els marges, i senyores velles que nedaven i nedaven ben lluny, però sempre amb el cap sec. Tot això i més veia l’Atlàntic, mentre preparaven els vaixells de vela lleugera per endinsar-se al mar.
En l’àmbit professional va voltar per diferents països, i va treballar durant una bona temporada en un orfenat a la República Dominicana. Però, anant amunt i avall, la seva afició per la vela no va parar de créixer, a la vegada que ho feien les seves notòries habilitats per aquell esport, que la van convertir en entrenadora mentre competia de manera simultània. Després va tornar-se’n als Estats Units a fer d’entrenadora durant dos anys en una universitat a Califòrnia mentre es preparava amb la seva germana per classificar-se ni més ni menys que a les Olimpíades de vela de Tòquio.
Els entrenaments eren duríssims: podien arribar a estar-se vuit hores a l’aigua, a banda de fer gimnàs al matí i a la tarda
Les germanes van començar a navegar juntes durant quatre anys, sempre viatjant i havent de sacrificar oci i vida social. M’explica que els entrenaments eren duríssims, i que podien arribar a estar-se vuit hores a l’aigua, a banda de fer gimnàs al matí i a la tarda. “Però vam tenir la sort que durant aquests anys les pretemporades les fèiem a Lanzarote, i semblàvem tretes d’una pel·lícula, tot de noies joves fent surf per aquelles platges precioses… Però la resta de l’any sí que hi havia molta més disciplina: pensa que només teníem dos dies de descans al mes.”
Relata que el seu marit també feia competició de vela, i que, de fet, es van conèixer competint l’un contra l’altre, cadascun per a una universitat diferent. I, com era d’esperar, es van comprometre en un vaixell, però a l’estil americà: “Un dia d’entrenament a Palma, mentre tots dos ens preparàvem per classificar-nos per a Tòquio, amb les meves companyes sueques i espanyoles ens en vam anar a muntar el vaixell. Jo em pensava que era un dia com qualsevol altre, però totes sabien que es declararia menys jo. Bé, doncs ell moltes vegades venia a veure’m des de la llanxa mentre m’entrenava, així que no em va semblar estrany que aquell dia també vingués. Aquestes embarcacions són molt petites i tenen tres veles, dues que es veuen sempre i una altra d’amagada, que és com un globus quan la desplegues. Doncs vaig començar a desplegar-la, i quan la tinc muntada hi veig escrit: «Will you marry me?», i tothom va començar a aplaudir, i després vam anar a menjar una paella amb el grup per celebrar-ho”, riu l’Atlàntic. Ben bé com en una pel·lícula.
“Una vegada vaig fer una travessa de les Açores a Anglaterra i ens vam quedar sense menjar durant tres dies, perquè el cuiner no va calcular bé les porcions!”
La pandèmia va passar factura a l’Atlàntic, que va quedar-se a les portes de la fase classificatòria per a les Olimpíades
Les dues regatistes van classificar-se per a Tòquio, però amb la pandèmia van anul·lar les Olimpíades un any. Les seves contrincants americanes no van confinar-se, però aquell temps sense poder navegar va passar factura a l’Atlàntic, que, mentre que a la seva germana sí que la van tornar a seleccionar quan van reobrir la fase classificatòria, ella va quedar-se a les portes. Enguany la Nora ha participat en les Olimpíades de París formant tàndem amb el regatista català Jordi Xammar, amb qui va guanyar els campionats del Món i d’Europa en la categoria mixta 470. L’Atlàntic va passar-se nou mesos sense veure el seu marit durant la covid, perquè havia de seguir entrenant-se aquí i als americans no els deixaven venir a Europa.
“Tothom ha de trobar alguna cosa per a la qual tingui facilitat, perquè dona confiança i provoca aquest sentiment d’autorealització que et fa ser qui ets. I per mi la vela és això”, i travessem un petit jardí que condueix fins a casa de la seva besàvia, al costat de la d’ells. N’està arreglant les diverses sales, ara només habitades per diferents antiguitats, i desplega una tauleta camuflada dins del color castany d’un armari vell de cuina. “Ui, una vegada vaig fer una travessa de les Açores a Anglaterra i ens vam quedar sense menjar durant tres dies”, i engega a riure: “El cuiner simplement no va calcular bé les porcions”. Qualsevol es preguntaria com s’ho fa, una amant del mar, per no ofegar-se entre el Carlit, que despunta davant nostre, i el Puigmal, que ens guaita per darrere. Els hiverns de segur que són durs, per a algú que no hi està acostumat.
