La calçotada s’ha convertit en un costum gairebé imperatiu durant els primers mesos de l’any a Catalunya. És estrany que algú dels que llegiu aquestes línies no en celebri cap entre els mesos de gener i març. Abonats a la cultura calçotaire, a peu dret al voltant d’una taula llarga, sota el sol innocu i agradable d’un migdia hivernal, desvestim el calçot amb la mà dreta mentre amb l’esquerra en sostenim la pell cremada. I, amb les mans cada cop més brutes, alcem el cap i acluquem els ulls contra la llum solar per, tot seguit, posar-nos un ceballot a la boca. No pas abans, esclar, d’haver-lo vestit del color taronjós de la salsa que li dona sentit. Ja ho diu la dita, que…

De la teula feta amb terra,
se l’agafa amb la mà esquerra,
i amb dos dits de la mà dreta,
se li treu la samarreta.
Perquè quedi bo del tot,
amb salsa s’unta el calçot.

De tant en tant, a aquells a qui els agrada beure, el porró també els fa tirar el cap enrere per mirar de baixar el fato amb un bon vi de la terra. Que d’això últim, en tenim de sobra. I no descansa, passant de mà en mà, el porró. Perquè la companyia és a la calçotada el que la salsa és al calçot. Inseparables, mancades de sentit i d’essència l’una sense l’altra.

Potser és per això, perquè la calçotada no es pot entendre sense grup, amics, família, que aquesta menja s’ha convertit en un ritual que va més enllà de la gastronomia, que toca la tecla de la identitat i que ens connecta amb una terra que sembla que tinguem cada cop més lluny. És una tradició, i no pas perquè sigui una activitat mil·lenària, sinó perquè té una manera fixa i continuada de celebrar-se i perquè qui la fa i en participa n’és el protagonista.

Celebrem el fet més arrelat i concebut com a nostre cercant-hi, a més de la rauxa, una mena d’autoafirmació d’uns determinats valors, emocions o identitats

El director de cinema Josep Joan Bigas Luna, descendent de Valls i que va viure durant molts anys a la Riera de Gaià, al Tarragonès, deia en el pròleg del llibre La cuina del calçot, de Joan Jofre i Agustí Garcia, publicat el 1997 per Cossetània Edicions, que el calçot, el porró i els castellers el fascinaven, perquè totes tres coses surten de la terra i el feien mirar al cel. Això, així com el fet que hi hagi una versió de la salsa de calçots —la salvitxada— per cada persona que la fa, potser és un exemple pràctic per copsar què és o què ens dona la tradició. Celebrem el fet més arrelat i concebut com a nostre, per molt que no hi siguem pròxims en el dia a dia, cercant-hi, a més de la rauxa, una mena d’autoafirmació d’uns determinats valors, emocions o identitats.

Si bé podríem considerar la calçotada un fet ancestral gràcies a la popularització que ha viscut l’últim grapat de dècades, no fa tant temps que se’n fan

I si parlem de calçots, ja sabem a on fem cap. Allà on diuen que miren al cel per tres motius: per veure el campanar més alt de Catalunya, per veure l’enxaneta fer l’aleta i per menjar calçots. A Valls, bressol i epicentre de la calçotada i dels castells, i també casa d’una llarga llista d’homes d’arts i lletres, molts dels quals, de fet, van esdevenir profetes de la calçotada a mitjan segle XX. Perquè, com dèiem, si bé avui dia podríem considerar menjar calçots i fer calçotades un fet ancestral, atàvic, gràcies probablement a la popularització que ha viscut l’últim grapat de dècades, no fa tant temps que se’n fan. Ni a Valls i l’Alt Camp ni, encara menys, a la resta de Catalunya.

