Deixar una casa, un lloc on un individu ha desenvolupat la vida durant un temps determinat, no suposa tan sols un canvi d’ubicació. És un canvi personal i d’entorn social, una transformació de les expectatives vitals, professionals, ocioses. De les possibilitats. És una mena de metamorfosi de la persona, plena de consciència, de voluntat de construir una nova vida amb el bagatge previ i amb un horitzó d’objectius, i també de sorpreses. La Maria Ferrer i Costa, nascuda a Sant Cugat l’any 1995, viu a Barcelona des de setembre de 2020. Des de 2022, ha treballat al Centre d’Atenció Primària Raval Sud, on fa tot just unes setmanes va acabar el llarg camí d’estudi i treball que cal seguir per convertir-se en metgessa especialista. Ara que és a tocar de la trentena, un nou reguitzell d’intencions, i l’amor —tots dos elements trobats on potser menys s’ho esperava, al Pallars Sobirà—, l’han motivat a marxar-hi a viure. Deixa Barcelona condicionada per les circumstàncies socioeconòmiques que els joves catalans viuen, sobretot a la ciutat, com la dificultat per trobar un habitatge assequible. I sense la seguretat de saber si es passarà la resta de la vida al Pallars, se n’hi va, però amb la voluntat de continuar construint-ne una que s’alineï amb la concepció i les expectatives que en té.

Hem quedat a casa seva, un segon pis al carrer Tamarit, a Sant Antoni, a tocar del Paral·lel, que comparteix amb dues amigues i un gat. Mentre ens posem còmodes al voltant de la taula de la sala, il·luminada amb la llum natural que hi entra per un gran finestral, des de la cuina el Gerard ens pregunta si volem llet o beguda de civada al cafè. Nat el mateix any al Morell, uns quilòmetres Francolí amunt des de Tarragona, ell fa quatre anys que ja viu a Esterri d’Àneu. Allà es van conèixer i allà va nàixer la seva relació. En bona part, ell ha estat la presa de terra per a la Maria, tant a l’hora de conèixer el Pallars com a l’hora de motivar-se a pujar-hi C-13 amunt, sense bitllet de tornada. Així que, amb ell d’espectador, assegut al sofà, la Maria i un servidor, tots tres amics, comencem a esfilagarsar la vida de la santcugatenca acollida al Pallars, de la nova neorural. Volem entendre les circumstàncies i les deliberacions que l’han dut a emprendre aquesta migració, i valorar, des de l’experiència, les diferències sovint poc aparents que hi ha entre la capital capgrossa del país i una de les comarques menys poblades i la que té menys densitat de població, però que s’omple de turisme durant bona part de l’any.

La Maria deixa Barcelona condicionada per les circumstàncies en què els joves catalans viuen, sobretot a la ciutat, com la dificultat per trobar un habitatge assequible

Tot i nàixer en un espai urbà i proper a la capital com és Sant Cugat, una localitat de la qual destaca l’abundància, la Maria es va criar en un entorn que associa, més aviat, a la quietud. Va viure fins als quinze anys al barri de la Floresta, en una de les cases dels mestres tan pròpies del segle passat, propietat de l’Ajuntament, situada en un carrer sense sortida a tocar del bosc. Recorda la seva particular criança amb afecte i nostàlgia, com un temps plàcid que, sense acabar-ho de dir, contrasta amb el que es pot imaginar de Sant Cugat i l’Àrea Metropolitana. Aquell va ser el seu submon familiar fins que, als quinze anys, es va traslladar amb els pares i el seu germà a un pis de protecció oficial al barri de Volpelleres, un barri nou, buit i amb poca vida, per aquells volts de 2010. A prop d’allà, a la Universitat Autònoma, hi va començar Medicina pocs anys després.

