F eia temps que tenia ficat entre cella i cella entrevistar el doctor Julián Gabarre (Granyén, Osca, 1947). L’espero, com no pot ser d’altra manera, a la sala d’espera de la seva consulta de psicologia facial. Com que ja fa dies que m’he anat documentant, mentre venia en metro m’he posat a mirar cares de passatgers valorant la primera impressió que em provocaven i, alhora, pensant què deuen amagar. Quin cacau que duc a sobre.

M’entretinc mirant a peu dret els seus títols, certificats i retalls de premsa que hi ha penjats a la paret. En un, hi observo un escrit d’un comissari de la policia científica acreditant que el morfopsicòleg que està a punt de rebre’m va encertar de ple el tipus de delicte que devien haver comès deu convictes només analitzant-los l’estructura de la cara. “És clar que el doctor és especialista en allò que els catalans en diem «veure el llautó»”, penso.

El doctor es planta a la porta de la sala.

—Ja tenia ganes de conèixer-te.

Encaixem de mans i tira una mica el cap enrere per observar-me.

—Ah, d’acord… Ja està...

I somriu.

—Tenia entès que ja no anava mirant totes les cares que veu.

—Aquí sí, al carrer ja no.

Ja estic fitxat per les retines del doctor. Després li hauré de preguntar què m’ha vist. No penso marxar d’aquí sense saber-ho. Per la seva reacció sembla que em té per un bon paio, però, és clar, si en mi hi hagués vist un psicòpata bé que hauria dissimulat una mica, no?

Seiem al despatx. El doctor posa la directa. Ni pregunto. De tant en tant miro de reüll el paper on tinc apuntat tot el que li voldria preguntar i em dic a mi mateix: “Ai, David, vols dir que podràs amb tantes coses?”. Però de mica en mica ja em va responent a la majoria de qüestions. Engega l’ordinador i em mostra casos de pacients amb un abans i un després de passar pels seus ulls i d’haver fet la feina que els prescriu. Mirem un cas de bipolaritat.

En un cas de bipolaritat, l’especialista diu que en aquest rostre hi veu una asimetria inversa. Per reequilibrar-la, recepta uns exercicis amb la mandíbula i, abans d’un any i mig, el problema de bipolaritat queda resolt

L’especialista m’explica que en aquest rostre hi veu una asimetria inversa que no sempre es veu descaradament a primer cop d’ull si no es disposa de la seva vista afinada, després d’anys i panys de pràctica i estudi. Per reequilibrar-la, recepta uns exercicis amb la mandíbula i, abans d’un any i mig, queda resolt. Les fotos de l’abans i el després són clares. M’ensenya la foto d’una dona que, un cop superat el tràngol, ja només mirant-li els ulls, es veu que la mirada passa d’apagada a brillant.

Julián Gabarre és doctor cum laude en psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona gràcies a la seva tesi sobre la disciplina que ens ocupa. Ell i un col·laborador anaven pels centres comercials buscant voluntaris per al seu estudi. Dels 1.044 que va veure, ja sabia d’entrada quins li dirien que sí o que no. No es va equivocar en cap cas. Però dels que sabia que s’hi negarien perquè presentaven trets facials psicopàtics —“tenien la cara aguitarrada amb la part mandibular més ampla”, em precisa— en necessitava uns quants, i els va oferir 150 euros per mitja hora durant la qual deixar-se fer els mesuraments antropomètrics. En canvi, tots els altres van col·laborar sense cobrar, perquè el seu rostre ja reflectia una dimensió més humana, que no tenia res a veure amb l’absència total o parcial de sentiments dels altres.

El 2010, Gabarre va provar científicament, per primera vegada al món, la validesa de la morfopsicologia amb la seva tesi a partir de l’anàlisi de 91 rostres amb perfils diferents. Des d’aleshores, malda per integrar el seu coneixement al sistema universitari, però, com la vaca cega del poema de Joan Maragall, topa una i altra vegada amb la mateixa soca.