Així doncs, d’on ve aquesta cita espontània, i alhora ineludible, d’un migdia de cap de setmana de principis d’any? Com s’ha convertit, la calçotada, en un costum tan arrelat, en un fenomen que mou masses i del qual desenes de famílies poden viure? Com ha arribat el calçot de Valls a esdevenir un ens sòlid i fort de representació d’uns valors culturals associats a la ruralitat i la catalanitat, un instrument de reproducció d’identitat, un ritual que ha sobreviscut i s’ha adaptat a la progressiva homogeneïtzació de tots els aspectes de la vida social?

El calçot no ve de la ceba, ni n’és cap varietat, sinó que és, senzillament, una ceba

El calçot, com deia Bigas Luna, ve de la terra, per descomptat, i allà s’hi passa molt temps, fins que el coem i ens el cruspim. Perquè, de fet, no ve de la ceba, ni n’és cap varietat, sinó que és, senzillament, una ceba. El grill d’una ceba, una ceba blanca de Lleida, una varietat tendra, suau i dolça, que després de créixer durant un any a la terra, entre juny i maig, és arrencada perquè s’assequi amb la calor de l’estiu. I quan aquest es va acabant, a mitjan agost, torna a ser plantada, sempre millor en lluna vella, per passar-hi uns quants mesos més.

Tal com diu el precepte agrícola, “la ceba ha de sentir les campanes”, és a dir, el calçot ha de ser calçat a poc a poc amb terra, sense ser enterrat completament

És a partir d’aquest moment, quan la calor amaina, durant la tardor, que de la mateixa ceba en van naixent grills, tiges immadures que surten a la part superior del bulb, els mateixos calçots, que, per créixer esvelts, dobles i adequats a les mides comercials, han de ser colgats amb terra de manera constant i gradual. Tal com diu el precepte agrícola, “la ceba ha de sentir les campanes”, és a dir, el calçot ha de ser calçat a poc a poc amb terra, sense ser enterrat completament. D’aquesta part necessària i essencial per al conreu, en resulta el nom.

I arriba el novembre, els calçots van deixant enrere l’adolescència i comença la temporada. Dècades enrere, començava el mes de gener, i sobretot al febrer, i s’allargava fins al març. Però cal buscar-se la vida, guanyar-se-la, i ara encara es cullen calçots fins a l’abril o el maig. I precisament això, la possibilitat de viure i sostenir-se econòmicament plantant, collint, venent i servint calçots, així com el fet que s’hagin convertit en un dels aliments més estimats i valorats de la gastronomia catalana, i de la mateixa cultura, ho hauríem d’agrair a un ciutadà vallenc que els va descobrir a finals del segle XIX. Ell era conegut com el Xat de Benaiges, i alhora que va fer passar els calçots a la història, també hi ha passat amb ells.

El Xat de Benaiges es va adonar que els grills que creixien a les cebes que tenia a l’hort eren bons, cuinats a foc viu i sucats en una salsa improvisada

No ha transcendit, tants anys després, si el Xat era pagès. S’ha parlat d’ell com un home amb vocació culinària i hortícola que passava llargues temporades en una masia als afores de Valls. De fet, però, ni tan sols se n’ha pogut saber la identitat, i només el coneixem pel renom. Sigui com sigui, diuen que el 1896 —alguns altres, el 1898— el Xat es va adonar, ves a saber si per casualitat o per intuïció —o per gana!—, que els grills que creixien a les cebes que tenia plantades a l’hort eren bons, cuinats a foc viu i sucats en una salsa improvisada que elaborava amb el que tenia a l’abast. Els va anar fent créixer cada any, més i millor, alhora que en perfeccionava el condiment, i ho oferia, tot plegat, a familiars, amics i veïns. A ell se li atribueixen, per testimonis orals que han transcendit, tant la descoberta com la manera de coure els calçots i la salsa que els acompanya.