Avançats els cursos, la dècada dels vint, i sobretot a partir dels 24, ha estat marcada pel llarg camí fins a ser metgessa de la sanitat pública. Sis anys de grau universitari amb dues estades internacionals pel mig, a Suècia i a Cuba. Un més de colzes per a l’examen MIR i quatre de residència, repartits entre l’Hospital del Mar i el CAP Drassanes. Com ara ho explica, podria haver triat qualsevol cosa, a banda de Medicina. Així com li agradava i era bona en l’estudi, li interessaven camins diversos. La poesia o la literatura, o el piano i el teatre, en què tenia experiència prèvia. S’hauria llençat a Humanitats com una manera de saciar la fam de coneixement, si no s’hagués decidit per Medicina. No l’enlluernava la ciència. Més aviat, en la medicina, hi va trobar, o hi va buscar, una manera d’apropar-se a la gent. Una altra manera de satisfer el seu interès genuí per l’ésser humà, una manera més de conèixer el món, diu; una manera de ser útil per al benestar de la societat. Una metgessa humanista.

“La salut es construeix en el dia a dia d’una consulta. Sense el vincle és impossible que hi hagi salut, perquè no hi haurà comunicació ni res”

Per això, graduada l’any 2019, i amb l’examen MIR aprovat el febrer de 2020, va decidir escollir l’especialitat de medicina familiar i comunitària, un àmbit de la salut que es va prendre amb un compromís que, tal com parla, sembla inalienable. En aquesta especialitat, explica, “el tracte amb el pacient és el més important, i es basa en el vincle. La salut es construeix en el dia a dia d’una consulta. Sense el vincle és impossible que hi hagi salut, perquè no hi haurà comunicació ni res”. El moment per aterrar i per començar a treballar en l’especialitat que va triar, però, no va ser el més idoni. Febrer de 2020. “Al cap d’un mes”, recorda, “va esclatar la pandèmia, i la tria de l’especialitat es va endarrerir”. Mentre esperava, el mes d’abril va ser cridada a files per treballar en un CAP de Sabadell des d’on sortia pel Vallès i pel Maresme per fer proves amb PCR en residències, escoles, presons, centres de menors i de desintoxicació, entre els llocs que recorda.

En la medicina, la Maria hi va trobar una manera d’apropar-se a la gent. Una altra manera de satisfer el seu interès genuí per l’ésser humà

No va ser fins més tard que va poder començar la residència del MIR a l’Hospital del Mar. Dos anys protagonitzats per les guàrdies i, en acabat, dos més al CAP Drassanes, al sud del Raval, on fins ara s’ha estat i on, exercint de manera més efectiva la seva especialitat, ha trobat el sentit que ja dibuixava en la seva intuïció: “El Raval és un dels barris amb més problemàtica social de Barcelona. Per això el vaig triar. Al cap i a la fi, perquè la medicina de família sigui útil o tingui sentit, tu has de formar part de la comunitat, d’alguna manera. Has de ser un suport per a la comunitat”.

“Mirem de parlar de la salut com una cosa més general, en el context de la societat i la comunitat. Que la gent no és com un llibre que et ve amb la seva malaltia, sinó també amb la seva vida, que és, sobretot, el més important”

Així com no separa la salut del vincle, tampoc ho fa respecte de la feina comunitària, ni tampoc dels condicionants socioeconòmics que intervenen en el benestar dels individus. És per això que, mentre feia de metgessa resident, va entrar a formar part del col·lectiu La Capçalera, un grup assembleari de sanitaris que defensa una medicina salubrista, de qualitat i universal, i que li ha servit, en termes personals i professionals, per combatre col·lectivament l’hostilitat i la fredor que sovint ha sentit als centres de salut. S’ha sentit acompanyada i, gràcies al col·lectiu, va continuar teixint el sentit que ha anat trobant a la seva professió: “Mirem de parlar de la salut com una cosa més general, en el context de la societat i la comunitat. Parlem de salut, i no de malaltia, i de salut influenciada pels condicionants socioeconòmics que afecten la salut en un sentit més ampli, no només sanitari. És una cosa que, després, treballant al Raval, un barri amb molta problemàtica social, migració i problemes d’addiccions, es veu molt. Que la gent no és com un llibre que et ve amb la seva malaltia, sinó també amb la seva vida, que és, sobretot, el més important”, explica.