Qualsevol es preguntaria com s’ho fa, una amant del mar, per no ofegar-se entre el Carlit, que despunta davant nostre, i el Puigmal, que ens guaita per darrere
Amb la pandèmia moltes famílies, sobretot amb fills petits, van replantejar-se on volien viure, contemplant els pobles i les zones rurals com a opcions atractives per forjar-hi un canvi de vida. L’Atlàntic hi va venir durant el confinament i s’hi va poder quedar, ja que, a diferència d’altres, ho va tenir més fàcil, perquè ja hi tenia casa. “Els tres mesos de covid els vam passar aquí, i jo m’entrenava al jardí, però tampoc podia fer molta cosa, així que em vaig aficionar a la jardineria. Vam començar a arreglar la casa i vam fer molta comunitat amb les veïnes, que m’ajudaven amb l’hort. El primer any ja vaig quedar-me embarassada de la Mia, i vam pensar que aquest era el lloc ideal perquè creixés: allunyada dels perills de la ciutat, només hauríem de patir per si un dia es feia mal corrent pel jardí.” M’explica que la Mia és un pou sense fons d’imaginació: amb els branquillons i les fulles que troba pel jardí, alça castells vetllats per dracs terribles que deixen anar grunys aguts i provoquen corredisses que alguna vegada acaben amb els genolls mis ensangonats de la seva creadora. “Però en comptes de plorar, ella s’aixeca i pica de mans mentre riu!”, exclama l’Atlàntic. Fer teletreball permet a la parella poder dedicar moltes hores a la seva filla i, sovint, un cop tanquen les pantalles, marxen tots tres a caminar, que la Mia està feta a prova de fred i cansament, i després de la llar d’infants torna a tenir ganes de trepitjar més fulles i verd.
Abans d’anar a veure l’hort ens ensenya unes carabasses que fan goig de tan grans i plenes, i ens explica que aquest any n’ha fet créixer 150 perquè una de les seves grans passions, ens confessa, és organitzar festes. Fa poc va convidar els amics que té repartits per diferents parts del món a casa perquè cada un s’endugués una d’aquestes relíquies ataronjades, que fa créixer entre cols de Brussel·les i altres verdures. Però com se sustenta, aquest somni idíl·lic fet de carabasses i escoles daneses que s’alça en un poble de la Cerdanya? Doncs amb molta sort i una feina ben curiosa, que permet a la parella teletreballar i continuar en contacte amb el mar: “Pilotem drons nàutics, que són com uns velers, però no porten ningú a sobre”. Com?, pregunto estupefacta. Aquesta no me l’esperava. “Sí, tenen una vela com metàl·lica i van a buscar tota classe d’informació. Una de les nostres missions, per exemple, és la de comptar peixos, fer el mapa del terra de l’oceà.”
“La Mia no em necessita per distreure’s, i jo estic tranquil·la perquè sé que no hi ha cap perill. És més probable que es faci mal dins de casa que fora”
M’explica que va ser un company del seu marit qui va oferir-los la feina. Ells no s’ho van pensar dues vegades i van acceptar-la, perquè tenien clar que volien viure a les Pereres, i això només era possible si tots dos teletreballaven. “També hi ha uns pilots a Austràlia i uns altres als Estats Units. Clar, aquest dron ha d’estar vigilat les 24 hores, així que el meu marit i jo fem guàrdies de vuit hores, i la guàrdia nocturna la fa el d’Austràlia.” La parella de regatistes eren els candidats perfectes per a un ofici en què és necessari dominar l’ús de les coordenades i tot allò relacionat amb les embarcacions, així com les maniobres i les normes del trànsit marítim, i és indispensable conèixer bé la meteorologia perquè el dron navegui amb seguretat. L’Atlàntic només s’encarrega de pilotar els drons i no d’interpretar-ne les dades, m’explica mentre estén damunt la taula unes quantes rodanxes de taronja perquè s’assequin.
Viure aquí és la barreja perfecta, defensa, perquè entre setmana no hi ha ningú i els caps de setmana hi puja molta gent, així que mai se senten sols. “No m’imagino criant els meus fills enlloc més. La Mia no necessita estímuls digitals, perquè l’aire lliure posa en marxa la seva imaginació i passa les hores fora jugant amb les seves històries. No em necessita per distreure’s, i jo estic tranquil·la perquè sé que no hi ha cap perill. És més probable que es faci mal dins de casa que fora”, proclama l’Atlàntic, i diu que en un futur li agradaria compartir la passió per la vela amb els seus fills. La digitalització ha obert també un ventall de possibilitats per al món rural, en què, fins fa poc, viure-hi significava haver-se de dedicar per força al sector primari.
L’Atlàntic ha passat de deixar-se acompanyar per la tramuntana a aprendre a surfejar pel vent gèlid dels Pirineus, a base de xiruques i moltes capes. Durant les nits glaçades d’hivern, quan la neu colpeja amb força les finestres de casa, es repeteix en somnis: “Deixo anar la vela amb antelació abans que em sorprengui la brisa, esquinço de cara les onades per no agafar-les de costat, quan estigui a punt de bolcar em deixo penjar d’un costat per fer palanca, i si així i tot tombem estiro cap a mi l’orsa per posar-lo recte una altra vegada”. Visqui prop del mar o a la muntanya, el seu nom continua bategant entre les onades, ara fetes de pins i avets, però serpentejants i poderoses quan les frega l’aire.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari