L’1 de juny del 1939, recentment acabada la Guerra Civil espanyola, el duc de Kent inaugurava a la vora del mar del Nord el primer tram dels túnels de Ramsgate. “The world’s finest shelters”, els millors refugis del món, com els qualificava la premsa del moment, eren l’únic sistema de refugis de guerra en terra britànica que havia materialitzat les “lliçons de Barcelona”, una combinació extraordinària d’acció comunitària, coneixement tècnic i valentia política que acabava de posar en pràctica la capital catalana com a laboratori de guerra i resistència, construint a pic i pala un miler de refugis sota el setge de l’aviació italiana.

Aquest refugi del mar del Nord, el més gran del Regne Unit, roman intacte a l’estuari del Tàmesi i amb poques pistes sobre l’extraordinària història que l’uneix amb Barcelona. L’octubre del 1940, el setmanari gràfic Picture Post, l’equivalent britànic al Life americà, no deixava cap dubte del destí comú de les dues urbs: “En aquests moments, només dues ciutats del món tenen refugis de profunditat: Barcelona, que ha resistit als bombardejos més forts de la guerra espanyola, i Ramsgate, que ha desafiat la força alemanya en el pitjor bombardeig de la seva història”. Feia referència al primer assalt aeri de la Segona Guerra Mundial sobre les illes britàniques, perpetrat el 24 d’agost des del cel de Ramsgate. Afortunadament, aquell dia els túnels ja estaven oberts.

El 1937 la resistència antifeixista de Barcelona havia convertit la retòrica de les esquerres en pràctica concreta de la revolució popular

La tossuda i pionera obra civil no només havia desafiat la Luftwaffe en la batalla d’Anglaterra, sinó que per veure la llum i protegir 33.000 ànimes també havia posat a prova les estrictes normes de defensa antiaèria dictades pel gabinet de Neville Chamberlain, que prohibien els refugis públics subterranis. La historiografia local confirma que al capdavant d’aquesta gesta hi havia l’enginyer municipal de Ramsgate, el seu alcalde visionari i un dels biòlegs més brillants del segle XX. Tots tres van acabar d’escriure la història de dues ciutats a les albors de la guerra total.

L’origen (i la protecció) de les espècies, segons John B. S. Haldane

A l’Europa del 1937, Barcelona era molt més que la capital dels tres governs que allotjava des d’aquella tardor (el de la Generalitat, el basc i el de la República). La seva resistència antifeixista havia convertit la retòrica de les esquerres en pràctica concreta de la revolució popular. L’organització dels civils en la seva pròpia defensa tenia en el fenomen dels refugis la seva màxima expressió, i alhora que el món observava aterrit els bombardejos sobre la ciutat mediterrània, a 1.400 quilòmetres, Ramsgate va decidir apostar pel mateix model de protecció estructural pública i sota terra.

L’organització dels civils en la seva pròpia defensa tenia en el fenomen dels refugis la seva màxima expressió

Les notícies de Barcelona havien arribat fins al canal de la Mànega a través de John Burdon Sanderson Haldane, un home fascinant des de qualsevol punt de vista. Genetista i activista marxista, és un dels pares de les teories modernes sobre l’origen de la vida i l’evolució de les espècies, que actualitzen i sintetitzen els llegats de Charles Darwin i Gregor Mendel. En paral·lel a una existència sempre al límit del decòrum i al progrés d’unes investigacions gens ortodoxes, també va escriure valuosos textos sobre la protecció de les vides com a problema científic de primer ordre en temps de guerra, i s’enfrontà obertament a una acadèmia que el detestava.

Res humà no li era aliè i volia que la ciència sortís del laboratori per arribar a tots els racons del món. El 1937, la seva experiència al camp de batalla de la Guerra Civil espanyola el marcaria definitivament. D’aquests dies naixeria A. R. P. (Air raid precautions), un tractat de 300 pàgines sobre els bombardejos a Espanya destinat al Govern anglès, amb l’ànim d’organitzar les mesures necessàries que minimitzessin pèrdues humanes en la gran guerra que tots veien arribar. Haldane també defensava públicament els refugis antiaeris subterranis de Barcelona i s’enfrontava, des del Daily Worker i múltiples tribunes, a la política oficial del Govern, que ignorava les lliçons del sud d’Europa i volia impedir l’organització dels ciutadans per a la construcció d’estructures de protecció col·lectives, una llavor que segons els conservadors britànics podria escampar entre les masses les idees comunistes.