Un d’aquests testimonis orals de qui parlem el va recollir l’historiador i impressor vallenc Eduard Castells i Oller. Va ser l’any 1948, en un article titulat “De gastronomia local”, publicat amb el pseudònim ECO a la revista Cultura, el mitjà de comunicació de l’Associació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola de Treball de Valls. En el text, Castells fa la primera referència a l’origen dels calçots apareguda mai a la premsa a través d’una anècdota viscuda en primera persona. Aproximadament 25 anys abans del moment de la redacció del text, cap a principis dels anys vint, en una calçotada en la qual també hi havia el germà d’Eduard, Indaleci Castells —polifacètic professional de les lletres, polític i alcalde vallenc entre 1906 i 1909—, algú es va preguntar com havia començat allò que celebraven, la calçotada. Un dels assistents, tal com narra Eduard Castells, va respondre que “el primero que comió els calçots fue un individuo llamado Benaiges, conocido por el Xat de Benaiges”.

“‘Fue el Xat de Benaiges quien primero comió els calçots, y por eso proponemos que en todas las calçotades se guarde un minuto de silencio’”

Això, explica el vallenc, podria haver passat el 1898, “así es que este año 1948 se cumpliría el cincuentenario de tan fausto acontecimiento”. I l’article acabava així: “Mientras no se nos demuestre lo contrario creemos, pues, que fue el Xat de Benaiges quien primero comió els calçots en la forma actual, hace cincuenta años, y por eso proponemos que en su memoria, en todas las calçotades que se celebren, se guarde un minuto de silencio”.

Per molt que sigui un fet que pot semblar capritxós i complementari, el paper difusor de la premsa, tal com veurem al llarg d’aquesta sèrie d’articles dedicats a la història dels calçots i la calçotada, ha estat determinant a l’hora de fer-los populars fins avui dia. Aquest article d’Eduard Castells és una primera fita destacada en la difusió d’aquest ritual en la premsa, i a banda d’això, sobretot, és la primera referència escrita que es coneix del Xat de Benaiges i del seu descobriment. Ha servit, així, com a prova d’una història que a Valls ha estat generalment acceptada.

El personatge, la història i l’explicació dels fets tenen sentit i són versemblants, i per això s’han convertit en el mite fundacional de la calçotada

El personatge, la història i l’explicació dels fets tenen sentit i són versemblants, i, a través de l’autoritat que això els dona i sense haver-hi cap altre relat alternatiu, s’han convertit en el mite fundacional de la calçotada. Aquest té una funció narrativa i justificadora, és a dir, fonamenta un fenomen convertit en tradició i col·loca una fita en un temps, el final del segle XIX, i un lloc, Valls. Tanmateix, mai s’ha pogut acreditar amb total seguretat la veracitat d’aquesta història a través de la recerca documental, i queden escletxes obertes al dubte que fan inevitable pensar que la història pugui comptar amb una pàtina més o menys rellevant de llegenda. És possible que, en lloc d’intentar demostrar l’existència del Xat, Castells i companyia pretenguessin construir un relat sòlid a través d’una figura inventada?

Del Xat, se’n coneix el renom, la ciutadania vallenca, que passava el temps en una masia i l’afició culinària i, segons acredita un document del Fons de Joan Ventura i Solé —periodista, escriptor i polític—, conservat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp, Benaiges era el seu cognom. Aquest, de fet, és un cognom vallenc, registrat en un capbreu de 1750 i que actualment tenen darrere el nom gairebé 700 persones a l’Alt Camp. A Valls, el conserven més d’una dotzena de famílies, segons recull Onomàstica de Valls i els seus agregats de Fontscaldes, Masmulets i Picamoixons, publicat el 2015 per la Secció Filològica de l’IEC.

En el temps coetani a la figura del Xat, ‘Benaiges’ també era un cognom abundant

En el temps coetani a la figura del Xat, Benaiges també era un cognom abundant, tal com hem pogut conèixer gràcies a dos documents fiscals relacionats amb la propietat o l’ús de terres del terme de Valls que hem consultat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Es tracta de les recanes o recanacions, cadastres dels béns rústics fets l’any 1846, per una banda, i a la dècada de 1860, per l’altra. És a dir, són relatius a un marge d’entre quaranta i vint anys abans de la data assenyalada de 1898, temps en què seria lògic pensar que el Xat hi aparegués citat. Aquests documents són la via més directa cap a l’hipotètic descobriment de la identitat del Xat, ja que inclouen els renoms de les persones, sovint per diferenciar-les quan tenen els mateixos noms i cognoms.