La cursa de fons fins a ser metgessa interina va dur la Maria a viure a Barcelona. Poc després de començar a treballar, el setembre de 2020, va independitzar-se en una petita casa del barri d’Horta. Un any després, la va deixar per anar al pis on som, i que ben aviat deixarà, aprofitant la fi del contracte i cremada per culpa de les condicions cada vegada més inassumibles imposades per una propietària que s’ha despreocupat durant aquests anys de les seves responsabilitats i que no els vol retornar la fiança. Malgrat aquestes circumstàncies, al barri, i a la ciutat, com a persona inquieta i curiosa que és, àvida tant de coneixement com de cultura i oci, la Maria s’hi ha mogut com un peix a l’aigua i n’ha aprofitat el bullici cultural. No tan sols tenint sempre entre cella i cella una obra de teatre, una pel·lícula de la Filmoteca o un concert, també cursos d’escriptura, de política o de feminismes. “He estat bé”, sentencia. Però en la seva perspectiva de futur, sense un pla gaire clar en l’àmbit laboral després de finalitzar la residència, no es projectava a Barcelona. La concebia com “una etapa, un temps, per veure com es vivia aquí, en una gran ciutat, per poder gaudir de tot això ara que soc jove, que puc moure’m i que no tinc lligams”.

“Veia la precarietat cada dia, l’havia fet la meva feina, i, vulguis o no, t’afecta. Tota l’estona és superpresent, i és clar… O t’alienes, o t’afecta molt”

D’aquest fet, la Maria en troba una pista en l’experiència ociosa durant els caps de setmana dels últims anys. Ha tendit a marxar de Barcelona més que a quedar-s’hi. Per la relació que hi fa amb la rutina, que sovint s’acaba transposant de l’inconscient a la consciència i el costum. Però també perquè s’hi ha sentit ofegada, i això li ha fet preguntar-se activament què la duia a marxar. “Veia la precarietat cada dia, l’havia fet la meva feina, i, vulguis o no, t’afecta. Tota l’estona és superpresent, i és clar… O t’alienes, o t’afecta molt. O t’ho empasses, o ho portes a sobre…”, es lamenta. De fet, la rutina li ha acabat agradant, però, de la mateixa manera, treballar en un àmbit tan precaritzat i saturat com l’atenció primària li ha permès veure’n el llautó, i anar-se convencent, sobretot l’últim any —un de dur, amb moltes hores de feina—, que “la manera de viure i treballar no em quadrava gaire”. Que “treballar a Barcelona en aquestes condicions és per a qui realment hi vol viure, i jo no hi tinc especial interès”.

Es pot ser crític de moltes maneres, però l’esperit crític també ha de ser honest. I agraït, quan cal. La Maria valora els llocs, tant els centres d’estudi com de salut, on s’ha format. I els professionals amb qui ha coincidit, “gent entregada, vocacional, que s’hi deixen la vida”. Però, com assenyala, “la institució també s’aprofita d’això, i la majoria dels professionals estan cremats, però van fent, perquè per a ells té sentit”. Ella, però, no volia tenir tan poc temps per a cada pacient, sentir-se saturada ni albirar un futur laboral com el dels metges adjunts amb qui compartia espai de treball, víctimes també directes de la pressió assistencial. No pas sense pena, es plantejava un camí alternatiu, perquè ja ho diu, que s’hi pot aprendre molt, als centres de salut, però manca temps, temps necessari per formar-se i, sobretot, insisteix, per atendre correctament les persones.

Segons la Maria, s’hi pot aprendre molt, als centres de salut, però manca temps, temps necessari per formar-se i, sobretot, insisteix, per atendre correctament les persones

Aquesta situació, a ella, la deixava “molt saturada socialment, sense ganes”, sentint el risc de cremar-se en forma d’una sensació de no fer bé la seva feina, de no atendre bé, de ser esquerpa, de no ser fidel a la prioritat del vincle. És, diu, “una frustració contínua”, en litigi constant amb la vocació, que es tradueix en el comentari que tan sovint s’ha repetit en sortir del CAP: “Recorda que això no t’agrada”. O en el dubte de si no era prou forta, que la conduïa a la mateixa convicció que repeteix perquè quedi clara: aquesta no és la seva manera de viure ni de treballar.

