Només aquells que les coneixen les trobaran. Unes escales que baixen, ben camuflades, enmig del carrer Amigó de Barcelona. Som a la porta de La Pau, tal com es diu aquest local que ha estat acollint any rere any els infants de l’Agrupament Escolta i Guia (AEiG) Joan Maragall. Aquesta vegada, però, baixo els esglaons ben acompanyada amb els pioners del projecte, que, al seu dia, van donar vida a aquest agrupament, que celebra el seu setantè aniversari el 2025. Ells són Josep Anton Blasco, de 84 anys; Agustí Segarra, de 79; Ton Novellas, de 78, i Miquel Mires, de 77. Tots quatre entren al soterrani comentant la jugada. Veuen fotografies que reconeixen, mentre assimilen que tot va començar gràcies a ells. Formen part de la primera fornada d’infants de l’agrupament ara anomenat AEiG Joan Maragall, però que aleshores duia el nom d’AEiG Jaume Balmes.

Ara, La Pau està repleta d’imatges històriques, de fulards de tots colors i de mans pintades pels innumerables joves que han anat passant pel cau durant les últimes dècades. Mentre admiren el local, m’expliquen que ells, quan La Pau encara no existia, es trobaven a la sagristia d’una església de Sant Gervasi que no estava ni construïda: “Tot era pols, passaven deu segons i ja no ens vèiem ni les cares!”, recorda en Ton. Es van conèixer que el cau feia pocs anys que estava en marxa. Junts van començar una nova etapa de la seva vida que, aleshores sense saber-ho, els marcaria per sempre. Ara, setanta anys després, en fan memòria. En Josep Anton va ser el primer integrant del cau dels quatre: va començar a anar-hi al voltant de l’any 1955 —l’any del naixement de l’agrupament— i va ser dels primers infants a unir-s’hi, amb quinze anys. Una mica més tard, i una mica més joves, van arribar-hi l’Agustí, amb dotze anys; en Ton, amb onze, i en Miquel, que va ser l’últim. Curiosament, ell va començar en un altre cau, l’AEiG Verge de la Pau, que més tard es fusionaria amb el cau Joan Maragall i que va donar nom justament al local on avui precisament ens trobem.

Junts van començar una etapa de la seva vida que, aleshores sense saber-ho, els marcaria per sempre. Setanta anys després, en fan memòria

“Per a la gent jove va ser una joia, un alliberament; trobar amics, companys, un bon ambient”

“La meva família no en sabia res. Jo hi vaig entrar perquè venia de Santa Maria del Mar i allà havia anat a l’Acció Catòlica a jugar a ping-pong. Mossèn Massachs”, de qui parlarem més endavant, “va agafar el nostre grupet i ens va portar cap aquí, cap a Sant Ildefons. O sigui que va ser una mica per casualitat”, admet en Josep Anton. Tots quatre coincideixen en el fet que, d’una manera o una altra, van acabar allà aleatòriament: ja podia ser per un amic, o perquè els quedava a prop de casa. “La majoria de les famílies no sabien ni el que era: no sabien res de l’escoltisme, res”, insisteix en Josep Anton. “Per a la gent jove va ser una joia, un alliberament; trobar amics, companys, un bon ambient.” Tots fan que sí amb el cap. I en Ton hi afegeix: “Però és que no solament era divertir-nos i passar-nos-ho bé, sinó que era l’esperit que hi havia. Era el compromís personal d’ajuda que teníem”.