En aquestes recanes, com dèiem, hi apareixen diversos homes amb el cognom Benaiges. Especialment, crida l’atenció Joan Banaiges Pastisé, home amb terres repartides per diverses partides del terme de Valls. Tot i això, cap d’aquestes persones és anomenada Xat com a àlies. A més, cap persona de les registrades a les recanes coincideix amb les 23 que apareixen al padró d’habitants de 1880, a excepció de diverses persones anomenades “Joan Benaiges” i amb un segon cognom que podrien ser la mateixa persona que Juan Benagas, censat en la recanació de 1846.

L’empremta del Xat sembla inexistent i no han transcendit testimonis directes del seu paper pioner, un fet estrany tenint en compte que sí que ha quedat escrit que va transmetre el seu invent culinari al veïnat

El director de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp, Salvador Cabré, planteja, a partir de la intuïció de l’historiador, la possibilitat que el Xat de Benaiges fos una persona viuda, soltera o sense descendència. Ho considera tenint en compte que la seva empremta sembla inexistent i que no han transcendit testimonis directes del seu paper pioner, un fet estrany tenint en compte que sí que ha quedat escrit per Castells o Joan Ventura que el Xat va transmetre el seu invent culinari al veïnat.

En aquest sentit, un article profètic sobre la calçotada escrit per Pere Català i Roca al número 1180 de Destino, el 1960, ofereix pistes sobre la possible veracitat del fet que la descoberta del Xat es produís els últims anys del segle XIX. En el text, una peça que val la pena llegir, el fotògraf i historiador vallenc feia referència a dues publicacions antigues sobre el folklore i el costumari vallenc —Costums típicas de la ciutat de Valls, de Josep Aladern, 1895, i Almanaque de Valls, publicada el 1908—, en què la calçotada no era esmentada. Amb aquestes proves, Català i Roca insinuava que al tombant del segle XIX al XX la calçotada no era —no podia ser concebuda com a tal, suposem— un costum propi de la ciutat.

Alhora, en el seu article, Eduard Castells situava l’anècdota en un moment, els anys vint, en què la calçotada ja era un costum, per bé que reservat a amics i familiars. En termes cronològics, aquella calçotada se situaria entre 20 i 25 anys després de la descoberta del Xat, un temps suficient per institucionalitzar la celebració com un costum vallenc prou arrelat.

Una carta de 1908 escrita per Eladi Homs i Oller, corroboraria que passats uns anys del tombant de segle les calçotades ja eren costum

De fet, una carta de 1908 escrita per Eladi Homs i Oller, mestre i pedagog català nat a Valls el 1886, corroboraria que passats uns anys del tombant de segle les calçotades ja eren costum. Escrivint des de Chicago, on estava estudiant, Homs es devia sentir nostàlgic del que devia haver fet abans de viatjar als Estats Units, tal com s’intueix del que va escriure: “Els de Valls deuen continuar anant a la masia a menjar cols i ceballots els dies que fa bo”.

Així doncs, el temps en què s’atribueix la descoberta dels calçots al Xat de Benaiges podria coincidir amb un relatiu temps posterior en què aquesta carta es va difondre, però si bé algun dels homes anomenats Benaiges de cognom podria ser el Xat, a cap li és atribuït el renom. A més, hi ha una altra referència, feta pel mateix Joan Ventura i Solé en un article publicat el 1992 a la revista Cultura, que fa pensar en alguna mena d’incoherència. En el text, Ventura cita una conversa que Eduard Castells va mantenir l’any 1923 amb uns ancians vallencs que li parlaven del Xat de Benaiges. Un altre testimoni oral, doncs, que corroboraria l’anècdota més o menys coetània de la calçotada explicada per Castells. Tanmateix, tal com assenyala l’arxiver Salvador Cabré, és estrany que Castells, nascut el 1869, es referís a una conversa mantinguda el 1923, quan tenia 44 anys, en què es parlava d’uns fets succeïts el 1898, quan en tenia una trentena, i que aquests fets li passessin per alt. Així com els ancians n’estaven assabentats, es pot sospitar del fet que no n’estigués també Castells, que no era pas un marrec.