Aquestes sensacions convertides en certeses, com a mínim en certeses d’allò que la Maria no vol per a la seva vida, les ha viscut, sobretot, el darrer any de residència al CAP Raval Sud. Després, també, de viure una experiència, curta, però enriquidora, que li va mostrar una realitat diferent de la de Barcelona: una estada d’un mes, el setembre de 2023, al Pallars Sobirà, dins del programa de la residència, que ofereix rotacions i, entre aquestes, una de rural que és obligatòria. I de cap al Pallars. A treballar a Esterri i a Espot i a viure a la Guingueta d’Àneu, sola, i sense cap mena de lligam social a la comarca, amb, d’entrada, tan sols l’estímul de l’estima per la muntanya.

“Com a metge, al Pallars, et sents més sol”

El canvi, la Maria el recorda “brusc, difícil”, però el va abraçar i capgirar. Va descobrir el gust per viure sola, i les possibilitats, lleugerament diferents, que li oferia la feina en una comarca menys poblada, amb una pressió assistencial menys exacerbada i un paper de la sanitat pública amb més pes. Es va sentir part de la comunitat, malgrat la possibilitat de sentir-se exposada socialment per treballar al mateix lloc on viu. En comú amb Barcelona, però, es va trobar una sanitat amb pocs efectius, i en què, a més, les barreres d’accessibilitat geogràfica i el poc suport tècnic generen un aïllament que posa a prova l’autonomia del professional. “Com a metge”, explica, “et sents més sol”. I el futur, pel que sap, és una mica incert. Manquen professionals disposats a cobrir les jubilacions que s’apropen, a banda de la inequitat que suposa el fet que hi hagi alguns metges sense especialitat, i per tant amb menys formació, o que el psiquiatre pugi a la comarca massa de tant en tant, entre altres. “Què hi fots, saps?”, es lamenta la Maria, donant exemples d’aquestes limitacions subtils, però que marquen diferències només visibles per a qui viu al territori, i que tants amics i coneguts que hi viuen li han fet veure.

“A part d’això”, assenyala, “allà hi vaig conèixer el Geri”. Buscant-se la vida, amb les amistats lluny. Una companya de l’ambulatori la va convidar a un dels pintxopotes que cada dijous es fan al bar Els Cremalls del carrer Major d’Esterri, on li havia de presentar els “nens”, el seu fill de trenta anys i els seus amics, d’edats semblants. Un d’ells era l’Ito, un bon amic que va ser el primer contacte amb aquella gent, i a través del qual va conèixer el Geri, que recorda, amb afecte i un somriure, que va ser qui més maco va ser amb ella. Van anar escrivint-se, fent alguna excursió, i quan la Maria va marxar, van continuar forjant la seva relació a distància. I, per això, i per com s’havia sentit en aquella curta estada, va tenir la sensació que, tard o d’hora, hi tornaria. Encara que no de manera immediata, ja que, acabada la residència, tenia ganes de viatjar. “Que tampoc hauria pogut, perquè no tinc tants diners…”, tanca fotent-se’n. No s’hauria quedat a Barcelona per molt que no s’hagués trobat amb la fortuna del Pallars. Però l’amor ha decantat la situació: ha estat una empenta que ha falcat aquest pas, també, com un projecte de vida compartit en una nova casa que, gràcies al Gerard, no és del tot desconeguda.