Reflexionant sobre els seus inicis a l’escoltisme, comparteixen opinions: “Ara i aleshores ho teníem molt idealitzat. Crec que l’escoltisme a tots ens ha aportat molt. D’alguna manera ens ha vertebrat la vida, no? Vull dir, els valors i el que hem viscut a dins del moviment. Els ideals, i bons amics. Hi hem trobat molt bons amics”, subratlla en Miquel. En aquells anys cinquanta, les cicatrius de la Guerra Civil eren molt recents, i la dictadura franquista se sentia al màxim en tots els àmbits de la vida. La llibertat d’expressió, d’associació o qualsevol altra estaven totalment negades. “Encara no érem prou conscients del context històric en el qual vivíem”, reconeix l’Agustí. “Quan vaig entrar al cau, l’ambient repressiu que coneixia era el que havien viscut els de casa. I a l’escola, on també hi havia una repressió molt dura.”

“L’escoltisme ens ha aportat molt. D’alguna manera, ens ha vertebrat la vida”

Acabada la Guerra Civil, les organitzacions juvenils que no eren del règim es van suprimir, i l’escoltisme català va quedar dissolt

Entre els quatre jubilats, apareix un clam de reivindicació quan afirmen que, gradualment, el cau els va ensenyar a lluitar contra la dictadura. “Quan ens manifestàvem a la plaça Sant Jaume, teníem batusses amb els falangistes: aleshores ja ho començàvem a sentir,” recorda en Miquel. I, per exemple, les camises que portaven, representatives de l’agrupament, havien d’anar amagades darrere un suèter per evitar conflictes. Vivien moltes tensions, en aquell període. Eren presents en el dia a dia, també al cau. Tot i això, la línia ideològica o la posició política no era decisiva a l’hora d’apuntar-se a un agrupament. No hi tenia res a veure, m’asseguren. “La influència era familiar, i les famílies havien viscut la guerra i estaven molt marcades. Però no totes l’havien viscut igual, i això es notava”, reviu l’Agustí.

A més a més, quan va acabar la Guerra Civil, totes les organitzacions juvenils que no eren del règim es van suprimir, i l’escoltisme català va quedar dissolt de manera oficial. L’única organització juvenil activa legalment era el Frente de Juventudes, la secció de la Falange Española. Però, tot i les prohibicions, els escoltes van intentar continuar amb les seves activitats i, a partir de l’any 1945, el nombre d’agrupaments en funcionament va començar a augmentar. Tant és així que l’any 1948 ja n’hi havia 21 en marxa.

“Teníem rivalitats amb l’OJE. Ens els trobàvem als trens quan marxàvem d’excursió i acabàvem barallant-nos”

Una de les figures cabdals en la defensa de l’escoltisme confessional davant la repressió franquista va ser el mossèn català Antoni Batlle, que va estar molt implicat en el renovament de l’educació pedagògica d’aleshores. En el seu moment, va proposar la idea de crear una federació d’agrupaments catòlics, però no va anar més enllà perquè, per sobre d’això, ell defensava la unió i la pluralitat de tot el moviment escolta, i no volia aïllar-se de l’escoltisme no religiós. Tanmateix, aquesta proposta es va tirar endavant l’any 1956, pocs mesos després de la mort de Batlle. Van ser el bisbe Gregorio Modrego i Ramon Masnou i Boixeda els qui van reconèixer la Delegación Diocesana de Escultismo (DDE) per tenir una estructura estable i així poder funcionar d’una manera més organitzada.

“La DDE ens donava cobertura i ens protegia del règim”, comenta en Miquel. “És cert que l’escoltisme laic, que no estava emparat per la religió, era més perseguit. Però nosaltres també vam patir impediments indirectes, que els mossens anaven parant”, s’hi suma en Ton. Rememoren algunes topades que van tenir amb l’Estat. Les rivalitats amb l’Organización Juvenil Española (OJE) —una alternativa a l’escoltisme que promovia el règim franquista i que va néixer l’any 1960— no les van deixar de banda, tampoc. “Hi havia hagut encaraments, fins al punt d’arribar a les mans. Ens trobàvem als trens quan marxàvem d’excursió, i acabàvem barallant-nos”, evoca l’Agustí.