La identitat del Xat de Benaiges i, per tant, la seva existència i el seu paper pioner en la descoberta de la calçotada són una agulla que tant pot ser que sigui en un paller com que no existeixi

Amb tot, el mateix Cabré remarca que així com no s’esvaeixen els dubtes al voltant de l’existència del Xat de Benaiges, tampoc s’esvaeixen les possibilitats que s’amagui rere la identitat d’alguna d’aquestes persones registrades en la documentació oficial i se’n pugui demostrar l’existència. Es tracta d’una agulla que tant pot ser que sigui en un paller com que no existeixi. Alguns vallencs curiosos i compromesos, tant com l’Arxiu Comarcal, predisposat a resoldre el misteri, hi continuen treballant, pensant i confiant en el precedent que va marcar la troballa de la identitat dels germans Batet, a qui s’atribueix el naixement del fet casteller.

Per cert, la masia a què feia referència Eladi Homs era la dels Castells, cosins del pedagog i amb vincles familiars amb Narcís i Francesc Galofré Oller. Aquest és un altre motiu pel qual es podria fer estrany que en aquell moment Castells, que ja devia freqüentar la masia familiar, desconegués l’origen de la calçotada a través del Xat. Ubicada a la carretera de Picamoixons, encara avui dia pertany als descendents dels germans Indaleci, Eduard i Rafael. En concret, és propietat de Rafael Castells, net de Rafael Castells i Oller. El Rafael, amb qui en els pròxims articles parlarem, va referenciar la carta d’Eladi Homs en el seu llibre Ho he viscut així. Valls, ser-hi, viure-hi i conviure-hi, transcrit per Núria Ventura —filla del pintor Daniel Ventura i Solé, germà de Joan— i editat per Cossetània Edicions, l’any 2023.

A Valls, tothom tenia un bocí de terra i quatre parets cobertes on trobar-se un diumenge i menjar-hi calçots. Primer, van ser les famílies pageses, i més tard, les menestrals

Malgrat els dubtes que envolten la història del naixement dels calçots a Valls, allò que sí que és clar és que entrat el segle XX es van anar estenent per les masies vallenques. A la ciutat que duia espardenyes camperoles, tal com va escriure Antoni Rovira i Virgili en l’article “Les ciutats del Camp”, tothom tenia un bocí de terra, més gran o més petit, i quatre parets cobertes on trobar-se un diumenge i menjar-hi calçots. Primer, van ser les famílies pageses, i més tard, les menestrals. I, durant les primeres dècades del segle XX, així és com es va anar transmetent el costum de menjar calçots a les masies i barracons vallencs. Lentament, entre la família de casa i la de fora vila, amb alguns amics forasters, o amb amics vallencs, com un costum íntim i proper, incipient, i que tot i resguardar-se encara en l’àmbit privat, en aquesta essència del que era ja dibuixava l’habitud en què es convertiria.

D’aquestes calçotades primerenques, que amb fortuna poden restar a la memòria d’ancians que n’hagin sentit a parlar als seus ascendents, n’han quedat els testimonis gràfics que mostrem en aquest article. Però també una breu pel·lícula, la primera enregistrada a Valls, l’any 1921, pel vallenc Valero Llusà, fotògraf. La masia de l’Oli també era l’escenari de la celebració, en aquest cas dels treballadors del Banc de Valls, que al film es poden veure ben vestits i protegits amb draps que feien de pitet.