—I no se sent frustrat?

—El secretari del tribunal em va dir que mai no havia vist una tesi doctoral amb tanta precisió. “A vostè, fa 350 anys l’haurien cremat perquè s’haurien pensat que era bruixot.” I jo, de bruixot, res. El president del tribunal em va dir: “Potser vostè no ho veurà, però serà el que transformarà la psicologia real”. Si això s’integrés a les universitats, llavors faríem psicòlegs de veritat, no com els que s’estan fent actualment, que són psicòlegs de granja, per dir-ho d’alguna manera. És clar que és una frustració. M’he gastat moltíssims diners perquè hi crec i, evidentment, m’agradaria haver-ho integrat a la universitat perquè llavors això es controlaria. Aquest coneixement es pot utilitzar bé o malament. Als que venen a fer un postgrau aquí amb mi els he de veure abans. I a la gent que per la cara ja veig que és dolenta, maliciosa, no els accepto.

“Jo no puc fer un llibre sobre com descobrir psicòpates perquè em vindran a matar. Moltes grans personalitats m’han dit que no l’escrivís perquè se’m traurien del mig”

Em recorda el cas de la matemàtica de la història d’Alexandre Deulofeu. Els resultats hi són. La realitat és la que és i passa per sobre del cos escleròtic de la universitat. M’explica el seu darrer intent amb una universitat catalana, però no hi ha manera.

—Quina decepció.

—Soc un privilegiat. Però el més gran que em podria passar és que el dia de demà això s’integrés a les universitats perquè faríem un món on identificaríem els dolents, els dolents que són els psicòpates. Jo veig quan algú és molt intel·ligent, però també si és dolent i egoista. Els psicòpates són molt intel·ligents.

I el doctor Gabarre m’anuncia que deixarà el llibre escrit per detectar psicòpates però per publicar “quan m’hagi mort”.

—Coi, doctor, però això dels psicòpates és molt important.

—Són els que governen el món. Jo no puc fer un llibre sobre com descobrir psicòpates perquè em vindran a matar. Moltes grans personalitats m’han dit que no l’escrivís perquè se’m traurien del mig.

—De fet, abans d’unes eleccions, els electors hauríem de tenir accés a un estudi morfopsicològic dels candidats, no?

—I tant!

El psicòleg facial defensa que tota la mainada hauria de tenir un estudi morfopsicològic, per orientar-los i criar-los com Déu mana i que siguin més feliços i, per tant, per fer un món millor

—A grans trets, com hauria de ser la cara d’un bon governant?

—Tu no ho faries gens malament, perquè tens sentiments humans i idealistes, i el tema dels diners no és el més important per a tu.

Deixo per a després si em plantejo presentar-me a la presidència de la Generalitat. De moment, prefereixo seguir conversant amb el doctor.

—En una democràcia ideal es podria fer un govern de persones de rigor però humanes, per fer un món millor, i no fer el que feien a Grècia amb el govern dels savis, perquè hi pot haver savis dolents i savis bons.

Canviant de tema, Julián Gabarre m’explica un altre cas mostrant-me la foto d’un nen de tres anys que no parlava ni caminava. La mare havia patit una pèrdua de líquid amniòtic durant el part, cosa que va provocar una lesió cerebral al nadó. El doctor va observar en el nen un coll anormalment estret i va prescriure natació cada dia per reforçar-lo i eixamplar-lo. Alhora, va veure per la mida de les orelles que aquell nen tenia una memòria auditiva privilegiada i que segur que escoltar música i que els pares n’hi cantessin l’alegraria. Al cap de tres mesos, la mare va trucar dient-li que el nen ja parlava i caminava.

—I vostè, quan resol aquests problemes i veu la reacció dels pacients, no es posa a plorar?

—Soc un home molt feliç. Aquest matí, si haguessis vist com m’ha abraçat la pacient veient com li canviarà la vida... Oh! És el més gran que em pot passar.