Analitzar els inicis de l’agrupament té un punt paradoxal: l’objectiu era crear un espai que no estigués sotmès al règim, però qui en va prendre les regnes va ser l’Església catòlica, pletòrica en aquells anys

Amb el paraigua legal de l’Església, la Delegación Diocesana de Escultismo havia aconseguit proporcionar un refugi perquè els agrupaments poguessin funcionar, però l’escoltisme encara no es podia practicar amb normalitat. “Hi havia denúncies i pressions perquè cesséssim la nostra activitat, però com que l’Església donava la cara, es feien els ulls grossos i, amb el pas del temps, van ser més tolerants”, diu en Miquel. “Va haver-hi intents de prohibició i pressions per suspendre l’escoltisme. Però no anaven directament dirigides als agrupaments, sinó que apuntaven al bisbat perquè liquidés aquest moviment juvenil. Bàsicament perquè l’OJE ho volien tot per a ells”, critica.

És per això que analitzar els inicis d’aquest agrupament, i de molts altres de Catalunya, té un punt paradoxal. L’objectiu era proporcionar un espai lúdic i pedagògic per als infants de la zona que no estigués sotmès al règim franquista. Però qui va prendre les regnes a l’hora de crear nous agrupaments va ser l’Església catòlica, pletòrica i molt present en aquells anys de dictadura. En el cas del cau Joan Maragall, va ser mossèn Massachs qui va iniciar el projecte. Aquest clergue freqüentava molt Santa Maria del Mar i participava en l’Acció Catòlica, fins que el van nomenar vicari a la parròquia de Sant Ildefons, que llavors encara s’havia d’edificar. Allà és on es van començar a fer les trobades d’infants, de fet, cada cap de setmana de l’any, sense excepcions. L’Església catòlica era, doncs, el mitjà imprescindible per a l’existència i la continuïtat del cau aleshores. La Delegación Diocesana de Escultismo justificava l’activitat dels agrupaments amb el vessant religiós que els donaven.

“La mescla amb gent de diferents orígens em va ajudar moltíssim a desenvolupar-me ideològicament”, recorda l’Agustí

L’any 1955, amb l’inici de l’activitat escolta a Sant Ildefons, tots quatre van ser testimonis d’un interessant fenomen social. Mossèn Massachs, en traslladar-se a la nova parròquia, es va endur amb ell infants del barri de la Ribera, que freqüentaven l’església de Santa Maria del Mar per jugar i distreure’s, com era el cas d’en Josep Anton. Això va produir una fusió entre persones que venien d’un barri marcat per les dificultats socioeconòmiques de les famílies, per la immigració i l’origen obrer, i persones d’un barri de petita burgesia catalana com és Sant Gervasi. “Aquesta síntesi va donar peu a una aportació molt curiosa i beneficiosa, almenys per a mi, perquè em va ajudar moltíssim a desenvolupar-me ideològicament. Era una mescla amb gent de diferents orígens que va resultar molt positiva”, explica l’Agustí. 

“Mossèn Massachs també estava experimentant canvis; llavors portava un barret d’aquells com els toreros, i després va passar a portar la boina”

“Els mossens que passaven per l’agrupament, per això, ja no eren gaire normals”, comenta l’Agustí, “ja representaven una mica el progrés”. “Mossèn Massachs també estava experimentant canvis; llavors portava un barret d’aquells com els toreros, però negre, i després va passar a portar la boina. És un exemple que ell mateix estava canviant de perspectiva”, diu en Josep Anton, que va ser el primer a conèixer-lo. I aquest canvi també els va arribar a ells. A mesura que anaven creixent i formant-se gràcies a l’escoltisme, la seva visió va anar canviant. Uns van començar a ser seguidors d’una cara més progressista de l’Església, fins que hi van deixar de creure, explica en Ton. “Als disset i divuit anys ens ho vam replantejar tot.” I remarca: “Als col·legis que anàvem, la doctrina cristiana era molt bèstia. I després, dins l’escoltisme vam descobrir, potser, un cristianisme més humà, més fraternal. Finalment, tot es va transformar en compromís, més que religió”.