Buscar un pis barat i ben ubicat, criteri bàsic per poder tenir com més feina a l’abast millor, és una altra cursa de fons que, al Pallars, en molts casos, depèn de les coneixences i del bocaorella

Canvi de xip per assumir el final d’una etapa a Barcelona. S’apropen la mudança i una transició cap al Pallars que començarà per dedicar part dels estalvis a comprar-se un cotxe, necessari per desplaçar-s’hi i per moure-s’hi, per treballar. Cotxe, casa i feina, per aquest ordre, perquè el canvi s’ha de fer a poc a poc, o, més aviat, sense pressa, per pair-lo. Buscar un pis barat i ben ubicat, criteri bàsic per poder tenir com més feina a l’abast millor, és una altra cursa de fons que, al Pallars, en molts casos, depèn de les coneixences i del bocaorella. Perquè, ja en parlarem, però allà també es pateix en aquest sentit. I l’habitatge és un element bàsic per fer arrels en un lloc. En qualsevol cas, la feina, gràcies a les coneixences fetes en el curt període a la comarca, no s’albira difícil d’aconseguir. Sort, però, diu, que ha pogut estar a l’atur els darrers mesos, cosa que li ha permès “fer aquesta transició tranquil·la, tancar l’etapa aquí i instal·lar-me allà”.

El canvi es fa amb càlculs. Què hi busca, la Maria, al Pallars? Què n’espera? Certeses, pors? El batibull mental és tangible, però tenir una ment ordenada i una ànima amb ganes de vida ho fa més fàcil. I amb emoció, però amb la fredor justa i necessària, la Maria s’explica. Viure sola, a la muntanya, i descobrir, o, més aviat, continuar tastant i aprenent una manera diferent de treballar, la motiven. També la possibilitat de fer un camí una mica invers a l’extroversió i el culinquietisme que la caracteritzen, de “mirar endins”, de reconciliar-se amb la rutina, de conèixer les dinàmiques de la vida rural i de, qui sap, “fer arrels en un lloc i veure si aquesta tranquil·litat la puc sostenir i gaudir”.

A l’altra cara de la moneda, encara que tot són expectatives i possibilitats, la Maria pateix per allò d’estar-se tota la tarda al bar i sentir-se inútil, de sentir claustrofòbia en un espai en què es perd l’anonimat, de fer sempre el mateix, de sentir-se sola. Però una noia que es busca la vida, que ja té localitzats un club de lectura i classes de ioga, i que, quan calgui, pujarà muntanya amunt, no haurà de patir gaire. Esperem! En tot cas, sobrarà temps per llegir i escriure.

La Maria té por de sentir que treballar al Pallars és un pas enrere o, en tot cas, un estancament, una pèrdua de contacte amb el teixit social de la ciutat

Però, de vegades, en una decisió, en un canvi, hi ha beneficis i pèrdues, renúncies voluntàries o accidentals. Més encara en un món tan globalitzat on sentim les oportunitats i les possibilitats tan a prop, i, alhora, tan lluny. Necessitem sentir que ho fem tot, que no ens perdem res, i la por de no ser-hi, de perdre’s coses, és un efecte que sentim massa sovint. La Maria la sent, inevitablement. La por de sentir que treballar al Pallars és un pas enrere o, en tot cas, una mena d’estancament, de tall de soca-rel a les possibilitats d’aprendre o ascendir laboralment. La por de perdre el contacte amb el teixit social i associatiu d’una ciutat prou viva com Barcelona, on, si hi participes una mica, et sents part de l’ambient.

“Em veig prou bé per ser capaç de moure’m, de sortir, i de, si no estic bé, reconèixer-ho. No hi ha res definitiu, ho provaré”

Però ja ho diu la Maria, que a fora també hi passen coses, que la connexió en línia salvarà les distàncies amb el col·lectiu La Capçalera i amb la psicologia, i que, laboralment, al Pallars també pot arribar fins on vulgui. Sent com una necessitat i com una obligació del professional el que per a ella també és un desig: continuar-se formant. De fet, ja s’imagina, en el futur, obrint una línia de treball i investigació sobre la medicina rural, però també dedicant temps i energia més enllà de l’àmbit laboral. Al cap i a la fi, diu, “em veig prou bé per ser capaç de moure’m, de sortir, i de, si no estic bé, reconèixer-ho”. Avui dia, continua, “no hi ha res definitiu, no m’estic comprant una casa, no m’estic comprometent, ho provaré, a veure com va, amb ganes; ho poso tot aquí i que sigui un èxit o un fracàs”. L’esperit és “agafar de tot arreu per veure què em fa feliç i què m’omple per construir la vida, potser a mitjà termini o més enllà”. I, en el fons, per sobre d’aquestes incerteses, la Maria confia que connectarà amb el seu nou espai vital, i que la manera de viure-hi s’adequarà més amb els seus principis que a la ciutat. “És més coherent. O, almenys”, reflexiona, “es fa més fàcil no sentir-se incoherent o hipòcrita”.

