És dissabte al matí al barri de Provençals de Barcelona. A la cuina del casal Ca l’Isidret tot està llest per al taller d’avui: olles, bols de terrissa, patates, iuca, panotxes de blat de moro, alvocats, pollastre. Arriben els primers convidats, que s’espolsen la son amb un cafè tinto, mentre, a fora, la pluja persisteix i tenyeix de gris la ciutat. “Avui Barcelona sembla Bogotà”, diu una senyora quan seu al voltant d’una gran taula metàl·lica. Aquí hi ha una quinzena d’homes i dones d’edats i oficis diversos. Alguns fa pocs mesos que han arribat a Catalunya; d’altres fa cinc o deu anys que viuen al país. Però hi ha un fil que els uneix, a tots plegats: la guerra a Colòmbia. Tots ells són colombians, i tots són víctimes d’un conflicte que ha sagnat el seu país durant dècades. A la demarcació consular de Catalunya, el País Valencià i l’Aragó hi ha 106.000 colombians censats. D’aquests, 1.136 són víctimes reconegudes oficialment pel Govern de Bogotà. En l’arxipèlag de mons que és Barcelona, els colombians són la segona nacionalitat més nombrosa.

A Catalunya s’ha promogut una iniciativa pionera al món: acostar les víctimes, siguin de l’Estat o de les guerrilles, al voltant del menjar

Durant tot el matí, al taller es treballarà la recepta de l’ajiaco bogotano, un brou fet a base de tres classes de patata i pollastre, que es couen a foc lent per aconseguir la cremositat que caracteritza el plat. “He escollit l’ajiaco perquè està fet de tubercles i perquè té a veure amb les arrels, amb el fet d’evocar el país que vam deixar enrere, que és el que treballarem avui”, anuncia Helga Flamtermesky, doctora en psicologia social i membre del col·lectiu Mujer Diáspora. Arran de la signatura dels acords de pau del 2016 entre el Govern colombià i les FARC, el consolat de Colòmbia a Barcelona ha promogut una iniciativa pionera al món: acostar les víctimes, ja siguin de l’Estat o de les guerrilles, entorn del menjar.

Els participants no es coneixen entre ells: asseguts a taula, s’escolten amb atenció, sense interrompre’s ni preguntar-se pel seu passat. Agafen una cassoleta de terrissa i amb un guix hi escriuen paraules referides a la pau. Lleialtat, reconciliació, amor i integració són els mots que més es repeteixen. “A Colòmbia no es podrien donar aquesta mena de trobades. Una de les coses que ens ha pres la guerra és la capacitat de confiar els uns en els altres. El fet que el consolat patrocini els tallers vol dir que el Govern creu en els acords de pau, i té un compromís en la reparació de víctimes”, segons Flamtermesky.

“A Colòmbia no es podrien donar aquesta mena de trobades. Una de les coses que ens ha pres la guerra és la capacitat de confiar els uns en els altres”

Entre els talleristes, hi ha precisament la cònsol, María Paula Martínez. Explica que l’objectiu de la iniciativa és “vincular els migrants que han estat víctimes del conflicte armat amb els signants de pau, i treballar la no repetició i la reconciliació”. La fotografia de la signatura dels anomenats Acords de l’Havana va fer la volta al món: la guerrilla de les FARC es comprometia a abandonar les armes a canvi de garanties per a la reinserció social i política dels seus combatents. Els acords, signats amb el govern del llavors president Juan Manuel Santos, preveien una reforma agrària i mecanismes de justícia transicional després de mig segle de sang vessada. Com tots els processos de pau, el de Colòmbia necessita el foc lent per implementar-se de manera estable i duradora. En molts aspectes, els Acords de l’Havana s’han convertit en un mirall internacional per a la resolució de conflictes i, després de vuit anys i canvis de govern, encara continuen vigents. No obstant, la pau a Colòmbia continua amenaçada per l’activitat d’altres grups armats i pel crim organitzat.