Al Regne Unit, la qüestió dels refugis subterranis públics va tenir profundes implicacions de classe

Per als uns i per als altres, la qüestió dels refugis subterranis públics va tenir profundes implicacions de classe. Durant el període d’entreguerres, el debat científic i polític sobre les conegudes com a ARP va implicar, d’una banda, els ministeris de l’Interior i de Defensa i també Scotland Yard, temorosos que els refugis soscavessin la moral de guerra, i, de l’altra, consells municipals, científics i enginyers comunistes i laboristes que havien visitat Espanya el 1938, i el pacifista Cambridge Group of Scientists Against War, que va criticar durament el biaix ideològic i classista de les previsions del Govern. El Partit Comunista de la Gran Bretanya i el Partit Laborista publiquen en aquells anys milers de pamflets, en els quals exigeixen refugis públics a prova de bombes inspirats en els de Barcelona.

Arthur Kempe, Dick Brimmell i les lliçons de Ramsgate

En temps de pau, l’alcalde Arthur Bloomfield Courtenay Kempe, popularment conegut com a A. B. C. o the Top Hat Major, havia promocionat Ramsgate com un popular resort de vacances. Era un personatge tenaç, de carisma irresistible, enorme popularitat i autoestima alta, coronada amb barret de copa i levita. Més enllà de la seva dèria turística, també va exercir un paper clau en la defensa dels seus veïns, que temien, a les portes del Blitz i a menys de trenta milles del continent, ser el primer blanc dels nazis. En la memòria a curt termini hi tenien encara clavada la dura experiència de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat va ser l’objectiu d’algunes de les primeres incursions de zepelins. El 1917, la gent de Ramsgate havia començat a dormir als túnels i coves ferroviàries, i no és estrany que a mesura que la guerra a Europa s’intuïa de nou imminent i inevitable, poc més de vint anys després, aquests records fossin ben presents. Ramsgate era un dels punts més pròxims a la França ocupada i estava a l’abast dels canons pesants.

Els veïns de Ramsgate temien, a menys de trenta milles del continent, ser el primer blanc dels nazis

L’enginyer municipal, R. Dick Brimmell, treballava des de l’inici dels bombardejos a Espanya en plans propis per construir un refugi inspirat en la xarxa de Barcelona, “l’únic altre sistema de túnels de la seva època”, que va voler conèixer de primera mà el 1938. En concret, el britànic revisaria el 307, al carrer Nou de la Rambla. Després de l’annexió d’Àustria per part de Hitler el 1938, Brimmell va presentar les seves propostes davant el consell municipal per traslladar-les posteriorment al Ministeri de l’Interior i obtenir-ne l’aprovació. El pla d’un refugi comunitari subterrani per a tota la població va ser rebutjat per “prematur” i, un cop posat de nou sobre la taula després de la crisi de Múnic, novament prohibit per “impracticable”.

El març del 1939, Brimmell va completar un nou dibuix de la xarxa de túnels que integrava les recomanacions de Haldane i l’experiència catalana

Lluny d’acceptar dues negatives com una derrota, el març del 1939, Brimmell va completar un nou dibuix de la xarxa de túnels que sumava mesures de protecció antigues a les recomanacions de Haldane i l’experiència catalana. Així, s’acomodava a les directrius governamentals, enfocades a la prevenció de la guerra química. Proposava un traçat semicircular de cinc quilòmetres de galeries excavades al guix, que travessava tota la ciutat i es connectava amb un túnel ferroviari existent des d’època victoriana. Preveia un eficaç sistema d’autoventilació natural que aprofitava els desnivells de la superfície amb deu conductes d’aire i oferia 35.000 seients, il·luminació, subministrament d’aigua, altaveus, lavabos químics i un tancament immediat en cas d’atac de gas. A la prohibició de fumar s’hi afegia la de portar-hi animals de companyia, i, com també a Barcelona, cap indret de la ciutat es trobava a més de cinc minuts d’una de les catorze entrades públiques senyalitzades i construïdes amb un tram inicial en forma de L, perquè l’explosió exterior no enviés metralla dins el túnel. Cap altre disseny de protecció civil al Regne Unit a les portes del Blitz havia incorporat les “lliçons de Barcelona” d’una manera tan eficaç.

