Piquem tres vegades a la porta. Qui ens rep és el mestre tallista Joan Marco, que porta des dels catorze anys cultivant-se com a artesà i artista, que ens convida a entrar al seu taller del carrer Manzanares, al barri de la Bordeta de Barcelona. Un cop dins, i embriagats per l’olor de fusta, avancem per un cau estret flanquejat a banda i banda per figures d’aus i cavalls. Algunes estan inacabades, i són renills congelats i cants de flamencs audibles només per la fusta que els ha creat el bec llarg, que acaba en corba. En Joan té 88 anys i, després de tota una vida sent escultor i tallista, ara ja no fa encàrrecs, tot i que baixa al taller cada dia perquè s’ho passa bé, diu, però quan no veu clara una obra s’atura i en comença una altra. Sempre ho ha fet així: deixa reposar la idea per no fer malbé la fusta, ja hi tornarà quan senti que ho ha de fer. Josep Carner ja ens ho explicava en el seu poemari, com n’era, d’important, per a ell, crear des de la maduresa i el perfeccionament. Potser s’ha d’aprendre a tenir el cor quiet, per fer bé feines com aquestes.

També són tres les parts del seu procés creatiu: primer, l’esbós; després, les plantilles, i, al final de tot, els relleus. Mentre xerrem, sentim que ens guaiten desenes d’ulls sense ninetes, i ara l’escultor ens ensenya una làmina llarga i estreta, d’on han de sortir vuit caps de cavall posats en fila i saltant una onada. Costa d’imaginar, que en un lloc tan petit hi hagin de passar tantes coses. Però és que aquest estudi, que és el reflex del cervell d’en Joan i on es materialitzen les seves idees, és com un relat atemporal i aparentment caòtic: dibuixos que pengen de les parets, eines espargides, figures acabades i d’altres a mig fer, una ràdio engegada. Sovint no sap què vindrà després, o si aquell detall quedarà ben marcat, i aleshores deixa que l’artesà i l’artista de dins seu iniciïn un diàleg silenciós.

Quan fas tres obres que s’assemblen molt, de la primera n’estàs força satisfet, la segona és la millor, i la tercera sempre la fas més de pressa i malament, assegura en Joan. Ha fet molts encàrrecs, entre els quals els llums del Liceu, que van cremar-se durant l’incendi del 1994, i tornar-los a fer va ser un procés complicat, perquè s’havien de tenir en compte moltes coses i calia fer-los amb material ignífug. Malgrat tot, no té cap obra preferida, ja que totes són filles seves. Pel seu estudi hi han passat molts alumnes, com el mateix Jaume Plensa, que, des del primer moment, va mostrar unes habilitats innates: en Joan explica que gairebé no li havia d’ensenyar res. Ser tallista es porta a dins, és com el ritme en la música, afegeix amb un mig somriure.

Sortim d’aquest petit refugi, i en Joan, com un deix convertit en costum després de dècades d’ofici, s’espolsa la boina, enfarinada de serradures, la pell bruna de les seves figures.