Els acords de pau signats el 2016 entre el Govern i les FARC preveien una reforma agrària i mecanismes de justícia transicional després de mig segle de sang vessada

“Amb aquests tallers es busca descomprimir la tensió i el desgast emocional que arrosseguen les víctimes. Amb els sons familiars es desactiva la desconfiança: el menjar, les olors, l’aroma del cafè, les salutacions, el soroll de les olles generen una disposició comuna. Sempre hem de cuidar els detalls, que alguna cosa no s’associï a la guerrilla o als paramilitars”, em comenta la doctora, que va treballar amb aquesta metodologia en la recollida de testimonis per a la Comisión de la Verdad de Colòmbia.

Mentre escriuen a les cassoles, comença a sonar un vals molt popular a Colòmbia, “Pueblito viejo” (“hoy que vuelvo a tus lares, trayendo mis cantares, y con el alma enferma de tanto padecer”). Els participants tallen les panotxes i pelen patates, mentre l’olla comença a fumejar. Alguns d’ells es troben en el debat d’instal·lar-se definitivament a Catalunya o tornar al seu país, perquè han perdut l’asil polític i han de tornar a fer papers. Per això, el taller d’avui reflexiona sobre l’arrelament i el desplaçament.

“Quan cada dia et maten companys, i quan vius pendent que no et matin a tu…, la teva ànima acaba emmalaltint”

Un dels cuiners del taller d’avui és el Javier. Resideix a Barcelona des del 2017, un any després de la signatura dels acords de pau. Als braços se li veuen cicatrius de ben bé un pam; la més gran, però, invisible, és la que té al cor. “La guerra fa mal a les persones. Quan cada dia et maten els teus companys, i quan vius pendent que no et matin a tu…, la teva ànima acaba emmalaltint”, assegura. El Javier ha sobreviscut a atemptats i tirotejos, una bala li va perforar les costelles i una altra li va travessar el maluc. Com a conseqüència, no pot caminar amb normalitat ni estar-se dret molta estona. Té una discapacitat física reconeguda i estrès posttraumàtic persistent, però el Govern colombià no li ha concedit cap pensió.

Amb 21 anys, el Javier va ingressar al cos de la policia nacional de Colòmbia. Ho va fer perquè no tenia més oportunitats laborals. Corria l’any 1988, i un cèlebre narcotraficant anomenat Pablo Escobar havia posat en escac i mat l’Estat colombià i el seu aparell de seguretat. “En aquella època, cada dia mataven policies a grans quantitats. Quan vaig entrar a l’escola, ens deien que seríem la pròxima carn de canó.” Un cop graduat, va entrar al bloque de búsqueda, una unitat d’elit creada per desarticular el càrtel de Medellín. I allà, va començar el seu descens als inferns.

“Jo vaig ser criat en una família exemplar. El meu pare era tremendament honest, i la meva mare era una santa. Però quan entres a la guerra, la teva única instrucció és que l’únic enemic bo és l’enemic mort. Estava aterrit perquè sempre he estat molt observador del comportament humà. Era molt jove quan vaig fer-me policia; fins llavors, el més dolent  que havia fet a la vida era saltar-me una classe per anar a la discoteca. Al cap d’un any de professionalitzar-nos, els meus companys, que eren xavals innocents i no coneixien la malícia de la vida, s’havien convertit en màquines de matar. Eren gent molt perillosa. Sempre anàvem amb les armes carregades, encanonàvem qui fos durant les batudes, desconfiàvem de tot i de tothom, ens podien matar en qualsevol moment. Oferien 5.000 dòlars per cada policia mort!”