El pla va ser presentat al Govern quan l’Alemanya nazi va envair Txecoslovàquia. Després d’una dura brega entre Kempe, el diputat local tory Harold Balfour i els funcionaris municipals als passadissos ministerials de Londres, el 18 de març del 1939, l’oficina de Lord Hailey, responsable governamental de la defensa civil britànica, va autoritzar l’obra. Uns contractes per valor de 53.800 lliures esterlines i un treball intensiu dia i nit van permetre que el duc de Kent obrís el primer tram de la xarxa de refugis antiaeris profunds més extensa del país l’1 de juny. Quan finalitzessin les obres, podria acollir 60.000 persones, tot i que la població civil de Ramsgate en aquell moment no superava les 33.000.

Quan finalitzessin les obres, la xarxa de refugis antiaeris podria acollir 60.000 persones, tot i que la població civil de Ramsgate en aquell moment no superava les 33.000

“Lluitarem a les platges” i resistirem al subsol

Els temors de l’alcalde Kempe es van fer realitat ben aviat: el juny del 1940, els exèrcits alemanys van ocupar França i Bèlgica. Tot i que les experiències del veí Dover serien més famoses, Ramsgate esdevindria un dels ports essencials per a l’evacuació de bona part dels 330.000 soldats aliats encallats a les platges i al port de Dunkerque a mans d’una flotilla de vaixells mercants, naus privades de pesca i iots particulars autorganitzats davant l’emergència. “Lluitarem a les platges” (“We shall fight on the beaches”), asseguraria Winston Churchill a la Cambra dels Comuns del Parlament britànic, en un discurs emblemàtic sobre la mobilització de la voluntat col·lectiva. El miracle dels petits vaixells va deixar una empremta clau per a la resistència moral britànica a la invasió alemanya i un record inesborrable en la memòria popular de Ramsgate.

El 24 d’agost del 1940, Ramsgate es va convertir en el primer indret britànic a experimentar tota la força de la Luftwaffe

Dos mesos més tard, el 24 d’agost del 1940, les sirenes antiaèries van tornar a trencar la pau d’aquesta ciutat abans d’un atac ferotge que tampoc mai oblidarien: el primer bombardeig de la Segona Guerra Mundial sobre el Regne Unit. Ramsgate es va convertir aquell matí en el primer indret britànic a experimentar tota la força de la Luftwaffe. En cinc minuts, un esquadró d’avions alemanys va deixar caure 500 bombes sobre la ciutat, quan s’acostaven a la base aèria de Manston. 1.500 cases van ser destruïdes i 31 persones hi van perdre la vida, mentre pràcticament tota la població es protegia als túnels. Pocs dies més tard, el 7 de setembre del 1940, començaria oficialment el Blitz. A partir d’aquell moment, quan els avions alemanys tornaven a casa, i abans de travessar el canal de la Mànega, sovint llançaven l’excedent d’explosius sobre Ramsgate. L’immens refugi esdevindria imprescindible per salvar les vides, i el país ja no tindria cap dubte de la seva utilitat.

Un cop començat oficialment el Blitz, l’immens refugi esdevindria imprescindible per salvar les vides, i el país ja no tindria cap dubte de la seva utilitat

Els túnels no només van salvar la gent de Ramsgate, sinó que casualment també van protegir Winston Churchill. Durant una visita del primer ministre posterior al bombardeig d’agost del 1940, les sirenes van anunciar un altre atac imminent. Arthur Kempe va conduir-lo ràpidament a l’entrada del túnel i, just a la porta, es va adonar que Churchill acabava d’encendre un dels seus mítics cigars. A Ramsgate, en matèria de protecció civil, no es feien concessions: amb fermesa, l’alcalde li va indicar que no s’hi permetia fumar, al refugi. El mandatari el va haver de tirar a terra, no sense un lament que els veïns encara avui recorden: “Heus ací un dels bons”.