I m’ho diu reclinant esquena i cap al respatller de la butaca i fent el gest de l’abraçada amb un gran somriure.

—No faig màgia. És pura lògica, però cal fixar-s’hi i estudiar molt.

El 98% dels nostres actes són inconscients, recorda Julián Gabarre, i d’acord amb això som, o semblaria que som, esclaus del nostre destí. Dic que semblaria perquè el doctor s’hi nega

Hi ha una dada que també fa pensar. Segons un estudi, el doctor Gabarre indica que entre un 70% i un 74% de les competències de bessons univitel·lins amb cares pràcticament iguals però criats per separat mostraven un sistema similar pel que fa a actituds, creences i elements bàsics de la personalitat i, quan ja superaven els 65 anys, aquest percentatge gairebé arribava al 85%. Per contra, els bessons bivitel·lins —per tant, amb rostres diferents— només en compartien un 42%, tot i ser criats a la mateixa família.

El 98% dels nostres actes són inconscients, em recorda Julián Gabarre, i d’acord amb això som, o semblaria que som, esclaus del nostre destí. Dic que semblaria perquè el doctor s’hi nega.

—Jo dic que no. Jo dic el destí “probable”. Si ens fem un estudi d’autoconeixement podem prendre millors decisions, perquè són repetitives segons l’herència inconscient. Si tu has d’anar amb cotxe fins a Girona i saps que els frens fallen una mica, aniràs amb compte i arribaràs a destí o, si no, et fotràs una castanya. Doncs el mateix si et coneixes a tu mateix.

Per això aquest psicòleg facial defensa que tota la mainada hauria de tenir un estudi morfopsicològic, per orientar-los i criar-los com Déu mana i que siguin més feliços i, per tant, per fer un món millor. Explico al doctor que bé que m’hauria anat a mi passar per la seva consulta quan feia BUP i vaig triar la branca de ciències perquè els meus amics havien triat ciències, quan en realitat jo era un negat. Resultat: cinc assignatures suspeses i cap a setembre.

—Per això em porten molts nanos de setze o disset anys, quan han de triar carrera universitària.

—És que aquest estudi ja hauria de formar part de l’expedient dels nens en el sistema públic de salut, no?

—Un dia vaig veure un nen d’un any i mig i vaig dir als pares que calia treballar-lo perquè tindria problemes d’autisme. Em van fer una mica de cas, però no del tot. I quan tenia gairebé sis anys li van detectar una mica d’autisme. Si en aquests cinc anys haguessin fet el que tocava hauria millorat moltíssim i, fins i tot, li hauria canviat la cara.

Arribat a aquest punt, el doctor es desespera tornant a pensar en la negativa de la universitat a integrar-hi els seus coneixements. Per això dic jo: com pot ser, coi, que això encara no sigui a les universitats! Ho haurien de saber tots els pediatres. Els pediatres i tot el món relatiu amb l’humà!

Parlem de personal sanitari, psicòlegs, psiquiatres, criminòlegs, assistents socials, jutges, advocats, funcionaris de presons, mestres, educadors, orientadors professionals, tècnics de recursos humans, terapeutes de parella... I, ep, entrenadors.

“De cara som com volem que ens vegin. Però de perfil no podem canviar la cara. Puc veure-hi ferides d’abandonament o de pèrdua, a la cara”

—Vostè ens aniria bé d’entrenador del Barça, si em permet la broma.

Quan l’hi dic, penso que qui el necessitaria és l’Espanyol, ben mirat. Almenys el Barça va triomfant amb més o menys regularitat.

—És que amb la psicologia facial contractaries els millors i complementaries l’un amb l’altre. La tècnica se li suposa, a un jugador. És que tu ets bo depenent del company amb qui juguis.