Va arribar un moment que morien tants companys, que al Javier el van traslladar a una altra unitat policial a Bogotà. Va treballar en operacions de contrainsurgència i, durant una emboscada prop de la capital, el van ferir gairebé de mort. I així fins a cinc vegades, quan va decidir, el 1993, que volia deixar de fer la guerra. Va abandonar el cos de policia, però el seu retorn a la vida civil va ser una nova lluita. Estava desballestat psicològicament, i patia al·lucinacions cada dia. No va rebre assistència de cap mena, i la seva relació amb la família es va anar deteriorant pel seu caràcter irat. “Ser policia, la guerra…, em va fer mal a la vida que jo tenia. La meva vida es va morir. L’estrès posttraumàtic em feia reaccionar d’una manera que la gent no entén. Si m’abraçaven per sorpresa les meves filles, les apartava amb violència, no volia que em toquessin.” Fins que no es va establir a Catalunya, el Javier no ha rebut assistència psiquiàtrica de cap mena.

“Colòmbia és un país de moltes ferides, i hi ha molta gent interessada que la guerra continuï. És un negoci meravellós per a qui la patrocina”

Malgrat haver estat víctima de les FARC, el Javier defensa amb entusiasme la signatura dels acords de pau. “Això em va costar moltes discussions amb amics que també van ser víctimes de la guerrilla. No ens podem estar matant tota la vida, així no s’acaba la guerra. Jo sempre he estat d’acord a negociar: s’ha de parlar amb els enemics i vaig donar suport al procés. Però sabia que, amb les dinàmiques pròpies de Colòmbia, firmar la pau no significaria acabar amb la guerra. Colòmbia és un país de moltes ferides, i hi ha molta gent interessada que la guerra continuï. És un negoci meravellós per a qui la patrocina”, lamenta. De cop i volta, m’assenyala els vianants que caminen pel barri. “La pau és… Mira com es viu aquí. Mira quina tranquil·litat. Aquí hi he trobat la pau. Encara que tingui els meus conflictes interns, visc amb molta pau”, remarca amb un somriure trist.

Ha arribat l’hora de servir l’ajiaco. Comencen a sonar vallenatos, i esclaten les converses i els somriures. Sembla que l’efecte descompressor de la cuina s’ha aconseguit. La cua que formen els talleristes està supervisada per una fotografia de la Shakira, la colombiana més interestel·lar. Amb la frase “cuidado, no te salpique”, els escruta tots, mentre gaudeixen del brou que han preparat.

“El menjar és família, és unitat. Si ens trobem entre colombians, fem bromes, compartim els nostres costums… És bonic, és terapèutic”

“Aquesta és una iniciativa molt bonica”, reprèn la conversa el Javier. “A la diàspora, un se sent molt desarrelat. Aquí ho he passat molt malament, durant molt de temps he viscut amb un euro al dia. Per això, aquest taller és una oportunitat per passar una bona estona. El menjar és família, és unitat. Si ens trobem entre colombians, fem bromes, compartim els nostres costums… És bonic, és terapèutic. El menjar no és la solució, però ressalta la integració, la familiaritat, les arrels… Seiem i ningú ens pregunta qui som, tots som conscients que hem patit aquesta guerra”, m’acomiada. Només les cares de satisfacció del Javier i dels altres participants demostren que la cuina ajuda a articular una diàspora fracturada per la guerra. La majoria dels colombians desplaçats han trencat violentament amb el país, i gràcies al menjar han pogut refer el lligam umbilical amb la pàtria.

Si algú ho pregunta, la Zoraida és la reina dels tamales. Concretament, dels tamales santandereanos. Durant més de vint anys, va exercir d’infermera en comunitats rurals de Cocorná, a Antioquia, al nord-oest del país. “Si ho mires al mapa, és una zona roja. Els incidents van ocórrer allà.” Incidents. La Zoraida vol passar de puntetes pel seu passat. Un grup paramilitar vinculat al narcotràfic va matar-li el marit, propietari d’una finca agrícola. De la nit al dia, la Zoraida es va quedar sola amb dos fills, i el seu món es va fer miques. “Em vaig desarrelar completament. Ho tenia tot: feina, un sostre, un cotxe… Vaig fugir del poble perquè la següent a qui matarien hauria estat jo.”