“Les calçotades eren un pretext de reunió familiar, i sota l’ègida de persones majors i assenyades s’agrupaven les parelles de jovenalla sempre disposades a la gresca i al platxeri”

Aquestes paraules de Pere Mialet —un dels grans periodistes del primer terç del segle XX i gran promotor de la premsa comarcal de l’època— són una bonica mostra d’això: “Les calçotades sempre s’havien celebrat en la intimitat, però amb colla de convidats. De fet, eren un pretext de reunió familiar, i sota l’ègida de persones majors i assenyades s’agrupaven les parelles de jovenalla sempre disposades a la gresca i al platxeri”. I és que, tal com recordava Daniel Ventura i Solé, “el caràcter de reunió a l’aire lliure va propiciar que els grups s’ampliessin a colles juvenils, les quals convertiren la calçotada en una festa en què imperava el bon humor i l’alegria”.

Tant les paraules de Pere Mialet com les seves les va recollir Daniel Ventura en la ponència “El calçot i la calçotada”, publicada el 1983 per Quaderns de Vilaniu i pronunciada un any abans a Valls. Hi arribarem, però, en el pròxim article. Ara, llegim el que va escriure el seu germà, Joan, en el monogràfic Penya Artística de l’Olla. Art i gastronomia, una forma de vida vallenca, de 1991. Així descrivia les calçotades primerenques el vallenc: “Era un costum establert a Valls, des de feia molt de temps, que en arribar la temporada dels calçots es reunissin grups familiars, tallers de modistes o treballadors d’una fàbrica, per a passar un dia al camp per a degustar aquesta típica menja. Era una festa casolana de tradició autènticament localista, sense cap altra transcendència ni objectius de negoci. Els grups podien ser més o menys nombrosos, però tothom hi aportava el seu esforç, a l’hora de rostir els ceballots, de coure la carn, de fer la salsa o de posar el cafè al foc. Eren semifestivals campestro-gastronòmics, com en altres èpoques de l’any es podia fer una caragolada o una costellada”.

Precisament per aquest caliu familiar, pel fet que tothom hi aportés el seu esforç, per la xerinola inherent a la trobada, la primera vegada que la calçotada va aparèixer a la premsa, a La Crònica de Valls, el 10 de febrer de 1923, ja era considerada “un dels nostres menjars típics i peculiars”. I, esclar, també perquè aquells funcionaris que eren accidentalment de serveis a Valls van acabar contentíssims amb la “saborosa calçotada” amb què van ser obsequiats a la masia de Saldoni, propietat del senyor Magrinyà, situada a prop del Bosc de Valls. Tant, que valia la pena explicar-ho. Pretext de trobada i menjar exquisit. Poc més fa falta.

Ja ho deia, en el mateix text publicat pels Quaderns de Vilaniu, Daniel Ventura, que l’hospitalitat era pròpia dels vallencs. Potser, insinuava, era heretada del caràcter acollidor dels romans, que van deixar una evident empremta al Camp de Tarragona. Una prova d’això, considerava, eren les diverses estades que molts personatges de la vida política, artística i social van fer a les masies del Bosc de Valls. I, especialment, gràcies o a través del pintor i orfebre vallenc Jaume Mercadé i Queralt, que ja abans de la guerra va dur a Valls destacades personalitats del món artístic barceloní.

El pintor i orfebre Jaume Mercadé va ser un dels primers vallencs de renom a parlar del valor gastronòmic de la calçotada

De fet, Jaume Mercadé, que tot i fer vida a Barcelona tenia la família i el mas a Valls, va ser una de les primeres persones de renom a parlar del valor gastronòmic de la calçotada. Una entrevista que li va fer el setmanari La Nau de Barcelona el 1928, i que seria reproduïda a l’homòloga publicació vallenca Acció Comarcal, és una de les primeres notícies sobre aquest costum vallenc que va arribar més enllà de la ciutat i la comarca. Això ho explica Josep Maria Rovira i Valls, professional de la publicitat, president de la Cambra de Comerç de Valls i director de la revista Cultura i Paisatge de la Ruta del Cister, que en aquesta mateixa revista ha publicat una sèrie d’articles miscel·lanis sobre els orígens de la calçotada. A ell cal agrair-li part de la informació que ens ha servit per escriure aquest article.