Aquella visita al Ramsgate devastat per les bombes va deixar una fortíssima empremta en Churchill. El mateix dia, al tren de tornada a Londres, va dictar una resolució ben allunyada de l’esperit liberal i capitalista que havia impregnat fins llavors la seva acció de govern: obligaria el tresor públic a pagar, íntegrament i amb caràcter indefinit, la reconstrucció dels béns danyats pel foc de l’enemic. “La càrrega no la suportaran sols aquelles llars o locals comercials colpejats, sinó que recaurà uniformement a les espatlles de la nació”, va recollir en el seu llibre The Second World War. Quinze dies després de la visita a Ramsgate, la resolució agafava cos amb un pla d’assegurances controvertit i qüestionat per les seves pròpies files, però imprescindible en la reconstrucció del país.

La vida s’obre pas als túnels

Els túnels de Ramsgate eren molt més que un amagatall: van esdevenir una metròpolis subterrània a seixanta peus sota terra (gairebé vint metres), on mil veïns van sobreviure durant mesos sense veure la llum del dia. Diuen que Shell, un veterà de la Primera Guerra Mundial commocionat pels projectils, va passar tota la guerra al subsol i, en sortir de nou a la superfície, es va enfonsar i va morir. Molts com ell s’instal·laven al refugi carregats amb un piló d’estris domèstics i mantes, i amb cortines configuraven cases improvisades, de manera que constituïen una veritable societat alternativa autoprotegida amb les seves pròpies normes, menjadors socials, un hospital, cantines, una barberia i incomptables concerts que eren la viva imatge del Blitz spirit, aquella determinació britànica per suportar la vida sota les bombes.

Els túnels de Ramsgate van esdevenir una metròpolis subterrània on mil veïns van sobreviure durant mesos

Mentre els funcionaris del Ministeri de l’Interior el descrivien com “l’equivalent d’un campament de gitanos il·legals”, per a centenars de nens i nenes esdevenia un laberint de jocs infinit i fora de perill. Vivien plegats una llarga nit on mai acabava d’arribar del tot l’hora d’anar a dormir. Molts d’ells, avui gairebé centenaris, manifesten un profund deute de gratitud amb aquest inframon fosc, solidari i abarrotat que una vegada van anomenar llar.

Subtopies en temps de guerra

L’experiència de defensa passiva viscuda a Catalunya durant la Guerra Civil va inspirar altres subtopies civils en terreny britànic: projectes de refugis subterranis “no homologats” que van esdevenir camps de proves per a societats utòpiques. El millor exemple el trobem en un barri rebel del Londres dissident, Finsbury, on es va dissenyar un sistema públic de refugis subterranis amb organització centralitzada que no correria la mateixa sort que Ramsgate, i que acabaria amb alguns dels seus responsables processats. El seu arquitecte, Francis Skinner, membre del revolucionari estudi Tecton i del Partit Comunista, havia estat a Barcelona el maig del 1938 per estudiar els efectes dels bombardejos i la construcció de refugis.

L’East End, comparat aquells dies amb la Barceloneta com a barri marítim i ​​densament poblat de treballadors portuaris, també va generar una forta pressió sobre el Govern. El refugi de Spitalfields, sota el mercat de fruites i llana, protegia 18.000 persones i estava liderat pel laborista Mickey Davies, ferm defensor d’aquell espai soterrat “com a forma de sentit comú i socialisme comunitari”. L’amagatall va ser destruït pel govern municipal de Boris Johnson el 2012.

Si a Barcelona la recuperació dels refugis no hauria estat possible sense el moviment veïnal que els va construir, la supervivència dels túnels de Ramsgate també és obra de la iniciativa ciutadana

Acabada la Segona Guerra Mundial, les entrades al refugi de Ramsgate van quedar segellades. Més enllà d’un pla frustrat per reaprofitar-lo com a búnquer en la Guerra Freda, els túnels simplement es van oblidar fins al 2014. Si a Barcelona la recuperació dels seus refugis no hauria estat possible sense el mateix moviment veïnal que els va construir, la supervivència dels túnels de Ramsgate també és obra de la iniciativa ciutadana: 75 anys després de ser construïda, un grup de voluntaris va decidir reobrir aquesta ciutat perduda amb una subvenció de 20.000 lliures esterlines del consell comarcal. I al costat d’un penya-segat de la platja de Ramsgate, la mateixa que trepitjaven els soldats alliberats de Dunkerque, una gran porta d’acer encara dona accés avui al refugi antiaeri civil més gran del Regne Unit.