Més de vuit milions de colombians s’han vist forçats a desplaçar-se des de l’inici de la guerra

Com la Zoraida, més de vuit milions de colombians s’han vist forçats a desplaçar-se per la guerra. Quan li van matar el marit, se’n va anar a Medellín. Era l’any 2016: mentre a l’Havana s’acabaven de coure els històrics acords, ella temia per la seva vida i la dels seus fills. Un any després, va arribar a Catalunya sol·licitant l’asil polític. La Creu Roja li va proporcionar refugi per començar una nova vida lluny del pes del plom. Però la resolució va ser negativa. Com molts compatriotes, el fet que Colòmbia formalment estigui en pau fa gairebé impossible que els concedeixin l’asil.

Tot i quedar-se sense els papers, la Zoraida ha decidit continuar vivint a Catalunya. Treballant de valent, ha aconseguit tirar endavant i fer estudiar els seus fills. Però sent que els acords de pau, en la seva vida, no han tingut cap efecte: “He vingut buscant la pau, però sento que m’he embolicat amb el fil. No em sento tranquil·la, començant pel fet que encara no m’ha arribat cap ajuda del meu país. He hagut d’esgarrapar de tot arreu per aconseguir una llar, una estabilitat”.

El fet que Colòmbia formalment estigui en pau fa gairebé impossible aconseguir l’asil polític

De buscar el refugi polític a surar en les dificultats que té tot migrant. En aquesta cruïlla es troben molts dels desplaçats colombians a Catalunya. “Com diu la cançó, «no soy de aquí, ni soy de allá». Si me’n vaig a Colòmbia, no em sentiria bé. Allà ho vaig deixar tot: la meva ànima, el meu altre jo… Adoro el meu país, però aquí puc sortir i caminar amb tranquil·litat, sense violència”, assegura. Un 67% de les víctimes registrades oficialment a Colòmbia són dones. La proporció, de fet, es trasllada als participants en el taller, i un dels propòsits és que les víctimes tornin a ser líders i referents comunitàries. “Les dones s’han de reconèixer com a constructores de pau. Les hem de tornar a posar en joc, que facin treball polític”, apunta l’Helga. “Aquesta activitat em recorda quan era infermera i anava per les veredas i fèiem activitats comunitàries de promoció de la salut”, rememora la Zoraida.

Per això, ella ha acabat conduint una de les sessions de cuina, en què comparteix el seu art de fer tamales. “Per als colombians, els tamales són com la nostra bandera. El que ho ha conegut i el que és pròpiament colombià els porta fins als confins del món. Vagi al pol Nord, o vagi al pol Sud, fins allà hi anirà un tamal colombià.” I així és com la cuina ajuda a mantenir vives les arrels de les persones que no s’han fixat a terra ferma.

Catalunya és dels països que més diners va aportar perquè es duguessin a terme els acords de pau i s’implementés la justícia transicional

La metodologia dels tallers de cuina i pau que s’ha aplicat a Catalunya és pionera i s’exportarà a la resta de consolats colombians del món. El fet que la iniciativa hagi nascut aquí no és casualitat: Catalunya és dels països que més diners va aportar perquè es duguessin a terme els acords de pau i s’implementés la justícia transicional. Entre altres coses, la Generalitat de Catalunya va finançar la recollida de testimonis dels colombians desplaçats a Europa. “Catalunya té un compromís de més de vint anys. Sense aquesta ajuda no hauríem arribat enlloc”, assegura l’Helga.

El nostre país ha fet diplomàcia de la pau, amb emissaris com l’investigador Vicenç Fisas —reconegut amb el Premi ICIP Construcció de Pau 2024—, que ha fet un treball ingent a l’ombra en les negociacions amb les FARC, o l’economista i activista Arcadi Oliveres, un dels impulsors de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia. “Encara no se sap la magnitud de la feina que s’ha fet des d’aquí, el país sempre ha portat Colòmbia al cor.” En un món dominat per la primacia de la guerra, Catalunya ha contribuït a cuinar una pau que necessita el foc lent per acabar de coure’s.