“Per la gràcia de Déu i pel meu honor, prometo fer tot el que pugui per servir Déu i la pàtria”, reciten tots quatre plegats

Naturalment, Franco no veia l’escoltisme amb bons ulls. Si se sabia que havies estat o formaves part d’algun cau, quedava registrat i l’Estat en deixava constància. “Quan vaig anar a fer el servei militar, va venir la policia a casa a demanar informes sobre diverses justificacions. En aquells escorcolls van trobar que jo havia estat apuntat a un cau”, explica l’Agustí.

El comandament que tenia l’Església catòlica sobre l’agrupament es reflectia, en conseqüència, en les pràctiques i les dinàmiques dins el cau. “Per la gràcia de Déu i pel meu honor, prometo fer tot el que pugui per servir Déu i la pàtria”, reciten tots quatre plegats. Així feia la “promesa escolta”, una mena de ritual religiós que calia superar per poder ser un integrant més del grup. “Es feia una sortida d’un cap de setmana per dur a terme aquestes cerimònies davant el mossèn i la bandera de sant Jordi. I després s’havia de demostrar que respectaves els deu manaments de la llei escolta.” 

Va ser un tinent general de l’exèrcit britànic, Baden-Powell, qui va fundar el moviment escolta a principis del segle XX

A banda d’aquest predomini eclesiàstic, els patrons seguien el model del seu fundador, Baden-Powell, un tinent general de l’exèrcit britànic que va desenvolupar, a principis del segle XX, la idea de l’escoltisme a partir d’un llibre, Escoltisme per a nois, que es basava originalment en instrucció militar. És per això que també hi havia activitat amb aspectes molts “disciplinaris”, per no dir directament militaristes. Conversant amb els protagonistes, però, m’adono que hi ha divergències sobre la qüestió. “No m’he sentit mai militarista, ni de bon tros. Per a mi era una forma de disciplina no forçada. La vivíem, ens semblava bé”, diu en Ton. A l’altra banda de la taula, l’Agustí respon: “Jo vaig evolucionar durant la meva estada al cau, i va arribar un moment en què jo i un grup de quatre o cinc més ens vam rebel·lar. Vam considerar que, en certes ocasions, era una estructura paramilitar”. Ell mateix explica que aquesta rebel·lió anava acompanyada d’una crisi identitària que estava vivint, principalment amb la religió. La “totemització” era una de les cerimònies en les quals l’Agustí no va voler participar. “Els teus companys et feien passar unes proves i tu demanaves a quin animal et volies assemblar. Llavors havies de demostrar que mereixies ser aquell animal.” Llop treballador era el tòtem d’en Miquel; el gos gai, el d’en Ton, i el d’en Josep Anton, el llop observador.

Per a aquests quatre escoltes veterans, el cau ha estat una oportunitat única per connectar amb la natura i fer país

Cap dels quatre aconsegueix definir-me el cau amb una paraula. Però quan han de pensar en el que més els ha marcat d’aquell període, els costa ben poc posar-se d’acord. Per a ells, el cau ha estat l’espai on han pogut connectar amb la natura i, en conseqüència, em confirmen que han après a fer país. L’oportunitat que els brindava de poder marxar a la muntanya durant els caps de setmana, durant la Setmana Santa, i a l’estiu, era única. Desapareixien de la ciutat i desconnectaven de tot durant quinze dies. S’instal·laven en camps i, a mà, es construïen tot el que necessitaven per sobreviure als campaments. “Primer col·locàvem les tendes, fèiem els reguerots, la taula per menjar, les cuines… Fins i tot construíem un altar per a quan vingués el mossèn a fer la missa”, diu en Ton. I, per altra banda, caminar, caminar, i caminar. Pujaven les muntanyes i “fèiem la ruta amb tot el material a coll”, recorda l’Agustí.