I em venen al cap els llavis i els ulls disparats de Ronaldinho, les barres prominents de Víctor Muñoz o la boqueta de pinyó de Cubarsí, i què ens deuen dir aquests trets facials per a les millors combinacions. El doctor té raó. Jo jugo un cop a la setmana a futbol sala i dependent de les persones amb qui em toca ja sé si marcaré més o menys gols independentment de si l’altre és un crac o no. El proper dia que jugui em miraré amb més atenció les cares dels companys.

—El que haurien de fer els del Barça, a banda de tenir els observadors, és fer la foto del jugador.

Tan pendents que estem mirant el dorsal i el nom del jugador i resulta que hauríem d’estar pendents de l’altra banda. Ara que estem centrats en qüestions de selecció de personal, penso que bé que aniria la morfopsicologia per descartar policies psicòpates amagats rere una placa, funcionaris amargats que amarguen el contribuent, professors que ensenyen com un lluç bullit i maten l’interès, i qui sap si vocacions o abusadors infantils disfressats amb sotana. I és que el camp dels recursos humans és un d’aquells en què el doctor Gabarre esmerça bona part de les hores.

A la seva intranet, les empreses que volen seleccionar personal hi pengen fotos dels candidats que prèviament han autoritzat per escrit ser avaluats per aquest sistema. El psicòleg facial defensa el seu sistema per sobre d’altres, com una entrevista, un test de personalitat o un psicotècnic, perquè, a diferència d’aquests, que es responen conscientment, ell avalua els candidats sense necessitat d’entrevistar-los, de manera que el seu inconscient parli a través de la cara. I em cita l’exemple d’una empresa per a qui va començar a fer la selecció de personal a partir de l’anàlisi facial. “Quan la vaig agafar, fa quinze o setze anys, eren 35 treballadors, i ara ja en són 486 i són líders estatals en el seu sector. I una multinacional catalana en concurs de creditors va passar de facturar 350 milions als 1.900 actuals.”

—Doctor, estava pensant... Vol dir que vostè no hauria de ser present a tots els casaments per saltar en segons quins casos quan es diu allò de “si hi ha algú que tingui algun impediment davant d’aquesta unió, que ho digui ara o calli per sempre més”?

Riu. I m’explica el cas d’una parella a qui sis mesos abans de casar-se uns pacients seus varen regalar un estudi a la seva consulta per tal que, quan l’enamorament volés —em recorda Joan Capri quan deia “l’amor se’n va però ella es queda!”— es coneguessin mútuament i es comprenguessin. Tot i ser un regal immaterial el dia del casament, el varen agrair especialment.

“No faig màgia. És pura lògica, però cal fixar-s’hi i estudiar molt”

Torno a pensar en el mal que encara fa l’inamovible “fins que la mort els separi” aguantant relacions esgotades o, efectivament, fins que la mort separa una parella en casos de violència de gènere, un tret potencial que es troba en determinats rostres que presenten una retracció lateral nasal. Per entendre això de la retracció, cal entendre també què és la dilatació. Ja hi arribarem.

—Entenc que si tots tinguéssim nocions de morfopsicologia ens ajudaria en la tolerància, la comprensió, el perdó o, directament, a filtrar amb qui pots o vols interactuar i amb qui no en qualsevol mena de relació.

—És clar! Ens atrau el que no tenim, però que ens atregui no vol dir que hi estiguem d’acord. Quan l’atracció comença a passar, venen els antagonismes, que són les fonts de ruptura. Però si en el moment que ens estimem, al principi de tot de la relació, ens fem conscients de què és el que jo necessito i què necessites tu, i que tu has de fer alguna cosa per ella i ella ha de fer alguna cosa per tu, en aquell moment que ho entens i ho comprens estàs disposat a fer-ho. Però quan una parella ja està trencada és massa tard, i jo no soc cap bruixot.

Com els terapeutes de parella, que molt sovint lamenten que les parelles arriben massa tard, quan ja no hi ha res a fer, el doctor Gabarre remarca que el moment de fer un estudi facial ha de ser en el moment que s’és “preparella”.