Aquesta afirmació pot semblar naïf. La Maria és una noia romàntica, té les idees clares del que la vida i la societat haurien de ser. I hi ha qui diu, com m’ho explicava un dia Oriol Nel·lo Colom, reconegudíssim geògraf català amb experiència en política, que la separació entre vida rural i urbana, avui dia, és més una qüestió semàntica i simbòlica que real, tangible. De fet, ell, juntament amb Joan Checa Rius, és autor de l’estudi L’atracció del camp i de la ciutat. Percepcions i preferències de la joventut catalana respecte de l’entorn residencial, que aporta algunes conclusions interessants al respecte, i que demostra, de fet, la propensió de persones d’origen urbà com la Maria a fotre el camp.

En tot cas, tornant a l’afirmació de Nel·lo, és cert, però, i bé ho sap el Gerard, que hi ha diferències significatives entre les dues vides que la Maria ara es mira, una pel retrovisor, l’altra mentre en parlem amb el cafè ja a l’estómac. D’ell, tècnic de desenvolupament local en turisme sostenible i amb una àmplia visió dels problemes del territori, en supura una mescla de passió, ràbia ben continguda i aquell coneixement tan profund que fa difícils les sorpreses, respecte del que és la vida al Pallars. Això, però, no li fa perdre l’esperança. Si abans era espectador, ara tots tres encetem una conversa que ves a saber per on ens portarà. Quin plaer, obrir la caixa dels trons. “Com està l’habitatge al Pallars? Fins a quin punt és difícil trobar casa? A quin preu? El turisme hi té molt a veure?”, els pregunto. Au.

“Hi ha molta influència de les pistes d’esquí. Això fa que pugin els preus. No són com els de Barcelona, però aquí tampoc tens els serveis que allà tens concentrats”

Comença el Geri, que sempre es posa interessant quan es posa seriós: “Hi ha molta influència de les pistes d’esquí, com Baqueira. Això fa que pugin els preus. No són com els de Barcelona, però aquí tampoc tens els equipaments, les infraestructures i els serveis que allà tens concentrats. Per això, l’augment de preus és una bogeria, és inviable. A una companya de feina l’han fotut fora de casa, amb una nena, sent mare soltera, amb feina estable, i fa sis mesos que busca pis. I canviar-se de lloc, aquí, potser no és com canviar de barri, perquè ets en un poble a tomar pel sac, potser sense transport públic, i amb connexions difícils”.

No arreglarem el món, ni farem una diagnosi del problema de l’habitatge digna de tesi doctoral. Però al Pallars, com en altres comarques on el turisme té molta importància en termes econòmics, es donen casos particulars. Habitatges usats com a segones residències, difícils de controlar; pisos turístics en creixement, perquè donen més rèdit mentre els seus propietaris no l’ocupen unes poques setmanes a l’any. Fills de la bombolla immobiliària, que ha deixat concentracions, de propietaris de la zona, de més de cinc pisos. En circumstàncies com aquestes, no són pocs els casos en què persones que, amb feina, busquen casa a la comarca han de conformar-se amb contractes d’onze mesos per deixar l’habitatge el mes d’agost, reservat al turisme. El mateix Gerard i la Marta Soler, amics d’infància i companys de pis, han viscut casos com aquest, o un altre, com el fet de no trobar més que apartaments turístics que no garanteixen unes condicions òptimes per viure-hi tot l’any. Cuines diminutes, poc equipades, un pis sense calefacció i en un bloc on no es pot fer servir la llar de foc perquè, a causa d’una construcció deficient, s’hi han produït incendis en el passat.