Tot envoltava el lema “sempe a punt”, la consigna principal de l’escoltisme: “El gran ajuda el petit”

L’escoltisme els va obrir camí a tot un món d’aprenentatges. “Al cau va ser on vam poder aprendre i adquirir valors, perquè a l’escola el valor era premi i càstig”, continua. I també en destaquen la companyia, les amistats, i poder compartir situacions i experiències. “Soc com soc, perquè vaig viure allò”, resumeix ràpidament en Ton. La “bona obra” —BO, per les sigles, és com ells l’anomenen— era un exercici diari que havien de practicar per demostrar que eren “bones persones”. “Cadascú sabia el que feia, començant per ajudar un vell a travessar el carrer. Cada dia s’havia de fer alguna cosa per als altres”, recorda en Josep Anton. Tot envoltava el lema de “sempre a punt”, la consigna principal de l’escoltisme. “El gran ajuda el petit, i sempre hem d’estar disposats a donar un cop de mà a qui sigui”, contextualitza en Ton.

Tot i que diuen que el cau no era l’únic espai on podien parlar català, sí que era dels pocs on ho feien. El mateix Josep Anton, per exemple, venia d’un poble de l’Aragó i era castellanoparlant, i per a ell, el cau va esdevenir el seu primer contacte amb la llengua. “Per a mi, va ser poder endinsar-me en la cultura catalana”, afirma. Arran d’aquesta confessió, en Miquel recorda que, malgrat que sí que parlava català en altres llocs, el cau va ser on el va aprendre a llegir, a través d’uns carnets de proves que tots tenien.

Tot i que diuen que el cau no era l’únic espai on podien parlar català, sí que era dels pocs on ho feien

A mesura que la conversa avança, reculen als anys passats i reflexionen sobre la seva vida, en general, estretament lligada a l’escoltisme, com un cinquè sentit integrat des que tenen ús de raó. Rememoren en veu alta experiències, dies i trobades que van tenir anys enrere, el tomb que va fer la seva infantesa a partir del dia que van decidir provar allò que es feia dir “cau”, que els va donar una nova perspectiva del món i els va asfaltar un camí de guiatge per on poder avançar. Quan van ser pares, no van sentir urgència perquè els seus fills també s’hi apuntessin. Molts ho van fer, però més aviat per voluntat pròpia que no pas per cap altra cosa. Sabien que el que ells havien viscut era fruit de la conjuntura històrica d’aleshores i que, paral·lelament a això, el moviment havia evolucionat i l’experiència hauria estat d’un altre color, ni millor ni pitjor.

Sabien que el que ells havien viscut era fruit de la conjuntura històrica d’aleshores, i que els seus fills viurien una experiència d’un altre color, ni millor ni pitjor

L’excepció a aquesta hipòtesi és en Ton, que, deliberadament, va voler portar els seus dos fills i una filla al mateix agrupament on havia anat ell. “Reconec que em feia il·lusió que visquessin el mateix que jo, però, amb el pas del temps, vaig veure que no seria així.” Val a dir que es va enamorar d’una escolta de l’agrupament de noies que es reunia a la mateixa parròquia —aleshores no existia ni la idea dels agrupaments mixtos— i, després que els seus tres fills també anessin al cau, les seves dues netes han seguit el llegat i actualment formen part de la plantilla de l’agrupament.

Setanta anys més tard, en Ton, en Josep Anton, l’Agustí i en Miquel poden comprovar que la llavor que van plantar ha brotat i crescut triomfalment. L’AEiG Joan Maragall té, ara mateix, més d’una seixantena d’infants d’entre cinc i disset anys, que creixen i maduren basats en els valors del moviment, igual que ells. L’ànima escolta, malgrat que hagin passat dècades, es manté i perdura per sempre, i la vivacitat del moviment n’és la demostració.