Em fa girar el cap, posar-me de cara, i em fa una foto frontal. Seguim parlant sobre què revela la meva cara, però ara no ho deixarem escrit tampoc. No fos cas que algun lector psicòpata de LA MIRA s’aprofités de les meves debilitats

—Com detectem un egocèntric?

—Quan els pòmuls són molt amples. Aleshores és jo, jo, jo i jo. I, per a ells, el material és el primer de tot. La pasta, saber enganyar...

—L’estat emocional puntual d’una persona li deu ser absolutament irrellevant, a vostè. Vull dir, si algú ve amb cara riallera, a vostè, això...

—Sí, jo puc veure que una persona ho està passant molt malament en aquell moment perquè l’ha deixat la parella, per exemple. De cara som com volem que ens vegin. Però de perfil no podem canviar la cara. Allò que diuen: “Busca’m un perfil”, seria una mica això. L’altre dia, parlant amb la secretària d’una empresa, li vaig dir: “Ho estàs passant fatal, filla”. I, efectivament, feia tres setmanes que havia trencat amb una parella que se n’havia anat amb una altra. Puc veure ferides d’abandonament o de pèrdua a la cara.

—I els mentiders?

—Els mentiders, els que tenen consciència dèbil de si mateixos i de tot.

I, tornant-me a mirar, em prevé:

—A tu, per exemple, si et guanyen emocionalment te la poden fotre.

—Té raó, doctor. M’ha passat, de fet...

I em talla en sec:

—Espera... Posa’t recte. No necessito que m’expliquis res. No necessito més informació.

Quan el doctor Gabarre parla de retracció, parla d’un dels conceptes que forma part d’una de les lleis de la morfopsicologia. Es tracta de la dinàmica que combina retracció amb dilatació

M’observa de fit a fit. I en aquest moment es produeix un gir de guió a la conversa quan em fa girar el cap, posar-me de cara, i em fa una foto frontal. Seguim parlant sobre què revela la meva cara, però ara no ho deixarem escrit tampoc. No fos cas que algun lector psicòpata de LA MIRA s’aprofités de les meves debilitats. Ho deixem entre el seu secret professional i el meu off the record. En qualsevol cas, el doctor Gabarre no deixa de comentar-me coses sorprenents i em segueix mirant amb atenció per millorar algun aspecte que em farà una vida més portable. Em posa deures per tornar d’aquí a vuit o nou mesos. Per al doctor no hi ha misteri. Ell mateix subscriu el mantra que la cara és el mirall de l’ànima. “La teva cara ets tu” és el lema del doctor Gabarre.

—Per contra, la resta dels mortals ens movem entre expressions tan contradictòries com “aquest amb la cara ja paga” i “les aparences enganyen”.

—Sí, però això és la dita popular, perquè els que tenen una retracció i fan cara de pòquer són més o menys bona gent, però poden matar. Són els que maten les parelles i d’altres. I és quan després la gent se sorprèn. Bé, se sorprèn perquè no sap llegir les cares.

Una cara es distribueix en tres zones: la zona alta o cerebral, just de sota els ulls en amunt; la zona mitjana o respiratòria, que, compartint una part amb l’alta, va de sobre les celles fins a sota del nas, i la part baixa o digestiva, que aborda la part compresa entre sota del nas i la barbeta. Alhora, dins del rostre s’hi dibuixa un marc gran o petit en funció de com són els receptors sensorials, com són els ulls, el nas i la boca. Quan el doctor Gabarre parla de retracció, parla d’un dels conceptes que forma part d’una de les lleis de la morfopsicologia. Es tracta de la dinàmica que combina retracció amb dilatació.