Passaven els anys, i el calçot i les calçotades van anar arribant a la premsa i a l’ambient cultural barceloní. D’una banda, amb més articles, com el publicat el 1934 en un altre setmanari de la capital, L’Esquella de la Torratxa, a la secció “Receptes i coneixements útils”, en què s’equiparava la popularitat de les calçotades vallenques als xiquets i l’aiguardent de la ciutat.

“Inacabable seria la llista de les personalitats que han quedat enamorats amb l’encant d’aquesta típica i incomparable menja”

D’altra banda, persones com Mercadé i més vallencs il·lustres van portar a Valls personalitats que feien que la calçotada i el fervor per celebrar-la anessin deixant d’estar circumscrits al seu bressol. “Inacabable”, destacava Daniel Ventura en la seva ponència, “seria la llista de les personalitats del món de les arts, de les lletres i de les ciències que han quedat enamorats amb l’encant d’aquesta típica i incomparable menja”. Aquella gent que, privilegiada per poder-se moure desenes de quilòmetres fins a Valls —un fet no tan fàcil fins a la popularització dels automòbils—, es van convertir en “submisos admiradors de la festa”, tal com els deia Ventura.

Castells, Català i Roca, Mialet, Mercadé, els germans Ventura i molts més van esdevenir altaveus de la cultura calçotaire fora vila

Els responsables d’afermar la tradició, que alhora estenien fora vila, van ser, precisament, tots aquests cronistes en primera persona d’allò que, des del present, fa l’efecte que s’estimaven com un element que concentrava en si mateix la seva identitat vallenca. Per això mateix, el millor que hem pogut fer ha estat reproduir-ne les paraules. Eduard Castells, Pere Català i Roca, Pere Mialet, Jaume Mercadé, els germans Ventura i molts més —com Josep Maria Tost o Josep Busquets— van esdevenir altaveus de la cultura calçotaire fora vila i van fer de frontissa a l’hora fer passar la calçotada d’un costum familiar i privat —tal com s’havia desenvolupat fins ben entrada la segona meitat del segle XX— al fenomen de masses que és avui dia.

Tots ells van donar ales a les arrels íntimes i pageses de la calçotada, i ho van fer units sota el paraigua de l’anomenada Penya Artística de l’Olla, una entitat oficiosa formada pels adalils de la cultura i la gastronomia vallenca que, tal com la definia Daniel Ventura, era “una mena d’institució oficiosa, humorístico-cultural-artística-gastronòmica, que, amb els anys, va portar a terme nombroses iniciatives en tots aquests camps esmentats”. Entre aquestes iniciatives va destacar, i ha passat a la història, la Gran Calçotada Artística de l’Olla, que rebria aquest nom el 1947, en la repetició d’una primera trobada espontània i premonitòria.

Les calçotades de la Penya Artística de l’Olla, segons Josep Maria Rovira i Valls, “són les precursores de la difusió d’aquesta important manifestació gastronòmica”

Les calçotades de la Penya Artística de l’Olla, celebrades fins a l’any 1956, van representar un estadi intermedi i fonamental en l’impuls de la calçotada, entre aquelles que se celebraven a les masies i les que molt temps després s’han fet a tot el país. Tal com ho considera Josep Maria Rovira i Valls en el primer article de la sèrie sobre la història de la calçotada, aquelles calçotades, empolainades de l’humor i la sorna propis de la Penya, “són les precursores de la difusió d’aquesta important manifestació gastronòmica”.

En el pròxim article, avançarem una mica més en la història de les calçotades. Sense sortir mai de les masies i els barracons, van començar a entrar als restaurants vallencs i, més tard, més enllà de Valls i l’Alt Camp, reproduint allò que Joan Ventura i Solé qualificava de “fenomen de la bola de neu, que tant com més rodola, més s’engreixa”.