Mentre el poble dorm, a quarts de cinc del matí, els membres de la Comissió de Santa Llúcia ja preparen les calderes davant l’antiga masia de Can Terra, a la plaça de l’Església de Gelida. Cada 13 de desembre, santa Llúcia supervisa des de la capella del Santíssim l’elaboració de la tradicional escudella que els membres de l’organització oferiran als veïns. La primera referència de la festa data del segle XVII, quan la litúrgia relacionada amb santa Llúcia es duia a terme a l’església de Sant Pere del Castell, que avui dia encara guarda el municipi. Cent anys després, el 1855, es crea la Germandat de Beneficència Mútua de Santa Llúcia, una associació local amb caràcter assistencial que comença a oferir escudella als pobres. La Guerra Civil atura la festa, com tantes altres coses, i no va ser fins al 1940 que els veïns Jaume Julià i Josep Esteve, descendents de les famílies administradores originals, van rescatar la tradició, comprant una nova imatge de santa Llúcia (l’anterior havia estat cremada durant la guerra) i restituint-ne la celebració.

A principis d’octubre els membres de la comissió s’encarreguen de preparar la llenya que servirà per cuinar la tradicional escudella. Una passejada per la serra d’Ordal, que corona el municipi, serveix per seleccionar l’arbre que oferirà el combustible necessari per mantenir les calderes actives el temps que calgui. Aquest any, però, la pluja els juga una mala passada, i la llenya humida endarrereix el procés de cuinar-la. Coses del directe. Un cop l’aigua ja bull, i mentre l’esmorzar popular aglutina els més matiners, els ingredients es van afegint a les deu calderes: peus de porc, caretes, peus i ossos de vedella, be, cansalada, mongetes, cigrons, patates, apis i cols, arròs i fideus... Tot el fato s’hi aboca quan toca i en l’ordre determinat per l’experiència dels cuiners. A última hora la botifarra negra s’escalda i es prepara per repartir-la entre la multitud, un moment frenètic en què, per què no dir-ho, no falta alguna empenta simpàtica.

Les calderes esdevenen durant tot el matí un punt de reunió. Són molts els que abans d’anar a treballar hi fan una ullada, gairebé de manera ritual, com si portés mala astrugància no retre homenatge a la festa. Els que tenen sort d’haver pogut fer festa de la feina comencen així la ruta d’un dia farcit de celebracions, amb el ja tradicional mercat de Nadal, on artesans i entitats municipals col·loquen les seves respectives paradetes. Cap al migdia, les autoritats i els representants de la comissió passegen en comitiva des de l’ajuntament fins a l’església, acompanyats d’una banda de música. A l’ambient ja s’hi palpa el xup-xup del dinar, i la gent s’aplega al votant de la plaça fent-la petar. En sortir d’ofici, el mossèn i la comitiva es dirigeixen al lateral de la plaça, on es duu a terme la benedicció de les calderes, que prèviament han estat transportades pels membres de la comissió amb els semalers, davant l’atenta mirada de tota la població.

Les cues es fan feixugues, però els veïns, com mana la tradició, les aguanten estoicament. Quan l’escudella s’acaba de repartir, comença la ballada de sardanes i la plaça esclata d’alegria. Els veïns i curiosos s’alegren de retrobar-se, i la gent passa revista de com ha anat l’any abans d’encarar les festes de Nadal. Per als gelidencs, Santa Llúcia és un dia especial, una tradició que serveix per retrobar-se i sentir-se a prop. Una alenada d’afecte veïnal per a qui la rutina i les obligacions els impedeixen de veure’s tant com voldrien. És per això que qui pot, hi és, i qui no, hi pensa. I la dita, que no hi falti, sempre encertada i recordada: que santa Llúcia us conservi la vista!