El retret, de rostre estret, amb receptors sensorials més petits, poc carnós, versus el dilatat, de cara més ampla, arrodonida i receptors més oberts i expansius, ens diuen coses ben diferents d’una persona. I, alhora, en cadascun d’aquests dos tipus, determinades formes de retracció lateral o frontal. Però encara hi ha altres lleis, com la de la tonicitat i l’atonia, que determina la tendència energètica d’un ésser humà i permet esbrinar si som davant d’un element més actiu o passiu, més determinat o lax, més impulsiu o racional...

Són diversos, els trets facials i les parts del rostre que, amb el seu grau de retracció o projecció, de simetria o asimetria, combinats entre si, ens permeten definir i matisar el caràcter de la persona, amb les seves potencialitats a fomentar i les seves debilitats a corregir

Mentre vaig aprofundint en les vies per descodificar les cares, em venen al cap les de l’actor britànic Marty Feldman, que encarna el mític Igor a El jove Frankenstein, i la del líder dels Rolling Stones, Mick Jagger, i em pregunto què ens diuen. En definitiva, són diversos, els trets facials i parts del rostre que, amb el seu grau de retracció o projecció, de simetria o asimetria, combinats entre si, ens permeten definir i matisar el caràcter de la persona, amb les seves potencialitats a fomentar i les seves debilitats a corregir. Característiques que ens ajuden a entendre la tendència natural inconscient de l’individu. Potencialitats i debilitats que s’expressen en un medi de selecció, és a dir, aquell en què la persona se sent còmoda de manera natural i segura, però no necessàriament positiu, i en el medi de correcció, és a dir, aquell en el qual s’ha d’ajudar a situar l’individu per tal d’esmenar-ne les debilitats —fins i tot per convertir-les en virtuts—, tant per al bé propi com per al comú de la societat.

Quan l’esperava, només d’entrar m’ha mirat i ha dit: “Ah, d’acord… Ja està…”, com clissant-me en un segon.

—Sí. Doncs ja està.

—Oh ja està, ja està... Però què?

—Ets dretà?

—Sí.

—Això és bo. Els teus pares no et van amargar. Tens el nas una mica girat cap a la dreta. Si fos cap a l’esquerra, hauries viscut amb un control excessiu sobre tot el que haguessis fet. Tu i jo som una mica de fer volar coloms.

—Si ara tornés enrere i em veiés, quin hauria estat el destí que hauria vist en mi?

—Que hauries estat bo en temes creatius, en departaments creatius. Perquè hi posaries emoció i passió i, quan hi ha pensament imaginatiu i passió, aportes valor a l’empresa. Per a tu, el més important no són els diners, sinó transcendir. També hauries estat bo en el que faig jo, perquè ajudaries les persones. Hauries estat un bon metge de família.

Acabem la conversa. M’he oblidat de preguntar al doctor Gabarre si aquella expressió catalana de “tenir molta barra” o “ser un barrut” té motiu de ser segons la morfopsicologia. Però com que m’ha dit que ens tornem a veure les cares d’aquí a vuit o nou mesos, ja aprofitaré l’avinentesa. M’enduc un llibre del doctor Gabarre, titulat Psicología facial. Carácter y competencias, sobre aquest camp tan apassionant i que ell mateix considera el seu llegat a la humanitat. En aquest moment encara no ho sé, però, dies després, quan el fullegi, pararé boig mirant cares a tort i a dret pel carrer i visualitzaré les de gent del meu entorn, amb qui interactuo sovint pel motiu que sigui, per entendre’n el caràcter i comportament i, molt especialment, actituds que em treuen de polleguera amb més o menys mesura, per valorar si determinades relacions tenen futur i sentit.

El llibre del doctor Gabarre no me l’enduc per la cara, que consti. Me’l regala de tot cor i me’l signa amb una dedicatòria: “David, aquest llibre conté un tresor. Com més el llegeixis, més gran serà el tresor”. No sé interpretar per la cara si el doctor Gabarre és generós o no, però pels seus actes sí, sabent d’antuvi que en el seu cas segur que és un acte conscient.