Visions

El gall més nostrat del Penedès

Fotografies de Victòria Rovira Casanovas. Text de Martina Carbonell Gadea

De barballera i cresta roja, però, encara més impactant, de plomatge negre pur, només n’hi ha un tipus: el gall del Penedès. Es tracta d’una raça autòctona de la zona que està reconeguda amb la denominació indicació geogràfica protegida (IGP) —un distintiu de qualitat regulat per la Unió Europea—, i que requereix cura personalitzada i molta atenció. És per això que tan sols hi ha quatre criadors a Catalunya que s’hi dediquen, i tots es troben al Penedès històric. LA MIRA ha entrat en una de les ben poques granges productores d’aquesta au tan preuada i tan nostrada d’aquesta terra vitivinícola, Can Nadal, situada a Sant Quintí de Mediona, enmig de les vinyes del Penedès i les valls de Mediona.

Amb en Carles Herrero Nadal (1982), el propietari, descobrim com funciona la criança del gall del Penedès, una passió que va convertir en ofici, tal com ell mateix explica, “gairebé per accident i de manera 100% autodidàctica”. No només cria aquesta au, sinó que a Can Nadal també hi trobem pulardes i ànecs muts. En Carles, a més, també regenta la centenària carnisseria Nadal, tal com han fet fins a tres generacions que l’han precedit. La trobem al bell mig del poble de Sant Quintí des de fa més de 300 anys, i allà s’hi exposa el producte principal, el gall, sencer o en diferents formes, com la botifarra blanca i el paté de fetge, i la resta de bèsties que cria a la granja.

A Can Nadal, en Carles s’encarrega de cuidar els galls del Penedès, un per un, fins a uns 800 per temporada, els 365 dies de l’any. Durant la fase de creixement, selecciona els que seran potencialment destinats a la certificació i, aleshores, els separa perquè creixin en un entorn més ampli: un metre quadrat per animal a l’exterior. A més, per obtenir la certificació, s’ocupa de protegir-los i alimentar-los tan bé com sigui possible, amb una dieta que conté de manera estricta un 60% de cereals, un 35% de lleguminoses —com el pèsol— i un 5% de pinyol de raïm. L’últim pas és el del sacrifici. Amb un mínim de 98 dies de vida, en Carles decideix quan cal sacrificar cada animal, en funció del pes que desitja. I, quan arriba el moment, ell mateix els porta a l’escorxador, assegurant-se que el procés es compleixi amb la màxima cura. De principi a fi.

– continua després de la publicitat –

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Victòria Rovira Casanovas

Col·laboradora de fotografia de LA MIRA

Comentaris