Balls muts, gegants lletjos i geperuts, una estàtua invisible o un home que brama com un ruc des de dalt de l’escenari. Si el Carnaval és disrupció, burla i subversió, Solsona se n’endú la palma. Des de fa més de cinquanta anys, l’eufòria, la música i la disbauxa envaeixen durant deu dies els carrers empedrats de la ciutat. Els solsonins deixen la roba ordinària a l’armari —i, amb ella, totes les vergonyes— i s’abillen amb el vestit de gala de la seva comparsa, una bata multicolor inspirada en la indumentària dels antics tractants de bestiar que els identifica com a membres d’aquests grups. De comparses (i de tipus de bata), en total, n’hi ha més de seixanta, i són les que ajuden la Junta del Carnaval a organitzar actes, jocs i bullici per la ciutat durant els dies de Carnaval.

L’origen de la festa actual es remunta al 1971, quan, amb el nom de Fiesta Mayor de Invierno, un grup de joves esquivava la censura i recuperava el color en aquells temps grisos de dictadura en què el Carnaval estava prohibit. De fet, Solsona va ser el primer municipi de l’Estat a tornar a celebrar la festivitat des de temps de la República. Amb el temps, el Carnaval ha esdevingut l’esdeveniment més rellevant i identitari de Solsona —és reconegut com a festa d’interès turístic nacional— i ha anat retorçant any rere any els límits de l’humor, l’exageració i la sàtira.

Els protagonistes del Carnaval no són només la gent, el poble, els budells reals d’on sorgeix aquesta tradició, sinó tota una sèrie de personatges que any rere any transformen Solsona en una explosió de joia. Els bufons emmascarats, per exemple, entretenen el públic amb els seus vestits extravagants. Això sí, no poden obrir la boca ni etzibar cap paraula per fer broma. I si la burla és la norma, primer cal mirar a casa i riure’s d’un mateix. És per això que entre alguns dels protagonistes més destacables hi ha els Gegants Bojos, que es mofen dels gegants oficials tradicionals de l’altra festivitat important de la ciutat, la festa major. En comptes de ser esvelt, recte i ben plantat, el Gegant Boig, creat per Manel Casserras el 1978, és geperut, panxut, calb i té els ulls sortints. La Geganta Boja presenta una cara grotesca, una dentadura gens canònica i uns pits desmesurats que boten manifestament en saltar. Quan els Gegants Bojos ballen i giren a la plaça Major envoltats de gent, els seus braços articulats reparteixen bufetades a tort i a dret a tot aquell que s’hi acosti. En total, hi ha més d’una desena de gegants, alguns d’humans i d’altres d’animals, cadascun amb el seu ballet propi.

L’altre protagonista és el ruc, que el dissabte de Carnaval es penja des del campanar que hi ha en una petita plaça al carrer del Castell. Segons explica la llegenda, els solsonins volien que l’animal es mengés les males herbes que creixien a dalt de l’edifici i, en no poder-lo fer pujar per les escales, el van alçar penjat amb una corda. La bèstia, que agonitzava agafada pel coll, es va orinar a sobre dels assistents. Des de 1985, parodiant aquesta llegenda, es recrea la situació, i la pertinent pixada, amb un ruc de cartró pedra. El responsable d’aquest acte, el més emblemàtic del Carnaval, és el Mata-ruc d’Honor, un personatge popular de Catalunya —aquest any, els presentadors del pòdcast La sotana—, que, després de pronunciar un pregó, penja la bèstia. I llavors esclata la catarsi col·lectiva, al so de la tonada “A Solsona, bona gent”, cantada a ple pulmó pels assistents a la plaça, que salten i boten mentre els llancen aigua des de dalt en record de la micció de l’animal.