Problemes com aquest, que mostra l’orientació de l’explotació del parc immobiliari cap al turisme, o com els contrastos poblacionals entre els mesos de buidor turística i els de màxima explotació i massificació, generen una relativa criminalització del turisme. Tot plegat, en dues comarques que figuren entre les més despoblades de Catalunya i que, des de dècades enrere, han trobat en el turisme un camí per sobreviure fins a convertir-se en destins de referència. Precisament, és en aquest sentit que tots dos hi veuen un problema fonamental: la manca de diversificació econòmica, que genera dependència de les dinàmiques del turisme i desequilibri amb la resta d’activitats, com ara les tradicionals. Tal com diu el Gerard, “el turisme ha creat un desenvolupament en un territori rural on no hi havia res, on el sector agrari i ramader tenien grans problemes. I ara se’n depèn, representa el 80% de l’economia del Sobirà, perquè no hi ha hagut una visió a llarg termini”.

“Cal tenir els serveis bàsics per tenir benestar”, diu el Gerard. La Maria hi afegeix que “salut també és poder accedir a la cultura i a l’art de manera fàcil i propera”

No fa falta destacar el contrast que es dona al llarg dels mesos de l’any en una comarca despoblada. L’augment massiu d’habitants i visitants durant els mesos d’estiu, a banda dels mesos d’hivern en què l’esquí pren el protagonisme, posa a la corda fluixa la disponibilitat de recursos com l’aigua, però també els serveis públics, saturats, que, en alguns casos, ja són insuficients. Els exemples, que coneix qui hi viu, parlen per si sols: un pavelló sense aigua calenta, l’únic gimnàs de la comarca és privat, i no hi ha cap piscina on els infants puguin aprendre a nedar més enllà de la possibilitat, arriscada, de llençar-se al riu a l’estiu. Encara que esborronador, tant com còmic, és el fet que, segons com i on, sigui més convenient anar a un centre de salut o a un hospital en cotxe privat que esperar una ambulància. “És fonamental tenir els serveis bàsics per tenir un benestar com a societat”, diu el Gerard. La Maria hi afegeix que “salut també és poder accedir a la cultura i a l’art de manera fàcil i propera”.

En el debat que mantenen la Maria i el Gerard, ella aposta per la regulació del turisme, per un canvi de model que ha d’implicar inevitablement el canvi de sistema polític. Ja ho diu, amb una rialla final, que “tots sabem per on passa la millora d’aquest món: per l’abolició del capitalisme”. El Gerard, amb els peus més al Pallars que ella, no la contradiu, però matisa que és més viable fer el camí a través d’un canvi de model fet a passos, a mitjà termini, per orientar el mercat i el públic cap a la sostenibilitat, partint d’un esperit realista, però també de la necessària governança del territori des del territori, una qüestió per a ell bàsica que, tal com veu diàriament, és deficient en un lloc on la política no és professional, on la cohesió entre ajuntaments està lluny de ser una realitat i on cada vall té unes circumstàncies particulars.

Al Pallars, l’augment massiu d’habitants durant l’estiu i l’hivern posa a la corda fluixa la disponibilitat de recursos com l’aigua, però també els serveis públics, saturats, que, en alguns casos, ja són insuficients

En el fons, però, tal com en la base del capitalisme, hi ha l’acumulació, un fet que també és rellevant a la comarca. També hi ha famílies benestants, de tota la vida, que viuen de les temporades turístiques, de l’habitatge precari i de les quatre vaques que sempre han tingut. I en una comarca de muntanya, històricament rural, és innegable la marca identitària, que es vol incorruptible, tant com la innegociable llei del “bueno, sempre s’ha fet així”. El Gerard, amb una experiència mínima per parlar amb seguretat, considera necessària la defensa de la identitat pròpia, però lamenta que, de vegades, genera una segmentació fútil.

—El pallarès és molt furro —diu el Gerard.

—Com has dit?

—Furro. És una paraula pallaresa. Aspre, dur…

—Hostil, tossut… —afegeix la Maria—. Jo me’n vaig adonar amb la cosa del masclisme. Hi és molt present, en els rols laborals, a casa…

De sobte, recordo una conversa que vam tenir amb la Marta, morellenca acollida al Pallars, i la Ivonne, una amiga seva, targarina instal·lada des de fa anys a Esterri. Mentre preníem una cervesa una nit al poble, m’explicaven la classificació que, amb aquella comicitat que amaga una certa veritat, es fa dels habitants del Pallars: neorurals acabats d’arribar, neorurals establerts, pallaresos que han sortit de puesto i pallaresos que no ho han fet. Aquests contenidors són senzills, però hi ha agudesa en l’argument. I, també, segons tots dos, una mena de batalla identitària i retòrica no resolta entre poble i ciutat, entre ruralitat i urbanitat, marcada per prejudicis per tots dos costats i que ells viuen des d’una posició crítica, escèptica.

Per a la Maria, és un error pensar que els altres no tenen idea de res, sigui des d’on sigui. “Des de Barcelona”, diu, “no es parla d’allà. Ni s’hi fixen. Només en allò bonic del cap de setmana. Doncs interessa’t una mica pel territori”. Un lleuger cop a la taula d’aquells que hom fa quan es posa en actitud seriosa canvia l’objectiu en què se centra, i ara també parla dels pallaresos: “Surt del Pallars i baixa a Barcelona, a veure què està passant, perquè llavors es fa una festa gai i la gent flipa. Baixa aquí. Això està guapíssim, saps?”.

Sense voler anar al capdavant de res, la Maria reivindica la seva figura de neorural que ha vingut a viure al Pallars buscant-hi un desenvolupament individual, però també una vida connectada amb coneguts, amics i nous amics que, al cap i a la fi, són els que viuen diàriament al Pallars i el fan avançar. Pallaresos i neorurals. El camí del futur? La Maria, de moment, ja el té clar. Uns mesos després d’aquesta trobada, ja s’ha establert al Pallars, i ho explica amb la il·lusió d’aquella nena petita que jugava al carrer de Sant Cugat. Amb feina: el 2025, comença a fer guàrdies, amb l’horitzó proper d’aconseguir una feina més estable al CAP de Tremp. I amb casa. Per poc més de 500 euros cada mes, ha trobat un pis de dues habitacions, petit i acollidor, a Sort, poble ben situat per poder treballar en un radi territorial més gran, tant al Pallars Jussà com al Sobirà. Ha estat gràcies a la Marta, professora de secundària a l’institut de Sort i que és en un grup de WhatsApp on s’informa de possibilitats, ofertes i pisos lliures. El seu nou pis el deixava una altra professora. “La gent no para de buscar”, diu la Maria.

El país, i el Pallars, estan per fer. Entre tots, invertint en les fortaleses. La joventut tot ho venç

I, encara que l’habitatge no ho posa fàcil, el Pallars en suma una més, de neorural. El temps la convertirà en neorural establerta, com el Gerard, la Marta, la Ivonne i tants altres. Des de la salut, però també des del pensament i l’esperit crític —i romàntic!—, la Maria continuarà donant sentit a una etapa que tot just comença, però que, per a ella, ja en té molt. Canvi de lloc, evolució personal i la possibilitat de vessar a la seva nova casa tot allò que té per oferir: afecte, consciència i optimisme. I molt d’amor. Ara, després de dues hores llargues, els deixo marxar, que el Gerard té una cita mèdica. Sí, a Barcelona. Les agendes han coincidit entre els tres a la ciutat, encara que fora bo que tan sols fos necessari baixar a Lleida, i no a la capital, per a qualsevol necessitat mèdica. Mentre aquestes coses no canviïn, de res valdran les batalles dialèctiques fratricides. El país, i el Pallars, estan per fer. Entre tots, invertint en les fortaleses. La joventut tot ho venç.